La Selfie

És una foto normal, anodina, com tantes d'altres de les que es troba aquests dies per l'instagram. Hi veu un conegut, davant de la fontana de Trevi, amb la seva xicota. L'agafa de l'espatlla, somriuen a càmera.
Mira la foto, una i altra vegada, empassa saliva. 
Es mira el telèfon. 
Té ganes d'enviar un missatge. 
Un missatge a qui no toca.
Obre l'aplicació per a fer notes. Escriu a raig.

Vull una foto així, amb tu, alguna cosa casual, tu agafant-me de l'espatlla, fent-nos una selfie davant d'un monument qualsevol. Després em tornes el telèfon, jo miro com hem quedat, no m'acaba d'agradar, tu somrius, ens fem un petó als llavis, humil, bell i anònim com una d'aquestes mil roselles que esquitxen de primavera el camp. 
I no sabem com d'excepcional és aquest moment, perquè no sabem que no existim, que aquest nosaltres, aquest moment, viu al nostre pensament, al nostre desig. 

Tanca l'aplicació. Ha quedat una nota escrita. A veure si així li passa la coïssor, l'enyorament.
A veure si així li passen les ganes d'enviar-la. I pot concentrar-se en el que té a casa, que és tant.

El conte dels reis de Mataró 2017

Aquest any he escrit el conte que ha explicat el rei Melcior als nens i nenes de Mataró. 

Ha estat un goig anar-lo a escoltar, el rei Melcior un gran contista i cantador d'històries (els que sou de Mataró ja entendreu per què ho dic) i es nota que estima els nens. I a més, ha estat un luxe veure la carona dels nens mentre l'escoltaven, i pensar que potser he pogut posar una petita dosi de màgia al seu cor. 

Com que força gent me l'ha demanat, us el penjo aquí:

Bon dia, nens i nenes, pares i mares, tietes, tiets, àvies, avis, i tothom que ens heu vingut a veure!

Bufff! Quin fart de caminar que ens hem fet per arribar a Mataró! Estem cansadíssims! …I tot el que ens espera! Perquè ara, quan arribeu a casa, quan estigueu totalment adormits, agafarem la clau màgica que ens deixarà l’alcalde, i vindrem de puntetes a les cases de tots els nens i nenes, a deixar els regals que us tenim preparats.

Sabeu com trobem el camí a casa vostra? Doncs com vam trobar el camí fa tants anys, la primera vegada que vam fer aquest viatge: seguint una estrella. 

I és que, potser no us ho han dit mai, però cadascú de vosaltres és especial, i tots teniu una estrella que llueix per a vosaltres en el firmament. I així, quan, per exemple, hem de portar-li la bicicleta a la Berta, busquem la seva estrella, que ens guia fins casa seva.

Tot això us ho explicaria millor la Fariba, però no pot venir perquè està descansant del llarg viatge. La Fariba és la nostra camella més velleta. Ja s’hauria de retirar, però li agrada tant aquesta nit, que fa tot el que pot per no perdre-se-la!

Un any, la Fariba ens en va fer una de grossa: quan la vam carregar, amb un joc de construcció, un cavall de cartró, uns trenca-closques, tot de contes i una cuineta de fusta, es va quedar amb les potes obertes i no podia donar una passa endavant ni endarrere. No tenia força, pobrissoneta. 

Aleshores vam decidir que ja havia treballat molt i vam dir-li que, a partir d’aquell moment, no calia que vingués, que es podia quedar a descansar a casa. Però ella vinga insistir que no es volia perdre aquesta nit, i nosaltres vinga dir-li que, ja que pot, que es jubili, i al final va demanar ser la nostra guia. Ho vam estar parlant els tres, i vam pensar que estaria molt bé, que anés davant de tot, buscant tots els camins del món per a portar-nos a les vostres cases. De fet, la Fariba sempre ha tingut un gran sentit de l’orientació, de jove trobava els camins de seguida. Sabeu que passa? Els camells no van equipats amb GPS ni modernitats d’aquestes, i a vegades és difícil arribar, des de l’Orient fins aquí, perquè han fet carreteres noves (en alguns llocs més que a d’altres, també s’ha de dir) i a vegades ens perdem. 

Així que ja tenim la Fariba preparada, a davant de tot, més contenta que un gínjol, disposada a fer-nos de guia per arribar a les cases dels nens i nenes i repartir els regals. I així ha anat funcionant durant molts anys…Però sabeu què ens passa? Doncs que resulta que, com que la Fariba té tants anys, a més de fer-li mal tots els ossos… està perdent la vista! I clar, per més que s’orienti molt bé, cal veure els camins, i a ella cada cop li costava més. A sobre, és molt difícil, posar ulleres a un camell. Ho hem intentat, eh? Però entre que tenen el nas massa gros i les orelles massa petites, i amb la pols dels camins esternuden molt fort… doncs mireu, els cauen les ulleres i es trenquen una vegada i una altra. La veritat és que no surt a compte, posar ulleres a un camell, i ho hem deixat anar.

Menuts de casa, necessitem que feu brillar més la vostra estrella! Així ens ajudareu a trobar el camí. 

I sabeu com podeu fer-la brillar més? Ah! És senzill, però cal esforçar-se una mica. Us ho expliquem: sempre que ajudeu, cada vegada que perdoneu a una persona que us ha fet alguna cosa, quan demaneu perdó si veieu que heu fet alguna cosa que no toca (ens pot passar a tots, que algun dia estem de mal humor), en resum, si sou bons minyons, aquesta estrella vostra es posa contenta i brilla més, i ens va molt bé per poder-vos trobar.

I us demanem això, no només perquè així trobarem millor el camí per arribar a casa vostra: us ho demanem, també, perquè serà molt més fàcil circular pel món si està ple de nens i nenes que es porten bé i que són un bon exemple pels grans de casa, perquè alguna vegada, sabeu, els grans han d’aprendre dels petits i ser capaços d’estimar i perdonar. Als grans també els costa una mica, a vegades, això de ser bona gent. Tenim un munt de carbó per repartir, a les criatures de casa, i també als que ja han crescut i no se’n recorden que ens hem d’ajudar, i que cal ser bona persona.

I bé, abans d’enviar-vos cap a casa, us hem de demanar un parell de favors perquè sí, els reis mags també demanem favors: Si us plau, deixeu-nos aigua pels camells, perquè tenen molta, molta set i, si us va bé, alguna coseta per menjar. Tingueu cura dels regals que us portarem aquesta nit, alguns ens han costat molt d’aconseguir. I si per algun motiu no hem pogut donar-vos tot el que havíeu demanat, no us enfadeu amb nosaltres: penseu que hi ha molts nens i nenes al món, i que ho hem de repartir tot molt bé.

I la darrera cosa, demanar-vos si ens podeu també ajudar a repartir algun regal: sabem del cert que a Mataró hi ha molts nens i nenes que es posarien molt contents si compartíssiu els vostres regals. Si tota aquesta feina de repartir no la fem només nosaltres, i ens ajudeu, hi haurà més gent contenta i les estrelles brillaran molt més. Què us sembla? Hi pensareu?

Vinga, ara vosaltres aneu a dormir, que aquesta nit nosaltres tenim moltíssima feina!

(Servidora amb el rei Melcior, després de que llegís el conte.

li he demanat que em dugi molts regalets, 

i li he donat les gràcies per tantes coses que m'han regalat)

Exitus

M'heu de perdonar tants dies sense penjar res al blog. Si us serveix de consol, estic escrivint moltíssim, però no coses pel blog. En aquests moments, a més, a la família estem passant una etapa que ens demana que ens concentrem, i això és el que estic fent.
Ara mateix no us puc explicar tot el que ens està passant. 
Però us convido a llegir un text: cliqueu en el següent enllaç.

Exitus

Amb ell vaig guanyar, fa molts anys, el primer premi al concurs Paraules d'Ariadna, de l'ajuntament de Sant Adrià del Besós. En aquests moments escric diferent, però he decidit no canviar res.
El text és autobiogràfic. La néta de la qual parla sóc jo mateixa, i el bebè és el Miquel.

El mirall

Sortint de la dutxa, s'endevina en el mirall entel·lat. S'hauria d'arreglar la barba, però li fa molta mandra.

A uns quilòmetres, ella treu els estris per a maquillar-se abans de sortir a treballar. 

Es miren, cadascú al mirall de casa seva. Fa dies que no saben res l'un de l'altre.


***

En un racó a terra, la roba dels dos, treta amb urgència, feia un efecte com d'habitació d'adolescent.
–Me n'he d'anar  –va dir ell, i ella dibuixava un mig somriure que li quedava trist. 
Abans d'incorporar-se, la mirà. La vall dels seus pits pesants. La calidesa del seu ventre. La suau ondulació del pubis. Estava despentinada i tenia les galtes vermelles. En els ulls, la serenor amb turbulències profundes de després de la passió. La va besar al clotet que feia el coll darrera la orella. Va tancar els ulls mentre ensumava el seu cabell amb avidesa.
Ella va voler dir no marxis, fem una bestiesa, queda't sempre amb mi. Però no ho va dir.
Era tard, la dona d'ell l'esperava per anar a fer encàrrecs, a ella li arribarien els fills a casa aviat, potser fins i tot el marit ja hi era.
Ell es va aixecar i va anar descalç al bany. Ella el va seguir. Ell es va rentar les mans, la cara... li sabia greu treure's l'olor. Ella l'acariciava suau a l'espatlla. Ell es va girar.
S'abraçaren intensament. Despullats els dos, respiraren fons assaborint el moment que no sabien si es podria tornar a repetir gaire sovint.
–Mira que maco –va dir ella, i els dos es van mirar al mirall, abraçats.
I ella no es veia la cel·lulitis  ni les estries, ni els pits caiguts. Ell no es se n'adonava de la panxa, les canes, els braços tan prims.
Miraven nus la seva imatge reflectida en el mirall aliè, i veure's els va fer adonar que sí, que existien, que eren reals, no un somni, una anada d'olla. Eren amants, dos persones que s'havien trobat quan es pensaven que això ja no els podria passar més. Sadolls, cansats i feliços, es miraven i somreien a la imatge que els tornava: dos madurs amb cor d'adolescent.
Al mirall d'una casa que no és la de cap dels dos, en una habitació manllevada, una hora robada a l'atzar. Home i dona abraçats despullats, pell blanca, carn madura, amb la saviesa dels anys, dels camins recorreguts fins trobar-se, del desig llargament contingut.
Ella feia anys que no es trobava tan maca com en aquest moment, abraçada al cos que durant tant temps havia intentat evitar. Ell li besà el front, la cara, els llavis. Tinc cinquanta anys i tornaria a començar ara mateix, va pensar. Però tampoc ho va dir.

***
En acabat d'afaitar, es repassa amb la mà la barbeta. 
Ella es posa el rímmel obrint molt els ulls i la boca.

***
Tenen memòria, els miralls? 
Ignorant la rutina a la qual cadascú ha hagut de tornar, hi ha un mirall que reté, en alguna banda, la imatge d'ells dos abraçats?

Arcàdia

Estan flotant, en un espai tebi i molt lluminós. El fluid on suren és prou dens com perquè no hagin de patir per a no enfonsar-se, i acollidor i càlid com el líquid amniòtic. Ells poden girar-se boca-terrossa i continuar respirant, com si fossin dos germans bessons en un úter immens.

Però no són germans bessons. No són amics, tampoc, tot i que algun cop pretenen jugar a ser-ho, intentant ignorar la cremor amb el que es desitgen i l'emoció fonda que senten en descobrir les seves ànimes tan properes.

No es veuen. Giravolten en el líquid, es noten la presència un de l'altre. Algun cop es parlen, però el que més fan és surar confiats i tranquils, assaborir el vibrant plaer de la presència estimada, i delectar-se amb el frec que adés i ara els corrents els concedeixen de tenir. Quan els seus cossos es toquen, no ho retenen. Ho gaudeixen i ho deixen passar, esperant la propera vegada que tornin a coincidir. 

I en algun moment donat, el gemec de plaer quan es freguen es converteix en so. I d'aquest so neix la música. 

Els dos canten. La veu els fa vibrar el cos, i els posa en moviment. Les seves veus s'acoblen, juguen, i busquen la vuitena perfecta, mentre riuen i els seus cossos suren feliços. 

I en el moment que aconsegueixen afinar la vuitena, els harmònics vibren, i agafen cos, i dibuixen al cel lluent, líquid i brillant, colors capriciosos.

Els colors s'encenen i ballen amb la música. I els dos veuen meravellats com al cel, que abans era com seda lluent, els moviments dels harmònics dibuixen corbes, que s'organitzen, es toquen i formen flors grosses, voluptuosament vives, que palpiten amb la veu dels dos, i esclaten i reneixen, al ritme de les veus d'ells.

De sobte ella sent quelcom a la seva cabellera. Ell l'ha trobat i l'abraça per darrera, les seves mans a la cintura, el seu cap a l'espatlla, ben a prop.

I ella perd consciència de que estigui cantant, però ho deu continuar fent perquè les flors són cada vegada més vives, i mentre ell, abraçat a la seva esquena, amb la veu fosca i dolça com la xocolata, a cau de la seva orella li canta dolceses, i ella nota l'escalfor del so, penetrant-la, i és ara un esclat de sensualitat i colors, com aquelles flors, que peten en mil bocins i cauen sobre ells com cristalls de iridiscents.

Quan vaig haver escrit aquesta entrada, vaig pensar que podia complementar un altre relat que vaig publicar també al blog, fa molts anys, podeu llegir-lo clicant aquí

El veí

Tota la nit han sentit un grinyol molest, com si una cadena mal greixada estigués movent-se al vent.
Encara suat i panteixant, el Marco el mira als ulls.
–Em sembla que torna a plorar.
–És el vent –diu l'Òscar mentre es gira a agafar una cigarreta.
–Sí, però abans plorava. I si nosaltres el sentim plorar, ell segur que ens sent fer l'amor –insisteix el Marco.
I l'Òscar somriu i encén el cigarret. 
–Pobret, quina enveja que li devem fer.

És el veí més estrany que els ha tocat, i ja és dir. Tot circumspecte, amb prou feines saluda, sempre sorrut i malhumorat. Fa temps que no rep cap visita. Saben que s'ha separat fa un parell d'anys, que té dos fills amb síndrome de Down, que els diners que no se n'ha endut la seva ex-dona se'ls ha quedat l'advocat.

Quan havia arribat a la seva finca encara anava més o menys net i ben vestit, i sortia a treballar d'hora, deixant a l'ascensor un rastre d'olor de colònia cara. Al cap dels mesos ja no duia corbata, van suposar que havia canviat de feina, i que ja no li calia anar afaitat. A poc a poc van anar veient-lo a hores molt intempestives, quins horaris més estranys que fa aquest home, i després ja només el sentien de nit.
Plorant.
Cada nit.
Algun cop s'havien plantejat picar a la seva porta, fer-li costat, però els incomodava fer evident que la seva desgràcia era coneguda. Perquè feia cara de ser un d'aquells homes que s'empassen el dolor a glopades i no permeten que ningú hi entri. Com si la pena fos una vergonya.

Tot va semblar canviar el dia que l'havien sentit parlar, i també algun soroll d'activitat, com d'una pilota rebotant i alguns cops als mobles. Aquella nit van sentir miols. El veí desgraciat havia adoptat tres gatets petits i juganers.
Alguns veïns es van queixar de l'escàndol. A l'Òscar el que realment l'escandalitzava era que ningú s'hagués preocupat de la seva pena, com si no fos evident, i ara es molestessin de que alguna criatura, ni que fossin tres gatets pollosos i esquifits, li fessin una mica de companyia.
Des d'aquell dia els ulls del veí no eren tan sinistres. Se'l van creuar un dia al replà i el van veure somriure abans d'obrir la porta de casa seva i dir "hola minyons". I aquella mateixa setmana, es van creuar pel carrer, i va fer-los un gest amable, i el Marco va dir, fixa-t'hi que ja no duu les espatlles tan baixes.

Aquesta tarda, però, l'Òscar se l'ha trobat a l'ascensor del pàrquing. Quin vent que fa, li diu abans de mirar-lo i veure altre cop el dolor al fons dels seus ulls. Et trobes bé, li diu, i ell sí, res, que potser hauré de marxar. Ha aixecat la vista, l'ha clavat als ulls de l'Òscar i li ha dit, escolta, te'n podràs encarregar dels meus petitons? Sí home, sí,  li diu l'Òscar, ja els posaré pinso mentre siguis fora, i si vols també et rego les plantes. 
Gràcies, gràcies, deia el veí mentre pujaven a l'ascensor,  i l'Òscar encara l'ha sentit entrar al seu pis i dir "hola minyons" amb la veu una mica esquerdada. El vent ha tancat la porta d'un cop.

Tota la nit han sentir el grinyol, des del llit. Cap a les quatre de la matinada, els miols dels gats els han despertat. 
–Després es queixarà tothom, per què no els fa callar? –diu l'Òscar, però el Marco, com sempre després de l'amor, fila bava confiat amb la seva cara de bon nen.
Pel matí, encara cruixit per la mala nit que ha passat, l'Òscar surt al balcó. 
Els peus del veí ballen al compàs del vent, fent un vuit perfecte, a un metre del terra on els tres petitons se'l miren.

Aquesta és una recreació d'una història real, que m'ha explicat l'Òscar (gràcies, per la història i pels canelons)

Daniela

Es va mirar al mirall. Els ulls castanys que li retornava la imatge, eren els seus propis ulls? O eren d’algú ben diferent a ella? Què li havia passat?

Semblava com si encetant la maduresa, quan ja feia anys que havia acabat de créixer cap enfora, que duia el mateix nº de sabates i més o menys la mateixa talla de vestit, estigués creixent cap endins. Com si la seva vida adquirís volum, com si abans hagués estat una circumferència i ara fos una esfera, plena, vibrant, amb un nucli petit i poderós que no havia estat conscient de tenir, un nucli tan pesat i dens que la mantenia centrada malgrat els esdeveniments sacsegessin tot el seu voltant.

Aquella nit havia somniat mil llumetes de colors sobre un llit on amb tendresa, un antic amant trencava una crosta. Mirant cap a la ferida, es descobria a ella de petita, ulls badats, tot per començar, i també ella anciana, mirant tot el que havia estat. 

Recollia les llàgrimes que l’havien portat, aquesta nit d’insomni, a mirar-se al mirall. No volia perdre’n ni una, no volia enfrontar-se al desert sense tot el bagatge que l’havia dut aquí.

Va mirar el seu centre. Va espantar-se en descobrir-se tan profunda, tan plena d'espai. Tenia encara moltes portes tancades, i sabia que qui volgués acostar-se a ella havia de respectar les parcel·les que ella permetés. Algunes no gosava obrir-les ni ella, potser havia après amb l’edat a no forçar-se, a estimar les seves incoherències i els seus dubtes quotidians. Finalment, havia acceptat que estava feta de compartiments estancs entre ells. Que podia viure així, plena, vibrant, sense pretendre trobar algú que la omplís tota. Perquè ningú se la podia acabar, a ella. Era immensa. 

En el somni, alçava els ulls i es veia en els ulls de l’amant, que era conscient de les portes tancades i malgrat tot la desitjava. Les llumetes de colors l’embolcallaven quan ella tancava els ulls i rebia l’abraçada.

Es va mirar al mirall, altra vegada. Es va dir a si mateixa que s’estimava, malgrat tot, i va fer les paus amb ella mateixa.

La paret de suro

Després de donar mil voltes per aparcar, finalment troba un lloc, just al carrer on havia anat a classes de piano, durant tants anys. Posa les monedetes al parquímetre, i malgrat no té gaire temps, decideix passar–hi per davant. Nº 5, ho recorda encara. Després d'uns instants de desconcert, se li trenca el cor: on hi havia hagut aquell bloc de pisos antics de sostres alts, sense ascensor i amb una escala que li semblava llòbrega, ara hi ha un forat sinistre.
S'acosta. Travessa el carrer per veure-ho millor. Allà estan les restes de l'estudi del professor de piano. Al segon pis? No ho entén! Ah! Sí, era un primer, però tenia principal. Un segon pis real.
Allà està. La paret de suro. L'únic que queda de l'estança on havia passat tantes i tantes hores. El professor, que li semblava gran... Ara, amb la distància, veu que era un jovenet, quina gràcia. La llum enteranyinada dels matins de gener, que escalfava aquell pianet, aquella estança estibada de llibres, Czerny, Bach, Mozart, Chopin..., un dibuix d'un gat d'esquenes a la llibreria, una foto antiga de primera comunió, la música surant per sobre el soroll del carrer que arribava esmorteït. Com si fos ara, es veu a la banqueta, sentint la presència callada del professor, que s'asseia al costat, en una cadira més baixa, respirant junts al levare, anotant digitacions a les partitures, no posis tant pedal aquí, tempo, tempo, tempo, això estudia-ho amb metrònom, i així passant setmanes, estudis i cursos de cara al teclat, d'esquenes a la paret que ara veu despullada i vulnerable.
De sobte li cau com una llosa el sentiment d'estar-se fent gran, l'enyor d'aquells dies en que tot estava per fer i tot era possible, el dolor de tot el que mai més tornarà a ser.

Com si encara pogués donar testimoni de que sí, que van existir aquells moments, que la música que va sonar allà encara ressona, que la persona que somiava en ser pianista encara existeix, voldria que, d'alguna manera, quedés aquella paret de suro, per sempre, en record del que fou i del que no va arribar a ser. Potser encara hi haurà quelcom de la seva essència, ni que sigui en la memòria d'aquella paret.
Voldria que ho respectessin, que no la tiressin a terra. Ja ho sap, que la vida continua, però d'alguna manera, agraeix aquest romanent de la seva joventut: una paret penjada en un solar a punt de ser engolit per la febre constructora.

Mira el rellotge. Se n'ha d'anar.
Sap que tard o d'hora en aquell forat hi haurà un munt de pisos moderns, amb ascensor i fibra òptica, rajoles de gres, cuines equipades. Que aquella habitació on va aprendre a tocar el piano l'haurà de conservar només a la memòria.
Potser és això, envellir: que els espais on has habitat siguin ja només al teu cor.

Va dir que era preciosa

Es desperta, com sempre, molt abans que la llum del dia es filtri per les persianes mig obertes. Sobre la tauleta de nit, un estoig amb la dentadura postissa, les ulleres de llegir i uns quants llibres apilonats. S'aixeca feixuga. L'artrosi l'està matant. 
Va cap a la cuina caminant cansada pel passadís empaperat, esquivant un gat castrat que la segueix amb la cua enlaire. Els plats de duralex han acabat de degotar a l'aigüera, però no els posa a lloc: els veïns es queixen que fa soroll per les nits. Ella troba que no n'hi ha per tant... potser és que ja sordeja una mica. Beu un got d'aigua a glops curts i torna al menjador.
Mira pel balcó del pis diminut del Poble Sec la claror d'un matí que sembla que no acabi d'arribar mai. S'asseu al sofà, el gat li salta a sobre roncant melós. Tanca els ulls.
– Preciosa. Em va dir que era preciosa.
Ho recorda com si no haguessin passat tots aquests anys. Li va agafar amb les mans la cara. Es va estremir i li va dir "ets… preciosa!" 
I fa ja tants anys que no sabria dir quants, però sí sabria dir-ne la lluentor dels ulls, que després va tancar per besar-la,  l'escalfor dels dits d'ell enredant-se en els seus cabells en aquell dia que van creure que podria ser. 
Però no. Cap dels dos va gosar fer el pas endavant, massa coses s'havien de trencar per poder donar pas a la seva història. 
Ell li va dir, tens molt més a perdre que jo, millor deixar-ho aquí. I a ella feia massa anys que ningú li deia preciosa, i va plorar molt, però va ser fidel al marit i no se'n penedeix, perquè els fills van créixer en una família normal i tampoc ha estat tan infeliç com això.
El seu home fa anys que és mort. Els fills fan torns per venir a dinar amb ella els diumenges. I en albades com aquestes, la senyora Conxita s'aixeca d'hora i acaricia amb calma el gat mentre deixa volar els pensaments. I fa molts anys que no sap res d'aquell que es va estremir i li va dir que era preciosa.
Tanmateix, pensa, si ell encara és viu, si ell encara la recorda... potser encara hi pensa. En aquella dona amb la mirada encesa i el cabell deixat anar.
Potser ella continua sent preciosa. Ni que sigui en el record d'un altre vell insomne i solitari perdut en la gran ciutat.

Solitud

Mentre rega els geranis del balcó i mira la lluna indiscreta que guaita entre les teulades de la gran ciutat, es pregunta si ella també la veu des de casa seva.

Si el recorda. Si és feliç. Si encara pensa en ell.

Arranca una fulla seca del gerani. Tinc uns fills meravellosos, i tinc la dona que tinc. He escollit viure així. Es grata la panxa. Massa cerveses, pensa.

Torna a entrar a casa. Fa calor. La dona no aixeca la vista del televisor. 

Me'n vaig al llit, li diu. 

Es submergeix en els llençols intentant no pensar en l'olor dels seus cabells.

Fa anys que no fa l'amor. 

*****

Ella desperta d'una revolada, com si algú de molt lluny l'estigués cridant. Al seu costat el seu home dorm confiat. 

S'aixeca. Va a l'habitació dels nens i els acotxa, ara fa més fred i es destapen per la nit. Surt al balcó. La lluna immensa li pica l'ullet.

Si almenys ell donés un senyal de vida. Si no fos ella l'única beneita que hi pensa.

Somniant Àfrica

Sanko està dormitant. A la seva dona, la Sona, li han dit que els calmants que li donen li mitiguen el dolor i el tranquilitzen.

Sona no sap si el seu marit pot somniar. No sap si pot pensar. 

Alguna vegada obre una mica els ulls lleganyosos i humits, i mira, entre núvols d’inconsciencia, l’habitació on està. Sona no sap si se n’adona d’alguna cosa, si veu el seu cos intubat, taca negra damunt estèrils llençols blancs, o si només percep el llum i les paraules dels pocs que se li adrecen. 

Desitja que sommïi Àfrica, els dies lluminosos, els colors vius, l’època de plujes, les festes familiars, casa el seu pare, amb tots els seus germanastres i les altres dones del seu pare, corredisses de nens, alegria, mogudes sorolloses inmenses cada dia per dinar.

Desitja que somnii això, ja que quan dormim pensem que els somnis són reals, i amb una mica de sort, ell pot fugir del seu cos derrotat i  creure que ha tornat a l’Àfrica. 

No hi tornarà. Varen venir aquí pensant que en uns quants anys podrien estalviar prou com per tornar carregats de regals, (bicicletes, sabó, CD's, ) per enlluernar als parents i dir-los que a Europa hi ha molta feina i que tothom té cotxe i es un bon lloc per viure. Al cap d'uns anys tornarien a Àfrica rics i es farien vells allà i cap fill seu hauria d'emigrar.

No els ha donat temps a estalvir, i el poc que han aconseguit reunir servirà pel darrer viatge, la tornada del cos de Sanko a l’Àfrica llunyana.

Mentre, ingressat a cures palitives d'una ciutat  plena d'enyorances Sanko somnia. En les filles que varen deixar enrera. En la tia Aisatou, la segona dona del pare, a qui va estimar tant.

Somnia que no ha marxat mai. Somnia que la gana no arrabassa cap altre fill d’Àfrica. 

Somnia en tardes daurades de llum infinita.

En algun lloc

La veu de lluny i la crida. Ella es gira, està a contrallum, el color daurat de la tarda rebota en el seu cabell. Ell accelera el pas, quan arriba al seu costat li fa un petó lleuger als llavis.

Ella somriu. S'agafen per l'espatlla i continuen caminant, assaborint la temperatura de primavera.

Escolten música plegats, en un sofà no gaire còmode ple de coixins. La Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Sonava aquell dia, en aquell restaurant. No diuen res. Un gat mandrós els fa companyia. El fum d'una cigarreta s'enlaira voluptuós i juganer. Revistes per terra. Desordre de diumenge a la tarda.

Se'n van a dormir. Posen el despertador. Ell la mira com va caient relaxada i feliç pel pendent pronunciat de la son tèbia. Te els llavis mig oberts. Li aparta un cabell de la galta mentre tanca els ulls confiada sabent-se observada. Poc a poc s'abandonen al descans nocturn.

No saben que no existeixen. Que només són una evocació, un desig, que aquesta felicitat quotidiana i simple no es dóna més que en la imaginació. Ignoren que no són reals i no donen importància a la petitesa d'aquella abraçada, d'aquell petó que no és, d'aquella música que no sona, d'aquell gat que no tenen.

Qui sap. Potser en alguna banda de l'univers les petites felicitats somniades es materialitzen, d'alguna manera, en una altra dimensió.

Potser sí que aquell petó lleu, aquella tarda plàcida, aquell estar tranquil, la voluta del fum, habiten en un espai propi, creat només de pensar-hi. Qui sap si és possible donar forma a la felicitat, només d'imaginar-la.

Deixem doncs que els dos amants reposin confiats, tranquils i ignorants.

Deixem-los ser.

Almenys en somnis.

A deshora (2)

Ja fa més d’un any, però encara hi pensa. Al principi li va costar reconèixer-lo. Feia quinze anys que no es veien i es van trobar per casualitat en un carrer populós de la gran ciutat. Havien treballat junts i sempre s’havien entès força bé. Van anar a prendre una cervesa, per posar-se al dia. El que havia de ser una estoneta es va convertit en tota la tarda.

Com els cotxes que baixen poc a poc, serpentejant un port de muntanya, la conversa, en un principi poruga i vigilant els revolts perillosos, va anar descendint, i cada vegada era més fàcil i planera.

Saps que sempre et mirava les cames? I ella no ho sabia, i va voler dir-li tu sempre m’havies agradat, però no va gosar dir-ho. I van parlar de les parelles, el meu home és professor, la meva dona vol tornar a treballar ara que els nens són grans, i de la feina, no t’ha anat malament del tot, a tu tampoc, i ara amb els fills a l’institut tinc temps saps? fins i tot faig tai-chi. Ell li va parlar també del dolor a l’ànima que l’havia tingut paralitzat, ara ja està controlat, però m’hauré de medicar sempre, i ella va pensar en la valentia de l’home que es sap vulnerable, i va voler abraçar-lo, però no ho va fer.

I se’n va adonar de quan a ell es se li desfeia el nus. Mentre parlava d’avars i de monedes d’or li va veure una espurna fugaç als ulls i va pensar potser ara pensa en la moneda que va deixar escapar.

Quan s’acomiadaven la va besar d’improvís. A ella li va venir tan de nou que algunes vegades dubta que realment passés.

Estàs bé? va dir ell, i ella no va gosar a dir-li estaria millor si hi tornessis. Ell es va girar i se’n va anar caminant lleuger. I ella es va quedar amb els llavis orfes, esperant que girés cua, però no ho va fer.

Des d’aquell dia el record d’aquell petó la visita quan menys s’ho espera. Sap que és vulnerable. Feia vint anys que no la tocava cap altre home que no fos el seu. Sempre ha estat fidel. I no vol ser infidel. Ho té claríssim. Però constantment torna a aquell moment, a la besada inesperada, i la passió l’envaeix, i sent en algun punt de les seves vísceres l’arravatament feixuc i vibrant, el desfici del record ardent. Del que va ser. Del que hauria pogut ser.

Mira el telèfon, i espera que ell la truqui, però no ho fa. Es mor de ganes de trucar-lo ella, de dir vine i menja’m a petons, o com voldria que fos, però no pot ser, jo estimo el meu home, de veritat que l’estimo i no li vull fer mal, o quedem un dia, donem-nos aquest homenatge, només un dia. I quan se sent sola, o ja massa madura per ser encara atractiva, s’entreté en el moment que té imprès a foc. El guspireig dels ulls de qui només li va fer un petó i li va malbaratar les nits.

Ara, sola a casa, el recorda. Duia un polo a ralles i uns texans Levi’s. Al canell, un braçalet de pell. Quines coses de recordar.

El seu home encara no ha arribat, diu que avui havia d’anar a parlar amb el director. El seus fills són a basquet. Ella és asseguda al sofà, mirant fixament el telèfon.

Truca’m, truca’m, truca’m.

I ell no truca. I ella té el telèfon a la mà però no gosa.

Sent la clau de la porta. El seu marit torna de treballar.

Engega la tele ràpidament i fingeix que s’estava adormint.

Podeu llegir la primera part d'aquest relat aquí

A deshora

No entén com li ha pogut passar això. Per quina mena d'injustícia ara venen aquests sentiments a fer trontollar la seva estabilitat.
S'ha enamorat. Com un adolescent. Amb cinquanta anys passats, la hipoteca ja pagada, una dona i fills més grans que la noia de la qual s'ha enamorat.
Ell sempre ha estat un gran professional. Mai havia perdut els papers, i molt menys s'havia enamorat.
Si almenys li hagués passat fa trenta anys. Perquè s'ha d'enamorar ara.
No s'ho passa bé. És allò de les òperes italianes, un dolce tormento. Passa la setmana esperant l'hora de classe. Quan falten cinc minuts per anar a l'aula se li accelera el cor. Quan ella se'l mira, amb aquells ulls de mel i aquell posat indolent ell es derriteix. Perd el fil. Queda en blanc a la classe.
No entén què li ha passat.
No entén tampoc com ha pogut baixar la guàrdia d'aquesta manera. Només va ser un moment, un instant de flaquesa. Tots els altres alumnes havien marxat, ella encara recollia. Li va caure la carpeta, ell la va collir. La va mirar amb tendresa i li va tocar el cabell. Res més. No ha passat res més.
Ella el va mirar amb esglai, una llambregada li va il·luminar el fons dels ulls i va marxar espiritada.
Però ell no volia res més que això, acaronar els cabells de seda que ella es compon una i altra vegada a classe.
Aquella nit ell va tornar a casa amb la cua entre cames. Quan va arribar la seva dona mirava distreta el televisor. Va estar a punt de dir-li, l'he cagat. No podria dir-li, com explicar-ho? S'ha enamorat. No és un amor cast. Però és amor. No vol fer-li mal.
Ningú pot entendre'l. Ningú pot saber quin és el seu patiment.
Avui l'han cridat al despatx del director.

Un conte

Un vell indi estava parlant amb e seu nét, i li digué: "Em sento com si tingués dos llops lluitant dins del cor. L'un és un llop irat, violent i venjatiu. L'altre és ple d'amor i compassió."
El nét demanà: "I digues, avi, quin dels dos guanyarà la lluita en el teu cor?".
L'avi respongué: " Aquell que jo alimenti".Me l'ha enviat una amiga qui estimo moltíssim i està passant un mal moment.
Se que triarà alimentar el llop correcte.

La Rosa Maria es fa gran

La Rosa Maria no havia vist mai plorar la seva mare, i s'ha quedat molt parada quan l'ha vist arraconada al sofà somicant. Feia dies que la veia molt poc, l'avi era a l'hospital i la mare anava i venia.
La Rosa Maria és molt bona nena, molt dolça, una petita princesa. Quan aconsegueix processar que la mare està plorant se li acosta i la abraça. No li diu allò de "no ploris", perquè la seva mare també la deixa plorar quan cal, i no li treu importància als seus problemes. Ara sembla que la mare te problemes, i ella fa el que fa sa mare amb ella: simplement abraçar-la. La sobta que això la faci plorar encara més, doncs a ella, la càlida abraçada de consol ja la sol asserenar.
Resulta que l'avi s'ha mort. I la Rosa Maria està també molt trista. Encara que només té sis anys, sap que això vol dir que se n'ha anat al cel i no el tornarà a veure. Mai més. El concepte mai més entra a la seva vida per primer cop.
No serà l'últim, però això ella encara no ho sap. Plora, però no sap si és perquè tothom plora al seu voltant o perquè el seu avi no tornarà a anar-la a buscar a escola.
Ella encara viu en el món màgic, creu en els reis i en el cel i en la rateta de les dents. No ho sap encara, però quan es vagi fent gran aquesta mitologia se li anirà desdibuixant i haurà de gestionar les seves creences. Ella no sap encara que creure no és tan fàcil, i que la confiança amb que ara espera la nit del cinc de gener està a punt de convertir-se en una decepció terrible.
La Rosa Maria, que és molt presumida com toca ser-ho a totes les princeses, ha triat el vestit que es posarà a la missa. Perquè l'avia diu que a l'avi li diran una missa, i malgrat la Rosa Maria no entén què li diran, si ja és mort, sap que haurà d'anar a l'església i portar-se bé.
I asseguda al banc, la impressiona aquella caixa tan gran, el seu avi era realment gran però aquella caixa sembla un piano de cua, i ella ho pensa i li fa gràcia, però sap que no li ha de fer gràcia i no riu. De tota manera, a l'avi li agradava la música, i segur que li agradaria anar-se'n al cel dintre d'un piano de cua.
La Rosa Maria pensa en l'avi, agafant-la de la mà camí d'escola. Es pregunta com porten la caixa al cel. Li agradaria que l'avi treiés la mà del piano i l'agafés i anessin caminant tots dos cap al cel, pel camí per on se'n van els avis, i poder veure la ciutat cada cop més petita i els cotxes com de joguina.
La Rosa Maria s'avorreix i es posa la mà a la boca, però no per fer la pipa com quan era petita. Una dent se li mou i decideix que té ganes que la rateta vingui d'una vegada. Així que comença a donar voltes a la dent amb els seus ditets ben dintre la boca. Ara a un costat, ara a l'altre. Cada cop la dent té més joc. Comença a bavejar i es tacarà el vestit, però no se n'adona.
La germana gran, que és responsable, li dóna un cop de colze que fa esclatar una bimbolla de sang a la boca.
A la Rosa Maria li ha caigut la seva primera dent, durant el funeral de l'avi. Per poc la perd, perquè amb l'ensurt li ha caigut a terra, però d'una revolada ha anat a sota el piano a recollir-la, sense que la mare o el pare puguin aturar-la. Encara és àgil com una centella i no entèn perquè aquest rebombori. Ella només ha anat a recuperar la seva dent.
Ella no se n'adona que és la darrera vegada que es refugia sota el seu avi.
Els grans no se n'adonen que a l'avi li hauria encantat veure el foradet de la dent a la boca de la seva néta. Potser no és cap casualitat, que la dent li hagi caigut just sota el taüt i la nena hagi saltat a buscar-la. Potser l'avi ha pogut veure per darrer cop la nena sota els seus genolls, com quan era una bebè.
La Rosa Maria es fa gran. Li cau una dent, va al funeral de l'avi. I encara que té els seus dubtes, aquest any encara anirà il·lusionada a esperar els reis.
Per si les mosques.

Walden

Envejo de tot cor al Ramon, que és capaç d'escriure una entrada diària. Quan vaig començar el blog, em vaig proposar fer, com a mínim, una entrada setmanal però aquest cop no ho he acomplert. Entre l'estrés de sempre i la grip intestinal (siii, jo també he caigut) he tingut uns dies una mica plens.
Podria dir que les muses m'han abandonat. Mentre les vaig buscant, us adjunto un escrit que vaig presentar a un concurs de contes del Tot Mataró. Vaig treure el tercer accèssit.
El conte va néixer d'una manera una mica estrambòtica: em vaig trobar el meu antic professor de contrapunt a l'enregistrament d'un disc. Aquella nit vaig somniar en el tema sobre el qual ell em feia composar invencions i fugues. l'endemà vaig escriure el conte. Em sembla que fou el primer.

WALDEN

Havia fugit de la ciutat, de la gent que parla sense dir res, del soroll eixordador de les màquines d’anar als llocs sense caminar, de jugar sense ningú, de pensar, de parlar sense dir res, d’escalfar sense fer foc . Havia fugit de les ànimes buides que s’arrepleguen formant multituds de gent sola. Havia fugit de les paraules vagues escrites en majúscules, dels grans Slogans, dels missatges subliminars. Havia fugit del concursos de televisió, d’aquelles mil coses que anestesien la gent. Havia fugit dels gossos lligats i dels ocells engabiats, de les plantes asfixiades en testos als balcons diminuts. Havia decidit perdre’s per trobar-se a si mateixa, per no continuar sentint-se engabiada, lligada, asfixiada.
No havia decidit marxar aquell dia en concret, simplement s’hi va trobar: No va fer maletes, no va dir adéu a ningú, no va fer plans ni va invertir un sol moment en pensar si anava cap a la dreta o cap a l’esquerra. Simplement va començar a caminar, un matí lluminós qualsevol, buscant no sabia què, fugint del soroll i la buidor de la ciutat.
Quan se’n va adonar que era fosc, que el camí triat per fugir dels neons era cada cop més intransitable , va dubtar. “I si això no dugués enlloc? és possible que tanta gent estigui equivocada? Potser sóc jo la que s’equivoca. Potser trobo aquesta vida buida perquè jo mateixa sóc buida” En la foscor de la nit, veia de lluny la il•luminació de la ciutat. Encara era a temps de tornar. De tota manera va confiar en el que li deia el cor. El cor rarament dubta: és el cap que fa trontollar les decisions amb falses promeses, doncs molts incauts confonen racionalitat amb seguretat. Però amb els anys havia entès que no hi ha seguretat més gran que la d’anar on els sentiments et diguin. Al cap i a la fi, passem més temps sentint que pensant, i això, que la va fer decidir, no sabia si ho havia pensat o ho havia sentit.

Quant temps duu caminant quan arriba al desert? Impossible de saber. Porta a sobre un cansament de segles que se li arrapa a la pell i la deixa respirar amb dificultat.
És un desert estrany, el terra és pedregós i aspre. Hi ha quatre arbres tristos, abandonats, l’hora incerta de la penombra, just abans de l’alba. Les seves passes sonen seques. No hi ha ressonància sinó un silenci profund, com si enlloc d’estar en un desert es trobés en una enorme caixa de suro. No se sent cap ocell, ni cap grill. Cap fulla d’arbre es mou, sembla com si caminés dins una fotografia, dins un escenari fet d’un instant congelat. La llum esmorteïda, que encara no és claror de dia, però anuncia propera la sortida del sol accentua l’ambient de lloc estrany.
Camina sentint com la por es fa lloc en algun racó del seu ànim. Però ella mai admetrà tenir por, com tampoc hauria admès que havia dubtat de si calia continuar pel camí incert de l’aventura o tornar a la seguretat sorollosa de la ciutat.
Quan veu el tros de roba a terra s’estranya que hi hagi un objecte aparentment humà en aquell lloc. Li havia donat la impressió que era la primera persona que trepitjava aquelles pedres. “Quina roba més rara” pensa . Té un color incert, com tot el que la rodeja en aquest moment. Quan s’acosta veu aixecar-se un polsim suau. “està bruta”, pensa, i l’agafa per espolsar-la, per poder endevinar el color que s’amaga sota el setí de la brutícia. I en aixecar la roba sent mil campanetes dringar. “Què passa aquí? És un sonall?” Torna a agitar, i sona altre cop, ara més fort i greu. És una roba amb cos, però tot i així vaporosa. Al tacte suau, càlida, com de vellut finíssim. Cada vegada que els seus dits freguen el teixit sent com sona la música a l’hora que veu desprendre’s les diminutes partícules que abans asfixiaven el so.
I aleshores se n’adona que aquella polseguera de desert que ho cobreix tot és feta de silenci. Decideix alliberar la música del silenci polsós. Aixeca una pedra i l’espolsa amb la roba. La pedra canta amb un so metàl•lic, agut, fred. Sona a instrument de percussió... L’arbre del costat sona a oboè, a fusta aguda i malenconiosa. Treu la pols del camí, i el camí li canta a cau d’orella una cançó que parla de petjades, de suor i d’adéus vibrants, de retrobades càlides.
I per primera vegada somriu, i el seu somriure es torna rialla forta i clara. La roba que ha trobat treu la música dels racons. Camina tocant-ho tot, fent dringar els matolls (que sonen escardats i desafinats) agitant les mans, despertant la terra eixuta. Havia fugit del soroll, ha necessitat passar pel silenci per trobar la música. Aquesta troballa la fa tan feliç, que corre com un infant entusiasmada amb tot el que està descobrint, tocant-ho tot, esverada pels sons que descobreix amagats en la solitud de les pedres inertes. I a l’hora que foragita el silenci, també desperta els colors, abans amagats pel borrissol tètric i quiet de buidor. Agita la roba sobre el seu cap i per primer cop en aquell desert silenciós el vent entona la cançó penetrant i embogida del seu camí sens fi.
I aleshores decideix que és hora de fer sortir la seva pròpia música.

I embolcallada amb el suau vellut sentirà lenta però inexorable la transformació del seu cos. Primer creurà que és la música que l’enforteix, que el seu cos respon a la vibració de la melodia desprenent-se del que el lliga: Sentirà com els músculs s’afluixen, notarà com l’esquena s’estilitza. Les tensions desapareixeran, la fatiga deixarà d’existir. No notarà que passa quelcom més, fins que no sentirà els seus peus clavant-se a terra, endinsant-se profundament, a l’hora que el seu cos emet els sons greus que ressonaran dins els seus ossos. L’esquena, abans vinclada pel cansament, s’enrobustirà. Tot el seu cos serà més vigorós. Els braços se li allargaran, els dits s’expandiran, se li ompliran les ungles de fulles. El cabell llarg i arrissat se li arraparà vegetalment, convertit en una heura que li recobrirà gran part de la soca, i al palmell d’una mà hi farà niu l’ocell cantor.

La darrera fulla li naixerà just quan el sol esclati, i el saludarà convertida en arbre sonor, en harmonia vibrant de cants i contracants a les branques, que despertaran amb el vent que entre les fulles farà ressonar les noves cançons.