Si un nen mor abans de les 24 h d’haver nascut, legalment no ha existit. Malgrat la mare l’hagi alletat, l’hagi abraçat i li hagi canviat bolquers, aquest nen es dóna per no nascut i no s’inscriu en el llibre de família. No entenc exactament el perquè d’aquesta mesura, em sembla molt cruel. Li vaig consultar a una amiga metge i em va dir que en algun lloc han de tallar, i el tall d’haver estat considerat persona nascuda no és en el moment que la mare et dóna a llum, sinó un dia després.
De la mateixa manera, molts dels arguments dels que estan a favor de l’avortament lliure recauen sobre la incapacitat de veure un ésser humà en un embrió o un fetus. Posen l’avortament en les setmanes primerenques de l’embaràs al mateix nivell que els anticonceptius.
No sóc metge, ni especialista en bioètica ni res d’això, tots els meus plantejaments surten dels sentiments i l’experiència d’haver germinat vida en el meu ventre: la meravella de l’engranatge màgic, la simfonia d’hormones, el cos arrodonint-se, el dolç pes de l’infant en el meu interior.
Les vegades que vaig estar embarassada, em preguntava d’on venia el meu fill. És curiós que ens passem tota la vida preguntant-nos què hi ha després de la mort, i no ens preguntem què hi ha abans del naixement. Un embaràs és una ocasió espiritual intensíssima que val la pena assaborir. Jo cantava el Magnificat a tota hora, i donava gràcies pel regal immens de la gestació.
Així doncs, em plantejava d’on venia l’ànima del meu fill, si era possible que el meu home i jo haguéssim decidit “crear una ànima”, o si aquesta ànima havia decidit venir al món mitjançant nosaltres.
És possible que els nens decideixin néixer? Que siguin les seves ànimes que trien una família? Que en el fons no siguem els pares els que triem tenir fills, sinó els fills, que decideixen venir i ensenyar-nos a estimar sens límits?
He tingut dos fills, i n’he perdut dos més en avortaments espontanis que han estat dolorossíssims.
En un dels avortaments vam arribar a saber què havia passat: les proves genètiques van mostrar que la nostra filla (una nena!) tenia dos gens triplicats. Estava destinada a néixer horriblement deformada i a viure uns deu anys, amb un retard mental molt considerable i terribles dolors. La natura, doncs, fou generosa i va evitar-li aquests patiments, a ella, i a nosaltres, la seva família. Déu va ser també generós: no vam haver de decidir què fer: no se pas què hauríem decidit, i fos el que fos ens hauria provocat un intens dilema espiritual.
Perdre dos fills m’ha fet replantejar-me, entre altres coses, si sóc capaç de decidir què és ètic o no en casos desesperats. Perdoneu la meva gosadia en dir que potser en alguns casos la generositat passa per estalviar vides penoses. Aquí tornem a parlar d'on posem el tall: el meu oncle Damià era deficient mental i no parlo de casos com el d’ell, que va ser feliç, estimar i ser estimat, estic parlant de gent que ha de néixer només per patir i morir. La natura sàvia sol estalviar-nos el dilema moral. Però en aquells casos on hem de decidir nosaltres, potser el millor és pensar en la criatura que ve en camí, perquè decidir tirar endavant una vida de dolor només per tenir la consciència tranquil·la, actuant segons veritats dogmàtiques dictades per gent que mai sabrà el que és criar un fill amb problemes, em sembla, a més de cruel, inconscient.
Admiro la gent que és capaç de tirar endavant nens així, i criar-los amb goig i amor. Cal fer costat a les famílies que tenen fills malalts. Cal que si algú decideix tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques sàpiga que les administracions i la societat li faran costat en tot moment. Deixeu-me ser dolenta, però m'agradaria que els anti-avortistes mostressin tant èmfasi amb els serveis socials, amb l'ajut als nois i noies que neixen amb mancances, en l'educació sexual dels joves, com mostren per a impedir que les dones puguin avortar en condicions. Em sembla com a poc incoherent, retallar en servei socials i a l'hora impedir d'avortar a les dones que no es veuen amb cor d'atendre un infant amb dificultats.
Perquè no us enganyeu: les dones continuaran avortant. Sigui en viatges a Londres, sigui en llocs clandestins, amb ginecòlegs comprensius i discret les riques, amb ganxos de penja-roba, o amb injeccions de julivert en llocs insalubres, les pobres.
Sóc cristiana. Vaig a missa, i combrego. I no em sento amb prou força moral com per obligar a algú a tirar endavant un embaràs d’un fill que ha de néixer per patir i morir, ni per decidir jo per un altre si ha de tenir un fill o no. En aquest article m'he centrat en els nens malalts, però hi ha moltes altres raons per no voler tenir un fill. I sabent el que és la maternitat, penso que no puc obligar a ningú a passar per això, de cap manera, si no s'hi veu amb cor, per la raó que sigui. Cadascú se sap la seva creu.
Jo sé de casos de gent molt de l'opus que van enviar filles a avortar a Londres quan la llei no permetia avortar aquí, i sé també d'un cas de gent molt “progre”, feminista i partidària de l'avortament lliure, que davant d'un embaràs no desitjat d'un nen que a més era deficient mental, el va tirar endavant i estan contents d'haver-ho fet.
Penso per tant que la llei ha de permetre l’avortament, i malgrat personalment penso que és una opció terrible, no crec que ni jo ni ningú tingui cap mena d'autoritat com per posar una ideologia per sobre dels drets dels altres.
Quan em pregunten quants fills tinc, responc que dos, mossegant-me la llengua perquè penso, sento, que en tinc quatre. Els dos que han nascut i els dos que no van arribar a néixer, però als quals vaig estimar, i pels que encara prego. Vull pensar que la meva filla i el fill que vaig perdre abans, van decidir no néixer, potser no era el moment.
Jo ja els estimava. Em relacionava amb ells, pregava per ells, i encara em pregunto per què va passar. Sento que, d’alguna manera, la seva animeta està present a la meva vida, són un de tants àngels que vetllen per mi. Els nens no nascuts preguen per mi, la mare que no els va poder alletar.
Sempre més viuré amb la pena del que no ha estat, malgrat els fills nascuts m’omplen totalment i se que si no n’he pogut tenir cap altre com desitjava ha estat perquè aquests no són els plans de Déu per a mi.
Penso que els nens que no han nascut, d’alguna manera, ens coneixen i ens estimen, i saben perdonar-nos si no hem pogut tenir-los. Vull pensar que els meus fills no nascuts van notar tot l’amor que jo els enviava, i tot i no ser suficient per fer-los néixer, vull pensar que aquestes vides, malgrat fossin curtes, van valer la pena.
Aquest és un article que vaig escriure per a la revista FocNou fa molts anys. La situació d'Argentina m'hi ha fet pensar, i tot i que és encara dolorós parlar-ne, penso que potser ho he de fer.
