dissabte, 27 de setembre del 2008

Estimar de lluny

Avui es casa l'Alwin, el nostre cambrer a la taula del creuer. Ens ho va dir somrient, només li quedaven tres setmanes més de feina, i després tornava a Filipines, a preparar el seu casament. Ho deia amb els ulls brillants, i jo em preguntava com havia portat els set mesos i mig que no veia la seva estimada, si tenia accés a Internet i podia comunicar-se amb ella, si quedaven en que tal dia de la setmana la trucaria i en cinc minuts, des de la poca intimitat d'una cabina es deien dolces paraules o si s'enviaven cartes que arribaven al cap d'un mes.
Hi ha molta gent que estima en la distància. No estic parlant d'això que ens passava als joves de la nostra generació quan arribava la temuda "mili" sinó de gent que ha de marxar molt lluny. Si el motiu de canviar de país és fugir de la gana, si a la pena de l'absència s'uneix la rossegada de la fam, si algú com la Aisatou ha d'estar dos anys sense veure les seves filles petites mentre veu creixer els meus, aquesta situació em sembla dolorossíssima.
A l'Alwin li vaig prometre que avui pregaria per ell.
He fet les meves investigacions (Gràcies Alfie!) i malgrat sàpiga que és possible que no pugui llegir aquesta felicitació, no me'n puc estar de felicitar-lo en Tagalo.
Així doncs,
maligayang bati sa inyong kasal

dimecres, 24 de setembre del 2008

El creuer (4) la Creu del vaixell

Acabo aquí la sèrie sobre el creuer, tot i que encara tinc moltes coses a dir. Fa més d'un mes que he tornat i tinc ganes de parlar d'altres coses que em passen.
Al Costa Mediterranea hi ha una petita capella. Hi vaig anar unes quantes vegades. Era un dels llocs on la decoració era menys carregada, de tota manera encara hi havia una gran profusió de colors, vitralls, làmpedes etc.
Per contra, la creu era molt petita. Una creu metàl•lica i senzilla sobre un altar estranyament blanc entre tant horror vacui.
Em va donar per preguntar-me perquè, entre tants daurats i cascades artificials, àngels de guix, flors, columnes salomòniques, moquetes toves i marbres lluents la creu era tan minsa.
Potser per això mateix, oi? Perquè allà s’hi va a passar-s’ho bé. Perquè si ens omplim la vida de luxes i coses innecessàries no deixem espai per la creu.
Hi ha aquest perill. Que la creu sigui una decoració, un lluentó, una estampa sense cap sentit més profund que l’estètic, el pertànyer a una tribu, el social.
Sortint de la capella, que estava a proa, s’havia de passar pel Casino. És una mica xocant, sortir de pregar i trobar-te amb gent jugant a la ruleta, amb màquines escura-butxaques i bevent alcohols amb alta graduació.
No se qui va dissenyar el vaixell, però jo hauria posat la capella a algun lloc amb llum natural, on es veiés el mar, potser més avall, a pisos inferiors, a prop dels camarots dels treballadors. No hauria estat tan xocant, i suposo que és on Jesús es sentiria més còmode. Al costat de la bodega, de la tripulació humil i treballadora.
De tota manera, almenys hi havia una capella, i una creu. I divendres es va celebrar el Sàbat, (volia anar a mirar, no vaig gosar) i el dissabte es va celebrar una missa, on es van parlar moltes llengües i vam pregar junts gent molt diferent, barrejats passatgers i tripulació. Fou una celebració intensa i senzilla, i jo pensava com la gràcia del Senyor arriba a tothom, d'arreu del món. En aquell moment, units en la fe, tots érem iguals, i jo, que sóc terriblement bleda i aquells dies estava tova, em vaig emocionar.

dimarts, 16 de setembre del 2008

M.R

Avui he sabut el teu final i no per esperat ho he viscut menys dolorós. T'han trobat morta, i ningú sabrà si ha estat un accident o realment has volgut acabar la vida d'aquesta manera, tan jove encara, però tan derruïda.
Pensava en tu, en com d'il·lògica és la vida a vegades. Malgrat la teva gran intel·ligència, la teva carrera de medicina i l'altíssima nota que vas treure al MIR no vas poder evitar caure en l'abisme de les addiccions.
Encara en estat de schok, amb la pell de gallina i la llàgrima indecisa, he pujat al cotxe i he engegat la ràdio. Sonava Mercedes Sosa cantant a Alfonsina: "Sabe Dios qué angustia te acompañó, qué dolores viejos calló tu voz".

Te'n vas, doncs, amb la teva soledat. Descansa en pau. Pregaré per tu, i per tot el que deixes darrera.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Ànims!!!

Avui que tots els del ram del guix tornem a començar a batallar amb els alumnes, he pensat que aniria bé fer un petit parèntesis en la sèrie del creuer i enviar un missatge d'ànims.
Perquè malgrat tot, ens agrada la feina que fem, i és molt enriquidora, i...
I Sobreviurem!!!!



(... o no)

dimecres, 10 de setembre del 2008

El Creuer (3) La dignitat del treballador

No se si als treballadors de Costa Cruceros els diuen que han de somriure sempre i a tothom, o és que en els seus àpats els posen àcids, però la veritat és que donava la impressió que estaven contentíssims d’estar treballant perquè no et faltés de res.
Costa Cruceros té escoles d’hosteleria a diversos païssos del tercer món: Indonesia, Filipines, India i Brasil, a més de la que té a Gènova.
Els treballadors aprenen un ofici, i després s’embarquen. Cada vaixell té 900 persones treballant-hi mentre navega, a més dels que treballen a terra, sigui fent el control dels passatgers que entren i surten, sigui encarregant-se d’embarcar les comandes de la cuina, o desembarcar les deixalles, el que sigui.
Estan embarcats vuit mesos l’any, i en descansen quatre. Mentre estan embarcats treballen de dilluns a diumenge. Depèn del servei que fan poden baixar a visitar algun port, sortir a donar un volt (en vaig veure més d’un pels ports on baixàvem) o estan més lligats.
Jo em vaig prendre la molèstia de preguntar-los i ells m’ho explicaven com molt orgullosos d’estar treballant allà. No se si són les instruccions que els van donar, o realment davant les opcions de feina que tenien als seus països, el fet de treballar amb assegurança, amb allotjament i manutenció, aire condicionat i metge a l’abast és glòria. Suposo que hi ha una mica de cada.
Però el títol de l’entrada no ve per aquest fet, sinó per un altre que em va fer vergonya aliena: durant uns quants sopars, un grup de cambrers es va posar a ballar. Feien una performance. Fins i tot alguns es van posar a ballar la conga, (només aprovo la pena de mort en el cas que s’apliqui fulminantment a l’inventor d’aquesta horterada) o a ballar un vals amb les passatgeres.
I potser és que tinc molts escrúpols, almenys és el que em deien els meus companys de taula, però jo pensava que això és massa. No se, els cambrers somreien quan ho feien, però a mi em semblava que atemptava contra la seva dignitat que a sobre de posar-me el plat a taula m’haguessin de treure a ballar un vals. (la Conga també ho van intentar però no ho van aconseguir)
Posats a males, aquest darrer carnestoltes em vaig haver de disfressar d’ós panda. No se si algú quan va veure el claustre de professors vestit d’ós Panda també va pensar que estàvem perdent la dignitat, no ho se.
Potser vaig tenir tants escrúpols perquè em sentia una mica culpable, avergonyida d’exhibir la meva riquesa amb cambrers de països tan pobres.
Nois, no se si és que estic carregada de manies o què.

dissabte, 6 de setembre del 2008

El Creuer (2) Grieg

Fa uns vint anys, a Roma, vaig conèixer un noi polonès que també tocava el piano. Quan li vaig dir que m’encanta tocar Chopin em va mirar amb cara de suficiència i em va dir que si no sóc polonesa és impossible que mai arribi a tocar bé Chopin. (no us ho perdeu, tenia la cara de dir això mentre ell tocava.... Granados!)
Hi he pensat aquests dies, visitant els Fiords. Grieg sempre ha estat un dels meus compositors favorits. El Peer Gynt m’ha acompanyat durant molts anys, i fou una de les primeres obres que em posava una i altra vegada, quan era adolescent.



Ara penso que potser tenia raó aquell noi, que hi ha compositors tan lligats a la seva terra que no els acabes d’entendre fins que no entens els seus paisatges. Veient la natura salvatge en la que va viure Grieg puc ara entendre la seva força. Perquè allà la bellesa arriba a ser amenaçant. És tan maco que fa casi por.


A Bergen vam tenir la oportunitat d'anar a visitar la casa de Grieg. Em va emocionar creuar la porta que ell va creuar tantes vegades;



O saber el que veia des d'on dinava



O el camí que baixava al racó des d'on pescava





Més enllà hi ha la seva tomba: Un dia ell estava pescant i el sol estava posant-se i el darrer raig de sol va il·luminar una roca, i va dir a un amic seu que voldria descansar per sempre allà. No m'estranya. El lloc és idíl·lic.

Grieg escrivia en una petita casa de fusta que hi havia una mica més avall de la casa gran.

La caseta es conserva igual, amb el piano i les alces als peus perquè ell era molt baixet, feia 1,52 i la seva dona 1,54... els seus amics els anomenaven carinyosament "els trolls"
Grieg fou doncs un home que va viure en un lloc privilegiat, i malgrat va tenir grans disgustos (una filla seva va morir amb 14 mesos) sembla que la seva vida fou plena i intensa.
Sempre havia pensat que la música en general pertany a qui l'escolta, a qui és capaç d'emocionar-se encara que l'hagi escoltat mil vegades. A mi em passa amb Grieg, he tocat el Peer Gynt unes dues-centes vegades, i l'he escoltat unes quaranta mil, i encara em diu coses noves. Després d'haver visitat el seu país crec que la música pertany a aquells penya-segats, a les aigües verdes i tranquil·les, a les flors humils que saluden tossudes a cada primavera, a les casetes amb sostre d'herba i les cascades impetuoses, als fiords quasi amenaçants. A Noruega, doncs.

dimecres, 3 de setembre del 2008

El Creuer (1) Introducció.


Aquest estiu ha fet quaranta anys que els meus pares es van casar, i ens han convidat a fer un creuer amb ells pels fiords de Noruega. Han estat set dies molt intensos i amb moltes reflexions, que aniré penjant poc a poc.


El concepte creuer em costava bastant. Sempre m'ha fet prevenció, això d'anar aborregat d'un lloc a l'altre. A més, no deixen de ser unes visites molt superficials. Realment puc dir que he conegut els fiords? Arribàvem, fèiem una visita guiada, o no, i tornavem a marxar cap a un altre fiord. Navegàvem durant la nit.


Doncs sabeu què? M'ha encantat. Pel creuer en si, i pel paisatge espectacular, i perquè durant una setmana m'he trobat cada dia el llit fet i el plat a taula, i per dormir agombolada pel suau traqueteig del vaixell i no saber mai què veuran els meus ulls el dia següent...
M'encantava el primer moment del matí. És curiós, això: Quan anem a dormir sempre sabem què veurem per la finestra en llevar-nos. En canvi en el creuer això era una petita sorpresa que el matí em guardava. I moltes vegades en obrir la cortina descobria un paisatge encantat: casetes de colors càlids i teulades amb herba, natura exhuberant, verd a tot arreu, grans penya-segats que ens feien sentir petits i vulnerables...


També m'ha agradat la cuina. Tenir tantes ocasions per fer sopars especials. I poder compartir-los amb la família.
Alguna vegada m'he sentit una mica incoherent, m'ha sabut greu sentir-me tan i tan privilegiada. Ja en parlaré més tard.


M'han agradat molt,aquestes vacances. Aniré penjant algunes reflexions.
I vosaltres? què heu fet aquests mesos?