dimarts, 29 d’agost del 2006

Ja hi tornem a ser/El Repte del Ramon

Ja hi tornem a ser

Vàrem arribar el diumenge. En una setmana hem fet 2478 Kilòmetres, tres barbacoes, un sopar de Crepes i una Quiche, vins diferents a cada àpat, una Charlotte i una Vacherin, formatges a tutiplen, hem pujat a la torre Eiffel, a peu i amb quatre criatures, té mèrit! (per cert que vam aparcar al costat, meravelles de l’agost a la gran ciutat) hem passejat per boscos d’una frondositat que espantava, hem arribat a estanys amb nenúfars, ànecs mandrosos i ombres verdoses, hem visitat una exposició de jardins, una de dracs, una d'en Tintin, hem anat a un museu d’història natural... També hem anat a un Zoo fantàstic, on els animals no estan ensopits en gàbies. Hem passejat en barca tradicional per la Loire, hem vist enlairar-se globus, hem collit/ gerds de l'arbust, ens hem meravellat dels jardins de les cases dels poblets petits, hem passejat per Blois, que va ser capital de França durant uns anys i hem anat al seu mercat a comprar formatge de cabra i pomes àcides...



A la Loire hi ha molts castells, nosaltres en vam visitar dos, us adjunto una foto del de Cheverny, traieu-li els pavellons dels extrems i reconeixereu el castell del capità Haddock.



Però el millor de tot ha estat retrobar-nos amb el Vincent, la Sandrine i els seus dos fills. Al Vincent el vaig conèixer el curs 91-92, quan va venir a Barcelona a fer un Erasmus i va anar a parar a l'orquestra Gèrminans, en la qual jo acabava d’entrar. En aquella època, servidora estava prima, portava ombreres i unes ulleres de presentadora de l’un-dos-tres que feia esgarrifar. Ell tenia una mata de cabell ros que de lluny el distingia entre totes les altres persones, tocava el clarinet i intentava aprendre català perquè quan bevíem una mica ens oblidàvem del gavatxo deliciós i parlàvem només en català i ell pescava mosques. Des d’aleshores ens hem anat retrobant, i fent-nos costat, des de la llunyania algunes vegades, en les etapes per les quals ha anat passant la nostra vida, algunes d’elles molt dures.

És un d’aquells amics que sembla que hi hagi estat sempre, no se si m’explico bé, tot i la distància i els anys no he deixat mai de considerar-lo un bon amic, encara que passessin mesos sense saber coses l’un de l’altre. El Vincent i la Sandrine són persones hospitalàries, tendres, divertides... Ens fan sentir molt bé, tenen una conversa molt enriquidora i sempre que hem anat a casa seva ens han acollit, en el sentit més ampli i bell de la paraula.





El repte del Ramon

Aquest títol sembla el nom d’un concurs de la tele o un embarbussament per a francesos, ho se. El Ramon em proposa que triï tres blocs que segueixo habitualment. Quin compromís, Ramon. Com a tu, em costa escollir-ne només tres. Per no semblar pilota no posaré el teu entre ells, tot i que va ser el primer bloc que vaig seguir, i sembla que (parodiant al Perich) el primer bloc, com el primer gat, mai s’oblida.

Segueixo, estic absolutament viciada, al bloc de la Care. M’agrada el que diu i com ho diu: el seu apassionament, la seva força, també la tendresa de penjar dibuixos dels seus fills... Em sembla una dona forta i sensible, apassionada, irònica, molt intel•ligent. Alguna entrada que traspua agrors m’ha fet ressonar etapes doloroses de la meva vida. Espero que les coses li vagin bé, com diu la Mariona, “lo que jode curte”.

També estic viciada al bloc d’en Jordi, i al Jordi en general. Parlar bé de la teva parella és una mica cursi, ho se. Dóna més joc el “mal rollo”, queixar-se i tal. Us invito a que visiteu el seu bloc. Potser entendreu com, després de tants anys, encara m’emociona la seva mirada. No he arribat a saber si és que la bellesa hi és i ell la sap veure, o és que quan mira la crea.

I bé, salvant els obstacles d’idioma, que en el meu cas són bastant importants, recomano el còmic-bloc en el qual participa el Marcos. És una mica liat, perquè la manera de penjar entrades fa que s’hagi de llegir d’enrera a envant, però se li agafa el truc de seguida. Sempre he dit que el que Déu em va donar de més en música (si és que em va donar alguna cosa de més, això és un altre tema) m’ho va prendre del dibuix. I una mica com els diabètics que es deleixen pel sucre, he admirat sempre a la gent capaç de dibuixar.
Darrerament està una mica aturat, de tota manera, ara que pareix que finalment en Marcos ha aconseguit arribar a L.A. és d’esperar que la cosa torni a arrencar.

fotos: Jordi Bertran

dijous, 24 d’agost del 2006

Hospitalitat

Entre moltes altres coses, estic profundament agraïda als meus pares perquè mai vaig tenir cap problema per portar amics a casa meva. Ells no només ells acollien de bon grat sino que a molts els han arribat a estimar de veritat.
Acollir a casa teva a gent de lluny i fer-los sentir bé és un art que s'apren de petit, i espero ser capaç de transmetre'l als meus fills.
Penso això aquests dies perque estic a la Vall del Loire, a França, acollida a casa uns amics que m'ensenyen cada vegada que ens retrobem, els mil matissos de l'hospitalitat.
I ser acollit per un francès hospitalari és una experiència memorable.
Podria dir moltes coses, però els francesos, a més de ser hospitalaris, tenen petites particularitats, com per exemple el teclat de l'ordinador azerty, i per escriure aquesta entrada estic suant tinta.
Quan torni a ser a casa us en parlaré. Mentre, us envio petons des d'un poble de 800 habitants amb un petit riu de racons ombrivols i esclats de flors a cada cantonada.
Sento oloreta a Crêpes... M,esperen per sopar!

dissabte, 19 d’agost del 2006

Lluny


Lluny d'aquesta claror, que tant he vista
la vida a un altre lloc seria trista

(Himne a Mallorca)

Ja no sóc a Mallorca, i tot i que tinc vacances encara i demà torn a partir, tenc una peneta petita i dolça. M'enyor de la roqueta, i se que només m'entenen els desterrats, com jo.

foto: Jordi Bertran

dimecres, 9 d’agost del 2006

Mail reciclat

Abans quan era a Mallorca escrivia molt. Ara, amb dos nens petits, la
cosa és una mica més difícil. I penjar-ho al bloc encara més. Reciclo
un e-mail que li vaig enviar a un amic
.
Deberíamos tener una máquina de fotografiar instantes, sensaciones,
olores que nos acompañan. Las fotos son muchas veces pobres para
captar las emociones que nos acompañan. Si una imagen vale más que mil
palabras, todos tenemos aromas, ambientes, canciones, sensaciones que
nos devuelven mil imágenes de lo que hemos pasado. En las olas
amenazantes del mediodía, en el ruido del viento, en el salitre
salpicando la cara, resuena lo que hemos sido en veranos anteriores.
Ahora mismo, por ejemplo, pensaba que ninguna cámara puede captar fidedignamente lo que hay en este rincón de la casa que me ha visto crecer: Las buganvillas meciéndose temblorosas, entregándose al contraluz inmisericorde de la tarde agónica, el fucsia insolente de la flor contra el humilde verde de las matas y el pino, salpicado por el
blanco purísimo del jazmín de detrás que me recuerda a otro jazmín, muy lejano, que alguien prendió en mi pelo hace ya tantos años.
Y el viento despeinando el pino mayestático que plantó mi abuelo hace tantos años y que ahora preside las benéficas sombras de la terraza.
Me paso el verano atesorando momentos intensos, que me alimentan durante el largo invierno. Y cuando la luz fría de la tarde invernal decae demasiado pronto, mi alma se resiste a oscurecerse, porque recuerda otra luz vibrante que iluminó tardes gloriosas de verano.

dilluns, 7 d’agost del 2006

Món Walt Disney

Ve la tia monja a ca nostra a dinar. Cada any penso que serà el darrer any que la veig, però sempre torna, una mica més arrugada i desmemoriada que l’estiu anterior, i amb la mateixa concepció del món i el mateix humor.
Sempre em fa pensar molt, aquesta dona. És germana del meu padrí Guillem, el pare de la meva mare. Té 87 anys, i en fa quasi 70 que és monja.
Ara li està dient al meu fill Mateu: “Aniré al cel, i tu encara no hi seràs, i jo aniré al bon Jesús i li diré : aquell nin que nom Mateu, l’has d’estimar molt”

La tia té una anècdota molt graciosa: va ensenyar a llegir i escriure a Fèlix Pons, que al cap dels anys fou president del congrés dels diputats. En un d’aquests dinars ens va dir
- Em vaig trobar en Fèlix, i li vaig dir eh? No vos penseu que m’ho vaig callar!
- I què li vau dir?
- Ai, Fèlix! Tan bon al•lot que eres, i ara socialista!!!!
(M’hauria agradat veure per un forat la cara que va fer el Fèlix Pons. Memorable, segur!)

La tia en algunes coses és molt moderna, per exemple, diu que no li estranya que no hi hagi vocacions, que avui en dia a les dones no els cal ser monges per ser lliures. De fet, sempre he pensat que es va fer monja per sortir del poble, per veure món, per estudiar, per no lligar-se a un home i quedar-se per sempre a la casa, servint els vells i criant al•lots.
En canvi, en altres coses és súper simplista: Parlant amb ma mare d’altra gent de la família que ha desaparegut quan la padrina ha tornat gran i ens han deixat amb el marrón, té una argumentació en blanc i negre, que es redueix a: la meva mare és molt bona, una santa, els altres són molt dolents, i Déu pagarà d’alguna manera a ma mare que s’hagi dedicat als vells, i als altres, els dolents dolentíssims, Déu els castigarà, o si més no, quan morin segur que aniran a l’infern i ma mare els veurà entre els núvols mentre els altres es recremeran a l’olla.
I jo penso, que fàcil seria si realment el món fos així: els bons molt bons, els dolents molt dolents, un món Walt Disney, on sempre al final guanyés la justícia.
I en aquest món no plouria mai en dissabte si els bons fan una costellada, i en els moments importants sonaria una melodia (en to major i acords disminuïts en moments àlgids) i sobretot, els bons serien molt bons, sempre tindrien sort, els tocaria la loteria i no es posarien malalts, i els dolents serien molt dolents, i a més lletjos, i no els aniria res bé, i se’ls tallaria l’allioli i se n’anirien a l’infern.
Així de fàcil.
Hi ha molta gent que pensa així.

dimecres, 2 d’agost del 2006

Segrest

Aquesta entrada la vaig escriure divendres passat, després d’haver passat un dia infernal, intentant anar a Mallorca. És una mica endarrerit, però estic molt lluny de la civilització.


Avui m’han segrestat vilment. Ha estat terrible. Tenia un vol amb vuelling per tornar a Mallorca. Fa anys que, per poc que pugui, evito anar amb Iberia. Quan he facturat he mirat amb llàstima els passatgers que anaven amb Iberia, i estava fent temps quan des del primer pis he vist una munió de gent vestits amb armilles reflectants que ocupaven les pistes. M’han recordat els “hombrecillos verdes” d’una pel•lícula del Buzz Light Year que veuen els meus fills. Fins i tot m’han fet gràcia. No m’imaginava la bestiesa que estaven fent.
No se com descriure-us el caos que s’ha viscut. He vist plors, crits, personal d’Iberia escortats per la policia, un italià que intentava subornar a un treballador per recuperar la maleta...
Ens han dit que el nostre vol sortiria a les 12 de la nit, i he decidit intentar anar en vaixell. El que he passat per recuperar la maleta no us ho podeu imaginar, i de fet no entenc com l’he pogut recuperar. Sortien per dues cintes maletes barrejades de vols anul•lats, diferents destins, companyies... Algunes maletes venien obertes, i semblaven esbudellades, amb les mànigues dels jerseis sortint desemparades. Esperar la maleta i veure’n sortir tantes de malmeses és una tortura terrible.
I hi havia una gentada indignada, acalorada, molts fumaven malgrat estar prohibit... Una dona desesperada per unes medecines que havia facturat, i una altra que havia facturat un gos dins un transportin i demanava que almenys li donessin aigua.
És interessant observar què fa la gent en aquests moments. Treu el pitjor i el millor de si mateix, penso. A mi m’han cridat perquè he intentat defensar a una pobre hostessa que estava donant la cara, no tenia la culpa de res, i rebia les pulles de tothom. He vist un noi a punt de pegar a un treballador que li deia que no sabia res, que presentés una reclamació.
Però també he vist gent que s’ajudava. Quan veia que la maleta no sortia i no tenia temps d’agafar el vaixell, un senyor que estava com jo però tenia el vaixell dues hores més tard s’ha ofert per portar-me ell la maleta a Palma.

M’he trobat el Baltasar Porcel, que tenia un bitllet al mateix vol que jo. I m’ha fet gràcia perquè no és la primera vegada que estem al mateix vol. De fet, quan l’he vist he pensat que podia escriure una entrada sobre les coincidències, perquè és una mica estrany coincidir amb una mateixa persona dos cops a l’avió, on sigui haver escollit viatjar en el mateix dia a la mateixa hora. Aquests dies llegiré La Vanguardia, també estava molt indignat, si escriu un article pot ser bastant sucós.
I també m’he trobat na Miquela Lladó, cantant de Música Nostra, un grup de música folk mallorquina. Normalment no solc saludar la gent coneguda, però després de quasi tres hores dretes una al costat de l’altra esperant la maleta he perdut les manies. Hem parlat una estona, i després ha vingut en el nostre cotxe a buscar el vaixell, que hem agafat pels pèls. Per cert, el vaixell estava ple de gent que tenia el mateix vol.
Per principis em solc posar de part dels treballadors, i intento prendre-m’ho amb filosofia quan em tallen una carretera, per exemple. Però penso que lo d’avui ha passat de mida. Tot un aeroport tallat d’una ciutat com Barcelona, em sembla una feta massa grossa. I aquesta mobilització no ha afectat només a Iberia, totes les altres companyies s’han quedat a terra. No ha servit de res evitar a Iberia, com sempre que puc faig.
No estic gaire informada dels problemes dels treballadors que avui m’han robat un dia d’estar amb els meus fills, però hi ha col•lectius que tenen molta força, i altres treballadors, amb reclamacions potser tan justes com ells, no tenen tan ressò mediàtic. A vegades penso que amb això de les vagues no guanya qui té més raó, sinó qui té més força, i em sap molt greu.
I dic vaga per no dir segrest, perquè això que hem patit no és una vaga, que és un dret legítim, però s’ha de convocar amb temps, i amb serveis mínims. El d’avui ha estat una salvatjada. I espero que no aconsegueixin res d’aquesta manera.