Coses que he après navegant

Fa un temps ja us vaig dir, mentre parlava de l'àncora que vaig recuperar, que tenia ganes d'escriure sobre el que he après navegant.
Hi ha moltes coses, aquí en van unes quantes:

- A les onades, se li ha de donar la galta. 
Quan venen ones, sobretot si la teva barca no és molt gran, a vegades fa impressió. Tens ganes de fugir-ne. Però no ho pots fer, i l'ona s'acosta. La millor manera d'encarar l'ona és de cara, però no frontalment, sinó del que es diu l'amura, que vindria a ser, pels que no sou mariners, com la galta de la barca.
De la mateixa manera, els problemes s'han d'encarar. Però fer-ho bé. No posar-t'hi en contra (intentar agafar una ona grossa de proa pot espantar molt la gent que dus a la barca) ni intentar-ne fugir, perquè les grans onades de la vida, sempre t'acaben enxampant, per més que en vulguis fugir. 

– No es pot anar contra el temps. 
Navegant a vela, no es pot anar directament en la direcció d'on ve el vent. Si s'ha d'anar forçadament en aquella direcció, s'han de fer bordos: anar fent ziga-zagues per acostar-h'hi poc a poc.
Intentar anar frontalment contra les circumstàncies és un absolut malbaratament d'energia.
Clar que cal lluitar! i tant! Però cal fer-ho d'una manera intel·ligent. A vegades sembla que les coses han de costar. Però si costen massa, potser és que no han de ser, o no han de ser així.

- La gent és solidària. 
Al mar, com a la muntanya, és tradició saludar a la gent que et creues. M'ha passat més d'un i més de dos cops, que algú d'un altre vaixell hagi vingut a la meva barca perquè li ha semblat (equivocadament o no) que tenim un problema. Recordo una vegada que una barca es va incendiar en mig del mar, i del no res sortiren moltíssimes barques que anaven en aquella direcció per tal d'ajudar. 

–…però maleducats n'hi ha a tot arreu!
La nostra barca és un llaüt, el que a Catalunya en diuen una menorquina. És una navegació tranquil·la, no és una barca per córrer. Moltes vegades ens trobem que alguna barca ràpida passa arran i fa ones que ens molesten molt. A vegades em pregunto si aquesta gent no ens veu. Tant costa passar més lluny, o minorar una mica? 
Ah! i això no té res a veure amb les possibilitats econòmiques, eh? una simple moto d'aigua pot empipar molt i moltíssim.

- Cal equilibri.
El nostre somni és tenir un veler. Els velers tenen orsa i màstil. Són alts, i són també són profunds. Per poder oferir la vela al vent necessiten alçada, per no escorar amb el primer cop de vent necessiten anar a fons. 
I és que no es pot anar amunt sense tenir els peus ben clavats a terra, i, com diu l'himne de Mallorca, "la soca més s'enfila quan més endins pot arrelar"

–Els velers són genials, però… tenir una barca humil té els seus avantatges. El nostre llaüt, no tan majestuós, ens permet, en canvi, anar a molts altres llocs que un veler no pot. Em refereixo, per exemple, acostar-nos a terra... o ficar-nos en una cova.
La humilitat és sovint un avantatge. 

- El gran luxe de les coses petites.
No sabeu com de bo és el menjar, al mig del mar. Un simple trempó, unes galetes, són una delicatessen. I una dutxa d'aigua dolça, i quelcom per abrigar-te quan comença a fer fresqueta.

– No pots navegar sense mullar-te.
Bé, potser podríem: pujar a la barca, entrar al camarot i no sortir-ne. Potser sí, però no gaudiríem ni la meitat. És incòmode, esquitxar-te d'aigua, (i si duus ulleres és molt més incòmode) però el plaer de sentir que cavalques les ones s'ho ben paga. 
També passa amb la vida, suposo. Arriscar-nos, despentinar-nos, estar incòmodes. A vegades és el preu que paguem per viure intensament.
I val la pena.

–S'ha de saber una mica de tot.
Perquè en mig del mar, no pots cridar el lampista. Ni el metge.
Nosaltres hem tingut poques emergències, i la més grossa que vam tenir va ser en una barca que no era nostra i que, gràcies a Deu, ens va poder dur a port molt ràpidament. 
Pot passar. Hi ha emergències. I sols aprendre'n molt. Relativitzes, i dones gràcies a totes les vegades que han anat bé les coses.

–Hi ha coses que es perden per sempre... i és bo que així sigui, i ho hem d'acceptar.
Molt difícilment podrem recuperar el que ens cau al mar. A la barca, com a la vida, hem d'estar sempre preparats per perdre quelcom amb un cop de vent inesperat, amb una onada massa forta. 
I això ens fa apreciar el que tenim, que és tant, i ser conscients que tot és de pas, fins i tot nosaltres.

Els llocs sagrats

Cada dos o tres anys, la padrina Maria demanava a món pare que, camí de la cala, passéssim per dins de Santanyí. El meu pare es ficava pels carrerons del poble, i en arribar al lloc returava una mica el cotxe.
I la padrina mirava per la finestra, i sempre feia un gemec mig amagat que es pensava que els altres no sentíem. Solia donar cops a la finestra amb el ventall, i sentenciava amb veu una mica trencada: "això era ca meva"
Tinc aquells moments clavats als plecs del cor. Jo estava embotida entre la finestra i sa padrina, mumare i la meva germana també assegudes darrera en aquell 850 amb seients d'escai que amb la suor s'enganxaven a la pell de les cuixes i feia tant mal.
I a mi em feia una mica de vergonya, el gemec de sa padrina, els ulls plorosos, la pell tremolosa del seu braç donant cops de ventall a la finestra. Ja ho sabia, que sa padrina havia viscut la infantesa en aquell carreró asolellat, però no acabava d'entendre què significava per a ella. Als meus pocs anys, la vida començava amb jo: que els meus pares o els meus avis haguessin viscut abans era una teoria, però per alguna mena d'egoïsme infantil, allò no importava: la vida començava amb mi.
Ja no sabria trobar aquell racó tan estimat de sa padrina, que fa catorze anys que va morir. Ara que tinc fills que amb la seva insolència es pensen que la vida va començar amb ells, molt sovint penso en ella, en sa padrina Maria, que a més del nom em va donar tantes coses.
Avui he tornat a la cala. Des de l'aigua he mirat la barraca on guardava la barca el tio Tomeu. Les emocions m'han anat a la gola. Tenia els meus fills papallonejant a l'aigua. Jo els he dit aquí vaig passar molts horabaixes d'estiu, quan era nina.
En Miquel i en Mateu han continuat bussejant i fent el burro a l'aigua, com si jo els hagués dit la cotització de la borsa. Mentre, un alemany amb panxa cervesera s'estava prenent el sol davant la barraca, amb un matalàs inflable, i a mi m'ha semblat que estava profanant el lloc sagrat de la meva infantesa.
I he recordat la padrina, el seu gemec amagat i la meva indiferència.

Guardar ausencia

La primera persona que me'n va parlar va ser la señora Ana, una veïna andalusa dels meus pares que quan jo era petita m'estimava com si fos una tieta. Segons ella, guardar ausencia era recordar algú estimat, em va dir “vivir normal pero tener un rinconcito en el corazón para aquella persona”. M'ho deia a la seva cuina diminuta, amb l'extractor a tot drap, traient els calamars arrebossats de la paella, amb un davantal una mica enfarinat i el seu pentinat desafiant la gravetat.

A mi em va semblar molt poètic, que entre olor de fritura i veient per la finestra de la galeria els calçotets enormes que la senyora Montserrat estenia al pati de llums, la señora Ana em parlés de guardar ausencia, de que en la vida gris i quotidiana hi hagués un espai lluminós per pensar en els que estimem de lluny.

–Algún día tu guardarás ausencia, ya verás, Marieta –em va dir picant l'ullet.

Jo en aquells moments era petita, potser no arribava als deu anys, però sabia perfectament el que era guardar ausencia, tot i que encara no l'hi havia posat nom: sent de Mallorca i vivint a Mataró, ben bé feia això: vivia normalment, però tenia un raconet del meu cor per a la gent que m'importava i havia de tenir lluny. Sentia un enyorament dolç, a vegades trist, però no sempre. Tenir present gent llunyana va donar-me, crec, una dimensió més profunda del que els que m'envoltaven s'imaginaven, una vida molt més plena: no només el que ells sabien, les amigues d'escola amb qui saltava a corda, les classes de piano els dimarts, atletisme i catequesi els divendres, sinó també un munt d'afectes llunyans que feia que no em sentís mai sola. Escrivia cartes cursis i llargíssimes, i a vegades simplement m'entretenia preguntant-me què estaria fent tal o qual persona, o me n'anava a dormir imaginant algú estimat que també estaria anant al llit en aquells moments.

Ara que ja m'he fet gran, i que les noves tecnologies han empetitit les distàncies, que puc enviar un what's up a algú que sento proper però que fa massa temps que no veig, de totes maneres, continuo guardant ausencia.

Algunes de les persones que tinc present ho saben perfectament que les duc al cor, altres ho sospiten, i n'hi ha que ni s'ho imaginen, i m'és ben bé igual.

Tinc al cor, doncs, presències vibrants, és cert, però també absències, també renúncies, també afectes poderosos que no gestiono a la meva vida quotidiana, però que no deixen de ser-hi, il·luminant dies grisos, fent que em senti tan acompanyada.

Continuo vivint, atenent a les meves obligacions, com la senyora Ana, però hi ha un espai lluminós, un racó, al meu cor, per a gent amb la que, per una circumstància o una altra, (quin pal, tenir només una vida, quin rollo, dies de només vint-i-quatre hores!) no puc estar tant com voldria.

A vegades m'enyoro, i a vegades estic trista, però després accepto la meva enyorança i fins i tot l'assaboreixo, i dono gràcies als sentiments que omplen la meva vida de volum, malgrat en algun moment em facin mal. I penso en aquella persona, i li envio un missatge curt (o potser m'estic dies dient que l'he de trucar sense arribar a fer-ho!) Confio en que d'alguna manera, aquella persona que tinc present senti l'escalf del meu cor.

I guardo absència. No es veu, però hi són.

Saltar!

Molt a prop de ca nostra, a Mallorca, hi ha el trampolí, just davant les coves, de les que ja us he parlat aquí.
El Trampolí té una alçada d'uns tres metres, i és el lloc on a l'estiu els joves van a exhibir-se, saltant valents i fent cabrioles a l'aire abans de submergir-se esquitxant el màxim que poden. 
Recordo la primera vegada que hi vaig anar amb en Miquel. Ell tindria uns vuit o nou anys. Jo veia que se'n moria de ganes, però li feia por. 
–Vols saltar? –li vaig dir.
–Em deixes? –ell obria els ulls com plats, no s'ho podia creure.
Va pujar les escales. Jo el mirava des de l'aigua. Hi havia cua. Ell va esperar pacient. Quan va ser el seu torn, i es va abocar al precipici i va fer cara de circumstàncies. Jo des de baix l'animava, "va, Miquel, a la una, a les dues i a les..." Però per més que deia "tres", ell no saltava. Els de darrera començaven a impacientar-se i a protestar, i en Miquel va girar-se i va baixar amb la cua entre les cames... no gosava. 
Vaig sortir de l'aigua i vam parlar. 
–Mama, no saps la por que fa estar allà dalt!
–Sí que ho sé, Miquel... jo també hi he saltat.
Em va mirar com si fos marciana. Ja se sap, que els fills es pensen que nosaltres vam aparèixer per "generació espontània", ja grans i valents.
–Vols que saltem junts? –el meu oferiment el va entusiasmar.
Vam tornar a fer la cua els dos junts. Jo feia com trenta anys que no pujava les escales per saltar (algunes vegades hi havia anat a festejar, en unes altres hores, però això no compta!) 
En arribar a dalt, em va mirar atemorit. Mira'm als ulls, no miris a baix, agafa'm de la mà, respira fons. Podrem, si ho fem junts, li vaig dir. 
En Miquel encara vacil·lant, em va donar la mà. A mi també em feia respecte. Us diria que hi va haver un moment de silenci, però és només la meva percepció, segur que el món va continuar mentre nosaltres dos ens concentràvem.
–Un... dos... i....
Vam cridar junts "TRES!!!" i vam saltar, amb els braços enlaire. Amb l'emoció, en Miquel es va deixar anar de la mà. Jo vaig sentir el vertigen de les meves vísceres al moment de saltar. Després ens vam submergir en un esclat de bombolles. Quan en Miquel va treure el cap de l'aigua tenia una cara d'alegria, de plenitud, com li he vist poques vegades. Fou d'aquelles mirades que saps que recordaràs tota la vida. 
Aquests dies recordo molt aquell moment. En els trampolins que hem de saltar. 
Cadascú té els seus: unes oposicions molt dures, una separació matrimonial, una malaltia, pròpia o d'algú molt estimat, en definitiva, un moment de crisi. I ens hi hem d'enfrontar, no hi ha altre remei.
I a la punta del trampolí, amb el nus a la gola i l'aigua fosca tan avall, és quan, si tenim sort, allarguem la mà, i trobem algú que ens diu, va, saltaré amb tu. I sents que sí, que s'acosten moments durs, però saps que no estàs sola. I molt sovint aquesta gent que t'agafa, que et recolza, és qui ja sabies que tenies al costat, però algunes vegades passa que et trobes mans que no esperaves, i en aquests moments et sents agraïda per la immensa sort que tens, i sents que seràs capaç de passar-hi, de saltar, amb confiança.
Alguns cops he donat la mà, alguns cops he rebut la mà, alguns cops he hagut de fer les dues coses a l'hora, recolzar i ser recolzada. 
Amb confiança, i amb valentia, i amb agraïment.
Ens en sortirem.

El que està passant a Balears

Mireu aquest vídeo, que ho explica molt millor del que ho puc explicar jo, i amb molta més gràcia.
Una abraçada enorme a tothom que està resistint.
A Barcelona també hi haurà una manifestació, a les sis de la tarda.
Si voleu, podeu col·laborar amb la caixa de resistència, al ccc 2056-0009-74-4102003418, de la Caixa Colonya. Penseu que els i les docents estan fent un esforç enorme per mantenir aquesta vaga, i ho fan no en benefici d'ells, sinó en benefici de l'ensenyament de qualitat.
Si estimeu la llengua, si estimeu aquest petit país, la nostra cultura, col·laboreu tant com pugueu, ni que sigui fent-ne difusió.

Resum de les vacances

Aquest any he fet vacances del blog. La veritat és que no ho tenia previst, però m’han passat varies coses.

Primer, la necessitat de desconnectar, de veritat. De no fer res. D’endreçar el cap i l’ànima, i no estar tan pendent d’aquest munt d’obligacions que m’auto-imposo i que a vegades em sobrepassen.

Segon la correcció de la novel·la, que em porta més feina de la que em pensava. Espero que valgui la pena tant esforç, tot i que he de dir que és un esforç que m’agrada. Sento que necessito fer-ho, no sé si m’explico.

No us penseu, però, que no he escrit per a aquest blog. El que passa és que a Mallorca he tingut dificultats per connectar-me a internet. Vaig començar a escriure alguns posts, decidida a publicar-los en quan pogués accedir a una wi-fi. Però després vaig veure que els posts anaven caducant.

Un d’ells us explicava com està la meva gata, que ha superat la malaltia que va tenir a principis de Juliol... però que va tenir un atac epilèptic que ens va espantar moltíssim, que també ha superat. (li calculo que deu haver gastat cinc o sis vides ja...)

Un altre us parlava d’una noia brasilera que em vaig trobar a la consulta del veterinari, molt angoixada perquè no podia pagar el tractament del seu gat. Em va dir que aquell gat havia estat la seva única companyia quan va arribar aquí. Jo passava el meu calvari també pensant que la meva gata estava moridora, i vam plorar juntes una estona. Em pregunto ara com haurà acabat aquella història. Tinc ganes de tornar al veterinari per preguntar-li com està el gat de la noia brasilera, de la qual no sé el nom.

En un altre us parlava dels veïns de tota la vida, (i quan dic tota, dic tota!) i la relació tan especial que tenim amb els veïns del lloc on estic a l’estiu. Ens apreciem molt, sabeu?  Solem fer xerrades durant el dia, cadascú a casa seva, parlant de tot i de res, escombra em mà, o regant les plantes, o veient els nens (abans nosaltres, ara els nostres fills) jugar. I en aquest post, us deia que sento que la gent passa, però “na Maria de’s costat”, com en diem a casa nostra, està sempre allà, al capdavant de la seva extensa família, rebent-nos cada estiu i posant-nos al dia de tot.

Un altre post parlava de Mallorca. De la meva perplexitat. Per una banda cada vegada més la gent sent a Mallorca la necessitat de lluitar per la llengua, per la nostra cultura, per la nostra manera de fer. Això però, és una reacció davant d’un govern absolutament exterminador, que malmena la llengua i la cultura pròpies de manera gairebé feixista. Us parlava de la demencial llei d’educació, de consellers que només parlen en castellà “para que nadie se sienta excluído” (sic) de la voluntat del govern d’en Bauzà de diluir la nostra cultura. I dic diluir però podria dir aniquilar. I la meva perplexitat és pel convenciment que a les properes eleccions... la gent els tornarà a votar! I de debò que no ho entenc.

I com sempre, hi havia un post en el que intentava compartir els meus sentiments: després de passar una nit a una cala salvatge i d’haver nedat a primera hora del matí en una aigua de cristall amb peixos fugissers i meduses amenaçadores, vaig tenir un moment d’allò que en diuen epifania. Un sentiment de goig, d’agraïment pel que estava passant. Una alegria profunda. I vaig fer-me una promesa d’intentar retenir aquesta pau quan la meva vida torni a la normalitat, que en el meu cas vol dir un ritme trepidant, poques hores de son, i el sentiment perpetuo de no aconseguir arribar a tot. Volia explicar-vos-ho, però em va sortir un escrit cursi que em nego a compartir amb vosaltres. Però al cap d’uns dies, (el dia 28 d’agost) a la Vanguàrdia, vaig trobar un article de Carina Ferreres que retratava ben bé el que jo us volia dir. Acabo, doncs, amb una cita d’aquell article.

A partir d’ara aquest blog retornarà al seu ritme habitual, d’almenys una entrada per setmana. 

“Siempre me despido de las calas pensando que al amanecer del día siguiente será igual de bello, aunque yo ya no lo vea, que seguirá siendo así todo el año, cuando despierte a oscuras en mi habitación de Barcelona”

De vacances

M’haureu de disculpar aquest llarg silenci. No el tenia previst, però els dies han anat passant ràpids i no he trobat un moment per publicar els posts que he anat escrivint i que ara han quedat caducats. 

De fet, aquest post l’escric a casa, on  no tinc connexió a internet, i quan pugui anar a algun lloc amb wi-fi el penjaré. Els meus fills troben que això de viure a un lloc sense wi-fi és molt antiquat. Jo encara recordo quan per trucar havia d’agafar la bicicleta i anar al poble del costat, que tenia... uau! dues cabines de telèfon (una al sol i una a l’ombra). Això de poder trucar amb un telèfon mòbil em sembla molt modern.

Dir-vos que la Polka està perfecta: en aquests moments, passa els dies dormitant entre les butaques de la porxada de casa i una ombra que fa el pi de davant, que li agrada molt.  Les nits les passa mig perseguint altres gats, mig dormint…algun cop també s’enfila al pi, i quan és a dalt, torna a baixar. Penso que no està gens malament, per ser una gata anciana.

Sí, sóc a Mallorca, de fa unes setmanes. Dormo, descanso, escric, menjo pels descosits, navego, vaig a nedar...

Faig  repàs de l’hivern que he passat. Encara ploro algun dia, quan penso en el Dani, però sé que poc a poc aniré fent crosta. Penso en com estava l’estiu passat, la gent en la que pensava, els temes que tenia pendents... veig que encara hi ha feina a fer, però que vaig per bon camí.

Una de les raons per les que he estat sense publicar és que gran part del temps que passo davant de l’ordinador és corregint la novel·la. Poc a poc ha anat prenent forma i ara només falta cosir serrells, abans de deixar que algú la llegeixi i llençar-la al món.

Per això estic aquests dies més desconnectada. Espero que tingueu paciència, i que aquest llarg silenci doni molt fruit.

Cita

"Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen, a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots...quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà, com moren es pobles si moren ses paraules. És sa paraula s'ànima d'un poble. "
Fragment de l'esplèndid monòleg Acorar, de Toni Gomila. Per poc que pugueu, aneu-lo a veure. El faran a Mataró dia 17 de març. 

Em volien fer fora

Normalment no vaig a la platja en cap de setmana, hi ha massa gent. Però avui amb les ones era impossible banyar-se a les roques, i amb la calor que feia no s’hi podia estar, o sigui que he anat a la platja, jo sola, amb els nens. 

La platja, com no, estava estibada de gent. He caminat una bona estona i finalment he trobat un lloc, a uns dos metres d’una de les ombrel·les dels xiringuitos. M’hi he posat i del no res ha sortit una italiana, cridant com una energúmena, exigint-me que me n’anés del seu lloc, que ella havia pagat. Jo m’he retirat una mica, però ella ha continuat cridant. Finalment li he dit que la platja era de tots, m’he estirat i l’he ignorat. 

Quan he anat a banyar-me ella ha aprofitat per posar la seva tumbona sobre la meva tovallola. Quan he tornat de l’aigua he hagut de tornar-me a fer lloc, i ella tenia reforços: una altra italiana que m’ha cridat també. 

El seu argument era que elles havien pagat per estar a aquell lloc. Jo, però, ni estava sota la seva ombrel·la ni a la seva hamaca: només a uns dos metres (en una platja, repeteixo, atiborrada)

Elles em cridaven en italià, em tiraven sorra, jo només els deia que jo he pagat els meus impostos i tinc dret a estar a la meva platja. Els meus fills al·lucinaven, jo em mantenia ferma, elles ho han donat per impossible i se n'han anat.

Al cap d’una estona ha vingut el senyor de les hamaques, que m’ha dit que me n’havia d’anar. Jo li he dit que marxaria quan em mostrés la llei que diu que no puc asseure’m allà. Ell m’ha dit que la llei no la tenia impresa, però que si no marxava cridaria a la policia. Jo l’he convidat a cridar-la, i li he dit que conec la llei de costes i se que no em poden impedir estar allà, i que ningú em mouria d’allà, que al cap de mitja hora me n’aniria. 

Mentre, la italiana, que també havia fet fora a dues adolescents que no han volgut lluitar pels seus drets, (i que també estaven a més de dos metres d’ella) se n’ha anat a banyar. 

I allà estava jo, sola, amb els nens entusiasmats preguntant-me si se m’endurien emmanillada, jo amb un mal de ventre brutal, i preguntant-me perquè sempre em passen aquestes coses quan vaig sola. 

Al cap d’una estona, quan era hora de marxar, m’he adreçat a un senyor que semblava anar amb elles. En anglès, m’ha dit que era la seva dona. Li he dit que me n’havia d’anar perquè ja era tard, que no m’havien fet fora, i que li digués a la seva senyora que si m’hagués demanat una mica amablement que no em posés allà me n’hauria anat. Que ha d’aprendre amabilitat. 

Me n’he anat, i encara em tremolen les cames. 

Després he pensat altres coses que li podria dir. Sempre passa igual. 

Ja a ca nostra, mentre em dutxava amb aigua dolça i intentava endolcir el meu ànim, em preguntava, què passarà si arriben a construir la salvatjada de l’hotel a Sa Ràpita (us imagineu, mil persones més a la platja, cada dia?)

I també pensava que aquest és el perill dels mallorquins: que ens acabem creient que com que els turistes han pagat, tenen dret a fer-nos fora.

Desclavant l'àncora

Aquests dies d’estiu he estat pensant en escriure un post sobre el que he après navegant, que és molt. Ahir, però, va passar una cosa que penso que mereix un post per si sola. 

Vam anar a sopar en barca a una platja solitària. Una de les poques que queden a Mallorca. Vam arribar sobre les vuit del vespre, vam tirar l’àncora i ens vam llençar a l’aigua. Poc a poc el sol agònic es capbussà en el mar donant pas a una nit tota esquitxada d’estrelles. Nosaltres nedàvem encara quan la nit s‘obria pas. No hi havia lluna. Com que és un lloc que no està urbanitzat, l’única llum que hi havia era la de les barques que quedaven, que poc a poc anaven encenent les llums de fondeig.

Vam pujar a la barca quan el cos ja estava enredat de fred. Vam sopar amb llumetes d’espelma i una petita làmpada que penjava d’una corda. Va ser un moment molt agradable, d’aquells que saps que recordaràs tot l’hivern. Després de la xafogor insuportable del dia, amb el bany i l’oratge de la nit, teníem fred, i ens vam haver d’abrigar. Jo anava amb pantalons llargs i suadora!

Ja a quarts de dotze, després d’un munt de rialles, vam decidir tornar a casa, teníem una bona tirada fins al port. 

Vam intentar desclavar l’àncora. I no podíem, de cap de les maneres. Ho vam intentar tres persones diferents, mentre la quarta feia anar el timó per intentar enganyar la cadena i desclavar-la. No hi havia forma. 

El més fàcil era tallar la corda i llençar l’àncora. Al fons del mar hi ha un munt d’àncores clavades. Però a mi se’m va posar entre cella i cella recuperar-la. 

O sigui que em vaig treure la roba i vaig respirar fons. Els meus amics apuntaven amb la làmpada a l’aigua negra, però la llum era tènue i semblava que rebotés en el mirall de l’aigua.

Jo sabia que tenia només una oportunitat d’arribar a l’àncora, perquè estava clavada molt profunda i necessitaria l’inèrcia de llençar-me de cap per arribar tan a fons. 

Dit i fet. 

Primera sorpresa: l’aigua, que des de la barca era negra i gairebé amenaçant, un cop a dintre ve resultar ser tèbia, i, no us ho creureu, sota l’aigua s’hi veia millor que des de dalt la barca. Com si el mar hagués guardat una mica de la claror de la tarda i la tingués reclosa.

Vaig agafar-me a la cadena i ràpidament la vaig seguir. Això que us explico va durar poc menys d’un minut, però en aquell moment, com si el temps fos elàstic, diria que fins i tot vaig poder veure els peixos despistats, les algues que dansaven amb les ones, i sobretot, la roca on estàvem enganxats. 

Quan arribar a l’àncora vaig entendre que, de la manera que estava enganxada, era impossible treure-la si no era de la manera que ho vaig fer jo.

Va ser més qüestió de manya de que força: la vaig desclavar i la vaig posar sobre la roca. Després vaig pujar assaborint la velocitat de les bombolles d’aigua relliscant sobre el meu cos. 

Un cop ja de tornada, un altre cop vestida, encara amb el cabell moll, a la proa de la barca, amb casiopea mirant-me indiferent, vaig estar pensant en tot això.

En les coses que em lastren. Les àncores que no em permeten avançar. Les pors, les idees preconcebudes que no em permeten ser feliç. 

Quants cops intento deslliurar-me’n des de dalt la barca. Estirant amb força. Em fa por llençar-me a l’aigua, quan és l’única manera de sortir-me’n.

L’única manera de deslligar-me del que m’impedeix avançar és aquesta: Llençar-m’hi de cap, vencent la por, decididament. Arribant a fons. 

Qui sap, per ventura quan em llenci, descobriré, com vaig fer ahir, que l’aigua que des de la superfície era negra, de dins és acollidora, plena de vida, càlida i vibrant. Potser resultarà que no és tan difícil com em pensava. Potser, un cop ja navegant, veuré que m’ha agradat capbussar-me en la nit. 

Sa Ràpita.

He vist aquesta imatge i no he pogut evitar pensar que és això el que pretenen fer a Sa Ràpita.
Ho podrem aturar?

Qui estima Mallorca no la destrueix

De la salvatjada que volen perpetrar a Sa Ràpita ja us n'he parlat aquí.
El passat cap de setmana no vaig poder ser a la cadena humana. El meu granet de sorra serà, al manco, des d'aquí enllaçar aquest vídeo.
Espero que el sentit comú s'imposi i s'aturi aquesta animalada.
Espero que els meus fills puguin estimar la mateixa terra que he estimat jo.

Salvem es Trenc, un munt de preguntes

Se’n diu “Balearització” de la destrucció sistemàtica del litoral, cercant un rendiment turístic. S'ensenya a les universitats com exemple del que no s’ha de fer.
I és que a les Balears es van fer veritables salvatjades, i tenim un litoral cosit d’hotels per a que gent forana passi uns dies bevent cervesa ajagut al sol i se’n torni al seu país amb la pell en carn viva i ressaca. Lo fotut del cas és que ens ho van vendre com la panacea: diner fàcil, els turistes van passar a ser la nostra raó d’existir i es va encaminar cap a ells tota la nostra energia.
Un racó de Mallorca se’n va lliurar d’aquesta follia: L’arenal que va des de Sa Ràpita a Sa Colònia de Sant Jordi. Una platja encara verge. Només pins, aigua cristal·lina i arena fina. Un espai encara familiar.
Ara volen construir a Sa Ràpita, un macro-hotel (de luxe, això si!) amb 1200 places.
Podeu llegir la notícia aquí.
Se que molta gent diu que “Ja era hora” que Campos tengués un hotel. És aquesta gent que s’ha cregut aquesta història de que la raó de ser dels Mallorquins és abocar-nos a la gent de fora, a qualsevol preu.
Quin és el preu que pagarem per a aquest hotel?
Donarà feina, és veritat. La notícia parla de 200 llocs de feina. Però com serà aquesta feina? Sabeu que als hotels del Maresme ja es paguen 300 € al mes per treballar 38 hores setmanals? És aquesta la feina que necessita la gent de Campos? Convé que els nostres joves abandonin els estudis i es posin a fer llits per a turistes cobrant 300 € al mes? Ens fa més forts dependre d’aquest turisme?
I qui farà feina en aquests llocs? Voleu dir que no duran gent de fora per fer feina aquí? (gent disposta a sous baixos per a feines extenuants) Algú vos ha fet creure que les feines de més responsabilitat seran per a gent de Campos? Que coneixereu el gerent d’aquest hotel?
Creieu que els cuiners d’aquest hotel compraran la verdura a plaça? Vos han convençut de què augmentar més el turisme serà una solució? Realment la gent de Campos s’ha cregut que d’alguna manera aquesta bestiesa els enriquirà?
Sigueu sincers: a qui enriquirà aquest hotel? A nosaltres? A la gent normal?
I d’on trauran l’aigua per a tanta gent? I els residus? Què trobarem ara a la platja, si els que la visiten són gent que no estima aquest lloc? Trobau que aniran alerta a no embrutar-la? O que pensaran que tanmateix pels doblers que paguen per estar aquí ja se’n poden encarregar uns altres de tenir-ho net?
Sabeu què suposarà per a nosaltres aquest hotel? I quan hagin fet aquest hotel, com que ja no ve d'aquí… quant tardaran a venir-ne més?
Sa Ràpita fins ara ha estat un lloc familiar. On els nins podien anar sols en bicicleta pel carrer, i les al·lotetes anaven a festejar al “trampolin” als vespres, i els pares estaven tranquils. Anàvem a la platja i més o manco ens posàvem sempre al mateix lloc i ens anàvem saludant tots.
Deixareu els vostres fills adolescents fer una volta el dia de les festes de Sa Ràpita? Estareu tranquils?
Arribaran els turistes per la carretera serpentejant de s’Estanyol? O travessaran Campos autobusos i més autobusos de gent que cerca sol i platja i luxe? Faran una carretera de tres carrils perquè arribin? Quants camins arrasaran per que els turistes arribin còmodament? Penseu que s’aturaran a comprar a Campos, i que per això compensa destruir la platja?
És aquest el país que volem? És això el que ens convé? Ser un decorat més o menys exòtic per a turistes amb més poder adquisitiu?
Ens compensa, aquest hotel? Esteu segurs que val la pena?
És cert que ara, amb el mateix partit governant a tot arreu és més difícil aturar-los els peus, però és impossible? Vull dir que si que és veritat que tenen majoria, però en total, hi ha més mallorquins que no els han votat que mallorquins que sí que els han votat. Això no compta? No és possible que si tothom s’hi oposa amb força aconseguim aturar-ho? Que tenguin por de perdre els seus votants si continuen per aquest camí?

No us enganyeu, i penseu fredament en la següent pregunta:
Quanta gent s’està embutxacant una murterada de doblers per a destruir-nos el poc que ens quedava? Com és que no els cau la cara de vergonya, com és que encara hi ha gent que els saluda pel carrer?

He de confessar que anit m’ha costat dormir. No puc evitar pensar que deixaré als meus fills un món pitjor que el que vaig trobar jo. No puc treure’m del cap que destruirem un dels darrers llocs de pau que queden a Mallorca, per mor de l’avarícia insaciable de gent que no és d’aquí i no l’importa ni el nostre benestar, ni la nostra cultura, ni el nostre país.

País petit

Buscant audicions pel meu altre blog he trobat aquest video. La veritat és que em carrega bastant aquesta manera de cantar tan afectada que té el Lluís Llach, però ara m'ha fet posar el nus a la gola. Surten molts llocs que conec i que visito sovint, i un d'ells molt especial.

Aquí teniu una foto, des d'un altre angle, del lloc en qüestió.



No és el més maco (tot i que Déu n'hi do) però és el meu.
No és només per les hores viscudes aquí, xopa de llum. Hi ha una cosa que farà que sempre més em senti lligada a aquell tros de món. Potser algun dia ho explicaré. Encara no puc.

Aquí

Una vegada vaig llegir, no se on, que per més idiomes que parlis, quan et talles el dit sempre renegues en l'idioma en el qual et va parlar la teva mare. De la mateixa manera, crec que per més que els meus ulls vegin paisatges espectaculars sempre voldran tornar aquí.
No és cap cosa. Un tros de terra recremada de sol, prop d'aigua de colors turqueses, lliris de platja a la sorra, fonoll marí a la roca.
Pins que s'alcen orgullosos desafiant el salitre, retallats contra el cel tan blau. Sorra finíssima. Caminois eterns de parets de pedra. L'embat furiós del migdia. Els moixos endormiscats mirant amb desgana. Ametllers plens a l'estiu del seu fruit, a l'hivern esponjosos, prenyats de flor blanca.
Aquest trosset de terra meva no és especialment maco, almenys no tant com altres parts de Mallorca. Aquí no hi ha els penya-segats feréstecs de la serralada nord, ni els pobles pintorescos que enamoren els turistes. El meu poble és més aviat lleig, amb cases sense pretensions, dos-cavalls atrotinats aparcats a la porta, dones en la seixantena amb bates florides rentant persianes verdes. Encara s'asseu gent a la serena al capvespre d'estiu, i passen adolescents en bicicleta.
No té res d'especial, només que és casa meva, i me l'estimo.

Deixant-la

I sempre que me'n vaig és el mateix: preguntar-me com estaré d'aquí a un any, quan torni a veure la silueta de la Dragonera. Preguntar-me si encara tendré tots els que estimo a prop, com estaran els meus fills, com tindré les il·lusions que ara m'encoratgen: si encara m'alimentaran o hauran quedat adormides en el sopor de l'hivern.
I com sempre, fer el ferm propòsit de no perdre aquesta llum càlida, aquest estat d'ànim. I de mantenir les ganes de fer coses, de no anar d'esma complint, sinó d'assaborir la vida amb totes les coses, petites i grans que trenen la quotidianitat.
Ja ho veieu, molta gent fa bons propòsits per cap d'any. Jo els faig acabant l'estiu, davant el mar, quan dic adéu a Mallorca, que en aquests moments (sóc al vaixell) s'està convertint en una ombra grisosa i llunyana en el mar en calma.

L'estel fugaç

Hem anat en barca a sopar a una platja salvatge, de les darreres que queden a Mallorca. És el darrer dia que els nostres amics estan a casa, i es barreja la pena per saber que demà se'n van amb l'intens desig de que tot vagi bé.
Quan arribem, a quarts de vuit del vespre, el color càlid del final del dia amoroseix el verd dels pins, el blau intens del mar, el blanc dels lliris de platja.
Anem nedant a la platja i ens asseiem a la sorra, mentre els nens busquen "tresorets" (petxines, cargols, pedres maques)i ens els mostren victoriosos.
Els darrers banyistes recullen i comencen a marxar, si no es ve en barca hi ha un bon tros caminant, i com que no està urbanitzat i avui no hi haurà lluna cal sortir aviat.
Tornem a la barca, enredats de fred, ens canviem de roba i sopem, apurant el darrer vespre. Quan el sol agonitzant s'amaga darrera els pins llunyans, el mar conserva encara una mica de la seva llum, i pren un to rosat. Poc a poc la penombra ens desdibuixa: encenem un petit llum que pengem del tendall, i veiem com les altres barques poc a poc encenen els llums, i sembla com si s'acostés nadal a mig agost: petits llums humils en la nit misteriosa.
Tornant cap a port el Jordi es posa al timó, i els nens estan tranquils jugant dins el camarot.
La Sandrine agombola la nena, que s'ha adormit de seguida. El Vincent parla amb el seu fill, sento la dolça cadença del seu idioma, i em pregunto què li deu explicar. Jo recordo en nits com aquesta converses sota la nit estrellada que de nena em van marcar i encara recordo amb carinyo. Penso amb dolcesa que potser ara el fill del meu amic està vivint un d'aquells moments memorables que l'acompanyaran tota la vida.
Vaig a proa. Hi ha una mar vella, suaus ondulacions sobre les quals la barca llisca tranquil·la. La nit està esquitxada d'estrelles, feia molts anys que no en veia tantes. Fa molt fred, però vaig ben abrigada i el vent no em molesta.
Estic cavalcant sobre el mar, en la nit immensa i vibrant. No penso res, només estic allà, davant del silenci quallat d'estels.
I en aquell moment passa un estel fugaç, enorme. Passa tan lentament, em dóna tant temps a veure'l que en algun moment dubto de si ha estat un estel o fruit de la meva imaginació. A més, l'estel rutilant i tranquil que ha dibuixat una corba sobre l'horitzó és de color rosa.
I sabeu què? No he pensat a demanar cap desig. La nit és tan complerta, tan plena de tot, que no puc demanar res més.

A Mallorca

Com cada any, me'n vaig a Mallorca. Avui mateix. Com cada any, vaig fent la maleta amb il·lusió i moltes ganes de ser allà, d'una vegada. Quan sóc a Mallorca repasso el que he viscut durant l'hivern. Faig un reset, espiritual i físic. Em submergeixo en l'aigua verda (si, allà l'aigua és verda. I em van fer fora de classe un dia perquè vaig dir que l'aigua del mar era verda. Però us asseguro que ho és)
Ha estat un curs molt dur emocionalment. Seran unes vacances molt merescudes.
Desconnectaré de tot per conectar-me a mi. No tindré internet, tot i que segurament em connectaré un o dos cops per setmana.
O sigui, que l'activitat d'aquest blog baixarà.
Tornaré amb moltes més històries. I amb l'ànim renovat. I la pell bruna i el cor brillant.
Bones vacances a tots

Les vacances s'acaben

Ara estic en aquells dies de final de vacances. Aviat tornarem a Mataró, hem començat a endreçar la casa, guardar coses, plegar l’hamaca, rentar tovalloles de platja de la gent que ha marxat...

La gent que ha marxat. Els que ja han hagut de tornar a Mataró. Aquests em deixen una pena dolça.

Com aquell esclau que sostenint la corona al Cèsar li anava repetint que és mortal, les habitacions buides dels que ja han marxat em van recordant que aviat la meva habitació estarà igual: amb el matalàs orfe cobert amb una tela que el protegirà fins l’estiu que ve, les persianes tancades, la cortina posada...

A vegades m'agrada pensar que un tros meu, una essència, com un fantasma, es queda a viure entre aquestes parets blanques que m'han vist créixer, i espera que torni l'estiu següent.

Hi crec molt, en les vibracions que deixa la gent als llocs, segons sigui feliç o infeliç. Potser en parlo en una altra entrada al blog. Si aquesta casa té una mena de consciència, un disc dur on guarda imatges, sensacions, colors, converses, segur que té guardat un munt de bons moments, de bons amics, de plenitud.

A Mataró sóc feliç, m’agrada la rutina de l’hivern, no em puc queixar de com estic vivint. Però aquests dies de final de vacances em produeixen una pena dolça i constant. Ha passat molt ràpid, no se si m’ha acabat d’aprofitar, com diria Neruda, fué tan corto el amor y tan largo el olvido.

El Guapo

No vam saber mai com es deia, tampoc és que fos un noi espectacular, però estàvem molt desenfeinades a la platja, li vam penjar totes les virtuts imaginables i el vam batejar com “el guapo”, per raons obvies. Durant anys i anys ens el vàrem estar trobant al mateix racó de la platja on anàvem nosaltres, als búnkers, lluny de la “zona familiar”, que és el tros de platja que hi ha just a l’entrada. Als Búnkers s’hi arriba després de caminar un quart d’hora, i això fa que estigui sempre molt més buit de gent, mentre que la zona familiar està plena de famílies amb nens petits, inflables i castells de sorra.

I cada estiu als búnkers prenia el sol el guapo, sempre solitari, arribant amb el seu caminar elegant i la tovallola esfilagarsada sobre l’esquena.

Per la gent a la que saludava suposàvem l’edat que tenia (uns anys, pocs, més que nosaltres) i a quin institut anava. Després, per la nostra natural idealització, vam suposar que anava a la universitat, i desitjàvem que estudiés a Barcelona, com molts illencs universitaris, amb l’esperança de trobar-nos-el un dia al metro.

El vam anar espiant, sense atrevir-nos mai a encetar converses que havíem encetat amb altres joves de la platja. Ell semblava no donar-se compte que existíssim, però nosaltres sabíem quina era la seva bicicleta (això al principi, quan no teníem edat de conduir) i després el cotxe de segona mà que duia (segur que era el vell de la seva mare, tots hem començat a conduir amb el cotxe vell de la mare) i més o menys a quina zona vivia.

El guapo. Algun dia ens dèiem “he vist el guapo” i sempre hi havia la llista de preguntes: On? Com? Quan? Amb qui?

Amb qui! Aquesta era la pregunta més delicada. Anava a les festes dels pobles poques vegades, i amb grups de gent, més o menys nombrosos. Ell solia anar encara més guapo, mai anava mudat com molts joves que s’empolainaven per anar a les verbenes, ell anava natural, amb una simple camisa de fil crua, uns shorts i unes avarques era encara més guapo. En aquests grups hi havia nois i alguna noia, que nosaltres observàvem i jutjàvem amb una ràbia i una gelosia insospitada.

Mai el vam veure agafat de la mà de cap noia.

Fa uns anys ens vam deixar de veure. L’any passat ens el vam trobar a la Cantina del club nàutic. Portava una camisa oberta, mostrant el pit torrat pel sol, anava sol com sempre, i conduïa un Audi, cosa que va fer que baixés l’aurèola de progre que tenia.

Aquest any ens l’hem tornat a trobar. A la zona familiar, que abans menyspreàvem . On érem nosaltres amb els nens, els flotadors i els castells de sorra.

Ell anava amb dues criatures. Conservava la mirada salvatge, el somriure blanquíssim... I havia fet panxa!

Ens vam mirar i per primer cop va fer un petit gest de reconèixer-nos, tot somrient i aixecant la mà de la seva criatura, com mostrar-nos que ell també ha crescut, s’ha fet gran.

Per això feia tant temps que no el veiem. També ha tingut fills. També ha fet panxa. També s’està fent gran, com nosaltres, que ja no anem amb aquells bikinis tan atrevits.

Els nostres mites fan panxa. Han anat fent-se grans, com nosaltres. I ara es queden, com nosaltres, a la zona familiar, a jugar amb els nens.