dijous, 28 de setembre del 2006

Posant oli a la llumeta

























M’havia proposat penjar com a mínim una entrada a la setmana, però ha estat tornar a començar el curs i no poder complir amb les bones intencions. És el gran drama de la vida moderna, que molt bé retratava Mafalda: les coses urgents no deixen temps per les importants.
Una mica per prevenir això, aquest cap de setmana he anat amb l’Àngels a Puiggraciós. El nom li escau. És un convent de monges benedictines, que hi ha darrera L’Ametlla del Vallès. Des d’aquell racó de pau es veu Barcelona (Montjuïc, el Tibidabo, la torre de Collserola) també es veu Granollers, la Garriga, una mica de Llinars i de L’Ametlla, altres llogarets que no vaig saber identificar, i la serralada litoral embolcallant-ho tot. De darrera el santuari es veu el Pirineu.
El millor, però, és el que es sent. No m’estranya que a llocs així hi hagi monestirs, perquè es sent la presència de Deu a cada racó. És fantàstic, llevar-se pel matí i sentir l’aire tan fresc, aquell silenci reverencial, les muntanyes majestuoses, el cel amb els núvols que no acaben de decidir si deixar passar el sol... I en aquest ambient, saber que la única feina que tens és pregar. Estar en pau, mirar el teu interior, sentir l’amor immens que brolla del cor, donar gràcies de tot el que tens.
La intenció era tenir cura de la llumeta del cor. Darrerament vaig molt atabalada, i des de que tinc fills tinc dificultats per trobar espais per retrobar-me amb mi mateixa. La comunitat ens va rebre amb els braços i el cor oberts, són molt simpàtiques i no s’escandalitzen de res, estan molt al dia.
L’acollida és fantàstica, clar, és un dels carismes de les benedictines. Cada dia, abans de dinar es llegeix un tros de la regla de St. Benet. El que tocava dissabte parlava precisament d’això: que els peregrins han de seure a taula amb l’abat. El menjar era boníssim, i el fet de fer-ho en silènci fou la única cosa que em va costar d'aquella estada
Després d’aquests dos dies tan intensos, el repte és no perdre la intensitat en el dia a dia. Ser capaç de sentir la presència de Deu vivint a la gran ciutat. Entrant a treballar cada dia a les 8 del matí, arribar a la nit derruïda, i tot i així, sentir la força, l’alè de l’esperit.
Recomano una experiència com aquesta, no només als cristians, també a qualsevol persona que vulgui netejar una mica la "sala de màquines". De tota manera, cal advertir que per netejar, s'ha de treure brutor, i a vegades costa. Potser mirar dins espanta una mica. Però penso que val la pena, que viure epidèrmicament és una llàstima. Mirar el fons de l'ànima pot ser una mica dur, però convé saber què hi tenim.

dimarts, 19 de setembre del 2006

La esponja sedienta en el pedregal

Estos días me sentía como una esponja sedienta en un pedregal: Porosa, con muchos recovecos y caminos interiores, buscando el agua que sacie, que llene mi sed de siglos, pero rodeada de superficies lisas, relucientes y secas.
No estaba triste, no en el sentido literal de la palabra, pero sí constatando que estaba con gente a la que pido más de lo que pueden darme. La teoría la se: está mal pedir cosas que no se pueden dar. Hay gente que no ama, pero eso no es malo, si las normas son claras, si están todos de acuerdo en que los problemas de uno son sólo los problemas de uno, y no deben afectar a nadie más. Por el bien de la amistad, entendida de esa manera.
Poco a poco, he ido entendiendo que tan malo es amar a quien no quiere, como no amar a quien lo desea. Que el dolor va en los dos sentidos, que hay gente que se siente mal cuando otros reclaman entrega, que es injusto pedir demasiado a quien no quiere dar. Que no se debe buscar agua en un pedregal con guijarros lisos y perfectos.
Y mientras meditaba si no soy demasiado emotiva, aparecieron los amigos. Los de verdad. Alumbrando de lejos, sosteniendo mi equilibrio. Llevando el cántaro de agua que sacia la sed.
Los amigos. Los que aman, los que están ahí, aunque vivan a mil Kilómetros, los que sienten que tus problemas son sus problemas. Los que se presentan de improviso en casa, a tomar una taza de te y dar un abrazo. Y los que adivinan que deben llamar, y marcan tu número sin tener nada que decir, sólo por hablar.
El cariño. La compañía, el saber que no estás sola, porque hay gente que se alegra de que respires, y piensa en ti desde la distancia, y pensándote te crea, y esta amistad te hace mejor, pues para merecer estos amigos debes ser como ellos.
Hace años, muchos, un amigo me hizo sentir que cuando se quiere de verdad los kilómetros son una ilusión óptica. Siempre he tenido a gente que me quiere, aunque algunos viven más lejos de lo que querría . Siempre he tenido amigos que sacian.
No concibo amistad sin amor, sin entrega, sin solidaridad, sin cariño.
Tengo amigos así.
Lo demás, es la jungla.

diumenge, 17 de setembre del 2006

Canción de las sillas

El que tenga una canción tendrá tormenta
el que tenga compañía, soledad;
el que siga un buen camino tendrá sillas
peligrosas, que lo inviten a parar;

pero vale la canción buena tormenta
y la compañía vale soledad,
siempre vale la agonía de la prisa
aunque se llene de sillas la verdad
(Silvio Rodríguez)

dimecres, 13 de setembre del 2006

Setembre

Setembre és com un immens dilluns en que tot recomença. Tots fem cara de dilluns, i el que és pitjor, ànims de dilluns, que es tradueixen en una profunda crisi de vocació. A més, descobrim que estem desentrenats, i que, com fa la dita mallorquina "la feina és mala de fer, per que cansa". Avui he treballat dos hores menys de les que em toca, perquè els crèdits variables encara no han començat. Tot i així, tinc el coll com de paper de vidre, i estic cansadíssima. No vull ni pensar com estaré la setmana que ve a aquesta hora.
Però tot i la meva manca de vocació, m'ha agradat anar a escola. M'agraden, aquests dies de pluja violenta, aquesta precarietat que vivim quan els semàfors deixen de funcionar i els transports tampoc rutllen, i en un moment se'n va la llum, o ens hem d'aturar a aixoplugar-nos en un aparador. Fem els nostres plans, volem rendir, però la natura ens recorda que ella és encara més poderosa. M'agrada aquest ambient de neteja i desolació que hi ha al parc, els arbres despentinats i l'herba xopa. Molts companys han arribat tard, pels grans embussos que hi ha hagut. Alguns feien cara d'enfadats. Però potser va bé recordar que no som totpoderosos, i que encara estem subjectes a forces superiors. M'agrada això de sentir que no ho controlem tot. Sentir els trons i calcular si la tempesta és molt lluny.
Els meus fills porten un impermeable de color blau elèctric i busquen els dolls d'aigua per saltar-hi, com feia jo de petita, com sempre han fet els infants. En Miquel volia anar a peu a escola, i s'ha queixat per haver-hi d'anar en cotxe. Deia que és una pena anar en cotxe si està plovent. Fa gràcia, per ell la pluja és una gran oportunitat de diversió. No vol fugir d'ella, sinó gaudir-ne.
Potser els grans hauríem d'aprendre a somriure quan plou, és una bona manera de viure: divertir-se amb les petites i inevitables contrarietats.

dimecres, 6 de setembre del 2006

Insomni

He passat una nit molt dolenta. Tinc un petit problema, res de l'altre món, i a més em fa molt mal l'esquena. També estava preocupada per l'Arantxa, i per la feinada que he de fer abans que comenci el curs.
Tot plegat ha fet que em remogués al llit tota la nit, nerviosa, cercant una posició que em fos còmoda, intentant relaxar-me... M'he aixecat a mitja nit, m'he posat a enviar mails i m'he fet una infusió.
Després he tornat al llit. En el silenci de la nit, sentia de lluny les campanades de Santa Maria. I pensava "una altra hora i encara sense dormir"
Des de casa meva es veu el nou parc central de Mataró. I moltes finestres i balcons. Em preguntava, donant voltes al llit, darrera quantes de les finestres que es veuen des de casa hi hauria gent que en aquesta mala nit intentava dormir, sentint també el pas de les hores, potser comptant-les també amb les campanades. Desitjant que es fes clar. Quines situacions dramàtiques feien que compartíssim avui aquesta llarga vetlla? També pensava que segurament molts dels altres insomnes canviarien els seus problemes pel meu petit, insignificant dolor. Sentia la respiració suau del Jordi i li envejava la calma.
Quan finalment ha arribat l'hora d'aixecar-se el matí havia arribat sense que sortís el sol, hi havia una boirina suau que convidava al silenci i a la pregària.
I m'he repetit el mantra: Lo dolent també s'acaba.

dimarts, 5 de setembre del 2006

Tot lo bo s'acaba

No se si a vosaltres us passa, però aquests dies tothom em diu aquesta frase, "tot lo bo s'acaba", amb un mig somriure (a Mallorca en diem, d'això, "fer sa mitja") Ja poden ser companys de feina, altres mares de l'escola dels nens, la noia de la fruiteria o algun veí. Sembla com un mantra col·lectiu que entona tothom per encarar la tornada a la feina.
I jo sempre responc el mateix: que lo dolent també s'acaba.
Sóc molt feliç quan estic de vacances, de fet començo a pensar que és el meu estat natural, però també tinc molt i molt clar que treballant estic molt més temps que de vacances (tot i ser del ram del guix) i que el més intel·ligent és ser feliç aquí.
Siguem realistes. Què tal si considerem que aquest tipus de vida, el que vivim 11 mesos l'any, és lo "bo". I què tal si quan estem una mica tristos ens ho repetíssim: "lo dolent també s'acaba"

divendres, 1 de setembre del 2006

Aturar la vida

Com gairebé cada dia, tinc al correu un mail de n'Antònia. Entre altres notícies (unes ensaïmades, una mica de plany per l'estiu acabat, i altres coses que no vull reproduir) m'explica, esgarrifada, que l'Arantxa té càncer d'úter. Dimarts li trauran l'úter, i després miraran com ha quedat tot.
L'Arantxa té trenta-dos anys, és una noia guapíssima i molt agradable. Jo només la conec d'un sopar durant el juliol, on vam riure molt i hi va haver molt bones vibracions.
La conec poc, però no puc deixar d'esgarrifar-me. Que tan jove hagis de patir per la teva vida em sembla brutal. Que t'hagin d'extirpar alguna cosa, em sembla també brutal, i que sigui precisament l'úter, i sense haver tingut temps de tenir fills, em fa mal, molt mal.
I el que m'impressiona, el que em fa fins i tot ràbia, és que la vida continua, i avui fa solet, i he tornat a fer feina i m'he posat molt contenta de retrobar companys, i en Miquel m'ha fet un dibuix molt maco, i...
Ja ho se, sempre hi ha gent patint, i potser hi ha gent que pateix més que ella. Però avui tinc un regust de pena. Em sembla cruel, no poder aturar la vida, en aquest intant, no poder evitar-li el dolor que porta.
També m'he estremit quan he pensat, de refiló, que algun dia la vida continuarà, a pesar del meu dolor, o de la meva absència.
Els que ho feu, pregueu per ella. Els que no, envieu energies positives. O sigueu molt feliços, de part dels que no ho son tant.