Entendre les coses

No us passa, que algunes coses les enteneu al cap dels anys? Que frases dites mil vegades, en algun moment cobren un sentit diferent, com si agafessin més volum, o com si fóssim més capaços d'enfocar?

Ahir va fer quatre anys que el tio Damià va partir. Serenament, com les onades de la cançó. El vam acomiadar abraçant-lo, i, agraïts d'haver pogut estar al seu costat fins al final, el vam saber deixar anar.

Demà farà  vint-i-nou anys que el Bartolo va rendir-se, després d'aquells quinze dies terribles a la UCI en els que els seus amics vam perdre la nostra innocència i vam entrar, de cop, a l'edat adulta. A ell no el vaig saber deixar anar. Era massa jove. Tot plegat era massa injust. No en vaig saber.

Fou el meu primer mai més. Potser per això em va costar tant acceptar-ho.

N'han vingut d'altres, i tant. Dolorosos o serens, tràgics o acceptats, alguns han estat imprevistos cruels, altres han estat després de processos penosos, en els que, en alguna corba del camí, perds la batalla de l'esperança i acceptes que s'acaba la vida de qui estimes.

No és que hi pensi constantment, però sí que és cert que tinc molt present, en el meu dia a dia, el llegat dels meus morts. Els duc al cor, hi penso, i alguns cops sento que visc de part seva: que he de ser feliç, que he d'assaborir cada dia, de part dels meus estimats.

I bé, entre tota la hiperactivitat d'homenatges i cançons maques que m'han bombardejat durant aquest confinament, m'ha arribat aquesta cançó, que havia cantat tantes vegades de jove, i ara veig que han hagut de passar tots aquests anys, per entendre-la. 

Que saber estimar també és saber deixar marxar.

Un núvol blanc

Senzillament se'n va la vida, i arriba com un cabdell que el vent desfila, i fina. Som actors a voltes, espectadors a voltes, senzillament i com si res, 

la vida ens dóna i pren paper. Serenament quan ve l'onada, acaba, i potser, en el deixar-se vèncer, comença. La platja enamorada no sap l'espera llarga i obre els braços no fos cas, l'onada avui volgués quedar-se. Així només, em deixo que tu em deixis; només així, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanca... Sovint és quan el sol declina que el mires. Ell, pesarós, sap que, si minva, l'estimes. Arribem tard a voltes sense saber que a voltes el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que... Només així, em deixo que tu em deixis; així només, et deixo que ara em deixis. Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d'alguna branca. Molt blanc...

Lluis Llach, 

Disc Maremar.

1985

Una cançó i un comentari

Vaig penjar aquest vídeo al facebook el dia que es complia l'aniversari del bombardeig d'Alacant, un dels més terribles de la guerra civil.
El vaig penjar sense cap comentari, a saco, i un bon amic em va dir com és que penges això.
Jo pensava que no calia explicar, però com que veig que sí, i l'explicació és més llarga que el que acostuma a ser un post, ho dic per aquí, i qui tingui paciència, que em llegeixi. 
Per què aquesta cançó?
Doncs per la manera que té de dir atrocitats com si estigués recitant la llista de la compra. Per la obscenitat que suposa que aquesta cançó se'ns quedi i després ressoni en els nostres caps com ho fa qualsevol altra cançó.
Perquè sabeu, nosaltres fem igual.
El que va passar fa vuitanta anys a Guernica, o a Madrid, o a Granollers o a Barcelona, està passant ara mateix ben a prop d'aquí. 
I hi ha gent que diu, com qui recita la llista de la compra, com si fos el més normal del món, frases molt semblants a aquestes que diu l'Albert Pla, amb la veu suau, com si fos mig beneit.
Potser ell és el més lúcid de tots. Aquesta cançó a mi m'ha recriminat com visc normalment mentre drames esclaten just aquí al costat. 
Però clar, nosaltres no podem fer res, oi?
I diem "quina barbaritat!" mentre incineren infants estripats per bombes, o nàufrags són engolits pel mar, o segresten nenes, i els governants en corbata es fan fotos i negocien contractes milionaris.
Doncs això.
I que tornarà a passar.
No n'aprenem, oi?

El que s'espera de tu

Per què continues així? 
T'ho pregunto, i em quedo a l'espera de la pantalla. Els tres puntets intermitents m'indiquen que escrius, que esborres, que tornes a escriure, que tornes a esborrar. 
Finalment em dius
-És el que s'espera de mi.
I  a mi m'agradaria poder fer-me líquida, o fer-me llum, i travessar la pantalla i arribar a tu, al teu ordinador,  que espera una resposta que no sé donar-te, i fer-te una abraçada intensa, perquè no et sentis tan sol, estimat amic.
-M'hi vaig comprometre -continues.
I després d'un silenci llarg, acabes de reblar el clau:
-Per tota la vida. 
Tens raó. Et vas comprometre.
Ningú t'ho va explicar, oi? Fa vint anys, quan li vas dir sí, t'estimo,  vull ser el teu home per sempre.
Ningú et va explicar que amb amor no n'hi ha prou. Que calen moltes més coses. Que els petits defectes encantadors es convertirien en manies insuportables. Que el tedi, les obligacions, la rutina t'aniria corcant. Que alguns dies et quedaries més tard a la feina just per no anar a casa, on ja no et fa il·lusió arribar. Que et faria pànic que els vostres fills es facin grans, perquè tens por de perdre el que més fermament us ha unit durant tants anys.
I tot i així, t'hi hauries casat, ho sé del cert, perquè sé que l'estimes, i molt. 
... Ningú és tants anys infeliç al costat d'una persona si no és que se l'estima.

L'estimes, i molt. 
L'estimes, però potser heu fet l'amor quaranta vegades, en vint anys. 
L'estimes.
Però ella no et desitja. 
L'estimes, però per tenir una relació sexual, (sense penetració) has de pidolar carinyo, has de pregar per afecte. I quan ella s'hi avé, ho fa amb aquell posat cansat d'estar-te fent un favor, d'estar fent coses que no li agraden. I arriba un moment que tu te n'atipes, de demanar afecte.

La teva dona et fa sentir un ésser castrat, incomplet  Ho vol tot de tu, menys la teva condició de mascle. El sexe li molesta. No li agrada.
I tu, que l'estimes, has estat molts anys plorant, has fet el possible per trampejar, t'has enamorat d'altres noies, i amb alguna has arribat més enllà del que hauries hagut. Aviat farà un any que vas estar per darrera vegada amb una altra dona, i des d'aleshores ningú s'ha estremit amb el contacte de la teva pell.
Fa gairebé un any que no ets un home complert. Ets un pare, un espòs, un bon company… Ets un trofeu que ella mostra joiosa a la família, el marit perfecte que la germana mai ha aconseguit, el gendre favorit de la sogra.
Ets el seu marit. Però no ets el seu home. Ella no et vol home, la teva part sexuada li va interessar, poc, molt al principi. I d'això en fa molts anys, ja.
I ella et diu papa, i a tu et rebenta que ella et digui papa, perquè ja t'està bé, ser pare, però vols ser molt més. I no ho ets, i et conformes. No dius res, tanmateix a aquestes alçades ja no la canviaràs.
És el que s'espera de tu. 
I ho dius ressignat. 
I jo penso en el teu dolor, i també, amb permís teu, en el dolor d'ella, que sap que no sent per tu el que tu necessites que senti. Que sap que no et fa feliç.
Ets el meu amic, i t'estimo a tu, no a ella. Però penso com de difícil ha de ser la seva posició: saber-te frustrat, saber que necessites coses que ella no sap donar-te.

I no et diré res, perquè no en sé, perquè no sóc qui per dir-te res, perquè el camí aquest l'has de fer sol. 
Tu, mentre, et preguntes si podràs continuar sent fidel a un compromís que no et fa feliç, que enlloc d'ajudar-te a créixer t'empetiteix. Si no t'esquinçaràs per dintre, de tant aguantar.
A vegades desitges fer un pet. Com t'alliberaria que ella trobés algú altre i donés el pas. Algunes vegades has pensat altres coses que no t'atreveixes ni a dir en veu alta.

I en llargues nits d'insomni, amb la respiració confiada d'ella acompanyant el silenci, et preguntes si algun dia podràs ser un home total, amb tot el que ja tens, una intensa vida espiritual, amb inquietuds culturals, amb una feina tan enriquidora... i amb molt plaer per donar i per rebre.
I et preguntes si algun dia trobaràs algú que ho vulgui tot, de tu. 

Tot. 

Daniela

Es va mirar al mirall. Els ulls castanys que li retornava la imatge, eren els seus propis ulls? O eren d’algú ben diferent a ella? Què li havia passat?

Semblava com si encetant la maduresa, quan ja feia anys que havia acabat de créixer cap enfora, que duia el mateix nº de sabates i més o menys la mateixa talla de vestit, estigués creixent cap endins. Com si la seva vida adquirís volum, com si abans hagués estat una circumferència i ara fos una esfera, plena, vibrant, amb un nucli petit i poderós que no havia estat conscient de tenir, un nucli tan pesat i dens que la mantenia centrada malgrat els esdeveniments sacsegessin tot el seu voltant.

Aquella nit havia somniat mil llumetes de colors sobre un llit on amb tendresa, un antic amant trencava una crosta. Mirant cap a la ferida, es descobria a ella de petita, ulls badats, tot per començar, i també ella anciana, mirant tot el que havia estat. 

Recollia les llàgrimes que l’havien portat, aquesta nit d’insomni, a mirar-se al mirall. No volia perdre’n ni una, no volia enfrontar-se al desert sense tot el bagatge que l’havia dut aquí.

Va mirar el seu centre. Va espantar-se en descobrir-se tan profunda, tan plena d'espai. Tenia encara moltes portes tancades, i sabia que qui volgués acostar-se a ella havia de respectar les parcel·les que ella permetés. Algunes no gosava obrir-les ni ella, potser havia après amb l’edat a no forçar-se, a estimar les seves incoherències i els seus dubtes quotidians. Finalment, havia acceptat que estava feta de compartiments estancs entre ells. Que podia viure així, plena, vibrant, sense pretendre trobar algú que la omplís tota. Perquè ningú se la podia acabar, a ella. Era immensa. 

En el somni, alçava els ulls i es veia en els ulls de l’amant, que era conscient de les portes tancades i malgrat tot la desitjava. Les llumetes de colors l’embolcallaven quan ella tancava els ulls i rebia l’abraçada.

Es va mirar al mirall, altra vegada. Es va dir a si mateixa que s’estimava, malgrat tot, i va fer les paus amb ella mateixa.

Va dir que era preciosa

Es desperta, com sempre, molt abans que la llum del dia es filtri per les persianes mig obertes. Sobre la tauleta de nit, un estoig amb la dentadura postissa, les ulleres de llegir i uns quants llibres apilonats. S'aixeca feixuga. L'artrosi l'està matant. 
Va cap a la cuina caminant cansada pel passadís empaperat, esquivant un gat castrat que la segueix amb la cua enlaire. Els plats de duralex han acabat de degotar a l'aigüera, però no els posa a lloc: els veïns es queixen que fa soroll per les nits. Ella troba que no n'hi ha per tant... potser és que ja sordeja una mica. Beu un got d'aigua a glops curts i torna al menjador.
Mira pel balcó del pis diminut del Poble Sec la claror d'un matí que sembla que no acabi d'arribar mai. S'asseu al sofà, el gat li salta a sobre roncant melós. Tanca els ulls.
– Preciosa. Em va dir que era preciosa.
Ho recorda com si no haguessin passat tots aquests anys. Li va agafar amb les mans la cara. Es va estremir i li va dir "ets… preciosa!" 
I fa ja tants anys que no sabria dir quants, però sí sabria dir-ne la lluentor dels ulls, que després va tancar per besar-la,  l'escalfor dels dits d'ell enredant-se en els seus cabells en aquell dia que van creure que podria ser. 
Però no. Cap dels dos va gosar fer el pas endavant, massa coses s'havien de trencar per poder donar pas a la seva història. 
Ell li va dir, tens molt més a perdre que jo, millor deixar-ho aquí. I a ella feia massa anys que ningú li deia preciosa, i va plorar molt, però va ser fidel al marit i no se'n penedeix, perquè els fills van créixer en una família normal i tampoc ha estat tan infeliç com això.
El seu home fa anys que és mort. Els fills fan torns per venir a dinar amb ella els diumenges. I en albades com aquestes, la senyora Conxita s'aixeca d'hora i acaricia amb calma el gat mentre deixa volar els pensaments. I fa molts anys que no sap res d'aquell que es va estremir i li va dir que era preciosa.
Tanmateix, pensa, si ell encara és viu, si ell encara la recorda... potser encara hi pensa. En aquella dona amb la mirada encesa i el cabell deixat anar.
Potser ella continua sent preciosa. Ni que sigui en el record d'un altre vell insomne i solitari perdut en la gran ciutat.

Facundo Cabral

Estic lluny del món, i me n'assabento que han assassinat a un dels meus cantautors favorits, Facundo Cabral. Ja us havia penjat alguna poesia d'ell.
En estat de xoc, i sense sentir-me capaç d'escriure res digne, us deixo unes paraules seves:




"Ama hasta convertirte en lo amado, más aún, hasta convertirte en el mismísimo amor.
Y que no te confundan unos pocos homicidas y suicidas. El bien es mayoría"