dilluns, 28 de febrer del 2011

A deshora

No entén com li ha pogut passar això. Per quina mena d'injustícia ara venen aquests sentiments a fer trontollar la seva estabilitat.
S'ha enamorat. Com un adolescent. Amb cinquanta anys passats, la hipoteca ja pagada, una dona i fills més grans que la noia de la qual s'ha enamorat.
Ell sempre ha estat un gran professional. Mai havia perdut els papers, i molt menys s'havia enamorat.
Si almenys li hagués passat fa trenta anys. Perquè s'ha d'enamorar ara.
No s'ho passa bé. És allò de les òperes italianes, un dolce tormento. Passa la setmana esperant l'hora de classe. Quan falten cinc minuts per anar a l'aula se li accelera el cor. Quan ella se'l mira, amb aquells ulls de mel i aquell posat indolent ell es derriteix. Perd el fil. Queda en blanc a la classe.
No entén què li ha passat.
No entén tampoc com ha pogut baixar la guàrdia d'aquesta manera. Només va ser un moment, un instant de flaquesa. Tots els altres alumnes havien marxat, ella encara recollia. Li va caure la carpeta, ell la va collir. La va mirar amb tendresa i li va tocar el cabell. Res més. No ha passat res més.
Ella el va mirar amb esglai, una llambregada li va il·luminar el fons dels ulls i va marxar espiritada.
Però ell no volia res més que això, acaronar els cabells de seda que ella es compon una i altra vegada a classe.
Aquella nit ell va tornar a casa amb la cua entre cames. Quan va arribar la seva dona mirava distreta el televisor. Va estar a punt de dir-li, l'he cagat. No podria dir-li, com explicar-ho? S'ha enamorat. No és un amor cast. Però és amor. No vol fer-li mal.
Ningú pot entendre'l. Ningú pot saber quin és el seu patiment.
Avui l'han cridat al despatx del director.

dissabte, 26 de febrer del 2011

Els armats



Avui anàvem amb la família passejant pel centre de Mataró, i un estrèpit a la plaça de l'ajuntament ens ha cridat l'atenció: eren els armats, que feien una... com en diria? Performance?
No voldria ferir cap sensibilitat, i vull que consti que tot el que escric ho faig des del més profund respecte, però en serio que m'agradaria que algú m'expliqués on és la gràcia dels armats, perquè no l'acabo de veure.
O sigui, un grup enorme d'homes, algun bastant granadet, que es disfressa de soldat romà i es posa a desfilar. En sandàlies, ensenyant els genolls peluts, amb escut i llança, i mirada fixa a l'infinit.
Que no tenen cap altra feina?
A mi és que tot el militar em fa una mica d'al·lèrgia (i que consti que sóc néta de militar, eh?)No li trobo el folklore, em sembla una apologia del militarisme. No se, feien tots una cara tota greu i digna, movent-se al ritme dels tambors. Quina exaltació de l'imperi. De la imposició. De la força militar.
Lo bo és que segurament algun d'aquells xicots que desfilaven avui tan orgullosos van ser, en el seu dia, objectors de consciència del servei militar.
No hi he vist cap dona. Suposo que és per una qüestió de fidelitat a la època, tot i que n'hi havia un dels que manava que portava unes grenyes que no se si són gaire fidels.
Ells s'auto-anomenen soldats romans de la pau, i aquí si que ja tremolo. Soldat i pau no m'ha semblat mai dos mots que vagin gaire bé junts, i menys si qui ho diu és o pretén ser soldat d'un gran imperi que ha sotmès a gairebé tot el món.
Ai no se.
Potser des de dalt un balcó la coreografia era digna de veure, amb tant llautó i escombreta pel cap. De veritat que amb la de feina que hi ha pel món hi ha un grup tan nombrós d'homes que perden hores a desfilar i obeir ordres perquè sí? En homenatge a un exercit d'un imperi que ens va conquerir fa dos mil anys?
Repeteixo que no li veig la gràcia. Algú m'ho pot explicar?

dijous, 24 de febrer del 2011

Va de veterinaris

He dut la Polka a vacunar. Està estupenda, però ja té catorze anys. La veterinària m'ha dit que d'aquí a uns mesos convendria fer-li una analítica i mirar com li funcionen els ronyons. Jo li he dit que si, però no penso tornar a molestar la gata per dur-la al veterinari per fer una analítica "per si un cas" se li ha de donar un pinso caríssim que només es pot comprar a la consulta del veterinari.
La meva gata és feliç i està tranquil·la. No la penso tractar de sospitosa de malaltia.
Sortint d'allà, esperant per pagar, em trobo la M. Té quinze gats, a més dels que va a alimentar al port. Ara n'hi ha un d'ingressat, perquè té una infecció a la geniva(un gat de 15 anys) diu que li dona el pollastre triturat, que li fa neteges de boca, no se quantes coses més.
I jo em sento bastant fatal. Se que si tens un animal l'has de tenir dignament, però em sembla exagerat.
Ja ho sé, que tot el que ella té, desde que el seu marit la va deixar per una noia molt més jove que ella, són els gats dels quals té cura amb passió i dedicació.
També se que no he de jutjar-la. I que fa el bé a aquestes pobres bestioles.
Però potser alguna cosa falla, quan l'única companyia de molts són els animals.
I potser els veterinaris s'aprofiten de la soledat d'aquesta senyora i allarguen la vida als seus gats amb procediments mèdics caríssims que estan vetats a molts humans.

dimarts, 22 de febrer del 2011

La creació


No se si és una llegenda, però em van explicar que una vegada un astonauta li va dir a l'altre: On és el teu Déu? Veus com no està enlloc? I l'altre li va respondre "Com és possible que no el vegis? Si està aquí, a tot arreu!
Veient aquest video, pensava el mateix. La tornada de la cançó diu alguna cosa semblant a "com podria dir que no hi ha Déu, si tota la creació me'n parla?"
I és que, com va dir un savi, Déu no parla, però tot parla de Déu.

divendres, 18 de febrer del 2011

Perdonar

El Miquel diu que li ha regalat tres cromos. I a mi m'estranya molt.
-Però no et va pegar ahir?
-Si, diu en Miquel, però avui no m'ha pegat i ha sigut simpàtic amb mi, i penso que és la seva manera de demanar perdó.
-I què passarà si et torna a pegar?
-Que el tornaré a perdonar, respon en Miquel tranquil·lament.
I sabeu? Si que és veritat que hem de perdonar i tal, i que sempre he intentat inculcar aquests valors als meus fills. Però ara em plantejo si no he deixat anar anyells en terra de llops.
Una part de mi està orgullosa del seu bon cor. L'altra pensa que li donaran moltes bufetades a la vida.

dilluns, 14 de febrer del 2011

Obvietat

En Miquel em va dir l'altre dia que havia vist pel carrer una exposició de disfresses de Ku-klux-klan. En realitat és una exposició de figures de Setmana Santa, i hi ha tot de vestits de penitents, amb aquelles caputxes llargues, que a Mallorca se'n diu cuculla. Amb en Mateu hi hem entrat avui, teníem una estona lliure i una mica de fred. La veritat és que m'ha fet "iuiu" i tot, aquells maniquís amb les caputxes, i no he pogut evitar sentir que totes aquestes històries són d'un altre món molt llunyà al meu.
A lo que anem.
En Mateu veu una imatge de la Mare de Déu tota endiumenjada, amb una corona enorme, tota plorosa i amb uns collarets i unes randes que sembla que s'hagi penjat les cortines abans de sortir de casa.
I em diu:
- Però si la Verge era pobra! Perquè li han penjat tot això?

M'ha fet gràcia que amb set anys ho hagi vist tan clar.

dijous, 10 de febrer del 2011

dilluns, 7 de febrer del 2011

la música que ens va acompanyar



Sabiem que aquells moments no es repetirien mai més. Això els feia encara més especials.
Però d'alguna manera, cada vegada que escoltem aquesta música, allò retorna. Potser només és el ressò a la nostra ànima del que es va quedar penjat d'un viatge boig, munts de quilòmetres, de rialles i ploralles i bogeries, alguna imprudència i molta il·lusió, una lluna plena que ens mirava sorpresa i una complicitat que cap de nosaltres ha tornat a trobar enlloc més.
Teniem poc més de vint anys.

Sabíamos que aquellos momentos nunca volverían a repetirse. Esto los hacía aún más especiales. Pero de alguna manera, cada vez que escuchamos esta música, vuelve todo lo que vivimos.
Quizá es solo el eco en nuestra alma de lo que quedó colgado de un viaje loco, montones de quilómetros, de risas y lloros, de locuras y alguna imprudencia, y mucha ilusión, una luna llena asombrada y una complicidad que ninguno de nosotros ha encontrado en otro sitio.
Teníamos poco más de veinte años.

dimarts, 1 de febrer del 2011

Darreres paraules (2)

Ahir vaig publicar una entrada que no tenia cap mèrit: una recopilació de darreres paraules d'un llibre que estic llegint.
Avui, però, us parlaré de darreres paraules de gent que jo coneixia.
Fa temps vaig aguantar una dona mentre feia el seu darrer alè. Us en vaig parlar aquí.
Recordo el darrer que va dir: "podria morir avui mateix".
No se si ho deia en broma o en serio, però el cert és que acabava de dir-ho i va tancar els ulls per sempre més.
El meu padrí Guillem, el pare de ma mare, va morir d'un atac de cor. Els que eren al seu costat van sentir que deia "no puc!" però el darrer que va fer... va ser cridar a la seva mare. Potser la veia, en aquells moments, qui sap.
Quan la meva padrina Maria va morir ja feia mesos que no parlava. Diria que una de les darreres coses que va dir va ser adreçada al meu fill Miquel, en aquell moment un bebé preciós. Ella se'l mirava i va dir "quina monada... no té defecte!" No recordo haver-li sentit dir res més, però des de la boira de l'Alzheimer, quan ja no articulava paraula, ens mirava amb expressió enamorada. Tinc la seva mirada fonda i profunda clavada al cor. Els seus ulls petits que no volien ser derrotats em miraven tan plens d'amor que encara ara se'm fa un nus a la gola quan hi penso.
I el seu marit, el meu padrí, era tot un caràcter. Un home amb un sentit de l'humor bastant sorneguer.
Era ja depenent en tot. Ma mare li donava el sopar i el ficava al llit, i després, cap a les 12, li donava la darrera pastilla.
Aquella nit, però, la pastilla li va donar ma germana, i no sabem si això el va fer despistar més i es pensava que li tocava sopar quan només tocava la pastilla, o que va tenir el seu darrer moment de gran lucidesa, després, repassant el darrer que va dir, pensem que parlava de la pastilla, però potser es referia a tota la vida en general.
Quan ma germana li va donar la pastilla li va dir
- "Això és tot?"
- Si- li va respondre n'Antònia tota estranyada.
I ell es va encongir d'espatlles i li va dir
- "Ha estat magre, això!"