dimecres, 25 de març del 2009

Els medicaments

El metge m'ha receptat una petita bomba per desinflamar-me la gola.
He de prendre tres pastilles en total. Sabeu quantes n'hi ha? Trenta!
O sigui, la seguretat social, tots vosaltres, heu pagat trenta pastilles, però jo només en necessitava tres. Què faig amb les altres vint-i-set?
Perquè no es venen pastilles per unitat? No seria molt més lògic que si jo necessito tres pastilles no me'n donin trenta?
No sóc ministre, però no crec que sigui gaire difícil això, no? que et venguin el que necessites, simplement, no haver de comprar una capsa sencera. Que la seguretat social no pagui medicaments que al capdavall, en el millor dels casos, es quedaran a l'armari, o s'enviaran a reciclar a la Farmàcia quan estiguin caducats i no recordem per a què servien.
Quants medicaments que no useu teniu a casa? Quants estan caducats?
Qui s'està enriquint amb aquest dispendi? Quant paguen en especies, en congressos, en regals, les companyies farmacèutiques perquè les coses continuïn així?
No us enganyeu, que això no ho paguen les farmacèutiques. Ho paguem entre tots.

dilluns, 23 de març del 2009

Muta

En Mateu diu tot divertit que la mare està "muta". Des d'ahir que no puc dir mi mitja paraula. Vaig amb la llibreteta per dir les coses més essencials, les que no puc dir amb mímica, i això entusiasma a en Miquel, perquè ha de traduir el que li he de dir al seu germà, que encara no sap llegir, i li dóna un poder que li encanta.
Aquests dies, mentre anava perdent la veu poc a poc, observava com la gent també se m'adreçava a mi mormolant. És la lliçó que em toca d'aprendre ara. Si parlo fluixet, la gent contesta fluixet. Bé, de fet avui una persona s'ha posat a escriure a la meva llibreta! Li he hagut de dir que ella si que podia parlar, que sóc jo la que no puc.
Encara riu, la dona.
Bé, al que anàvem. La gent és com un mirall, que contesta segons jo dic, per tant, és d'esperar que de la mateixa manera que si parlo fluixet la gent em contesta fluixet, si vaig amb somriures i bon rollo la gent em contestarà també de bon rollo.
Què tal si entre tots ho intentem?
Somriure, parlar poc i pensar molt el que diem abans de dir-ho. En el meu cas, com que ho he d'escriure, penso bé què vull dir, per estalviar energies. I veig que va bé, això de pensar abans de parlar (és que sóc terriblement impulsiva i més d'un cop he parlat massa)
Doncs això, estic en una etapa "ZEN". Callo, escolto, somric... I la gent al meu costat fa igual.

divendres, 20 de març del 2009

Ubi sunt

Aquest vídeo és d'un passeig en tramvia: L'any 1908 un senyor es va posar a la cabina i ens va deixar aquest document.
M'ha emocionat, reconèixer alguns indrets, (el passeig de Gràcia, la plaça Lesseps) així com no poder reconèixer l'Avinguda República Argentina. M'ha corprès veure com la gent es creua amb tanta naturalitat, ara entenc com a Gaudí el va atropellar el tramvia, la gent apurava fins el darrer moment.
M'ha emocionat també el punt d'alegria que es respira: quitxalla que arrenca a córrer al costat del tramvia, senyors que es saluden traient-se el barret, dones ben mudades i altres més senzilles amb un cabàs. La gran quantitat de bicicletes creuant-se ( molts anys abans del bycing!) la gent amb el cap cobert, els homes amb bastó.
L'any 1908 falta només un any per la setmana tràgica, i relativament poc per la guerra civil. Molts d'aquests nois que somriuen despreocupats es van trobar enmig de la carnisseria. Molts van morir, molts deurien fer bestieses immundes, potser alguns dels que ara juguen junts a plaça després es van trobar enfrontats en bans diferents, potser algun d'aquests es va dedicar a torturar a algun altre. Costa creure, oi? els veus tan feliços, i no pots més que pensar, ubi sunt.

dijous, 19 de març del 2009

Vot de Silenci

Estic malalta. Entre moltes altres coses, (sembla que el meu cos sigui una carraca vella, i que quan es desajusta una cosa tot es desajusti a l'hora)estic gairebé sense veu.
És una experiència curiosa, aquesta de fer un vot de silenci. Fa quatre dies que gairebé no parlo. Només a primera hora del matí, quan llevo els nens, i al vespre, quan tornen a casa.
Estic tot el dia sola a casa. En silenci. Treballant una mica, corregint exàmens, descansant molt perquè el cos no m'aguanta. Em fan mal tots els ossos (bé, algun no em deu fer mal, però a mi em sembla que són tots)
Estic descobrint coses de mi. De la meva capacitat de silenci, de solitud, de pau, al capdavall.
Descobrint la servitud del cos. Que la meva ànima està continguda en un cos que potser no he respectat prou (el descans necessari) i que ara em passa factura.
No m'ho vull prendre com un càstig. El meu cos em demana descans i jo l'obeeixo.
Penso en els que estan malalts de veritat, vull dir, grans malalties, no aquest "axuxon" que em durarà uns dies més. Penso en la gent que passa un Càncer, o la Sida, o una fibromialgia, una malaltia de veritat.
Ara no tinc ganes de fer res, i tinc plorera de pur cansament, però se que tornaré a estar bé. Però hi ha gent que no, que s'ho passa malament i no té esperances de millorar. Penso en ells.
Des del meu silenci, el meu cansament extrem. Sabent que demà estaré millor, prego pels que no hi estaran.

dimarts, 17 de març del 2009

La vella quaresma


Quan els cristians aconseguim que ens tornin el Nadal, aquest que ens han manllevat amb vells grassos i rojos amb rialles estúpides i amics invisibles a tutiplen, no haurem acabat la feina: encara haurem de rescatar la quaresma.
Els meus fills van a una escola laica, on s'entronitza la vella quaresma i se li talla una pota cada divendres.
Ara resulta, doncs, que la quaresma és una senyora antipàtica, un temps desagradable que volem que passi ràpid.
Jo els he explicat que de la mateixa manera que ens dutxem i ens mudem per anar a una festa especial, per anar a la pasqua tenim uns dies per fer neteja per dintre, per arribar a la pasqua ben nets i polits.
Els meus fills tenen 6 i 8 anys. El concepte de penitència els és molt llunyà, i tanmateix es tracta d'això, no? de fer bugada. De tota manera, sembla que no ho he acabat d'aconseguir. Espero que a mesura que es facin grans sàpiguen trobar-li el sentit a la quaresma, més enllà de la figura més o menys caricaturesca de la vella de set cames.
Almenys no ens taladren amb cançons ensucrades i decoracions abigarrades, gràcies a Deu encara no hi han trobat l'excusa consumista a la quaresma. (ja m'imagino restaurants oferint "sopars entranyables de divendres de quaresma" amb parrillada de peix i bunyols de l'empordà... Al temps!)

dimarts, 10 de març del 2009

dijous, 5 de març del 2009

La besàvia Lola

Dia cinc de març era el seu aniversari, crec que n'hauria fet noranta-sis, però no ho se segur. Va morir fa tres o quatre anys. Era l'àvia del meu home, la besàvia dels meus fills.
Els meus fills van tenir temps de conèixer-la, i encara parlem d'ella sovint, perquè els estimava molt.
Avui l'hem recordat, i li hem dit un parenostre, ella pregava molt pels meus fills, i avui els meus fills han pregat per ella. En Mateu ha tingut la idea de després cantar-li "aniversari feliç", i ho hem fet, m'ha semblat molt tendre, l'expressió infantil d'homenatge a aquella dona senzilla i sencera.
Quan estàvem a punt de casar-nos, em va agafar de les mans i em va dir "respecteu-se molt, i estimeu-se tota la vida". Em va arribar al cor, no sabria dir perquè.
Sempre la recordaré. I faré tot el possible perquè els meus fills també la recordin.