dijous, 31 de març del 2011

In memoriam


Antònia Oliver Ferrando.
N. 21-1-1924 + 23-3-2011


Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

(lletra a Dolors, Miquel Martí i Pol)

dimecres, 23 de març del 2011

El bolso de sa padrina

Recullo les seves coses. Fa tant temps que no surt de casa que el seu bolso forma part de records del passat.
Si, el portava fa anys, quan anava a missa. Negre, d'imitació de pell, molt clàssic.
Ella el portava amb gràcia penjat del colze. El seu cos rodó, les sabatetes amb poc taló, vestits a topos que li agradaven molt. I la seva veu atronadora.
Qui l'ha vist i qui la veu. Endollada a tot el possible. Respirant feixuga, els ulls empetitits per la màscara d'oxigen, despentinada.
Diu alguna cosa i ens costa d'entendre-la.
No em deixeu.
Té por.
Deixo a la padrina amb ma mare a l'hospital i torno a casa a una hora indecent de la nit. Descarrego el cotxe i pujo les coses a casa. El bolso de sa padrina fa olor a ella.
Dins hi trobo una llibreteta. Amb lletra vacil·lant, sa padrina hi apuntava la llista de la gent per la qual havia de passar el rosari. Una mica és el teixit de la seva història sentimental. Alguns els conec, altres no se qui són. Quan ella no hi sigui qui recordarà aquests morts?
La llibreta també fa olor d'ella. Ploro.

dissabte, 12 de març del 2011

L'alegria


L'Alegria, amb Pep Plaza from RevistaValors on Vimeo.

Fa uns mesos el Joan Salicrú em va demanar de participar en un programa de Valors, per parlar amb el Pep Plaza sobre l'alegria.
A més del bombardeig d'autoestima que és que algú et digui que han pensat en tu pensant en el concepte "alegria", participar en aquest programa va ser molt interessant. En només mitja hora ens va donar temps a dir moltes coses, en Pep Plaza és una persona molt amable, em va agradar molt conèixer-lo.
Aquí teniu el programa. Jo surto a partir del minut 5.
(ara és quan els que seguiu aquest blog i no em coneixeu personalment al·lucineu de la veu de pito que tinc...)