Què explico de sexualitat als meus alumnes adolescents (3)

Quan parlo de sexualitat amb adolescents, sempre parlo de sentiments. Quan a mi em van parlar de sexe mai van parlar de plaer, però ara hem passat a l'altra banda: parles d'amor quan parles de sexe i sembla que siguis una cursi (que per cert, ho sóc, i molt)

Els he dit que el sexe sense amor és una possibilitat que trobaran més vegades de les que ara es pensen. Que pensin bé si els interessa. I que sobretot, abans de jugar amb els sentiments d'una altra persona, intentin posar-se en el seu lloc. 

També intento que pensin en la sexualitat com quelcom molt més ampli que la genitalitat. Els dic que és possible que sentin que han fet l'amor amb una persona encara que no hagin tingut un coit: és aquest punt de comunió, d'unió tan intensa, aquest sentiment d'estimar profundament, i lliurar-te totalment a una persona. No cal un coit per sentir tot això. 

És més difícil despullar l'ànima que despullar el cos. Però quan has despullat la teva ànima amb una altra persona, sents que res serà igual. 

Parlem també de feminisme, de dignitat de la dona. Els intento explicar que el feminisme no és el contrari del masclisme: un masclista vol la superioritat de l'home, un feminista vol la igualtat d'oportunitats, drets i deures entre homes i dones. No és el mateix!

I parlem de la pornografia, com no. Molts d'ells es fan un fart de veure pel·lícules pornogràfiques. Ho tenen molt a l'abast, a internet hi ha un munt de portals amb pel·lícules pornogràfiques gratuïtes. 

Els dic que intentin no prendre com a referència el porno, perquè els actors estan actuant, i és una ficció. Que pensar que el sexe és com el porno és com pensar que si tens un problema en un gratacels apareixerà l'Spiderman a rescatar-te. 

Els dic, i això els fa molta gràcia i penso que ho entenen molt bé, que el porno és a la sexualitat com el Mac Donalds a la gastronomia: et pot treure d'un apuro, t'alivia una urgència, però de cap manera ens podem alimentar d'aquella manera. 

El que us deia al principi, com que sóc una romàntica incorregible, sempre parlo d'amor, quan parlo de sexe. Malgrat se que no és el que està més de moda, no puc evitar ficar-hi cullerada. Malgrat el tema és sexualitat, no amor.

No se, ho faig el millor que puc. No deixo d'intentar dir-los el que voldria que algú expliqués als meus fills. 

Què explico de sexualitat als meus alumnes adolescents (2)

Quan parlo d'anticonceptius amb adolescents intento ser clara. No és cap broma, i un embaràs no desitjat no és el pitjor que pot passar si tenen sexe desprotegits. Hi ha malalties duríssimes, i no només el VIH. És difícil, perquè cal tenir el cap fred quan tot s'incendia, i potser els fa vergonya compar-ne o dur-los a la cartera,  però cal que tinguin molt clar que si decideixen tenir relacions sexuals, el preservatiu (sempre que el facin servir correctament, que aquesta és una altra) és el que els protegirà més eficaçment.

Només si aconsegueixo que un de sol es posi el preservatiu, donaré la meva feina per bona (sí, sé que no sabré mai si ha servit d'alguna cosa)

Els dic també que no es pensin que un avortament és un petit tràmit que esborra un error. Un avortament és una experiència devastadora, tan físicament com psicològica, i no estan preparades per afrontar-ho.

De fet, penso que mai estem preparats per a un avortament. 

Mai. 

Del respecte a diferents opcions sexuals ja n'havíem parlat, al tema de la diversitat. Alguna vegada torna a sortir el tema. Amb els anys, he après a distingir algunes mirades lluents de nois i noies quan parlem d'aquest tema. Nois que s'enamoren d'altres nois i ho intenten dur el més discretament possible, i que potser per primera vegada es senten compresos, quan dic a tota la classe que els homosexuals no són bitxos raros, simplement són una opció minoritària, però tan respectable com qualsevol altre.

Una cosa que els dic molt és que confiïn en els seus pares. Encara que els faci vergonya, encara que creguin que no els entendran. Els dic que ningú els estimarà més que els seus pares, i que si tenen un problema gros en aquest aspecte, que pensin que potser un amic o una amiga té altres interessos, però que un pare o una mare només estan interessats en la seva felicitat.
Que si les coses van mal dades, que parlin amb els pares.
Molts em miren amb cara rara quan els dic això. Pensen que els seus pares viuen en bàbia, que no els entendrien mai, que els renyaran si saben que pensen en aquestes coses. Els costa entendre que els seus pares també hi han passat. Es queixen de què els pares no accepten la seva sexualitat. Jo els dic que també a ells els costa pensar en els seus pares com a éssers sexuats, així com els seus pares els costa pensar en ells com a éssers sexuats.
Els solc explicar l'exemple d'un amic que quan va dir als seus pares, després d'anys de vacil·lacions, que era homosexual, els seus pares li van contestar "ja era hora que te n'adonessis"
Se que hi ha pares i pares, però també se que quan van mal dades, el millor que es pot fer, quan s'és adolescent, és demanar ajuda als pares.

Continuaré en un altre post.

Què explico de sexualitat als meus alumnes adolescents (1)

Quan tenia dotze anys a escola em van explicar com es feien els nens. Em van posar unes diapositives amb papallones i bebès, i em van fer aprendre de memòria una frase que encara em sé:
"en un acto de profundo amor dentro del matrimonio mujer y hombre se unen para dar vida a un nuevo ser".
I clar, jo ho vaig entendre perfectament: que per que nasqués un nen feien falta papallones i matrimoni.
Hi penso cada any, quan em toca parlar de sexualitat amb els alumnes d'ètica de tercer d'ESO. Són classes molt difícils de fer, però algú les ha de fer, i me les preparo molt a consciència, intentant trobar un to proper a ells, dir les coses clares i pel seu nom, però no deixar que la classe s'esvaloti o vagi per camins pels quals no ha d'anar.
Cada grup és un petit calidoscopi, i malgrat tingui el guió molt clar moltes vegades les inquietuds d'uns o altres et fan posar més el focus en un aspecte o un altre. Hi sol haver moments de rialletes, també les típiques brometes (En aquest tema tindrem deures a casa? Hi haurà pràctiques? Farem exàmens orals?) Però normalment aconsegueixo centrar-los i parlar a fons d'un tema que els interessa molt.

Què els dic?

Començo, més o menys, dient que la sexualitat és una faceta molt important de la seva vida que els pot fer immensament feliços, i també immensament desgraciats. Val la pena que s'aturin a pensar com volen exercir aquesta vessant, perquè les connotacions del sexe van molt més enllà del que és purament físic. El sexe és molt més que una gimnàstica divertida.

Sé que alguns han arribat més lluny del que els seus pares s'imaginen. També sé, però que molts d'ells, la majoria, encara no. Cadascú ha de trobar el moment i la persona amb la qual val la pena encetar aquest camí, i això els ho recalco molt. 

El que és molt clar és que la primera persona amb la que fan l'amor, la recordaran tota la vida. Per tant, més val que pensin bé a qui li volen donar aquest poder ( a un tio borratxo que han conegut una nit de cap d'any? Segur que és aquest a qui volen recordar  sempre?)
Els solc dir que si dubten o no tenen alguna cosa clara, més val esperar, que mai se'n penediran d'haver esperat una mica, i que potser sí que se'n penedeixen de no haver esperat prou.
Potser els semblo una mica antiga, quan els dic això, però m'és igual.
Moltes vegades quan començo en el tema alguns em miren en plan "ara va aquesta a explicar-me lo de sempre… si jo ja ho se tot!".
I no. Mai se sap tot. Es tracta d'anar aprenent. Perquè nosaltres anem creixent, i el nostre cos va canviant, i també el de la nostra parella. Mai "se sap tot", i és fantàstic anar-te meravellant de com malgrat  vas fent anys mai deixes d'aprendre i sorprendre't.

Continuaré amb el tema en posts següents.

Aguantant el fil musical

Quan vaig llegir 1984 vaig quedar parada de com retratava la societat en la que vivim. Una de les coses que més em va impactar és una escena en la qual el protagonista sent una dona cantar una cançó d'amor i diu que totes les músiques que s'escolten a la ràdio són així: sentimentaloides,  apassionades i definitives, amb lletres molt ensucrades i ritmes fàcils, perquè la gent s'emocioni amb aquesta música i no pensi gaire.
Avui he estat en un lloc on hi havia un fil musical i no me'n podia escapar, i he pensat que estava ben bé en aquest tipus de música… en total han estat quaranta interminables minuts de superficialitat arrabatadora, sin ti no soy nada, te quiero mi amor, mis labios por tu cuerpo, siempre te querré, el día que te conocí salió el sol, tus besos embriagadores…
brrrrr!
Qui es pot empassar això? Com és possible que la gent escolti aquest repertori de frases ensucrades i llocs comuns?
(i de la qualitat musical, també en podríem parlar, eh? perquè és absolutament penosa)
No ho entenc.
O potser és que ho entenc massa.
Potser el que passa és que interessa que la gent s'atontolini amb aquests amors forevertequieromiamol i no vagi a fons.
El pitjor, però, és que intenten fer creure que l'art és "un rollo", que la bona música és un avorriment per a èlits que van al Liceu amb abrics de pell, i a les sèries infantils els nens que llegeixen són grassos, lletjos i poc populars, no fos cas que llegir fos "guai".
Quan en realitat, l'únic que ens farà lliures, al capdavall, és l'art de veritat. L'art amb majúscules.
Però l'art és perillós: ens fa pensar, ens eleva, ens fa anar més enllà.  I podria passar que penséssim. I que actuéssim.
I això és perillós.
Per tant, a la ràdio, no patiu, que ens continuaran posant te quiero mi amor no me dejes solo, i així no serem perillosos.
Això si,  aquesta música insubstancial, aquests sentiments epidèrmics ens donen una superficialitat de cap manera ens pot fer feliços.

Creure que és possible

Y me contó la historia de un muchacho enamorado de una estrella. Adoraba a su estrella junto al mar, tendía sus brazos hacia ella, soñaba con ella y le dirigía todos sus pensamientos. Pero sabía, o creía saber, que una estrella no podría ser abrazada por un ser humano. Creía que su destino era amar a una estrella sin esperanza; y sobre esta idea construyó todo un poema vital de renuncia y de sufrimiento silencioso y fiel que habría de purificarle y perfeccionarle. Todos sus sueños se concentraban en la estrella. Una noche estaba de nuevo junto al mar, sobre un acantilado, contemplando la estrella y ardiendo de amor hacia ella. En el momento de mayor pasión dio unos pasos hacia adelante y se lanzó al vacío, a su encuentro. Pero en el instante de tirarse pensó que era imposible y cayó a la playa destrozado. No había sabido amar. Si en el momento de lanzarse hubiera tenido la fuerza de creer firmemente en la realización de su amor, hubiese volado hacia arriba a reunirse con su estrella.
(...)
Las cosas que vemos son las mismas cosas que llevamos en nosotros. No hay más realidad que la que tenemos dentro. Por eso la mayoría de los seres humanos viven tan irrealmente; porque creen que las imágenes exteriores son la realidad y no permiten a su propio mundo interior manifestarse. Se puede ser muy feliz así, pero cuando se conoce lo otro, ya no se puede elegir el camino que elige la mayoría.

  Damian. HERMANN HESSE.

El petit príncep i el nadiu digital. (Capítol perdut d'El Petit Príncep)

 El vuitè planeta estava habitat per un nadiu digital. Tenia un smartphone a la mà i no parava de jugar-hi. 
 –Bon dia!–va dir el petit príncep
 –Bon dia!–va respondre amablement el nadiu, però no va aixecar la vista del seu aparell. Els dits no paraven de lliscar sobre la pantalla. 
 –Què fas?–va dir el petit príncep
 –Parlo amb els meus amics– va contestar el nadiu sense aixecar la vista.
 – Però estàs sol! On són els teus amics? 
–Per aquí… per allà… va contestar el nadiu. 
– Nem a veure la posta de sol? 
– No puc! –va contestar el nadiu– estic parlant amb els meus amics. – Però estàs sol! 
– No! algunes vegades ens veiem cara a cara, però la major part del temps ens comuniquem així. És molt millor, no em cal anar enlloc i a ells tampoc. 
– I de què serveix tenir amics si gairebé mai els veus? 
– M'estalvia temps. 
– Temps per a què?– va preguntar el petit príncep
 – Per parlar amb els meus amics. 
 Tal vegada no cal tenir amics –Va pensar el petit príncep– Si un ha d'estar sempre sol. 

Text de Regina Carrá.
 Il·lustració Carlos Lavida.
Traducció: Jordi Bertran i Maria Escalas

El petit príncep és un dels meus llibres favorits. M'encanta rellegir-lo i redescobrir nous matisos. Aquests mesos estic donant-hi voltes al color del blat, per exemple. Una amiga ha penjat al facebook aquesta pàgina actualitzada del Petit Príncep. M'ha fet gràcia, he intentat penjar la imatge que havia penjat la meva amiga però no es veia bé el text, i amb el Jordi ho hem traduït i us la penjo una mica per compensar aquella entrada de fa relativament poc, dient que m'agrada el facebook. Jo aprofito la xarxa per comunicar-me amb gent que difícilment puc veure (perquè viuen lluny, o tenen obligacions difícils de combinar amb les meves, o horaris incompatibles…) però la immensa majoria d'amics ho són dels de "la vella escola", i m'agrada que així sigui.

Tornant a tocar Chopin

Aquests dies he tret de l'arxivador on dormia el son dels justos el llibre de nocturns de Chopin. Quan vaig molt estressada, solc fer alguna cosa poc productiva que ocupi una mica el meu cap, per tal de no acabar amb una úlcera d'estómac.
Evidentment, no sóc el que era (que tampoc havia arribat a ser molt, eh?) És bastant trist quan veus que ja no pots.
De tota manera, malgrat el cos no m'acompanya, em dono compte que tinc les idees molt més clares. He fet molta més música, i n'he escoltada molta, també, des de que amb vint-i-pocs vaig decidir centrar-me més en l'oboè i no continuar a fons amb el piano.
I ara, davant la partitura, tot i la frustració, penso tant de bo hagués tingut les idees tan clares quan el cos m'acompanyava.
Si, ja se el que esteu pensant.
Que això d'anar veient les coses més clares i acceptant a l'hora que el nostre cos ja no és el que era se'n diu fer-se gran.
Us deixo, doncs, amb el nocturn que estic treballant, tocat per una esplèndida Valentina Lisitsa, a qui el cos acompanya, en tots els aspectes

La capsa negra

Una de les coses que més m'agrada de la meva feina és com aprenc. Aquests adolescents inquiets, a vegades desafiants, moguts, sempre intensos, em deixen molt sovint amb la boca oberta. Quanta riquesa hi ha en les seves afirmacions, amb les seves ganes de viure la vida intensament, en la seva descoberta del món. A vegades em diuen una frase sense cap intenció de transcendència però em fan pensar tota la setmana. Aquests dies estic corregint treballs sobre una pel·lícula que els vaig passar fa poc a classes d'ètica. Es diu "el bosque", i si no l'heu vista us la recomano, està molt bé.
En aquesta pel·lícula hi ha unes famílies que han decidit fugir de la ciutat, on havien estat víctimes de delictes violents, i fundar una societat utòpica en un petit poble, rodejat d'un bosc frondós. Allà viuen en harmonia i bona relació entre ells una vida senzilla, amenaçada només per uns monstres que són al bosc i que no els deixen travessar-lo.
Cada família guarda a casa seva una capsa negra. En ella hi tenen records de la seva vida a la ciutat, i dels motius que els van portar a aïllar-se. Una de les preguntes que els he fet al treball és què hi guarden a la caixa negra, i perquè. I les respostes m'han fet pensar.
El que ara dic no és el que m'han contestat els alumnes, sinó les conclusions que he tret jo a partir de les seves respostes.
Alguns alumnes diuen que tenen les fotos guardades allà per a oblidar-les, altres diuen que les tenen per a recordar-ho sempre. I com diu el poeta, "no es lo mismo, pero es igual". Al capdevall, molt sovint és el mateix, voler oblidar i recordar-ho sempre.
A vegades, sabeu, hi ha coses que no es poden oblidar. Que no surten del nostre cervell, per més que ho intentem. Molt sovint, quan intentem ofegar pensaments en realitat els donem més força. Per això aquesta caixa va bé. Perquè es guarda allà, saps el que hi ha, no ho amagues, però tampoc ho aireges. Acceptes el teu passat, les ferides que mai guariràs, el dolor que has passat. És allà. T'ha fet com a persona, i no ho vols oblidar. Però estar-hi pensant sempre és dolorós i estèril. Per tant, ho tens a la capsa negra.
Podria ser la capsa negra una metàfora de l'inconscient? Podria ser, però el que posem a la capsa negra ho fem conscientment, activament, dolorosament. Ens costa, ficar-ho allà. Acceptar que han passat coses que no volíem que passessin, i que no hauria d'haver estat, però forma part ja de la nostra història.

Un record. Per a no oblidar-ho mai. Però també per a no permetre que condicioni la nostra vida.

Sa Ràpita.

He vist aquesta imatge i no he pogut evitar pensar que és això el que pretenen fer a Sa Ràpita.
Ho podrem aturar?

L'elefant encadenat

Un conte de Jorge Bucay que he trobat al mur d'un molt bon amic.

Quines són les teves estaques?

Si hagués tornat a trucar.

Sempre que penso en ella la veig dalt del tobogan, amb la seva cabellera rossa i espessa lluint al sol. És curiós com molt sovint recordem gestos petits i intranscendents.  Érem veïnes, teníem la mateixa edat i vam anar juntes a catequesi. Ella també tocava el piano, també era la germana major, ens agradaven les mateixes xuxes, teníem massa coses en comú per no fer-nos amigues.
Era una nena encantadora. Tenia la veu una mica esquerdada i els ulls molt expressius.
Vam anar juntes a catequesi fins a la confirmació. Després la vida ens va anar separant, però com que continuàvem vivint al mateix barri ens veiem sovint.
Un dia me la vaig trobar a l'estació de tren. S'havia aprimat un munt, i li vaig fer festes. No us podeu imaginar com me n'he penedit.
Al cap d'uns dies la seva mare em va trobar pel barri i em va dir que l'A. tenia anorèxia. Jo no havia sentit mai parlar d'aquesta malaltia, us estic parlant de fa uns vint-i-cinc anys, no "estava de moda". Tampoc existia internet, i no podia documentar-me com ara.
Em va dir truca-la, éreu tan amigues…
La vaig trucar moltes vegades. Quedàvem. Ella sempre se'n desdeia a darrera hora. O no es presentava, sense avisar. I en una època en la que no hi havia mòbils, que et deixessin penjada era un pal.
Jo m'empipava, però pensava va pobreta, s'ho està passant malament, dóna-li una altra oportunitat. I sempre em tornava a deixar plantada, i quan la tornava a trucar, al cap d'una setmana, ella no es disculpava. I jo em sentia malament, un punt humiliada, però després tornava a trucar.
Un dia me'n vaig atipar de veritat.
Vaig dir ja està, no la truco més. Si ella vol alguna cosa, ja sap on sóc, ja li he demostrat prou que m'interessa.
No va trucar. I jo tampoc.

L'Anna es va suïcidar fa uns vint anys. No veia sortida a la seva situació, i va tirar pel dret.
De fet, penso que va calcular malament, que en realitat només volia fer un toc d'atenció i li va sortir malament. Potser ho penso per consolar-me, perquè em costa acceptar que algú tot just encetant la  vintena opti per morir.
Encara penso molt sovint en ella. Quan el sol de la tarda il·lumina altres nenes que somriuen de dalt d'un tobogan, la torno a veure, amb el seu somriure i els seus cabells ondulats.
Penso si no hagués pogut trucar-la, ni que hagués estat una altra vegada. Potser li mancava una mica més, que no vaig saber donar-li.

Molt sovint em trobo els seus pares. Em fa mal que em vegin feliç, perquè suposo que pensen, com penso jo, que la seva filla seria com sóc jo ara.
Estic convençuda que si hagués tengut una mica més de paciència,  potser si els altres haguéssim sabut ajudar-la, ara seria una dona feliç. Potser fins i tot podria ajudar a sortir a altres noies del pou on ella era en aquell moment.
Moltes vegades ens sentim ofegats pels nostres problemes. El seu era molt i molt gran i no es va veure amb cor de continuar. Es va rendir, i ens va deixar a tots els que ens vam quedar amb una pena que mai superarem.
Quina llàstima que volgués acabar amb el seu patiment d'aquella manera tan brutal. Quina llàstima que no fos capaç de veure la llum al final del túnel.
Avui una nena dalt d'un tobogan ha cridat a una altra que estava a baix, i els records m'han visitat altre cop, i altre cop la pena i el sentiment de culpa, que mai em trauré de sobre.
Penso que l'hauria hagut de trucar una altra vegada. Potser per això encara ara sóc de les que truco i torno a trucar. De les que malgrat molt sovint sento que el meu orgull està tocat, torno a trucar. Almenys a la gent que penso que s'ho mereix.
És la lliçó que ella em va deixar.

Qui estima Mallorca no la destrueix

De la salvatjada que volen perpetrar a Sa Ràpita ja us n'he parlat aquí.
El passat cap de setmana no vaig poder ser a la cadena humana. El meu granet de sorra serà, al manco, des d'aquí enllaçar aquest vídeo.
Espero que el sentit comú s'imposi i s'aturi aquesta animalada.
Espero que els meus fills puguin estimar la mateixa terra que he estimat jo.

Visió del món a l'any 1956

El hombre moderno está actualmente muy cerca de la imagen que Huxley describe en Un mundo feliz: bien alimentado, bien vestido, sexualmente satisfecho, y no obstante sin yo, sin contacto alguno, salvo el más superficial, con sus semejantes, guiado por los lemas que Huxley formula tan sucintamente, tales como: “Cuando el individuo siente, la comunidad tambalea”; o “Nunca dejes para mañana la diversión que puedes conseguir hoy”, o como la afirmación final: “Todo el mundo es feliz hoy en día” La felicidad del hombre moderno consiste en “divertirse”. Divertirse significa la satisfacción de consumir y asimilar artículos, espectáculos, comida, bebidas, cigarrillos, gente, conferencias, libros, películas; todo se consume, se traga. El mundo es un enorme objeto de nuestro apetito, una gran manzana, una gran botella, un enorme pecho; todos succionamos, los eternamente expectantes, los esperanzados -y los eternamente desilusionados-. Nuestro carácter está equipado para intercambiar y recibir, para traficar y consumir; todo, tanto los objetos materiales, como los espirituales, se convierten en objeto de intercambio y de consumo.

Erich Fromm, "el arte de amar". 

Això fou escrit el 1956. No us sembla al·lucinant?