Recordant el Miquel Roger.

Què és el paradís?

M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica.  I avui no toca recordar-te, no és cap dia especial, però perquè sí, sense cap raó, avui de sobte, t'he recordat. 

Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, mentre plantejaves una pregunta i ens deixaves discutint entre nosaltres, observant-nos en silenci. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. 

La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.

Perquè  jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat ser tan proper als alumnes. 

Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.

Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes. 

Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares, amb els deures fets, estimat professor. Et demanàvem respostes. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem sortit de classe tranquils. Però sortíem amb més i més preguntes, i ens deixaves anar, atemorits, assedegats i plens d’incertesa. 

Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes. 

Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va crear empremta en nosaltres.

I ara, no sé per què, m'ha donat per recordar-te. 

No és cap aniversari, no toca. 

Simplement, avui t'he recordat. 

I he pensat que els professors com tu sou immortals. 

La música a la ESO

S'ha d'estar una mica tocat de l'ala per a decidir-te a ensenyar música a la ESO. Tanmateix, la música no serveix per a res. 

Això és el que he dit avui als meus alumnes de segon. Fer-los classe a darrera hora del matí és tot un repte. Estan cansats. Totes les restriccions per culpa de la Covid encara fan les classes més difícils (la mascareta n'és una, però n'hi ha moltes més, i totes entorpeixen el ritme ideal d'aprenentatge)  

S'ha de ser, doncs, una mica molt idealista, per a decidir que vols ensenyar música als adolescents. Perquè saps perfectament que els pares no es preocuparan tant, si els ve un suspens de música (ja se sap, les mates o l'anglès són més importants) Perquè tens a vegades una aura de hippie-reciclada, fent-los fer exercicis de vocalitzacions o picant els ritmes. Perquè a més, et sents molt sovint nedant a contra-corrent, intentant inculcar valors com l'escolta, el silenci, l'atenció, l'esforç. 

Ser professora de música a la ESO vol dir editar un vídeo amb la música de Harry Potter durant tot el cap de setmana, tornar-te ximpleta buscant una nadala que no sigui massa consumista ni naïf, fer cantar a adolescents que amaguen la timidesa sota capes de posat passiu, menjar-te el cansament amb glopades d'alegria, treure entusiasme de les brases del teu ànim, perquè has de mantenir-los atents i vols que aquella activitat, aquella audició, aquell concepte, els quedi clar. I ho dones tot, i cantes, i balles, i parles, i fas presentacions, i edites cançons i qüestionaris i prepares mil activitats confiant que els tocaràs el cor. 

S'ha d'estar una mica tocada de l'ala, per fer classe de música a la ESO. Potser guanyaria més diners treballant en alguna altra cosa. O potser tindria caps de setmana lliures. I segur que dormiria millor. No sé ben bé que ho fa, però tot i això, continuo donant classes de música a la ESO. 

Perquè la música,  aquesta eterna assignatura maria, no té la seriositat de les matemàtiques, ni ens col·loca en el món d'avui com la tecnologia, no ens obre portes com l'anglès ni ens explica les grans veritats com la filosofia. 

És tan poca cosa que, de fet, a Espanya no és ni carrera universitària.

La música és una assignatura que no serveix per a res. Només ens fa més feliços i ens dona eines per a expressar-nos i ser creatius.

Per tant, la música és l'assignatura més inútil de totes, i potser per això és la més imprescindible.

Tot depèn de com ens ho mirem.

(ah! i sabeu? A més, la música té un llenguatge matemàtic, ens col·loca en el món, és l'idioma més universal de tots, relliga el passat amb el present i el futur, i ens connecta amb l'esperit. O sigui que potser sí que és l'assignatura més complerta de totes)

Taller d'escriptura creativa

Hi ha poques coses que em facin tan feliç com escriure. De les que es puguin explicar (ehem, les altres us les podeu imaginar) la música, i també l'ensenyament. Ja ho he dit moltes vegades, que per a mi, ensenyar no és "vomitar" una classe magistral. Jo visc la docència més aviat com un camí en el qual acompanyo a algú, i l'ajudo a treure el millor de si mateix. I això serveix quan estic fent de professora de música, quan estic davant d'una classe d'ESO, o quan faig d'animadora amb gent que, com jo, estima escriure.

L'any passat, el confinament em va enganxar a mig taller d'escriptura creativa. En principi havien de ser quinze dies, ens deien, bé, doncs tindrem paciència i esperarem a poder tornar a quedar. Però quan vam veure que la cosa s'allargava, vam treure la creativitat, i el taller presencial es va convertir en un taller on-line. 

L'experiència va ser enriquidora,  i veient l'entusiasme dels talleristes, em vaig animar a crear cursos totalment on-line. He de dir que és una feinada ingent, però el retorn que tinc paga la pena. A més,  que el curs sigui on-line em permet arribar a molta més gent, d'arreu dels països catalans. Es van crear grups molt potents, i les energies que vam moure entre nosaltres foren molt intenses.

I bé, després d'un descans que realment necessitava, ara hi tornem. Hi ha una cosa que m'encanta: la immensa majoria de la gent que ho prova, repeteix algun taller. Això em fa pensar que anem bé. 

Doncs això, tinc preparats uns tallers en els que cadascú escriu al seu ritme, amb el seu estil. No us  estressaré, però sí que us puc ajudar a trobar maneres d'expressar tot el que teniu dins. Estic convençuda que això d'escriure, que a mi  em fa tan i tan feliç, us pot fer també molt feliços a vosaltres. 

Ho proveu? 

Aquí a l'esquerra teniu l'enllaç amb informació, i si no, també podeu clicar aquí o escriure'm a mariaescalasescriptura@gmail.com 

(perdoneu l'auto-bombo, eh?)

Vinga, animeu-vos. Us agradarà. 

Curs d'escriptura creativa on-line

Quant temps fa que dieu que, si tinguéssiu temps, escriuríeu?
Aquest pot ser el moment!
Engego un curs d'escriptura creativa. El primer grup comença dilluns vinent, dia 6 d'abril, i encara queda alguna plaça. 
Us animeu?

Eros i Psique

Aquesta és una de les obres que treballem enguany amb els alumnes d'Història de l'art, és una de les obres que els entra a la selectivitat. L'autor és Antonio Cánova, del neoclassicisme. 

A mi sempre m'ha semblat una obra d'art preciosa. I sabeu, és allò de que, amb les obres que em commouen més, tendeixo a apassionar-me més en l'explicació. 

Explico, doncs,  als alumnes la història d'Eros i Psique, una mica resumida. 

Psique era una princesa bellissima i molt curiosa. És castigada (la història és llarga, la resumeixo) i tancada a un palau on un amant l'estima, només de nit i a les fosques. Ella s'enamora d'aquesta persona que amaga la faç però li diu paraules tan dolces. 

Mentre explico el mite, ja trobo dos o tres que bufen. Quina cursilada, diu una de les alumnes. 

–Bé, jo pensava que vosaltres entendrieu a Psique –la cara d'incredulitat canvia totalment quan continuo–, doncs a la vostra generació li passa sovint, de crear llaços afectius amb algú amb qui no hi ha una comunicació "normal". Eros va enamorar a Psique a les fosques, vosaltres potser us enamoreu d'algú amb qui xategeu, i expliqueu coses molt íntimes a gent a qui no veieu en persona –ells callen. Jo continuo–. No jutgeu a Psique. A la seva època, va fer alguna cosa que potser algú de vosaltres també us ha passat. 

És possible estimar a algú a qui no coneixes en persona? No goso pontificar, només dic que no hi ha res nou sota el sol, el que canvien són els suports, si molt m'apures. Psique i Eros es van enamorar, i no es veien. Potser d'aquí a tres-cents anys hi haurà alguna escultura de dos que s'estimen mirant el mòbil. 

Tornem a l'estàtua que els entra a la selectivitat. Si m'agrada l'estàtua de Cànova és, no tant pel que hi ha, sinó pel que no hi ha. Hi ha la promesa d'un petó... o potser el record d'un petó donat. M'estremeix, m'emociona, aquest espai buit que hi ha entre les dues cares. I m'emociona, d'una banda, pel gran exercici virtuós que suposo que és poder esculpir aquestes dues cares, sense que fent-ne una es trenqui l'altra. Però a més, m'emociona com l'artista diu tantes coses amb el buid. L'obra no tindria la meitat de gràcia si els dos s'estiguessin besant. Si ens emociona, és perquè ens mostra l'aire que crema entre dos que s'estimen. 
Bé, la història continua: Psique fa el possible per descobrir qui és aquest amant, doncs les seves germanes, geloses de la seva felicitat, li diuen que segur que segur que qui l'estima és un ésser horrible, doncs si no, no tindria per què amagar-se d'ella.
Degut a la seva curiositat, torna a ser castigada, aquest cop, amb un son profund del qual només la despertarà un petó d'amor veritable. Quan Eros arriba on és ella, la besa, i en aquest moment, ella desperta i reconeix el seu estimat.
Aquí hi ha una altra intevenció dels alumnes. Això és el conte de la bella dorment. 
Sí, i de la blancaneus, i de tants altres contes. 
Un dia em van plantejar a classe que la bella dorment era un conte masclista perquè ell "violava", la seva integritat i la besava sense consentiment, jo em vaig quedar molt a quadres, perquè mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera, i potser si filem tan prim, ens quedarem sense contes. 
O sigui que acabo la introducció del mite de Psique relacionant-ho amb altres contes en els quals algú desperta gràcies a un petó. 
És una metàfora –els dic–, del poder de l'amor. Algú reviu, algú ressucita, quan es pensava que ja mai tornaria ser qui havia estat, quan es pensava que tot era perdut, arriba l'amor i el salva. 
Acabo la classe mig satisfeta, pensant que és possible que algú hagi pensat, durant la classe, en què, en realitat, l'art ens parla de nosaltres mateixos. 

L'art.

Pregunto als alumnes de batxillerat què és art. Algun em diu que Messi en fa. Jo voldria ser capaç de meravellar-me’n, però només veig un milionari en calça curta donant coces a una pilota. Potser sóc tan insensible com qui veu un quadre de Miró i diu “això ho podria fer una criatura”.

Serà que l’art és subjectiu? Aquesta és la segona pregunta que els faig. És possible que el concepte art depengui de la nostra percepció? Què ho fa, que algú s’emocioni amb Bach i a d’altres els resulti indiferent? Podem arribar a una definició que no depengui de gustos o sensibilitats?

Continuo preguntant: L’art és bell? Sí, diuen.

Els projecto un quadre de Lita Cabellut: Un pallasso els mira, amb el maquillatge malmès. Té foc als ulls, i tot el cansament del món a la seva faç. 

–Això és bell?

–No –diu una alumna–, però em diu moltes coses.

–Quines?

–Que està cansat. Que està trist. Que fer riure sempre és extenuant.

Enceten el debat. Arriben a la conclusió que, molt sovint, l’alegria és una closca darrera la qual la nostra desesperança ens mossega l’ànima. Veig alguns ulls lluents, i m’emociona pensar que la conversa pot haver despert inquietuds.

Visc les classes d’història de l’art a batxillerat com si fes proselitisme: Vull despertar-los fam, voldria que sempre continuessin cercant, gaudint-ne.

Perquè que l’art és la manera més bella i efectiva que tenim de ser humans. 

M’explic: Segons tenc entès, el nostre cervell ha evolucionat per capes concèntriques. A la més interna hi ha les funcions bàsiques: ens fa sentir gana, ordena al cor que bategui i als pulmons que alenin. La segona capa és comú als mamífers, i és la que, entre altres coses, ens fa emocionar, controla la memòria i ens fa desitjar i sentir. 

La tercera capa… aquesta és només humana, i per tant, si només és nostra, serà la que ens defineix com humans.

Sabeu què hi tenim, aquí? És on elaborem teories més complexes, on entenem l’univers, on relliguem el passat, el present i el futur, i on tenim el sentit creatiu.

Així, el que ens fa humans, i no simis depilats, és la pulsió per entendre el cosmos, l’habilitat i la necessitat d’expressar-lo de manera creativa i simbòlica, anant més enllà del que és literal. Unint la nostra història, el present i l’esdevenidor.

L’art ens fa humans. 

I no importa que sigui bell, ni el que en paguem.

Quan davant d’una realitat necessitem entendre-la, interpretar-la, raonar-la, i l’expressem sublimant, emprant un llenguatge simbòlic, feim art.

–I per això –dic mirant als ulls a l’alumne culé–, Messi no fa art. Però quan de petit dibuixaves, amb traç gruixut i fosc, tota la ràbia que et feia haver perdut la pilota, sí que feies art.

Maria Escalas.

Article publicat al Diari de Mallorca, al suplement cultural Bellver.

El paradís del professor

Malgrat la voràgine política que estem vivint a Catalunya, hi ha moments en els que cal aturar-nos i no deixar que ens prenguin segons què. I un d'aquests moments fou dijous passat. 

El conservatori de Badalona celebrava el concert de principi de curs amb un homenatge a Miquel Roger, estimat professor que va morir el passat març d'un accident de trànsit. Em van demanar que digués unes paraules, doncs jo formo part de les primeres fornades dels seus alumnes. Quan marxava cap a Badalona, vaig tancar la ràdio, esgarrifada per l'empresonament del meu govern legítim. No volia sentir les notícies. No volia que em prenguessin també aquest moment de record cap al professor que em va marcar tant.

No sé si vaig fer bé. Fou un acte de resistència. Potser petit. Però era el que el meu cor em demanava de fer.

Això que adjunto a continuació és el primer text que vaig escriure per a l'acte. Després el vaig haver de retallar, per qüestions de timing, però com que aquí si us sembla massa llarg podeu deixar de llegir quan vulgueu, us ho poso tot. 

Què és el paradís?

M’ho vas preguntar, estimat mestre, un dia, a classe d’estètica. Tanco els ulls, i malgrat han passat gairebé trenta anys, et puc veure igual: el teu mig somriure sarcàstic, escoltant el que dèiem, en aquell conservatori vell al que anàvem, que era gairebé una casa de nines. A vegades plantejaves una pregunta i ens deixaves discutir entre nosaltres, mentre ens observaves en silenci, hi havia dies que a classe parlàvem més tots els teus alumnes que tu. I després ens deixaves anar frases que ens descol·locaven. 

La primera assignatura que vaig fer amb tu fou l’any 1988. Acostumada a professors que tenien una mena d’autoritat que emanava de la seva posició i que ens donaven totes les respostes, trobar-te va ser, per a mi i per a tots els de la meva generació, un absolut desconcert.

Perquè  jo acabava de fer COU, havia anat a escolapis i encara parlava de vostè als docents. I vas aparèixer tu. Amb un posat totalment diferent. Amb una autoritat inqüestionable, malgrat que eres tan proper als alumnes que tant t’era parlar del sentit de la vida com de motos, tant era parlar de filosofia com gorrejar un cigarro a qualsevol alumne. 

Tu jugaves a una altra lliga. Al principi em cohibia molt la manera en que tenies de fer-me replantejar-m’ho tot, de constantment qüestionar el que deia, i no em vas semblar un professor. I ara, després de tants anys, veig que, de fet, vas ser el meu primer mestre.

Perquè tu no ens donaves respostes, benvolgut Miquel. Tu ens omplies el cor de preguntes. 

Ens feies llegir llibres. Maria Zambrano, Thomas Mann, Kandinsky, Rainer M. Rilke,… Nosaltres anàvem a classe amb les idees més o menys clares. Tu, amb la teva gran cultura, amb la teva habilitat dialèctica, ens hauries pogut dir “això és així!”. I nosaltres, que admiràvem la teva saviesa, hauríem rebut les teves respostes, i hauríem sortit de classe tranquils.

Anàvem a classe amb els deures fets, estimat professor. Llegíem el que ens recomanaves, i ens preparàvem bé la classe. Esperant les teves respostes. Però sortíem amb més i més preguntes, ens deixaves anar, atemorits i plens d’incertesa. 

Quina gran lliçó, Miquel, no t’ho pots imaginar. No em vas donar, crec, cap resposta. A canvi, vas enderrocar les meves certeses (les que jo, en la ignorància insolent dels meus quasi vint anys posseïa a cabassos) i em vas omplir el cor de preguntes. 

Des d’aquells temps, he après a dubtar. A plantejar-me les coses. A qüestionar-ho tot i a no donar res del que em donen per vàlid. Els teus ensenyaments van anar molt més enllà del musical, o de l’artístic. Tu eres una mena de renaixentista, un artista integral, vivies tot el que feies d’una manera creativa, vital, crítica, i aquesta manera de fer, de ser, va deixar empremta en nosaltres.

Què és el paradís?

Potser si tu no haguessis estat professor nostre, pensaríem que el paradís és un lloc estàtic, tranquil, i tebi. 

Però qualsevol persona que hagi passat per les teves classes, sabrà que mai hi haurà respostes senzilles. O si més no, haurà agafat el gust a treballar-se la resposta, a poc a poc, sense quedar-se amb el primer resultat que s’obté.

Potser és algun lloc on s’aprèn. No un lloc quiet on ho sabem tot, on ens adormim feliços.

El paradís, estimat professor, és potser un lloc on evolucionem, on estem esdevenint, constantment reconeixent-nos i gaudint. On hi ha més gaudi que en l’aprenentatge?

El paradís, Miquel, és un lloc ple de professors com tu. Un lloc ple de música. De gust per l’art. Un lloc on ens podem entretenir amb petits detalls, on cerquem el so, on la paraula discutir té tot el seu sentit: parlem, i parlem, i parlem, i aprenem, els uns dels altres, mentre la conversa va sobre l’amor, sobre política, sobre l’equilibri, sobre la tensió, sobre la bellesa, sobre els camins possibles (quina falta que ens fa ara la teva opinió, Miquel!) 

En aquest paradís on aprenem constantment, es busca el detall, la precisió, i res es dona per sabut, i res és veritat absoluta.

Potser el paradís és una taula parada amb una llarga conversa. 

Potser el paradís és aixecar-nos d’aquesta taula amb més preguntes al cor.

Segurament, estimat professor, si les teves preguntes ressonen encara, al cap de trenta anys, en els que et van tenir de professor, continuaran ressonant també d’aquí a seixanta anys, quan els darrers dels teus alumnes encara et recordem…

No podem dir-te el que és el paradís. 

Però potser sí podem dir que no només ens has fet mil preguntes, sinó que hem après, amb tu, a ensenyar. I que durem el teu llegat més enllà.

No sabem el que és el paradís, estimat Miquel, però sabem que tu tastes l’eternitat.

Carta oberta al Mateu, o sortir del niu

Ho vas fer fins molt tard, i ara reconec, amb recança, que estava una mica preocupada: Els dissabtes, sempre a una hora indecent del matí, sentíem la porta del dormitori obrir-se a poc a poc. Després, unes passes veloces i lleugeres pel passadís a les fosques. Veiem el teu caparrot a contrallum, als peus del llit, just abans de que t'hi enfilessis decidit, amb aire de victòria. Intentaves ser discret perquè no et féssim fora, ens abraçaves golafre de petons, i jo notava l'olor que feies, la calidesa de la teva pell de vellut, les manetes infantils, intentant abraçar-me sencera, mentre jo t'acaronava suaument l'esquena i acceptava de mala gana que ja no dormiria més.
Algun dia haurà de deixar de venir al llit, ens dèiem, i raonàvem amb tu i t'explicàvem que tenies un llit de nen gran per dormir solet tota la nit, però tu somreies murri i feies que sí, i al dia següent hi tornaves.
Ahir, quan vaig anar a dormir hi vaig pensar.
En la pressa que tenia, quan eres petit, de que et fessis gran. I ara, estimat Mateu, no saps el que donaria per poder tornar, ni que fos sols una vegada més, a sentir els teus peuets corrent de puntetes, la lluita amb els llençols per esmunyir-te entre el teu pare i jo i la carona còmplice amb la que ens miraves satisfet quan la llum del sol t'ho permetia.
Demà les teves passes lleugeres et portaran a terres llunyanes, de parlar estranger, on sempre plou i la terra és verda i el vent fred. 
I el llit dels teus pares, l'escalf segur del teu refugi d'infant, quedarà aquí, orfe de tu.
I estem orgullosos de que siguis tan valent, i confiem en què l'experiència, a tu i a tota la família, ens anirà molt bé. Miro la teva estampa, l'elegància amb la que et mous, la veu atronadora, els peus enormes, la barba que ja et fastigueja haver d'afaitar. Ara ets tu, que t'ajups a fer-me un petó, i em pregunto si en els plecs de la teva memòria conserves encara la imatge de quan m'havia d'ajupir jo. Ets un noi capaç, llest, solidari, saps fer amics, gaudeixes de la natura, de l'esport, de la poesia, de l'art, de la música. Seràs capaç de fer el que vulguis a la vida, perquè a més de la teva intel·ligència i sensibilitat, tens un gran sentit moral, i moltes ganes de deixar el món millor.
Et fa por i il·lusió a la vegada, ens vas dir fa un parell de dies. També et sap greu estar tant de temps sense veure'ns, però de cap manera t'ha de frenar la recança de deixar-nos enrere. És llei de vida, t'hem donat les arrels, però també hem enfortit les teves ales, i has de volar, i ser lliure i feliç.
Però no deixo de sentir que, no sé com dir-ho... que ha anat tot massa ràpid.

L'eucaliptus del parc

Els nens eren molt petits, en Mateu amb prou feines caminava, i un dia vam intentar abraçar aquell enorme eucaliptus del parc. Ens vam ajuntar els tres, i jo tot just arribava a fregar les puntes dels ditets del Mateu, que s’esforçava a estirar-se per arribar a mi. 

En Miquel va dir que quan fossin més grans hi arribarien de sobres, i que fins i tot algun dia potser podrien fer-ho sense mi, i vaig pensar que això era una bona metàfora de la nostra família, que algun dia jo no hi seria, i que esperava que sí, que els dos germans es continuïn agafant de les mans, si ho necessiten.

Ahir vaig tenir un gran disgust. Vaig sortir a córrer pel matí, i vaig trobar-lo a terra: amb les pluges i el vent del passat cap de setmana, aquell arbre imponent es va desfalcar, va cedir i va caure, enduent-se pel camí el reixat del parc, que va quedar estripat com si fos fet de cartró, enlloc de ferro colat.

No vaig poder evitar aturar-me de córrer i mirar-me'l, i pensar en tot el que hauria viscut aquell arbre immens, de més de cent cinquanta anys, que perfumava i embellia aquell racó del parc.

Una senyora que estava passejant el gos es va aturar a comentar-ho amb mi, quina pena, va dir, i jo vaig intentar respondre-li, però se'm va trencar la veu de l'emoció. No era només un arbre gros, per a mi aquell eucaliptus era molt més, era el record d'estones molt intenses que ja mai tornaran, de les ganes de créixer dels meus fills. I vaig pensar que m'estava donant una altra metàfora.

Perquè dilluns vam acomiadar el Miquel Roger. M'havia donat classes d'estètica i història al conservatori de Badalona. Però no era només un professor: fou molt més.  Aquelles assignatures havien de ser unes "maries", dues teòriques que havia de fer de pur tràmit per obtenir el títol. En canvi, es van convertir en troncals en la meva formació, no ja com a músic, sinó com a persona. Vivia la setmana esperant la classe, i no me'n vaig perdre ni una. Fins aleshores, jo estava acostumada a classes magistrals on els mestres pontificaven i els alumnes escoltaven. En Miquel em va sacsejar d'una manera brutal. En aquell moment jo (i ara veig que ell també!) era molt jove, i pretenia tenir les idees molt clares. Ell va fer trontollar moltes de les meves certeses. Va capgirar del tot conceptes fonamentals, però ho feu des del debat, amb els seus ulls brillants mentre els seus alumnes raonàvem en veu alta i discutíem i anàvem arribant a conclusions que ens descol·locaven. 

El seu carisma era tan gran, que al seu funeral van assistir antics alumnes de molts cursos: gent que feia trenta anys que havia passat per les seves classes i encara ara el tenim com referent. El sentiment d'orfandat que molts músics de varies generacions tenim des d'aquest cap de setmana és molt intens.

No us penseu, però, que en Miquel era un iaio savi i venerable. En Miquel era un home encara molt jove, que es llençava de cap als mil projectes amb la passió dels artistes, i que vivia intensament, assaborint amb avarícia la vida a fons. Sembla injust, grotesc, que tanta saviesa, tan bon rollo, tants projectes, se'n vagin al carall per una mala maniobra de cotxe i el mal temps. 

Perquè resulta que, al Miquel se'l va endur un accident de cotxe, provocat per la mateixa tempesta que va matar el meu eucaliptus, i és per això que en veure aquell gegant derrotat a terra vaig tornar a pensar en el meu professor, en estones molt intenses que ja no tornaran i en les ganes de créixer que va despertar en mi.

Tant poder arrabassat per una tempesta.

Tu pots

Aquest cap de setmana he participat en un concert molt especial: la presentació del disc que hem enregistrat, amb la música dels pastorets de la Sala Cabanyes de Mataró, en commemoració del seu centenari.

Els pastorets de Mataró enamoren, per moltes raons: per la tendresa de les històries que explica, per la música, que és una petita joia, pel fet que hi hagi orquestra en directe, cosa que dóna una vivor inigualable, i sobretot, per la gran quantitat de gent, per l'energia, l'esforç, la dedicació i el gran talent que hi ha donant el callo a cada representació. 

Potser algun dia us parlo de totes aquestes coses, però avui us vull explicar el que va passar a l'assaig general:

El diàleg de Gabriel i Maria el cantaven dues germanes, la Clàudia i la Maria. Una d'elles es va atabalar. Estava sonant molt bé, té una veu deliciosa, i molt bon gust. Però de sobte, va deixar de cantar, va dir "no puc fer-ho", i va marxar. 

Com que en aquell moment el director havia aturat l'orquestra per donar-nos indicacions no tothom se'n va adonar. Jo estava al·lucinant, perquè ho estava fent francament bé: la veu no li tremolava, sonava segura, afinada... però ella no s'hi veia amb cor.

Només els que fem música sabem com se sentia, la por, l'angoixa, la inseguretat, el ventre remogut, el cor accel·lerat. És una sensació horrible, que tots hem passat.

Hi va haver un moment d'incertesa, amb l'orquestra aturada. Ella estava per darrera l'escenari. Jo recordava moments en que ho vaig passar igual de malament: tremolosa i insegura, abans d'una actuació, volent morir-me, pensant no me'n sortiré. Al cap d'una estona va tornar a sortir, acompanyada del Josep Fadó, que com que és un tenor de prímera línia, sap perfectament com se sentia ella, perquè per arribar on ha arribat, segur que ha passat per moments com aquest. 

La Clàudia, doncs, agombolada per tothom, tenia els ulls plorosos i, sincerament, jo no les tenia totes, però quan va tornar a cantar ho va fer fantàstic. Em va posar la pell de gallina. 

Perquè no només ho va fer molt bé. Ho va fer superant la seva por. Ho va fer creixent per sobre d'ella mateixa. I ho va fer amb la Maria al costat, agafant-li discretament de la mà, i jo pensava quin regal tenir una germana així.

Ho va fer perquè algú, darrera l'escenari, la va abraçar i li va dir tu pots.

Perquè podia, de debò. Segurament ella ja ho sabia, en el plec més íntim del seu cor, que era capaç de fer-ho. Però la tensió, el cansament, els nervis, massa sovint ens juguen males passades.

Podia, i ho va fer molt bé, i al concert va estar esplèndida. I suposo que en aquell moment va entendre, com hem entès tots els músics, que per més tècnica, per més art que tinguem, hi ha una passa més enllà: superar la por. Confiar en el que tenim a dins, i saber, sentir, que ho hem de donar. I sobretot, saber que no estem sols.

A tots ens passa, que a vegades necessitem que algú ens digui que confia en nosaltres, que sabrem fer-ho bé.

Ahir la Clàudia ens va donar a tots els músics professionals una gran lliçó. Ahir la Maria i el Josep ens van recordar a tots com d'important és fer costat. I aquesta va ser una de les grans màgies de la nit.

foto: Ricard March

L'experiència a la ONCE

Fa una setmana vaig estar a la ONCE, fent un seminari per a professors de música que tenim alumnes invidents. 

Va ser molt interessant. Vaig aprendre molt, i el més important no va ser pas el que anava a aprendre, sinó els "danys colaterals", si em permeteu l'expressió. Vaig sortir molt tocada d'aquella experiència. 

Una de les moltes coses que vam aprendre, va ser a escriure partitures en braille. Va ser un tastet, però prou com per obrir portes per a aprofundir en el tema. 

Però a mi em va passar una cosa curiosa. Deixeu-me que us ho expliqui: no és que sigui una persona excepcionalment intel·ligent, però sí que és cert que estic avesada a entendre les coses més o menys a la primera. 

Bé, doncs allà, suposo que per l'extrem cansament que duc, l'estrès que se'm menja o que em costava "canviar de xip", la cosa està en que em vaig creuar. I NO ENTENIA RES!

Hi va haver un moment en que tothom ho veia clar, i jo no. O sigui, teníem una partitura en braille i l'havíem de passar a partitura per a vidents, i tothom havia acabat, i jo encara anava pel primer compàs. 

No us podeu imaginar l'estrès i la ràbia que em va provocar. Tenia ganes de rebotir el llibre. Com pot ser que em passi això a mi, A MI! Que sóc tan estupenda i divina i vaig tan sobrada de tot?

I en aquell moment, sabeu? Vaig pensar en alguns alumnes, amb nom i cognom. Alumnes que es solen creuar molt a la classe. Me'ls vaig imaginar sentint-se així, no una estoneta, sinó cada hora, cada cada hora, durant un dia, i el dia següent, i l'altre...

Potser és exagerat dir que vaig sentir tendresa per ells. Alguns són realment empipadors, i n'hi ha d'altres als quals també els costa i no bombardegen la classe. Però sí que és cert que tinc alguns alumnes que senten que ja han perdut el tren, alumnes amb molt poca autoestima, que tenen una reacció orgullosa i desafiant que fa que la classe amb ells sigui tot un repte.
De sobte, això que ja sé de teoria, ho vaig entendre en carn pròpia. Perquè vaig sentir aquesta horrible sensació de que tothom ho sap i jo no.

I una altra reflexió que em va venir:

Moltes de les activitats que ens van proposar era per saber com se sent un invident. Per tant, vaig portar durant gran part del matí un antifaç negre que m'impedia veure-hi. Amb aquest antifaç vaig haver de ballar, endevinar l'expressió dels meus companys, i fins i tot fer una passejada per les instal·lacions de la ONCE. 

Bé. No us podeu imaginar la sensació d'inseguretat que vaig tenir durant tota l'estona. Sobretot durant el passeig, va ser horrible, vaig empotrar-me contra el marc d'una porta, imagineu-vos!

I vaig recordar moments en què algun alumne amb algun problema ha fet que la classe anés diferent a com jo ho tenia previst, i quin ha estat el meu sentiment. Perquè a vegades van lents, a vegades els costa, i a vegades em sembla que alguns s'hi donen una mica. A vegades tinc alumnes que criden l'atenció d'una manera que em fa molta ràbia. Però qui sap? Potser aquests alumnes no tenen ningú més que se'ls escolti. O potser se senten tan insegurs com em sentia jo l'altre dia, i necessiten que, amb la meva paraula, els reforci, els digui sé que estàs aquí i estic aquí per a ajudar-te.

Tornant a la lentitud de la persona que no hi veu, quan jo vaig estar tanta estona en les mateixes condicions, aleshores ho vaig entendre. Perquè jo, que sóc una tia bastant decidida i valenta, anava amb peus de plom. Com no hi ha d'anar una persona que sempre ha estat en aquella situació de precarietat en la que anava jo?

I clar, després vaig pensar altres vegades que persones que hi veuen m'han fet ràbia. Recordo la feixuguesa dels meus avis, quan ja eren vells, i jo tanta pressa que tenia, i com m'exasperaven quan ells feien les coses a la seva manera, tan a poc a poc, però insistint sempre en els seus tics de vells. Vaig pensar en una amiga d'infantesa que té una minusvalidesa important.
I des de la meva posició de persona que no té aquestes mancances, aquests handicaps, em vaig descobrir terriblement impacient, injusta i egoista. I em va fer mal, sabeu? Perquè sempre havia pensat que sóc una persona empàtica. Però resulta que encara hi ha molta feina a fer.

Els premis

Recordo el dia que el meu avi em va comprar una xuxe.
El meu avi era molt estricte, militar jubilat. Tenia un cor d'or i m'estimava amb bogeria, però la seva estimació era la d'un home de la seva època, i es traduïa en passejades llargues, històries intenses explicades a la serena de nits d'estiu, i un orgull mal dissimulat per veure'm créixer, tan semblant a ell, i per tant, tan enfrontada a ell.

Bé, doncs un dia, jo tindria uns deu anys, passejàvem i em va comprar una xuxe, tot dient-me "Que no sirva de precedente!", i jo, li vaig dir que no, que no serviria de precedente, i quan vaig arribar a casa els meus pares de seguida vaig preguntar què era un precedente, perquè em feia por haver-me compromès a alguna cosa que no podia complir. 
Recordo, doncs, aquella llepolia com un gran esdeveniment. Era quelcom excepcional, que aquell home auster i estricte, inesperadament, em comprés una cosa innecessària. 
Bé... els nostres fills no recorden les xuxes que els han comprat els avis. Perquè els n'han donat tantes, tantíssimes, que ja és quelcom normal. Fins i tot és possible que recordin les poques vegades que no els han comprat el que ells volien. Perquè és aquesta l'excepció. I això fa que, enlloc d'estar agraïts per totes les coses que els han donat, estiguin molestos per les que no han obtingut.
Hi penso molt, com educadora d'adolescents. 
Estan avesats a que, pel simple fet d'existir, hi ha coses que els donaran. Sembla que sigui una obligació, que tinguin xuxes, o smartphones, o paga setmanal. Recordo quan un alumne es queixava que "només" tenia un Iphone 4.
Potser no aprendran a agrair, potser es passaran la vida pensant en tot el que no els han donat, enlloc d'aturar-se a pensar en el que tenen sense haver fet cap esforç. I com que és impossible que ho tinguin tot, els estem preparant per a ser infeliços sempre.
No sé, eh?
Una altra anècdota: quan jo era petita, que et compressin una bossa de patates, o un gelat, era un premi. Ara, moltes bosses de patates, i molts gelats, porten premi, un regal, moltes vegades és una beneitura, però els nois obren la bossa buscant la calcomania, o el cromo, o el tazo, o el que sigui que porti, de més a més, el que els acaben de comprar. Com si no en tinguéssim prou. Com que de patates ja els en regalen, han d'oferir alguna cosa més. 
No en tindrem mai prou?

A escola.

Avui vull dedicar aquesta obra al petit Bernat, i a tots els que com ell, comencen P3.
A "l'escola de nens grans", que diu ell, aprendrà moltes coses: de països llunyans, i d'aquí ben a prop. Trobarà amics i amigues, i es pelarà els genolls, es farà gran, experimentarà, jugarà, sortirà, escriurà (lletra de pal i lletra lligada!) parlarà altres idiomes, es mocarà amb la màniga de la bata, sortirà al pati corrent, escoltarà música, farà panellets, tombarelles, dibuixarà…
Aprendrà a esperar el seu torn. A aixecar la ma per preguntar. A col·laborar amb els companys per aprendre. A fer fila, a estar callat, i a parlar quan toca. A que hi ha nens que fan el Ramadà, i d'altres que fan la primera comunió, i que tots poden ser amics.
Potser troba que alguna senyo li té mania. Potser a escola coneix el gran amic de la seva vida. Potser a colònies s'enyorarà de casa. Potser perd la goma d'esborrar. Potser va sempre amb la bamba descordada. Segurament aixecarà la mà perquè vol esborrar ell la pissarra. I li farà molta il·lusió que l'enviïn a fer encàrrecs a secretaria.
Es posarà guixos a la butxaca i pintarà el terra del pati. Jugarà a pilota i a un-dos-tres pica la paret. Es farà algun repeló al dit que li farà mal. Perdrà una xancleta al vestidor. 
Portarà caramels el dia del seu aniversari, i els repartirà taula per taula orgullós. Per sant Jordi durà una rosa de paper de seda i un punt de llibre a casa. Aprendrà el poema de Nadal i el recitarà pujat sobre una cadira. Dibuixarà flors amb les seves parts, i un volcà amb lava de color vermell, i com que és un noi del segle XXI editarà arxius d'audio, i buscarà a internet informació, i farà textos per presentar als jocs florals.
Es cordarà ell tot sol la bata, i al menjador s'ho acabarà més o menys tot, i farà festa quan hi hagi croquetes, i el renyaran si s'ha deixat l'equipació d'educació física, i a les excursions s'asseurà al bus amb un amic i parlaran molt, però potser tornant es quedarà adormit.
Algun dia no s'haurà après la lliçó i anirà a escola amb mal de panxa. Li faran alguna injustícia, segur, i aprendrà a gestionar les seves frustracions. Abraçarà els seus amics si estan tristos. I s'enrabiarà altres vegades. La bata se li farà petita massa ràpid.
Algun dia no ens adonarem i ja estarà acabant la primària. I haurà après moltes coses, i potser ja intuirà que n'hi queden moltes per aprendre.
Bernat, gaudeix d'aquests anys. Sigues un nen feliç.

(toca el piano el gran Horowitz, em disculpo pel tall final brusc)

Deixar volar

Gener de 2001. Jo sortia de l'hospital amb en Miquel, tres quilos de tendresa embolicats en una manteta de color blau cel. Estava aterroritzada. Tenia el Jordi darrera, carregat amb les bosses, el maxi-cosi i els rams de flors. Jo només duia el petit Miquel, i em feia por que em caigués de les mans, tan maldestre que em sentia. Quan em vaig acomiadar de les infermeres em vaig posar a plorar. Perquè a casa no tindria el timbre màgic que feia que aparegués algú que m'ajudava, a canviar el bolquer, a posar-me'l al pit, o a  curar-li el llombrígol.
I ja a la porta de l'ascensor, va passar per allà el pediatra. 
Era un senyor, com us ho podria dir? Semblava el gran barrufet. Era calb, tenia la cara rodona, un nassaró com una patateta enmig, les galtes vermelles i una barba blanca. Era més aviat baixet, la bata patia a l'alçada de la panxa, i semblava que abracés amb la mirada.
Es va aturar, i suposo que em va veure la cara d'espantada. 
Se'm va acostar.
–Ja marxeu?
Vaig fer que sí amb el cap, tenia un nus a la gola i no em veia amb cor de parlar.
Mentre el Jordi pitjava el botó de l'ascensor (perquè ni això em veia amb cor de fer jo) el gran barrufet em va somriure, va acaronar el caparró del Miquel i em va dir quelcom que sempre més li agrairé:
–Recorda sempre una cosa: No és tan fràgil com sembla, i en saps molt més del que et penses.

Quan vaig tenir el Mateu, al mateix hospital, vaig tenir una altra pediatra, però penso sempre en aquell, que fou com un àngel que va arribar per dir-me el que necessitava sentir.
Doncs sí. En Miquel no era tan fràgil, i va resultar que jo no era tan beneita. 


El temps ha passat massa ràpid. Ahir tenia un nap-buf que mirava el Winnie-the-Pooh, que odiava que li rentessin el cap, que ballava amb qualsevol música i que feia preguntes desconcertants.
Ara tinc un jove que marxa a estudiar a l'estranger.
Buscava una imatge de la seva infantesa, i com si fos un eco d'aquella frase que em va dir el pediatra, aquests dies que estic preparant el meu cor pel comiat, he trobat això:

Tinc tanta por com aquell dia, sortint de l'hospital. I en Miquel també en té. Però confio en ell. Que és valent, que és fort, i que és llest. Que li costarà sortir del niu, però que sent que ho necessita.

Miquel, t'estim més del que mai sabré dir-te. I com que t'estim, t'he de deixar volar.
Encara que se m'esqueixi el cor.
Fill meu, surt al món. Tens les arrels ben fondes, tens les ales ben fortes. Ho faràs molt bé. 
Perquè ets valent, ets fort, i ets llest.

Ensenyar, entrenar, ajudar a viure.

Ara que estem acabant aquest curs, intens i llarg, he vist unes quantes actuacions, a les escoles on treballo i en els equips d'esport on els meus fills juguen, que m'han fet pensar en això, en la gran responsabilitat que tenim els que treballem amb adolescents.

He estat pensant molt, sobre la feina de professor. 
Ser professor d'alumnes brillants i motivats és genial. Però no té cap mèrit. 
Aconseguir que algú llest tregui un excel·lent és molt bo per al professor, sempre ens agrada sentir que algú "aprofita" els nostres ensenyaments...
Però el realment fascinant de la nostra feina és quan aconsegueixes ajudar a qui li costa. Alguns tenen dificultats intel·lectuals, sí... però moltes vegades els reptes als quals ens enfrontem són d'altra mena: els és igual, ja, aprovar o suspendre. O no se senten capaços, i ja ni ho intenten, ho donen per perdut. Si aquests alumnes, a sobre, no molesten a classe, poden passar tot un curs sense que ningú se'n preocupi.
Tothom qui es dediqui al ram del guix hi pot posar una cara, a aquesta situació de la que parlo, o moltes, perquè cada vegada és més usual. A això, a més, s'ajunta una diversitat cada vegada més accentuada a les aules i una ratio més elevada, que fa que moltes vegades ens veiem superats.

El fet de tenir contacte amb l'esport, anant a partits dels meus fills, m'ha fet plantejar-me molt aquests nois i noies que eduquen el jovent d'una altra manera: entrenant. Què és un bon entrenador?
Suposo que la resposta fàcil us ha vengut al cap de seguida: un bon entrenador és el que aconsegueix que l'equip guanyi els partits. I clar, a tothom agrada, guanyar.
Però sabeu? A tots els equips hi ha sempre algú que li costa més. Que és mal destre, o poc àgil. Que no té punteria. El més fàcil és deixar-lo a la banqueta. Treure'l poc a jugar, i mai en moments importants. Tanmateix, què importa que hi hagi un adolescent empassant-se la frustració escalfant la banqueta mentre tots els seus altres companys juguen? Ell ja sap que no és bo, que és manco, que els altres fins i tot se n'alegren els dies que no pot anar a partit.

Per a mi, potser és que sóc poc competitiva, però un bon entrenador és aquell que aconsegueix que cap jugador senti que sobra. Que aconsegueix que el maldestre se senti motivat i amb ganes de millorar. Que fa que l'equip sigui cohesionat, que no en deixin cap enrere, que tots toquin pilota.
I costa, trobar entrenadors així. Potser perquè arriben a entrenar els que han estat bons, i mai saben com d'humiliant és jugar dos minuts d'un partit d'una hora.  
Hi ha entrenadors als que no els sap greu que segons quins nanos deixin l'esport. Tanmateix n'hi ha molts darrera que ho fan millor i no ho volen deixar, per què preocupar-se del que no en sap?
M'atreveixo a dir que aquests no són bon entrenadors. Malgrat guanyin tots els partits. Almenys, no és l'entrenador que vull pels meus fills. Perquè jo no vull que els meus fills "guanyin". Ei, ja m'agrada que guanyin! Però l'objectiu de fer esport és socialitzar-se, fer equip, aprendre a pensar diferent, (jugades, estratègies, fintes, etc.) i sobretot, ser millor persones. 


I ser professor de música?
Aquí m'hi he trobat moltes vegades: tenir un grup de cambra, i que algú no se'n surti gaire, tingui un sentit del ritme si més no elàstic, o l'afinació sigui quelcom secundari. 
És molt difícil gestionar-ho. Perquè a un grup de cambra, n'hi ha dos o tres més que tiren, mentre aquest altre està encallat. I has d'animar al que no arriba "sense que es noti", sense que els altres pensin que li dones una atenció excessiva, sense que se senti qüestionat.
I dóna molta feina, buscar repertori atractiu que a sobre respecti la diversitat del teu grup, i moltes vegades els hem d'adaptar, o directament composar-los nosaltres.
És canviar de mentalitat: pensar en els adolescents que tens davant, i no en l'objectiu que t'has marcat. Entendre que a aquell objectiu no hi arribaràs si no és a partir dels teus alumnes, i per tant, acostar-te a ells, a les seves aspiracions i possibilitats, i encaminar-los suaument però ferma.
És una feinada. Almenys puc dir que en el món de la música sí que és habitual sentir com un fracàs que un alumne plegui. Jo, i no sóc cap excepció, sempre que algú decideix deixar la música, em pregunto què hauria pogut fer millor, per tal que continués. No estic parlant del nivell professional, evidentment. La música, com l'esport, té de bo que en pots gaudir moltíssim sense ser professional.

No és fàcil, ser professor, ser entrenador, ensenyar música. El material que tenim a les mans és sensible, i el camí moltes vegades costerut. La temptació d'ensenyar com ens van ensenyar a nosaltres (qui arriba bé, i qui no, ja s'ho farà) és molt forta.
L'altre dia parlava amb un bon amic: jo em queixava d'una actitud d'una professora que pensava que estava perjudicant molt a un alumne. El meu amic em va dir la paraula clau: Si no estima els alumnes, no hi ha res a fer.
Aquí està, doncs, la qüestió: estimar-los. Tots, els que ens escolten amb passió, els que a classe enreden, els que no arriben i intenten passar desapercebuts, els que fallen els gols i s'entrebanquen amb la pilota, els que senten totes les notes igual…tot el calidoscopi multicolor que tenim davant.

Gran repte, estimar-los i aconseguir que cadascú arribi on pugui i se'n senti orgullós. 
I el nostre premi: veure la cara de satisfacció quan un company el felicita després d'un bon pase, o quan aprova un examen, o el somriure quan saluda després d'una audició. Això no té preu.

Perquè sí.

Tot i que fa molts anys que treballo amb adolescents, (de fet, tota la vida hi he treballat, d'una manera o una altra) no deixa de sorprendre'm la seva seguretat, la seva insolència.
Jo era així també, suposo, ridículament segura de les meves opcions. Volia ser una persona ferma, coherent, estava convençuda que jo-tenia-raó, i que d'alguna manera, si tothom fes el mateix que jo tot aniria molt millor. La meva opció política em semblava tan òbvia que no entenia com algú podia votar quelcom diferent. La música que jo escoltava era tan sublim que com és que no s'escolta a totes les emissores, i les assignatures que em costaven (matemàtiques!) eren menors comparades amb les que realment farien la humanitat feliç, que justament eren les que m'agradaven a mi (filosofia!).
En el que tenia les idees més clares, però, era en què jo donaria una educació als meus fills tan bona i tan ben pensada, que ells no s'haurien de rebotar mai amb mi per res. 
Perquè jo, quan fos gran, no diria mai "perquè sí", seria una mare que no cridés, i que ho faria tot molt diferent a com era en aquell moment.

Volia, doncs, ser una mare moderna, estar sempre de bon humor, i pensava que, com que jo faria les coses molt bé, els meus fills em farien cas i m'estimarien sempre, i a casa l'ambient seria molt alegre i tranquil, i els meus fills no creixerien en un ambient estricte amb normes irracionals. Les normes serien consensuades, tots estaríem d'acord, i a casa no s'imposaria res a la força. 

I anys després d'haver passat l'adolescència, vaig tenir fills. Que van arribar al món sense saber els meus plans, i que venien de fàbrica força diferents al que jo pensava.
I la meva fantasia va anar estavellant-se contra la realitat.
La primera vegada que em vaig sentir dir "perquè t'ho dic jo, que sóc ta mare", vaig aturar-me un moment i va ser com si em mirés a mi mateixa de lluny, vaig tenir com fred, de veure que estava fent i dient coses que sempre havia dit que no faria.
Quina mania que té la realitat a dir-nos que les coses no són com volíem, sinó com són. Quina insolència del temps, fer-nos dir el que abans abominàvem.

I et trobes, a punt de l'exasperació,  dient a un adolescent impertinent "perquè sí, i punt". I veus que ell et mira amb els llavis apretats i foc a la mirada, i saps que està pensant que ets una borde i que a casa seva farà les coses molt diferent a com ho fas tu, perquè et quedes sense arguments i només pots fer servir l'argument de la força, i com que ell tindrà raó perquè en sap molt, molt més de tu, no haurà de fer servir el "perquè sí" mai.
... I de sobte, com quan se't destapen les orelles, et reconcilies amb l'adolescent que va ser, i sobretot, amb els pares que et van suportar, i t'entens i t'acceptes i et veus molt gran.

Estic nerviosa

Doncs sí… sembla que no n'aprenc. I mireu que en fa, d'anys, que començo cursos. I que cada curs en sé més, i que cada curs me'n surto millor… 
Tot i així, sempre tinc un run-run a la panxa, la nit abans de començar les classes. Sempre tinc por de no haver-ho previst tot, d'haver-me deixat alguna cosa, de tenir algun serrell per lligar. 
No ho puc evitar. 
Algú que no sàpiga de què va això d'educar adolescents, pot pensar que, amb els kilòmetres que duc, això no m'hauria de passar. Que sóc mala professional, si la nit abans de començar les classes ho passo malament. 
Jo, en canvi, penso que és bon senyal. Em nego a treballar d'esma, a fer les coses "com sempre". Perquè els nois i noies canvien a velocitats vertiginoses, i ens posen davant de nous reptes que hem d'encarar amb valentia i bon humor. 
O sigui que sí, que estic nerviosa, i estic ben contenta d'estar-ne. És un senyal de respecte cap a les trenta personetes que tindré demà, a l'aula que els vaig estar preparant amb molta estimació el passat divendres. 

Aquesta nit pregaré per ells. Pels que m'acompanyaran aquests mesos. Pels que donen problemes, i pels que no en donen, però no vol dir que no en tinguin. Pels nens que no són gens populars, i pels que van de guais per amagar la seva inseguretat. Per qui li costa estudiar, i per qui s'avorreix a classe. Pels que conec d'altres anys i els que coneixeré demà. Per la que sempre em somriu quan ens creuem per les escales, i els que sé que si poguessin, em farien la traveta. Per les famílies que estaran al nostre costat, i per les que potser no ens entendrem tant com hauríem.
Pregaré pels meus companys de feina, pels de secundària, on tinc tan bones amigues, i també per les mestres de primària, que fan una feina tan intensa i acurada. Pregaré perquè la vetlladora de menjador continuï amb la seva alegria desbordant, pregaré per la gent de secretaria, que també van de bòlid, i per les que de bon matí netegen l'escola.
Pregaré pels que l'any passat van començar el curs amb mi i ara ja no hi són.
Pregaré pels meus fills, i pels seus companys. 
Pregaré per l'escola en què treballo. 
Tots aprendrem molt, enguany. Que tinguem un bon curs. 

Cristalls

Jo vaig estudiar BUP als escolapis de Mataró. Fa molts anys. 

Recordo poques classes de primer de BUP, estava massa ocupada gestionant les meves hormones, però alguna d'elles em va marcar profundament. 

N'hi va haver una de ben especial: a ciències naturals el professor ens va ensenyar un cristall. Abans d’explicar-nos el que era, ens el va fer observar. Jo era molt xerraire, i sempre m’asseien a davant, i era al migdia, total, que un raig de sol va rebotar en el cristall i em va enlluernar. A mi em va semblar bellíssim, i encara ara tinc aquella imatge impresa al meu cervell: la classe polsossa, aquella pissarra que era en realitat una porta corredora que comunicava amb l’altra classe, el profe amb bata blanca, i el cristall. I entenia ben poc els dibuixos de la pissarra, però aquella imatge del cristall em va enamorar.

Després va venir la teoria, i per primer cop vaig sentir el que posteriorment sentiria amb la música: la bellesa de l’ordre, la placidesa de l’equilibri. Que quan el que tenim (siguin mol·lècules o acords) quadra en un sentit llògic, dóna estructures serenes, exquisites.

Aquell cristall va ser la meva pedra Rosetta, el que em va fer entendre, amb catorze anys, el sentiment de la bellesa de la lògica. 

I només des d’allà, des de la bellesa, vaig sentir la necessitat de trobar la lògica. Si el professor hagués començat a explicar la teoria no m’hauria arribat al cor tant com quan em va mostrar la bellesa i em va dir, (a mi em va semblar que m’ho deia només a mi!) ara t’explicaré com s’arriba a formar això. 

I sí, se que això dels cristalls no és cap miracle, és pura ciència, però a mi em continua semblant miraculosament bell, i saber que no és poesia, sinó un procés previsible i sistemàtic, no li fa perdre en absolut el seu atractiu, potser fins i tot li afegueix interès.

Quan, més tard, estudiant harmonia, contrapunt i formes, vaig anar entenent els intestins de la música, vaig recordar sovint la imatge del cristall. Un bon amic es queixava que “entendre”, els mecanismes que havien seguit els grans compositors per emocionar-nos li feia perdre la màgia. Jo, en canvi, pensava el contrari. Em sentia més i més fascinada com més entenia com tot quadrava, i es col·locava en un ordre que permetia l’equilibri, la tensió i distensió.

Dic que aquella classe de cristalls va ser la meva pedra Rosetta, perquè va arribar just en el moment en el que ho necessitava. Estava a l’adolescència, en un moment espiritual en el qual el que havia rebut ja no m’omplia i buscava alguna cosa sense saber ben bé el què, ni a on. A partir d’allà, estirant el fil, amb moments foscos, amb angoixes i també amb grans lluminositats, vaig arribar a entendre Déu d’una manera molt més racional, sense perdre però el sentit poètic, el vertígen dels grans interrogants que sabia que mai tindrien resposta.

Com vaig fer aquest camí? Ara ben bé no sabria explicar-ho, però tot va començar amb la fascinació davant d’un cristall, i el procés que em va portar a entendre-ho, igual que vaig arribar a Déu, primer amb les vísceres, meravellant-me de la bellesa, i després amb el cap, entenent la lògica.

El professor, que es deia Jordi Tarridas, tenia la veu suau i era un enamorat de la ciència, suportava amb més o menys bonhomia la nostra efervescència adolescent, i només pretenia, suposo, donar la lliçó de cristalls. És ben cert que alguns professors no arriben a saber mai fins a quin punt poden obrir portes als alumnes. 

Pros i contres de petonejar gripaus

Fa uns dies la meva amiga Helena em va enviar aquest conte, em va fer molta gràcia, i m'ha fet pensar molt:

(si voleu mirar què més fan els transgressors autors del vídeo, cliqueu aquí)
Sempre he pensat que els contes ens han fet molt mal, sobretot a les noies, perquè han perpetuat uns rols als quals les més obedients (jo m'hi incloc) ens hem esforçat a encabir-nos, alguns cops amb un fort divorci entre el que som o sentim i el que la societat diu que hem de ser o sentir. 
Podria ara parlar de Disney, però en tinc poques ganes ("la bellesa està en l'interior"… si ets un tio multimilionari que vius a un castell, però si ets una noia has de ser guapa, rossa i prima)
Un dels contes que penso que ens ha fet més mal és aquest de que hem de petonejar un gripau per tal que es converteixi en príncep. 
Podríem començar per preguntar-nos si ens interessa posar un príncep a la nostra vida. El susodicho ens rescataria de la nostra vida gris (?) i ens duria a viure a palau… on no hauríem de cuinar, malgrat la nostra condició de dona, doncs altres dones que no van tenir la gosadia de petonejar el gripau, cuinaran per a nosaltres. 

I bé, potser el gripau trigui una mica en convertir-se en príncep, però de mentre, tindrem una vida regalada.

Doncs mireu, sabeu què passa? Que és molt més normal que passi ben bé a l'inrevés: que les noies besen un príncep, s'hi casen, i poc a poc es converteix en gripau. Això passa molt més sovint, però cap conte infantil ens va avisar d'això!
Quantes noies coneixem entestades a besar gripaus esperant que es converteixin en prínceps? Què tal si els diguessin que no els cal cap príncep, que han de ser felices per elles mateixes? Que hi ha gripaus que sempre seran gripaus, per més que voluntarioses i atentes, s'entestin a besar-los? 

D'altra banda, però, aquest conte ens pot dir altres coses. La importància de l'esforç, per exemple. Mai res s'aconsegueix a la primera, l'èxit fàcil sol ser efímer. A vegades hem de gruar per aconseguir alguna cosa, a vegades cal fer esforços. El que em queixo, però, és que a les noies ens hagin dit una i altra vegada que hem de centrar els esforços en trobar un bon marit.
Suposo que és més fàcil explicar un conte d'un gripau que es converteix en príncep, que dir per exemple "hi havia una nena que no tenia gens de ganes d'estudiar matemàtiques, però ho va fer, malgrat no tenir-ne ganes, i ara és una enginyera que té una feina molt interessant i no depèn de ningú econòmicament, ni emocional".

És cert. Ens cal esforç, ens cal besar alguns gripaus, per tal d'aconseguir el que volem. I això va des dels estudis, fins a les relacions personals, o l'exercici físic… jo sempre dic als alumnes que el que marcarà la diferència a les seves vides és tot allò que facin malgrat no en tenien ganes, tot allò que costa, però que s'ha de fer per aconseguir el seu objectiu.
Però hi ha una cosa que també hem de tenir molt clara: quan les coses són molt difícils, potser és que no han de ser. Que l'esforç hi ha de ser, però no l'aniquilació personal, i que aquest esforç ens ha d'encaminar a ser més lliures per nosaltres mateixes, no a dependre de ningú.

El desig

Fa uns dies vaig veure per internet una conferència d'aquelles del TED força interessant, que explicava per què té tanta força la pornografia. Podeu mirar-la clicant aquí. Està en anglès, però és força entenedora.
Bé, doncs en cap moment va parlar de les dones com a consumidores de pornografia. Sempre parlava dels nois, dels homes, però mai de les dones, que eren objecte pornogràfic, mai subjecte consumidor de pornografia.
Avui he vist el face un enllaç a una notícia, segons la qual els homes que miren els pits de les dones viuen més. 
I mireu, em pregunto quina part de l'anatomia masculina he de mirar jo per viure més.
No sé si és que tinc la pell molt fina, però és que m'empipa que no ens contemplin com a éssers amb desitjos, sinó només com a éssers desitjables. 
Ei, que ja m'està bé que em desitgin, faltaria més… però vull que quedi molt clar que també desitjo. 
Les dones desitgem. Ens agrada mirar els homes, també. Ens agraden uns cossos, o uns altres. Ens exciten algunes olors, algunes veus, alguns físics...
Potser no som tan automàtiques com els homes, ni tan aparatoses: podem estar incendiant-nos interiorment i parlar amb l'objecte del nostre desig sense que hi hagi cap senyal visible de la nostra torbació, és cert. Potser per això encara ara, quan es parla de desig, es sol parlar en clau masculina.
Com és possible que estiguem encara en un món tan masclista que es silenciï d'aquesta manera el desig femení i en canvi es potenciï tant el masculí?
Una anècdota d'aquest curs. Un noi de quinze anys, en una classe d'educació sexual, va dir tranquil·lament que ell no es masturbava. Això va provocar una reacció entre els seus companys, que anava des de la incredulitat, passant pels que directament se li en fotien, a la provocació. A mi em va agradar molt la serenor amb la què va rebre les contestes: Els seus companys li deien, alguns d'una manera incòmodament calorosa, que és impossible, que tothom ho fa, que com pots, etc. Em va sorprendre com alguns nois, malgrat estaven en presència d'una professora i d'altres noies, feien bandera de la masturbació. Tots ens masturbem, va dir un d'ells, d'una manera categòrica, gairebé fent-ne bandera.
Tornant a casa, però, em preguntava què hauria passat si hagués estat una noia que hagués dit, tranquil·lament, que ella sí que es masturba. La reacció hauria estat totalment diferent. I si hagués utilitzat els mateixos arguments (tothom ho fa, és natural, el cos ho necessita, etc.) l'haurien insultat sistemàticament, de puta en amunt. I m'atreveixo a dir que les més cruels amb elles haurien estat les altres noies.
I clar, em preguntava, com educadora d'adolescents, com gestionar això. Com fer que respectin el noi que no es masturba i la noia que sí que ho fa, com deixar que entenguin que hi ha diferents ritmes i intensitats del desig, sense donar per entès que els homes desitgen i les dones s'ho miren des de fora.