dilluns, 28 de desembre del 2009

Dos xerrades

Parlo per telèfon amb la L. La seva filla està ingressada per segon cop aquest mes. La nena te tres o quatre anys, la seva germana gran en té sis.
Diu que van passar el Nadal a l'hospital. Que van portar el tió i el van fer cagar, i que les nenes van estar molt contentes, i que després en parlava amb el seu home i li va dir que tenia la sensació que havia estat, malgrat tot, un bon Nadal, perquè sabien el que tenia la petitona i que no era el que es temien, i perquè les nenes ho van viure amb alegria, amb aquesta gran permeabilitat que tenen els infants.
Jo penso que ha estat un bon nadal per l'actitud positiva de la L., per l'esforç que ha fet perquè les nenes ho visquin bé.
Després ve a veure'm a casa la N., a qui jo estimo tant, malgrat els kilòmetres i els anys que s'entesten a separar-nos.
La N ha patit un drama tan gran a la família que aquest serà sempre recordat com "el primer Nadal sense..."
I m'explicava el que havien fet, la resignació dels que s'han quedat, l'esforç que fa per no mirar les fotos emmarcades, el dia a dia, aprofitar a sortir quan hi ha sol, assaborir les petites coses que fan la vida dolça.
I jo penso ara en elles dues, que estan passant Nadals tan diferents als nostres, que estan vivint com poden situacions que ningú vol viure, i com ho gestionen. És ben cert que ningú ens pot estalviar el dolor, els problemes o els Nadals foscos, però també ho és que una actitud positiva, malgrat tot, pot fer la vida molt més fàcil, a nosaltres i als que estan al nostre costat.

dissabte, 19 de desembre del 2009

déjà vu...

Ella no es pensava pas que pogués quedar embarassada. A classe d'Ètica la professora els havia parlat dels anticonceptius, però el seu nòvio li havia dit que ell controlava, i que si l'estimava de debò no tindria por.
Com que tenia les regles molt irregulars, va saber molt tard que estava embarassada. O potser és que no ho volia saber. Als seus pares els ho va dir quan estava de més de sis mesos.
El seu nòvio va dir que la culpa no era d'ell, que ell havia controlat, que el bombo li havia fet un altre, i que per tant ell no se'n faria responsable d'aquella criatura. Com que ni treballa ni estudia ni té ofici ni benefici no val la pena anar a perseguir-lo.
Va parir una nena poc abans de fer els quinze anys. Els seus pares, que són força joves encara, cuiden la nena quan la mare va a classe. A més els germans petits d'aquesta jove tenen la seva neboda com a la joguina favorita. És tan dolça, amb aquest mig somriure desdentat i els ulls que ho fitoren tot!
Ara l'única persona amb sou de la família, l'avi de la criatura, s'ha quedat sense feina i els han desnonat.
Van anar a passar una nit a un alberg, però hi havia molta gent, no tenien intimitat, i van decidir anar a viure a un pis que els va deixar un amic.
És un pis que no té aigua ni llum.
Això passa aquí, a Mataró. Una família amb una nena de tres mesos que amb aquest fred de justícia està vivint a un pis sense aigua ni llum. Amb aquest fred, repeteixo.
No us sona d'alguna cosa? Mare extremadament jove però valenta, infant que ve al món en unes condicions precàries, familia que confia en la providència per tirar endavant...
Doncs això, que Bon Nadal.

divendres, 18 de desembre del 2009

dimarts, 15 de desembre del 2009

El meu fill i la catequesi

Avui en Miquel me n'ha dit tres de seguides molt bones. Fem catequesi a casa. Li parlo de l'anunciació de Maria. Ell està força receptiu, però una micona de res esverat, lo just com per tenir ganes de riure però encara escoltant les coses i estant assegut.
Li explico que un Àngel va baixar i li va dir a Maria...
- I com sabia que era un Àngel? mira que si era un marciano i la Maria el va confondre amb un àngel!
- No, era un àngel. Duia ales i no tenia cap trajo especial, (se que no és fidel, però necessitava sortir-me'n) o a més li va dir que era un enviat de Deu. Que li havia de dir de part de Deu que seria mare de Jesús. I que Deu en seria el pare.
- No, t'equivoques- em diu ell amb aquella seguretat- el pare de Jesús era Josep que era fuster.
- No- li responc jo- El pare de Jesús era Deu.
- I Maria estava casada amb un senyor que no era el pare del seu fill?
- Si, però l'estimava molt, com si fos el seu fill.
-Ah! com el X (un nen de la seva classe)
Intento reconduir la situació, tot valorant que avui en dia és molt més normal que els nens visquin amb figures paternes més diverses que quan jo anava a catequesi.
- Bé, doncs , l'Àngel li va dir a Maria: "el Senyor t'ha escollit perquè siguis la mare del seu fill"
- I Deu era el pare?
- Si, responc jo.
- I com ho va fer? -diu burleta- Li va enviar cèl·lules de pare per fax?
Aquí m'he hagut de controlar molt per no esclafir a riure.
-No, és un misteri, un miracle. Jesús es va fer a la panxa de Maria, i era fill de Deu i de Maria.
- Ah! i per això Josep es va haver de casar corrents amb ella, perquè tingués un pare de carn i ossos!
Mai m'havia plantejat que la Mare de Deu s'havia casat "de penalty" que en dèiem a la meva joventut. Entre això i un dia que em va preguntar si sóc verge, ("si la mare de Jesús és verge, tu perquè no ho ets?") fer catequesi amb aquest fillet meu és un repte. Espero que l'Esperit Sant vagi fent ajudetes.
Realment si tots els nens plantegen aquestes preguntes, un deu per les catequistes que estan al peu del canó.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Inmaculada Concepció

Vaig anar a les monges de la Inmaculada Concepció, i quan era petita tal dia com avui era festa grossa. Fèiem exposicions, balls, una novena, i realment ho vivíem molt festivament.
Ara la cosa ja queda diluïda, i darrerament, suposo que pel fet de ser mare, m'he trobat repensant el paper de la mare de Jesús. Quan vaig tenir fills vaig sentir-la més a prop que mai. Aquest punt de misteri davant la maternitat, sabeu?
Quan vaig anar adonant-me que havia de respectar els meus fills, i que això volia dir acceptar que eren com eren, i no com jo volia que fossin, vaig estar pensant molt en ella. En quins deurien ser els seus plans, i com ho va portar.
A mi em fa una mica de recança aquest paper submís i infantiloide que moltes vegades he pensat que se li assigna a Maria, suposo que és per l'interès que es te en que algunes dones continuïn essent submises i infantiloides.

I no se si acaba de tocar o no, però em ve de gust compartir amb vosaltres aquest enllaç que em van enviar fa uns dies. El Miguel Bosé cada dia em cau millor, quan era jove em semblava una mica niñato, però ara penso que ha envellit la mar de bé.
Total, que em derriteixo en veure aquest anunci de no se exactament què.
I quan s'exalta la femeneitat, voldria que es parlés d'això: de les dones senceres i valentes, i no només de les sofertes i servicials. I quan es parli de Maria, que es parli de la seva valentia i la seva confiança. Del seu SI valent.
Del seu Si que va donar vida.