L’estiu del 2016 els meus pares van convidar a sopar a un cosí, un senyor d’uns vuitanta anys, que va dir que vindria amb el Francisco, un parent seu de la branca de la família que no tenim en comú, que vivia a l’Argentina i s’estava a casa d’ells unes setmanes.
Aquella nit vaig estar a punt de sortir amb algú, però a darrera hora vaig quedar-me i vaig sopar amb ells.
No haviem passat del primer plat i ja havia quedat prendada de la història d’aquell jove espantat que havia emigrat a l’Argentina amb 18 anys, i que ara, amb 88, altre cop a sa roqueta, parlava mallorquí amb un accent argentí deliciós.
Aquella nit no podia dormir. Vaig escriure una escena. La primera escena.
Aquí hi ha novel·la, vaig dir-me.
El dia següent vaig fer de trucar-lo. Perdona’m, vaig dir-li, et faria res que tornéssim a sopar junts i m’expliques la teva vida?
Aquell mateix dia, al dia següent de coneixer-lo, vam quedar per sopar. Em va explicar tota la seva vida. Vaig descobrir una persona amb uns clar-obscurs brutals, un magnetisme fortíssim, i una vitalitat encomanadissa.
Li vaig demanar permís per escriure una novel·la basada en alguna de les anècdotes que ell m’explicava. Vaig recalcar que no seria ni de molt una biografia. Que m’inventaria coses. Em va donar carta blanca.
–Sóc vell –va dir-me– Si no l’escrius ràpid, no la podré llegir.
Quin dilema. Sóc d’escriptura lenta, jo. I a més, en aquell moment estava escrivint Sara i els silencis, però em sentia absolutament enamorada d’aquesta altra història. Vaig plantejar-me deixar Sara i els silencis a mitges i començar aquesta altra novel·la, com si fos una respectable mare de família que s’escapa amb un trompetista que acaba de conèixer.
Però vaig mantenir el cap fred. La novel·la que estava escrivint avançava a bon ritme, i també estimava aquesta història, que, d'altra banda, també va haver d'esperar el seu torn. No tenia sentit abandonar-la per embarcar-me en una novel·la que preveia complexa.
Devers l’abril del 17 vaig lliurar Sara i els silencis a l’editorial, i mentre corregíem i fèiem galerades (i acabava un curs certament intens) vaig començar a documentar-me sobre l’Argentina.
D’aquella trobada n’ha sortit una novel·la que, per ara, es diu “Estimada Mirta,”. Ha estat un procés molt intens, molt enriquidor, però també esgotador com no us ho podeu imaginar. Fins i tot he demanat un any d’excedència per a poder acabar de redactar-la.
Cada novel·la és un fill, i no sabem dir quin estimem més. El que sí que us puc dir és que aquesta novel·la és, de molt, la que m’ha donat més feina de documentació i investigació. I ho dono per bo.
Per què us explico tot això? Falta molt perquè surti publicada!
Doncs mireu, per una d'aquelles no-coincidències de la vida, resulta que aquesta setmana he enviat la versió corregida a la meva agent literària, i després he vist que era just el dia que va fer quatre anys que vaig conèixer el Francisco.
I em fascina veure com les coses quadren. Vaig que tanco una etapa molt intensa de quatre anys. Hauré de tornar a ella, perquè tot i que l’he corregit molt, encara hauré de revisar-la més. Però ara necessito descansar, allunyar-me d’aquesta possessió tan brutal, (n’hi ha una altra, molt potent, trucant a la porta, ja en sentireu a parlar)
Em sento a l’hora alliberada i entristida. No sé si m’explico bé. També molt satisfeta: he donat l'espai, l'atenció i la dedicació que aquesta història demanava.
Ah! L'escena que vaig escriure aquella nit d'insomni continua sent la primera escena de la novel·la, i l'he canviat ben poc.
No vaig tornar a veure més el Francisco. Va morir aquell hivern.