diumenge, 28 de maig del 2017

Una cançó i un comentari




Vaig penjar aquest vídeo al facebook el dia que es complia l'aniversari del bombardeig d'Alacant, un dels més terribles de la guerra civil.
El vaig penjar sense cap comentari, a saco, i un bon amic em va dir com és que penges això.
Jo pensava que no calia explicar, però com que veig que sí, i l'explicació és més llarga que el que acostuma a ser un post, ho dic per aquí, i qui tingui paciència, que em llegeixi. 
Per què aquesta cançó?
Doncs per la manera que té de dir atrocitats com si estigués recitant la llista de la compra. Per la obscenitat que suposa que aquesta cançó se'ns quedi i després ressoni en els nostres caps com ho fa qualsevol altra cançó.
Perquè sabeu, nosaltres fem igual.
El que va passar fa vuitanta anys a Guernica, o a Madrid, o a Granollers o a Barcelona, està passant ara mateix ben a prop d'aquí. 
I hi ha gent que diu, com qui recita la llista de la compra, com si fos el més normal del món, frases molt semblants a aquestes que diu l'Albert Pla, amb la veu suau, com si fos mig beneit.
Potser ell és el més lúcid de tots. Aquesta cançó a mi m'ha recriminat com visc normalment mentre drames esclaten just aquí al costat. 
Però clar, nosaltres no podem fer res, oi?
I diem "quina barbaritat!" mentre incineren infants estripats per bombes, o nàufrags són engolits pel mar, o segresten nenes, i els governants en corbata es fan fotos i negocien contractes milionaris.
Doncs això.
I que tornarà a passar.
No n'aprenem, oi?

dilluns, 22 de maig del 2017

Dir no

No sabeu l'enveja que em fa la gent que diu no amb tranquil·litat, sense desfer-se en explicacions. Quina enveja em fan, també, la gent a la que ja directament no els demanen coses. Però en som alguns que sembla que puguem amb tot.
Em costa, dir no. Em costa decebre a la gent que em demana coses, col·laboracions, ajuda, que els escolti, que faci... 
Potser és per l'educació rebuda. Les monges, amb aquell sentit del deure que em van inculcar gairebé a foc. I després, els grups de joves, de fe, (aquella Jobac amb el lema "presents i actius allà on som") També hi ha l'agraïment a les persones que donen el seu temps, que fan coses que no els toca i que, al capdavall, són els que marquen la diferència. Una mica per tornar favors, per donar gràcies als sí rebuts, em costa dir no.
Total, que vaig omplint la quotidianitat de mil obligacions. Algunes les estimo, altres no tant, i altres no gens. També em passa una cosa curiosa: que sovint em diuen que he de parar, que no entenen d'on trec el temps i tal i pasqual... i els que m'ho diuen són els que em donen encara més feina.
Ara, doncs, he dit que no. A una tasca que m'havien encolomat i que jo entenia que no era feina meva, i a més és que no tenia temps material per a fer-la. En altres moments del curs, o moments vitals meus, ho hauria entomat. Però ara, la veritat, ja no hi cap més en aquesta vida que porto.

Com m'ha costat! Perquè clar, quan sempre dius que sí, el primer no és rebut amb sorpresa.
I el fort és que m'he trobat justificant-me. Explicant el per què. Potser per convèncer-me a mi mateixa. Potser intentant que s'entengui que, amb el que em costa dir que no, cal que se'm respectin les negatives.

Hauria d'aprendre'n. Em sembla que em posaré davant el mirall, i ho repetiré moltes vegades.
NO.
M'agradaria dir-vos que m'ha alliberat, però no sé ben bé si és així, encara tinc sentiment de culpa, alguna part del meu cervell està intentant negociar, potser pots fer encara una mica més, em diu el dimoniet antipàtic.
En canvi, l'angelet que tinc a l'altra banda, em diu que confiï.
Amb una mica de sort, el No és com els petons: el que més costa és el primer.


dimarts, 16 de maig del 2017

Depressió i música


Fa uns anys, la Mònica em va demanar ajuda: un amic seu, melòman, estava passant una depressió, i en saber que jo n'havia passat una (ho podeu llegir aquí i aquí ) em va preguntar com el podia ajudar la música. 
A mi em va sortir aquesta carta. La tenia oblidada en els documents de l'ordinador. I avui, buscant una altra cosa, m'ha sortit. He pensat que pot estar bé compartir-la, i ho faig, però amb prevenció: no sóc terapeuta ni res d'això. Només algú que hi ha passat.

Benvolgut no-se-qui. 
El fet que els dos haguem passat una depressió fa que em senti propera a tu, encara que no et conegui. L’únic que em separa de tu, són els anys, i aquí vull que vagi el primer missatge. La depressió es cura. Jo n’he passat una. La gent que m’ha conegut després, (la Mònica entre ells) es sorprèn, no perquè me n’amagui, que no me n’amago en absolut, sinó perquè estic totalment restablida. 
La depressió es cura, t’ho torno a dir, perquè quan m’ho deien a mi, no m’ho creia. El meu cap ho entenia, però el meu cor estava adormit i no li arribava el missatge… i les depressions es curen des del cor.

La Mònica em pregunta de quina manera la música et pot ajudar. 
Jo no sóc musicoterapeuta ni res d’això, i tot el que et diré serà des de la meva pròpia experiència, de persona dedicada a la música que ha passat per una depressió. 
La música és vibració. Vibració física, que en certa manera, fa vibrar la nostra ànima, enllaçant les dues dimensions, la física i l'espiritual. Connecta amb el nostre interior, ens pot asserenar o excitar, alegrar o entristir.
Diu la Mònica que sempre t’ha agradat escoltar molta música. En aquests moments, la temptació d’escoltar música que sents que et recolza en la teva tristesa, és molt forta. No et diré que no ho facis, però sigues conscient que hi ha música que no ajuda. 
Tampoc ajuda obligar-te a escoltar música rítmica, amb “molta marxa”, intentant que, d’alguna manera màgica, això alegri el teu cor. No funciona. I escoltar música que no tens ganes d’escoltar, és força difícil, i no ho faràs gaire estona. 
El que et proposo és que escoltis música que t’ha fet feliç en altres èpoques de la teva vida, quan aquesta malaltia terrible no t’havia mossegat encara. 
Hauràs de fer un esforç, però, perquè és molt fàcil mirar enrere, pensar que en aquell moment eres feliç i ara ja no ho ets i no ho tornaràs a ser. 
No facis això. T’asseguro que tornaràs a ser feliç, molt més del que et penses ara. Hauràs de canviar estructures de pensament, hàbits que potser t’han portat aquí. No sortiràs sent el mateix, en absolut. Però sortiràs més fort. T’ho garantitzo.
Doncs això. 
La cançó que sonava l’estiu que et van fer el primer petó. Els cuplés que escoltava la teva àvia mentre estenia roba. Les cançons del Llach que cantàveu en aquelles excursions de quan duies barba i pantalons acampanats.
Recupera la teva discografia. Posa’t música que et transporti a moments feliços. 
I tingues confiança en què aquests moments feliços tornaran. 

Quan comencis a estar millor, d’alguna manera una música arribarà a tu. Potser serà la banda sonora d’una pel·lícula que has anat a veure, potser una música d’un vídeo de youtube, o un CD que t’ha deixat un amic. En el meu cas, aquesta música fou un CD d’Albert Guinovart: AGE (Albert Guinovart Ensamble), amb poemes musicats i cantats per la fantàstica Carme Canela. Es titula, em sembla, Austràlia. 

Bé. L’estiu que vaig fer el tomb, aquesta música sonava constantment a casa. Són poemes suaus, cantats amb veu de vellut i amb una música molt bona.
Aquesta música em va acompanyar. No em vaig sanar amb ella, i ara! Fou la teràpia, la medicació, l’estiu, la companyia dels estimats, un munt de coses; però aquella música va acompanyar aquells moments, i encara ara, quan l’escolto, recordo quan a poc a poc la meva ànima va poder tornar a vibrar, al principi tímidament, i alguns cops pensant que feia una passa endavant i dues endarrere… 

Bé, doncs. 
Quan comencis a fer el tomb, (però no abans) et recomano (amb la meva gosadia, sense coneixer-te i sense ser terapeuta) que utilitzis la música per a serenar-te. Que escoltis música suau, (Nocturns de Chopin, temps lents -solen ser els segons- de concerts clàssics, etc).
I que l’escoltis en silenci, relaxante molt. Intenta ser conscient de la teva respiració, l’aire que t’oxigena, i imagina’l com si fos llum. A cada alenada, sent com la llum t’escalfa el teu interior. Repassa tot el teu cos, el continent d’aquesta ànima immensa que tens, i envia-hi tota la llum que l’oxigen i la música et porta.
Nota, ara sí, com la teva ànima desperta, com tu vibres. Algun dia vindran llàgrimes, ho saps, i ho acceptes. Però tu seràs amo de la teva vida, ho tornaràs a ser. De debò.

Respira i deixa que la música flueixi. 
Tu tornaràs a fluir. I seràs més fort, perquè et sabràs vulnerable. 

Una abraçada.



dilluns, 8 de maig del 2017

La cursa dels bombers




Aquest cap de setmana vaig córrer la cursa dels bombers, a Barcelona. 10 km en un ambient festiu, un dia lluminós, el recorregut maco i fàcil. Res, un autèntic plaer. Jo feia anys que la volia fer, però sempre passava alguna cosa que ho impedia. 
Enguany, doncs, ha estat l'any. Mentre corria, pensava en la bellesa de la ciutat i la seva gent. Hi va haver moments francament màgics: encarar la via Laietana, amb la suau baixada que fa, i veure-la tota plena de samarretes d'un color taronja llampant tot alegre avançant, i saber-me jo part d'aquella riuada, un píxel més, no sé, va ser molt maco.
Però no us vull parlar d'això, sinó del que em va donar per pensar durant la cursa. 
Alguns bombers corrien amb l'equipament de la feina, o sigui, més de 20 kilos, amb el casc, la roba espessa... Cada vegada que n'adelantàvem a un (havien sortit abans, però córrer 10 km amb tot aquest lastre ha de ser realment duríssim) la gent els felicitava: anim, vinga, tu pots!
Jo anava bastant fresca, i hi va haver un moment en el que vaig avançar un bomber que estava realment apurat: se'l veia molt congestionat, amb la roba, la bombona d'oxigen...
I vaig tenir ganes de dir-li deixa'm que ho porti jo una mica. Descansa, accepta la meva ajuda. 
No vaig gosar fer-ho, suposo ell que no ho hauria permès, ni que fos per seguretat. 
Vaig avançar-lo, doncs, i vaig pensar que ben bé és la vida, això. Tots anem caminant, però sembla que hi ha gent que duu molt més pes que d'altres. Hi ha gent que viure li costa més.
I podem intentar ajudar, podem animar, podem fer costat. Però hi ha coses que no és possible, i quina llàstima que no ho sigui: agafar el llast del nostre company, dir-li ara et duré jo una mica les penes, descansa, asserena't, després ja ho tornaràs a agafar tu, que és a tu a qui correspon. 
Com voldria haver pogut fer això per a la gent que estimo. Poder dir "deixa'm una estona la teva malaltia, després ja te la torno, però estigues un dia o dos bé". Poder afeixugar tràngols que, per més que intentem fer costat, sempre s'acaben passant sols.

I sabeu què em va passar? Mentre pensava tot això... vaig veure, ja gairebé arribant a la meta, un corredor que anava descalç. Corria a bon ritme, anava amb altre gent, només que sense bambes: amb els peus nus directament sobre l'asfalt.
I vaig pensar, altra vegada, que així és la vida: hi ha gent que és molt visible les seves mancances, les lluites que duen. 
En canvi, n'hi ha d'altres que no ho sembla. Que ens hi hem de fixar molt, per entendre, per veure que no tenen les facilitats que tenim nosaltres, que alguna cosa els manca, o els sobra. 
Pensava en gent estimada que ho està passant malament i qui els rodeja ni s'ho imagina. Pensava en gent malalta que intenta dur una vida normal.
A vegades jutgem molt durament a la gent, sense saber com està fent la cursa.

dimecres, 3 de maig del 2017

De pastissos, llibres i Sant Jordi


Imagineu-vos que aneu a una pastisseria. El pastisser us recomana un pastís que té a l'aparador, surten molt, et diu, me'l treuen de les mans. I tu penses, mira, avui quedaré bé amb les visites, i compres aquell pastís que t'han recomanat, perquè, a més, fa molt bona pinta, al costat dels humils brioixos i croissants. 

I després resulta que arribeu a casa i el pastís no té gust de res. És insípid, no té textura, o té una prometedora crosta de sucre, però per dins està totalment buit. 

Vosaltres tornaríeu a anar a comprar a aquesta pastisseria? No demanaríeu comptes al pastisser que us ha venut una façana sense gust de gaire res?

Val, doncs per Sant Jordi una mica passa això. 
Els mitjans parlen, i molt, de llibres. Fa ràbia que només en parlin per l'abril (però aquest és un altre tema) I la diada de Sant Jordi, a les 9 del matí, anuncien quins llibres seran els més venuts, i sempre són els dels famosos que precisament treballen en aquests mitjans. Els amics es fan favors entre ells, i parlen dels llibres dels seus companys.
I hi ha un munt de gent que compra aquests llibres, perquè clar, si tothom en parla és que seran bons, o perquè el personatge en qüestió li cau bé, o almenys n'ha sentit a parlar abans.
I arribant a casa, resulta que el llibre no té gust de res. És insípid, no té textura, o té una prometedora coberta, però per dins està totalment buit.
I qui compra aquests llibres, el que acaba dient és "a mi no m'agrada llegir". No se'ls acudeix pensar que potser si compressin llibres d'escriptors, trobarien quelcom que els agradés. Potser si es fiessin dels llibreters, els bons, els que saben el seu ofici, els que estimen els llibres, trobarien aquell llibre que és per a ells.
Potser sóc ingènua, però és que a més, hi veig un altre problema: Promocionant llibres tan poc literaris, el que aconseguim, és que la gent deixi de llegir, no trobeu?

Potser us sembla una rebequeria d'escriptora, i no ho és pas: jo estic contentíssima amb la promoció que es va fer de la meva novel·la, les cinc edicions que ha tingut, i sobretot el retorn de lectors que els ha agradat, em fan immensament feliç (per exemple,  aquí podeu llegir una ressenya de la novel·la.). Però conec gent que ha publicat novel·les boníssimes que no han tingut el ressò que es mereixien, i em sap greu, pels escriptors, i sobretot, per la gent que s'ha perdut històries boníssimes.
És allò que vaig dir aquí mateix, sobre els cup-cakes. Sembla que donem importància a coses que no ho són, i perdem el sentit. Potser buscant vendre molts llibres, hi ha algú que s'oblida de fer que la gent estimi llegir. I m'atreveixo a dir que, al capdavall, aquesta serà, a la llarga, l´única manera de sobreviure.



Amb aquest post intento reprendre l'escriptura del blog, que he tingut absolutament penjat durant tot l'abril. He escrit molt, moltíssim... però no al blog. M'han passat moltíssimes coses, i necessito gestionar-les abans d'escriure-les, i a més, estic amb l'escriptura de la segona novel·la, i amb molts projectes vitals. Els que m'heu dit ei què passa, aquí em torneu a tenir. Gràcies per la paciència!