dijous, 28 de febrer del 2008

Noves Sectes

No me'n puc estar de comentar-ho. Dono classes d'ètica a l'escola on treballo. El tema que estem tractant ara són les sectes.
Avui estava corregint treballs i de debò que em saltaven les llàgrimes de tant riure a la sala de professors.
Us vaig dient el nom de noves sectes, perillosíssimes, que han trobat els meus alumnes:
- Los guerilleros de Dios. Suposo que es refereix als legionarios de Cristo, altrament dit "millonarios" de Cristo.
- El Lopus Day. Aquest és el problema de fer la classe d'ètica just després de la d'anglès. Pronuncieu-ho en anglès i ho entendreu.
- Els cucuts clams. Són uns "pájarus" que assassinen afro-americans, clamant per la supremacia blanca
- Testimonis de Joba. Són parents dels Testimonis de Geobà, que també han aparegut. Encara bo que no han aparegut els dimonis de Jehovà, ja seria l'últim!
- Els murmons. Deu ser una secta de gent que murmura les coses, no se...
Encara no els he acabat de corregir, si n'apareix un altre ja us ho faré saber.
Qui ha dit que ensenyar a secundària és dur? Amb una mica de bon humor arriba a ser divertit i tot!
Per cert, mentre estava corregint a la sala de professors, valorant la conveniència de tallar-me les venes o deixar-me-les llargues, una companya meva, que també estava corregint, ha vist que un noi havia escrit el seu propi cognom amb una falta d'ortografia garrafal. O sigui, un alumne que el seu cognom comença amb v l'ha escrit amb b. En una portada d'un treball.
Podria ser que ahir s'hagués barallat amb son pare i Freud li fes una mala passada... O podria ser que estem en un món de bojos!

diumenge, 24 de febrer del 2008

El pictomeme


La Lu m'envia un meme. Amb quin quadre m'identifico?
El primer que se'm va acudir va ser aquest, i no dic cap broma. Ara us explico les raons.
Quan acabava de tenir els meus fills jo estava més o menys com aquestes senyores. La
veritat és que en aquells moments em sentia fatal, tot i que un amic que algun dia em deixa missatges (sir 6,14, encara hi ets?) em va dir que m'havia vist molt maca.
Jo em preguntava si algun dia tornaria a sentir-me atractiva. Les hores de son i el cansament extrem que portava no ajudaven gens a portar una dieta equilibrada i a tornar al meu pes habitual.
I m'agraden aquestes senyores perquè elles no estan deprimides pel seu cos, perquè s'agraden tal i com són i no perden l'humor amb cremes anti-celulítiques i fulles d'enciam. I sabeu què? ara que les miro amb perspectiva, penso que no estan tan grasses com això.

Però el que més em fa identificar amb elles no és el meu cos, que ara ja no és tan arrodonit, sinó aquesta actitud.
Crec que aquestes dones són felices. Que són amigues i que s'ho passen molt bé juntes, i que riuen, i ballen, i no tenen manies.
I no se si sóc ben bé com elles, perquè jo si que tinc manies, però se que m'agradaria no tenir-les. Potser per això el poso.
Penso que a la que m'assemblo més és a la del mig. És la que abraça a les dues altres. Sembla que vulgui que es facin amigues.
I m'assemblo a ella perquè m'agrada molt que els meus amics es coneguin entre ells. M'agrada incloure gent, que vingui gent nova. I faig participar els meus amics de les alegries dels altres amics.
M'agrada també que vagin despullades, però molt ben pentinades. Que mantinguin la coqueteria. I el pom de roses, que m'imagino oloroses.
Em semblen tres dones molt sensuals, de fet mai m'ha semblat sensual la gent molt prima (em sembla molt més atractiva la Catherine Zeta-Jones que la Kate Moss) Potser perquè el sexe i el menjar van molt units, i qui és capaç d'estar-se'n d'un també se'n deu poder estar de l'altre. No se. Però si hagués d'escollir-ne una com amiga, ho tindria claríssim. Segur que m'ho passaria molt millor amb la Z-Jones.
Quan veig aquest quadre gairebé les sento riure. I recordo tantes vegades que he rigut tan amb amigues, a sa platja de Sa Ràpita, anant de rebaixes, parlant d'homes, muntant mobles d'Ikea, anant a trobades de Taizé, fent bolos a la quinta forca, compartint passejades interminables, arreglant el món en un parell d'hores...
Apa, doncs aquest és el meu quadre, si més no el d'aquests dies. Han quedat finalistes quadres de Klimt,siguin escoltant Beethoven

O sigui fent petons

i també Magdalena pregant de George de la Tour























i fins i tot un quadre on no hi ha cap protagonista dona, de Degas, l'orquestra de l'Òpera:




Passo el meme a la Zoila , al Perlegrino i el Marcos. Els dos darrers són especialistes del tema artístic, o sigui que n'espero molt.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Sentir-se marciana

Tenia unes hores perdudes a un poble de l'interior de Catalunya, i vaig buscar l'església, per intentar anar a missa. L'església estava en obres i hi havia un rètol que deia que les misses es farien al Foment parroquial. Enlloc deia on era el Foment parroquial, ni l'horari de les misses. Vaig preguntar a un senyor que passava pel carrer i va obrir els ulls com plats, com estranyat que algú no sabés on era el Foment Parroquial.
Quan ho vaig trobar vaig sentir una veu amplificada i vaig suposar que estaven a la homilia. Bé, almenys entraré ni que sigui a sentir acabar la missa, vaig pensar.
No era una homilia, sinó una conferència quaresmal sobre el pecat, el perdó i la penitència.
El Foment estava força buit, i jo era, de molt, la única persona menor de 70 anys. Els altres assistents a la conferència em miraven com si fos marciana. Cap feligrès em va somriure o va fer un petit gest d'acolliment. En la seva cara demostraven l'estranyesa que els feia la meva presència, i jo em preguntava, amb aquella actitud, com podia alguna persona nova acostar-se sense sentir-se observada, jutjada.
Quan es va acabar la conferència vaig anar a buscar un guió. El mossèn em va dir "tu no ets d'aquí, oi?" I jo vaig contestar-li "no, sóc de Mataró". Aquí es va acabar la conversa. No em va preguntar què hi feia allà, si necessitava alguna cosa, si hi tornaria, etc.

Després, al vespre, pensava en tot això. Recordava una vegada que havíem volgut anar a missa a Sant Honorat, a Mallorca, i ho havíem deixat per impossible: ni trucant, ni buscant per Internet, ni a la porta de Sant Honorat, havíem aconseguit saber a quina hora era la missa.

Em desanima bastant, ser la única menor de 70 anys a molts llocs eclesials. Penso que ens falta màrqueting, perquè el missatge de l'evangeli és prou atractiu i corprenedor perquè sigui atractiu per a gent de totes les edats.
Potser ens cal tenir cura dels que "passaven per allà". Les felices casualitats que fan que algú despistat, potser per curiositat, avorriment, o perquè passa un mal moment, entri a la parròquia. En tenim cura? Té informació dels serveis que ofereix la parròquia, les hores de missa, els grups d'oració, de revisió de vida, de voluntariat? El mossèn se li acosta somrient o l'ha d'anar a buscar a la sagristia i sent com si estés a l'habitació privada d'algú? És trist que si algú entra a l'església per casualitat, tingui la impressió que com que no és del clan, com que no va a missa habitualment, no hi encaixa. És trist també que s'hagi de fer un esforç per saber on és la missa, o a quina hora.

És fàcil queixar-se que les esglésies estan buides, però potser cal pensar com es sent la gent que hi va un dia solt, si es sent acollida, si es troba amb un ambient hermètic, si la comunitat que es troba és portadora de la bona notícia o és només un grup passiu que mira amb por al nouvingut.

diumenge, 17 de febrer del 2008

Més blocaires

La Mercè i el Josep enceten un blog que es diu el mosquit i el camell.
Segur que valdrà molt la pena. M'agrada, això que la gent que em sembla interessant comparteixi amb el món les seves històries.
També deveu haver vist que tinc enllaçats altres blocaires, com el Perlegrino. i la Zoila. Hi afegeixo també el blog de la Gemma, la Geganta del Gem.
També trec dels enllaços el primer blog de'n Marcos, que fa més d'un any que no actualitza (Marcos, si vos decidiu a continuar la història fes-m'ho saber)En Marcos té un altre blog personal que si que té vida.
En quant al blog del Marc de San Pedro, decideixo donar una mica més de marge, esperant amb paciència que algun dia es decideixi a actualitzar-lo. (Això del vici que compartiu el Marcos i el Marc de tenir un blog en Stand-by és cosa del nom?)

dimecres, 6 de febrer del 2008

Com continua el conflicte

Un dels pitjors consells que em van donar, fa un temps, davant d'un altre conflicte, era que no digués res, que em fes "la loca" i que deixés passar el temporal. Que fes veure que no hi havia conflicte. Vaig seguir aquell consell, suposo que donat amb tota la bona intenció del món, i ara penso que no vaig fer bé.
Aquest cop m'he assegut a parlar. A dir "se que tens raó, i vull que sàpigues que jo també tinc raó"
He defensat la meva opció, la meva dignitat.
L'altra part ha defensat la seva raó. Ens hem donat la raó mútuament i hem estat d'acord en que estàvem, simplement, davant d'un conflicte. No hem discutit. I crec que malgrat estar d'acord en que no estàvem d'acord, ens hem sentit més a prop l'un de l'altre
El conflicte continua sent-hi, i encara em costarà dormir anit, però penso que estic creixent i aprenent. I penso que l'altra part del conflicte ara m'entén millor i em respecta més, malgrat hagi refermat el meu desacord.
Al capdavall, diuen que no hi ha problemes, sinó solucions per trobar.
No he fugit del conflicte, i penso que estic fent bé. Malgrat a curt plaç sigui tan incomod.
Gràcies per pensar en mi.

dimarts, 5 de febrer del 2008

Resoldre amb serenor els conflictes

Ho llegeixo al blog del Sergi d'Assis. Precisament avui m'he trobat amb un conflicte quan no me l'esperava.
Intento mirar-lo amb serenor, relativitzar-lo. Refredar-ho. Pensar en quines opcions tinc. Acceptar que no podré sortir-me'n sense quedar malament amb uns o altres. Acceptar que les coses extres que has fet no compten tan com els errors que suposadament has comès.
Se que avui nit em costarà dormir.
No em van ensenyar a discutir, a no estar d'acord, a lluitar pel que penso que em correspon, a dir mitges veritats per quedar bé i nedar i guardar la roba.
No en se, de viure en conflicte. No em sento còmoda quan discrepo amb algú.
Per això, moltes vegades abaixo el cap i faig mutis. Però ara no puc fer-ho.
He d'afrontar el conflicte. Capejar-lo. Asseure'm a parlar i defensar el que em sembla just.
Espero saber-ho fer amb serenor.
Vull aprendre'n.
Aquesta nit em costarà dormir. Els que vulgueu, pregueu per mi.