Ens estem tornant bojos?

Al facebook veig aquest invent, que et venen com la panacea: És un robot que juga amb el teu gat. 

 
És fantàstic, oi? Un estri, que segur que és baratíssim, per no perdre el temps en collonades com gratar-li l'esquena mentre t'entortolliga la cua a la cama o et ronca melós mentre s'asseu amb tu al sofà. És genial que les màquines ens facin la feina, i ens deixin temps per al que realment és important: mirar el facebook, jugar al candy-crush o mirar la tele.

També fa temps vaig veure un aparell que es posava al bressol i el movia lleument quan la criatura plorava. Cosa que va genial, perquè així no cal aixecar-te, acotxar-la, mirar com es torna a adormir, ensumant la seva olor i guardant aquest instant per a sempre. 
De debò. Ens estem tornant bojos?
No es tracta de passar temps amb els que estimem? D'acaronar els bebès fent que s'adormin sentint el nostre cor, de riure veient les jugades que fa el gat?
A mi tot això em recorda aquest capítol d'El petit príncep:

No es tracta d'assaborir la set? No és el temps dedicat a la rosa el que la fa preciosa? De veres que necessitem fer-ho tot ràpid i, a ser possible, que ens ho faci una màquina, per no embrutar-nos, no cansar-nos, no implicar-nos?
Pensant en tot això, una coneguda em parla meravelles del satisfyer. Suposo que n'heu sentit parlar, perquè hi ha un boom, del qual es fa ressò no només els grups de whatsapp i els cercles d'amistats, sinó la premsa de tots colors. Es tracta d'un aparell nou, una joguina sexual: un succionador de clítoris (el nom és horrible)
Bé, resulta que l'aparell en qüestió és infal·lible. Es ven amb la propaganda de que et fa arribar a l'orgasme en dos minuts. 
Perdó???? En dos minuts!!!!
I la gent ho compra? 
Hi ha per aquí alguna noia a la que li hagin fet creure que acabar en dos minuts és genial?

Per què ho fem, això? Menjar ràpid, sexe ràpid, tenir fills que no empipin, mascotes amb les que no calgui jugar...
No ens estem equivocant molt?
No sé, potser sóc rara, però ningú em podrà fer creure que arribar a l'orgasme en dos minuts és una idea fantàstica.

Coses que canviaria

(Intento fer una entrada frívola. Potser els temps també necessiten una mica de somriures)
Hi ha un munt de coses que canviaria del meu cos. L'altre dia ho vaig estar pensant. Vaig posar una entrada al facebook, però ara penso que dóna per a molt més, o sigui que aquí us ho deixo:

1. M'agradaria poder passar-me l'esquena davant: per poder-me-la gratar sense necessitat de demanar a la gent una mica més amunt, una mica més avall... No seria fantàstic? La girem endavant, ens la rasquem arreu, i quan acabem, ens la tornem a posar al darrera...
2. Un tercer braç a rosca. Ja fa temps que no el necessito, però que bé que m'hauria anat: quan eren petits els meus dos fills eren... diem-ne que intensos, i els havia de dur sempre agafats de la mà. Sabeu el kamasutra cutre que era haver d'agafar les claus de casa, dur la bossa de la compra o entrar al cotxe? Feia absolutes filigranes! Que bé que m'hauria anat, tenir un braç extra, que em sortís, no sé, a mitja panxa, per dur la bossa, per aguantar un nen quan lligava l'altre a la cadireta del cotxe, etc. 
3. I parlant de rosca. Totes les noies que corren estaran d'acord amb mi en aquest punt: poder desenroscar-nos els pits i deixar-los a casa per poder anar a córrer tranquil·lament. Aquest punt m'ha costat d'escriure, perquè tinc amigues que malauradament els han hagut de treure un pit, i no volia ferir-les. Però bé, ja enteneu que estic parlant en broma, oi?
4. Un coll elàstic. Ah!, no em digueu que no seria fantàstic, a l'hora d'anar al cinema, a teatre o a missa, poder allargar una mica més el coll, per poder veure tranquil·lament què està passant. Seria curiós, tot de colls, cada vegada més estirats, a mesura que anem més endarrere...
5. Pupil·les de gat. Com m'agradaria tenir una mirada felina. No només per la bellesa, que també, sinó per la possibilitat d'obrir prou la pupila per poder adaptar-me a entorns sense llum. 
De tota manera, estic pensant que potser els meus fills han evolucionat genèticament i ja les tenen. Així s'explicaria la seva mania de llegir a les fosques. 
6. Continuant amb els ulls, alguna vegada m'hauria agradat tenir la capacitat de fulminar amb la mirada a algú. Però bé, es tracta de fer una entrada de bon rollo, oi? 
7. Darrera de la vista: ulls a l'esquena. Molt útils per a gent del ram del guix. Tot i que no sé com ens ho faríem amb el cabell.
8. A vegades he desitjat ales, per poder anar amunt i avall (he, he, he...) més fàcilment. Però després penso que això em faria més estressada. Seria capaç d'usar la meva capacitat de volar només per a ser feliç, per visitar boscos a la tardor, per respirar aire fresc, per allargassar més les postes de sol? O les faria servir per omplir la vida de més obligacions?
9. Rodetes als talons. Hi he pensat sovint, de fet es venen sabates amb rodetes per a públic juvenil. No em digueu que solucionaria molt els problemes de desplaçament per les ciutats. 
10. Tenint en compte que aquesta entrada la redacto durant una nit de llarg insomni, he decidit que si pogués demanar un, només un d'aquests canvis, demanaria aquest darrer: un botó de posar-me en stand-by de veres, de desconnectar. Poder fer click, durant la nit, per poder descansar sense pensar en el procés, en el meu fill que està tan lluny, en els dos Jordis a la presó, en els alumnes de l'escola, en el que encara em queda per corregir, en la gent que estimo i tinc lluny, en la llista de la compra, en tot el que he de fer, i tot el que no em dóna temps per a mi.
De veritat. Vull un interruptor que desconnecti de debò la meva consciència i que em permeti dormir una nit seguida.


Aquesta entrada es pot anar editant, si vosaltres hi afegiu coses que us agradaria tenir. 
Se'm va acudir mirant aquest vídeo:

Nadal

He estat tan estressada aquest darrer mes que no he pogut publicar res digne. He anat escrivint coses, però la veritat és que quan les deixava reposar i les rellegia em semblaven horribles, i no volia fer-vos perdre temps amb les meves cabòries d'adolescent tardana.

No voldria passar el Nadal sense dir-vos alguna cosa. Però no podrà ser de collita pròpia: estic molt atabalada gestionant les emocions que em provoca aquesta festa, que enguany té per a mi un color diferent.

I no sabia si posar-vos poesia, o bé música, o bé algun acudit que faci pensar.
I després he pensat que posaré a la taula tot: com la gent que fa els vermutets dels dies especials i posa molts platets i cadascú tria una mica de tot, o un poc d'alguna cosa... 

Com que no sé què és més adient, aquí us ho deixo tot, i aneu triant. Cadascun dels tres plats que us proposo mereixeria un sol post. Així que trieu.

La poesia és de David Jou. Cada vegada m'agrada més, aquest poeta-científic, de qui us recomano el llibre "Ciència, fe, poesia", (editorial Claret)

Tota la llum que tinc és llum que t'espera.

Tot els colors que veig tenen claror que et canta:

braços oberts, roda de llum, tot és a punt,

Nadal és aquí.

S'avançaran les albes, s'escurçaran les nits,

però la Teva llum serà molt més, encara:

una veritat consoladora i clara

en el fosc portal del cor dels oprimits.

                                    David Jou.



La música que us proposo és "Oh magnum mysterium", de Francis Poulenc, un dels quatre motets de Nadal, interpretat magistralment pels Robert Shaw festival singers.


I finalment, l'acudit.

Doncs això. 

Molts no passeu el Nadal ben bé com voldríeu. Molts teniu a taula un buit vibrant. Alguns sentiu el fred intens de preguntar-vos si l'any vinent el Nadal haurà canviat molt. Alguns us sentiu alleugerits doncs teníeu por que el Nadal fos diferent del que serà. 

Sigui com sigui, que tingueu un bon Nadal.

curset de pares

Començo a pensar que seria bo fer un curset de pares/mares, més enllà del típic del part. Al capdavall, el part és una estona (aquella "horeta curta" que a moltes se'ns va fer eterna) i la maternitat dura molt més.
Després de tants anys donant classes a secundària, ara que amb l'edat que tenen els meus fills ja li començo a veure les orelles al llop, tinc tota una proposta d'assignatures, a veure què us sembla:
–Parlament amb paret: mirar fixament una paret, raonant amb ella, i esperant que reaccioni. És ben bé la mateixa sensació que tenir una conversa amb adolescents.
–Un, dos, tres… responda otra vez! El títol del programa de tele dóna nom a una altra assignatura, molt relacionada amb l'anterior, que consisteix a aprendre a dir les coses dos, tres, quatre vegades… sent capaç de trobar diferents modulacions, que van des de la súplica a la insistència punxant, des de l'humor a la ràbia.
–Diogenes i decoració: o com sentir-te còmoda quan no pots veure el terra de l'habitació. Entendre aquest abigarrament com quelcom natural: la necessitat de sentir-se segur amuntegant la roba bruta de varis dies a terra. Potser és una manera d'allunyar les males vibracions, o de marcar el territori.
–Conversa Zen, o com estar estones rebent, com a molt, monosíl·labs, no sentir-te idiota i ser capaç d'extreure'n la informació que necessitis.
–Diferenciació de preposicions: la gran diferència entre "dins" el rentaplats i "sobre" el rentaplats, i maneres de transmetre-la.
–Les aromes de Calcuta: mitjons, samarretes suades, tovalloles humides oblidades de fa tres dies a l'equipació d'educació física… tot un món per descobrir.
–Alimentació equilibrada: o com sostenir en una mà una hamburguesa i en una altra un paquet de galetes chiquillin, i alternar una queixalada amb una altra. Tanmateix es barregen a la panxa!
–Pensament màgic: amb les seves dues vessants: la roba apareix màgicament plegada als calaixos, i, màgicament també,  els comptes corrents s'omplen de diners a mida que els anem buidant.
–Relaxació profunda en moments estressants  o com ser capaç de contestar tranquil·lament i sense perdre el control a un energumen/a que et crida per foteses. 
–Gestió de la culpa: (aquí qui hagi anat a cole de monges segur que té avantatge) tot és culpa teva, pare/mare! He suspès anglès perquè no anem a viatjar a llocs interessants. No t'he avisat que arribava tard perquè no m'has posat saldo al telèfon. No és culpa meva si em portes a aquesta escola tan dura i suspenc. M'he menjat dos paquets sencers de galetes però a qui se li acudeix deixar-les allà davant que de seguida es veien?
–Curset accelerat del món digital: o conèixer els cinquanta gadgets sense els quals el teu fill/a serà un margi un desgraciat, i un foreveralone (i recorda sempre, pare/mare, que és per culpa teva!) 
–Diccionari adolescent-adult. Perquè ja no mola dir cutre, ara es mainstream i si riuen diuen LOL i zasca in your face, que flipes mama, i sàpigues que es fapeen i si arribes abans d'hora fail, i wtf? Gameover, si només feia un selfie, la foto palface, que piro que ja m'han wasapejat.

Les malalties mentals.

El Fulanito no s'esforça prou. No pot ser que depengui d'un aparell per a veure-hi, hauria de ser capaç de veure la pissarra per ell mateix. Està demostrat que les òptiques guanyen un munt de diners amb tot aquest assumpte de les ulleres. Que s'assegui davant de tot, que la professora escrigui amb lletra gegant si cal. Que s'hi esforci. Ja se sap que això és culpa dels pares: si des de petit l'haguessin acostumat a focalitzar bé la vista, i sobretot, si haguessin il·luminat correctament casa seva, ara no estaria amb aquest assumpte de la miopia, que ja se sap que és una excusa dels optometristes. Per què a l'antic egipte no hi havia miops? Doncs perquè no s'havien inventat les òptiques!

Oi que us sembla ridícul el discurs anterior? Doncs mireu, els pares de nens hiperactius cada dos per tres reben aquest missatge: la malaltia del teu fill no existeix, és que no has sabut educar-lo bé, estàs contribuint a l'enriquiment de la indústria farmacèutica i estàs fent que el teu fill depengui d'un medicament.
No crec que els pares de nens diabètics tinguin aquest problema, però a opinar sobre les malalties mentals tothom s'hi veu amb cor. Quan uns pares reben un diagnòstic d'hiperactivitat, recolzat en un equip format per neuròleg, psicòleg i pediatra, amb multitud de proves psicològiques, electroencefalogrames, entrevistes als tutors d'aula i a gent de l'entorn... solen dubtar quan se'ls recomana medicar el seu fill. Segur que si el diagnòstic vingués d'un cardiòleg no dubtarien tant, i si decidissin no medicar al seu fill per un problema cardiològic tothom diria que són uns irresponsables... Però si el mediquen per un problema mental, ah! aleshores són mals pares, perquè no han sabut educar bé els seus fills.
Cada cert temps hi ha gent que penja al facebook una pretesa història sobre que la hiperactivitat no existeix, sinó que són històries de la industria farmacèutica i comoditat dels pares. A mi això em rebenta. No nego que hi ha gent que diu que el seu fill és hiperactiu per comoditat, quan en realitat és un nen maleducat. Però sé que darrera la decisió de molts pares de medicar el seu fill o filla hi ha moltes nits d'insomni, llàgrimes i molt sentiment de fracàs. La hiperactivitat és un desequilibri químic al cervell, que provoca tots aquests símptomes. Evidentment que medicar un fill és una opció molt dolorosa i que ha de ser molt meditada. Si a sobre cada dos per tres gent que no hi entén gaire mira de negar l'existència d'aquesta malaltia i culpabilitza als pares el dolor es fa encara més gran.
Hi ha altres malalties mentals que també tenen aquest handicap. Ara penso en la gent que està passant una depressió i a la qual els altres els diuen "va, anima't!"…Per estampar-los contra la paret. 
I el pitjor és quan diuen
–"I no has intentat, simplement, no estar deprimit? Ser feliç amb la vida i somriure?".
Li demanaríeu a un nen sense una cama que corregués? I si no ho fes, després diríeu que és un nen desobedient, consentit i mal educat?  Oi que no?
Fa temps que penso en redactar un post sobre això, però ara he vist aquesta vinyeta i no puc fer més que compartir-ho amb vosaltres.
Si les malalties físiques fossin tractades com les mentals...

Li diríem a una persona que s'acaba de tallar una mà que ha de pensar en positiu? a una persona que té la grip que "simplement intenti no tenir-la". A una persona que està intoxicada, que almenys intenti fer un esforç? A una persona que està en coma que "quedar-te tot el dia al llit evidentment no t'ajudarà?" A una persona que pren insulina, li qüestionaríem la seva dependència d'aquesta substància i li diríem que potser està fent que no sigui ell mateix? 
Mireu, a tots aquests que no teniu ni idea i pengeu missatges al facebook aconsellant als pares i mares de nens hiperactius:
Parlo com a mare afectada. Us donaré un missatge de part de nosaltres, els pares i mares que hem plorat el que no està escrit, que hem lluitat perquè el nostre fill fos acceptat, que hem avançat molts cops a palpentes, xocant contra la incomprensió i les mirades autosuficients dels que tenen fills més quiets que els nostres:
Deixeu de jutjar-nos. No sabeu el dolor que hem passat. El patiment pel que ens feu passar quan ens dieu (a la Vanguàrdia la setmana passada, per exemple) que el problema amb la hiperactivitat és que no escoltem prou els nostres fills. Ca-ga-t'hi lorito, un psicoanalista em ve a dir que el problema del meu fill és que no l'he escoltat prou... i es queda tan ample! Clar, millor una teràpia de vint anys, a 100 € l'hora, amb la qual convencin al meu fill que el seu problema és que jo li envejo el penis, oi?
Doncs això: Foteu-vos aquests articles per on us càpiga
Us desitjo que si alguna vegada teniu una malaltia mental no us trobeu a gent com vosaltres, perquè patireu, i molt.
I ningú s'ho mereix.

Humor musical amb jocs de paraules

Aquests dies passen coses intenses, algunes molt felices, altres doloroses, que necessito pair per parlar-ne.
Per no baixar el ritme, us deixo amb un video que m'ha fet somriure.
I realment ho necessitava!

Els meus fills i la música barroca

Diàleg entre el Mateu (8 anys) i el Miquel (10)
- Què tal si pelem el fuet i ens fem cordes de violí barroc?- Diu en Miquel
- Els que fan només música barroca es diuen barroquins?- Pregunta en Mateu
- Siii- contesta en Miquel enjogassat- I els que toquen música barroca i són tontos es diuen "barrucs"

Acudit una mica irreverent de divendres Sant

Us tradueixo aquest còmic, que m'ha fet molta gràcia:

A la primera imatge, una monja posa de deures als nens que escriguin una carta a l'infant Jesús.

A la segona, hi ha el que diu un bon nen: "Estimat Jesús, gràcies per perdonar tot el món"

La tercera imatge, és el que ha escrit un nen intel·ligent: "Jesús, menys mal que t'he trobat abans que sigui massa tard! D'aquí a uns trenta anys, fes el fomut favor de quedar-te ben lluny dels romans"

M'ha fet molta gràcia, però no és això, oi?

Ara estic meditant sobre això: la immensa donació de Jesús. La seva absoluta, radical, visceral generositat.

Donant-se tot ell. Evitant quedar-se a la comoditat de la zona segura. Mullant-se.

Fins a la mort.

I una mort de creu.

Els reis...

("i recordeu que l'objectiu de tot això és promoure les compres")

Nadal actualitzat

Què passaria si Jesús nasqués ara?
Està en portugès, però s'enten perfectament.

Joc de paraules

En Mateu té sortides molt bones.

L'altre dia ens va preguntar qui havia estat el primer humà en anar a la lluna.

- Neil Amstrong- li dic jo.

- Ahhh!- contesta ell-per això se'n diuen "amstrongnautes"?

Dues d'ahir.

Una de les coses que més em fascinen dels nens, és aquesta simplicitat, aquesta innocència, aquesta alegria amb el que ho reben tot.
Ahir en Mateu me'n va fer dues que em sembla que recordaré sempre:
Pel matí va anar a fer un partit de bàsquet. Pobre infant meu, ha heretat la meva gràcia per les pilotes, però està entusiasmat amb el seu equip. A més, l'entrenador és un noi que, per sobre de la victòria, potencia l'educació i l'esportivitat dels nanos, i això es nota: té un grup cohesionat, i tothom juga, encara que n'hi ha de més bons i de menys bons.
Ahir en Mateu va tocar la pilota més o menys tres vegades en tot el partit. Jo patia perquè ell les veia passar, se li escapaven, queia... (realment és ben fill meu) El seu equip, però, va guanyar, i ell sortia pletòric. Quan em va veure, va obrir els ulls com plats i em va dir "mama! Has vist com he defensat?"
I jo em vaig posar molt contenta, perquè realment ell s'ho creu, això de que lo important és participar, i el treball d'equip.

L'altra feta d'ahir em va fer molta gràcia. Pel centre de Mataró ens vam trobar una parada d'un partit polític que repartia globus pels nens. En Mateu anava tot cofoi (com és, que els agraden tant els globus als nens?) amb el globus amb el logo del partit. Uns quants centenars de metres més enllà, ens vam tornar a trobar una paradeta d'un altre partit polític, i en Mateu allà que se n'hi envà...
...per tornar al cap de dos minuts, tot satisfet, i amb un somriure d'orella a orella, dient-me:
- Mama! Mira quin negoci que he fet! M'han canviat aquell globus per quatre d'aquests altres!!!

Catcerto

Un gat que experimenta amb el piano.
Un compositor que l'enregistra, l'edita, i li posa l'acompanyament.
I el resultat, si més no, sorprenent.

Salari Mínim

Es pot dir més alt, però no més clar.
L'he treta del blog del Vergara, que és genial.

1er de Maig

Genial la vinyeta del Fontdevila.
I com diu un comentari del blog on l'he tret, perquè hem de sortir de casa? millor ens quedem asseguts, bevent cervesa i mirant la Belen Esteban.
Així ens va.

Conte

Una vez un devoto tuvo una visión de Dios. Al verlo, le agradeció su aparición y cantó en alabanza. Dios permaneció ante el devoto mucho tiempo y éste pudo aclarar todas sus dudas y cuestiones de fe. Como Dios no se iba, al devoto se le ocurrió preguntarle algo sobre su reino. Le dijo: "¡Oh, Señor!¿Cómo es el tiempo en el cielo?
Dios sonrió y contestó: "Un millón de años en la Tierra equivale a un minuto en el cielo".
El devoto se quedó atónito y se atrevió a hacer otra pregunta: "¡Oh, Señor! ¿Qué valor tiene el dinero en el cielo?"
"Un euro en mi reino equivale a un millón de euros en la Tierra", le dijo Dios al devoto.
Este no podía creer lo que oía. Aún tenía otra pregunta para Dios: "Oh, Señor misericordioso!, si es así, ¿me podrías dar un euro celestial?"
"Sí, como no", le respondió Dios. "Espera un minuto"

d'"EL ÉXITO SUPREMO" de Swami Ramakrishnananda Puri

Divertit

M'agradaria entrar a la política per tenir una conselleria del tipus "conselleria per la promoció del somriure ciutadà", o "Conselleria d'inutilitats divertides"
Us prometo que faria que els diners públics s'invertissin en coses com aquestes.

Solidaritat?

Què està passant aquí? Això va de solidaritat o de traieu-me aquesta nosa?
Jutgeu vosaltres mateixos...

l'anunci que fa por

Suposo que els senyors d'Esquerra Republicana no sabien que a Mataró a la funerària se'n diu "ca'n Junqueres", però potser algú els hauria hagut d'avisar que aquí el seu anunci de la campanya electoral s'entén diferent dels que ells pretenen.
Doncs això: avui passejant per la Riera m'he esglaiat en veure anunciat:
Junqueres: propera estació.

Per somriure una mica

M'han enviat aquest video, i m'ha fet molta gràcia.
Està subtitulat en anglès, però tinc la impressió que encara que no entengueu anglès i encara que no hagueu tocat mai en orquestra us farà gràcia.