Transformació

De petita, cada curs canviava de tutora a l'escola, i arribaven una o dues nenes noves (jo anava a una escola només femenina) i coneixia gent diferent. Canviava les assignatures. A piano, tenia llibres nous, i cada any, el del curs anterior em semblava molt fàcil, amb el que m'havia costat d'aconseguir. M'anava quedant petita la roba. Encara guardo els meus primers sostenidors, i en algun racó mantinc la tremolosa emoció de saber-me canviant, evolucionant. A principis de cada temporada em posava alguna samarreta que m'agradava i em quedaven les mànigues curtes. Em feia ràbia que se la posés la meva germana petita.

Mirava els meus pares, la gent adulta, els veia sempre igual i pensava que quan arribés a una certa edat deixaria de canviar tant.

Avui he obert el facebook, i he revisat el que havia penjat fa un any, i m'he trobat aquesta imatge.

(pels que no sabeu gens, gens d'anglès, en aquesta imatge diu "Definitivament, no sóc la mateixa persona que era quan va començar aquest any")

I m'ha fet gràcia. És veritat que el 2014 em va dur experiències molt intenses, que van fer que aquesta frase tingués tot el sentit. Va ser un any de transformació molt intensa, en que vaig tastar el dolor molt d'aprop i vaig descobrir-me molt més fràgil i a l'hora molt més forta del que em pensava. Vaig descobrir presències que em van escalfar en nits molt fredes, i vaig passar una travessia en el desert, alguns cops agafada de la mà ferma d'aquells àngels que em van aparèixer. És cert, que avui fa un any, mirava enrere i em trobava totalment canviada, ho estava.

Però és que en el 2015 també he canviat, moltíssim. Hi ha realitats que em marquen profundament i que fa dotze mesos ni existien.

Si fa un any m'haguessin dit, entre d'altres coses, que tindria un fill estudiant a l'estranger i una novel·la a punt de publicar (per cert, surt ben aviat... pel gener!) hauria al·lucinat. 

Hi ha altres canvis radicals, altres transformacions que s'estan coent, i fan que em pregunti com estaré l'any vinent. A quins canvis radicals hauré d'enfrontar-me, i si sabré fer-ho amb serenor. 

Sé que alguns els podré triar, altres em vindran donats. Sóc plenament conscient que d'una revolada tot pot capgirar-se, enguany han mort d'improvís dues persones properes, i l'estimada Txelo va descansar de la seva lluita no fa ni un mes. 

O sigui, que estava ben equivocada, de petita. Mirava els adults i pensava que no creixien. Com que no havien de canviar de talla de roba tan sovint com jo, em pensava que tampoc havien de canviar les estructures mentals, reconduir els seus afectes o replantejar-se la seva realitat.

Què passarà, aquest 2016 que comença? 

No ho podem saber. Intuïm vagament per on aniran els trets, fem plans, però no deixa de ser un esborrany del que volem que passi, que no sempre és el que acabarà passant. Desitgem anar en una direcció, però, com diem a Mallorca, uns comptes fa l'ase i uns altres el traginer.

Us desitjo, doncs, per aquest 2016, que el que us arribi us faci forts. Que el que us doni la vida, us faci savis. Que sapiguem viure amb amor i humor, que sapiguem agrair tot el que ens és donat.

Nit de Nadal amb lluna plena

Llegeixo que enguany la nit de Nadal hi haurà lluna plena, i que no n'hi ha, en nit de Nadal, des de l'any 77. 
No sé si és veritat o una d'aquelles xorrades del facebook, que cada poc temps treu la notícia que "enguany, per primer cop en tres-cents, hi ha un mes amb cinc dilluns....".
Però m'ha fet gràcia, perquè recordo una nit de Nadal amb lluna plena, i per l'edat que tenia, suposo que seria aquella.

Havíem anat a matines a Campos. Recordo que el cant de la Sibil·la, com sempre, em va terroritzar. Després, quan el capellà (suposo que era don Guillem Dometo) es va posar a parlar d'aquella manera que parlava, com si no tingués ganes, em vaig quedar adormida a la falda de la madona Ventura, que era una veïnada de la meva padrina que jo estimava molt. La madona Ventura duia un abric molt raspós, però jo era petita, era molt tard, la missa era molt llarga i la veu del capellà molt monòtona.
D'aquelles matines només recordo això: L'abric de la madona Ventura, la veu avorrida del capellà Dometo, i el cant tremolós de la Sibil·la. Suposo que la tremolor de la sibil·la era provocada pels nervis, però a mi em semblava amenaçant. 
I de després, sortint al carrer, el fred viu, gairebé com fulles d'afaitar clavant-se a les galtes. Caminar fins el cotxe parlant, el taconeig de la meva mare i la meva padrina a les llambordes. A mida que ens allunyàvem de l'església hi havia menys gent, i s'anava imposant el silenci. Algun gos bordava en sentir-nos passar.
I entaforar-nos en aquell 850, tots estrets. Jo ja m'havia desvetllat. Estava a la banda de la finestra de darrera el conductor.
Sortint del poble la vaig veure, una lluna enorme, rotunda, beneint serena el pla, la terra roja de Campos. Lluny, però perfectament reconeixedor, el cementiri. Veia el camí de xiprers que hi duia, i la cúpula que hi ha al mig. La llum blavosa, la meva son, el fred intens... El cotxe s'allunyava, i jo mirava enrere, i vaig tenir ganes de caminar en silenci entre les tombes en les quals no hi tenia, encara, ningú estimat. No per morbositat, jo sempre vaig ser una nena més aviat poruga, però és que el polsim de llum de la lluna i l'estampa del cementiri solitari, en aquella nit vibrant, era d'un romanticisme escruixidor.
No vaig gosar demanar al meu pare que s'aturés,  tot i tenir-ne moltes ganes. Altres vegades, ja de gran, he aturat el cotxe en alguna d'aquestes carreteres de la Mallorca profunda, per assaborir la nit. Però en aquell moment no se'm va acudir demanar poder retenir aquell moment, i segurament tardareu més vosaltres en llegir aquest post que el que va durar en realitat.
Al cotxe feia fred (estem parlant d'un 850 dels anys setanta...) I no teníem ràdio, tothom callava, i jo mirava per la finestra, el poble ja havia quedat lluny, els ametllers apareixien i desapareixien del meu camp de visió amb una precisió rítmica, i trobava que era una nit tan bonica que feia com ganes de plorar i tot.

Sabeu d'aquells moments que, quan passen, tens la certesa que recordaràs tota la vida?

Doncs això em va passar aquella nit llunyana, i va ser la primera vegada en la meva vida, amb set anyets, que vaig tenir consciència de que el temps passa i que algun dia recordaria aquell instant. Cada nit de Nadal hi penso.
Potser aquesta nit de Nadal intento fer el mateix. Ara que ja sóc gran, aturar-me a mirar la lluna, sense fer res més que assaborir el moment. 
No pretendré que sigui tan maco com aquella primera vegada. Una cosa que he après és que quan intentes repetir moments màgics sempre surts amb una decepció.
Per tant, hi seré, i no demanaré res més que ser-hi. Com quan vetlles un infant, i no fas més que mirar com dorm, sense voler destorbar la seva pau, sense voler intervenir, sense demanar res més que la infinita gràcia de veure'l. 
Aquesta nit de Nadal, la lluna i jo tenim una cita.

Tirant milles

La setmana passada em va passar una cosa que tots els corredors hem patit:

Vaig anar a córrer. No vaig fer cap cosa excepcional, però tornava satisfeta, arribes a una edat en la que et conformes amb què, després de córrer, no et faci mal res. Però quan em vaig treure els mitjons, vaig veure que estava ferida: duia una ungla massa llarga i m'havia fet mal al dit del costat. 

El més curiós és que no em feia gens de mal, tot i l'aparatositat de la sang, molta, massa com per no haver-la notat, ja no el mal, que també, sinó la humitat. 

Com és que mentre corria no vaig notar que se m'obria la carn i que sagnava? Encara ara no m'ho explico, perquè després, un cop dutxada i vestida, em molestava, em feia mal per caminar, i encara avui me la noto.

No ho trobeu estrany?

Després m'he posat a pensar en la vida. 

A vegades aguantem una situació sense adonar-nos que ens fa mal. Anem tirant milles, avançant, tenim feina, hem de tapar forats, no ens escoltem, no parem atenció als senyals del nostre cos, a la insatisfacció de la nostra ànima. 

Ara no, ara no toca, diem als avisos, mentre avancem, ja ens aturarem quan puguem.

Anem fent, i anem aguantant. I quan finalment ens aturem, ens descobrim molt més ferits del que ens pensàvem.

Hi he tornat a pensar, després de tenir una conversa amb algú que ha trencat una relació somorta. Feia anys que no era feliç, que avançava d'esma. Que no estava notant com se li obria la carn, com se li esquerdaven els somnis, com els dies li passaven un darrere l'altre sense alegria.
Potser el que li passava és que no ho volia notar. És dur, a segons quines edats, acceptar que t'has equivocat.
Qui sap.
Ara, però nota el mal.
Li fa mal la solitud. I no se n'adona que és només la cicatriu.

El mal negoci

Vas aparèixer a la meva vida com un àngel, per sostenir-me quan tot s’ensorrava. Tu eres només la mare d’uns bons alumnes, però quan vas saber que a la meva mare li havien diagnosticat un càncer, em vas venir a buscar i, amb la teva veu de mel em vas dir:

–Jo he sobreviscut al càncer. 

I em vas fer costat d’una manera ferma, segura, càlida, acollidora, en els moments més aspres estaves tu, per fer-me costat, a mi, a una persona que gairebé acabaves de conèixer. 

Ja ho té, aquesta malaltia: fa aparèixer àngels, amics que recullen les teves engrunes i les tornen a apedaçar per ajudar-te a continuar endavant. Quan jo ja no podia més apareixies tu, la meva super Txelo. Un dia et vaig dir que només et faltava la capa.

Ens vam prometre que ho aniriem a cel·lebrar, quan ella estigués curada. No va poder ser: per una d’aquelles males jugades del destí, la mateixa setmana que vam saber que la meva mare estava curada, a tu et van dir que havies de començar el segon round.

Recordo que era la setmana del comiat de batxillerat de l’Enric i tu estaves seriosa, però mantenint el tipus. Ja ho sabies, que et tocaria tornar a arremengar-te i lluitar, però no volies enterbolir la festa del teu fill. Tenies molt clar que, en un procés de malaltia com el teu, hi ha d’altres “malalts”, la gent que t’estima i que pateix amb tu. I els volies protegir de totes maneres.

De fet, també a mi em vas voler protegir. Em vas dir que crear llaços amb tu era un mal negoci. Sabies que potser tocaria plorar, i em volies advertir. Jo et vaig dir que el mal negoci era no estimar-te. I de cor et dic, com et diu la Montse, a qui també vas voler advertir, que ha valgut la pena. Tant de bo tots els mal negocis fossin com aquest.

Durant tot aquest temps he estat testimoni de la teva lluita. De la força. També d’alguns moments de defalliment, però sempre recerca tossuda de l’esperança, mira que ets tossuda, eh?

I és que la mort t’ha guanyat, però no t’ha vençut, no ha aconseguit derrotar-te. Ha arribat a buscar-te, traidora, i t’ha trobat plena de vida, lluitant amb ungles i dents. Perquè ets una campiona.

Aquests darrers mesos, quan ja racionaves les visites, teníem una intensa comunicació pel what’s up. Cada matí ens enviavem petonets, algun acudit, una frase d’ànim. Em llevava contenta, sabent que m’hauries dit alguna cosa. Ara m’està costant molt posar en marxa el telèfon pel matí, i no trobar cap what’s up teu.

Ja a Sant Jaume, un dia em vas enviar una foto del campanar de Santa Maria, que es veia des de la teva habitació. A mi em va fer gràcia, perquè des del balcó de casa meva també es veu, i et vaig enviar una foto, també jo, des del balcó de casa.

I et vaig dir, mira, mirem les dues el mateix, des de la meva banda es veu així. 

Una mica això és el que passarà a partir d’ara. Mirem les dues el mateix, encara. Però cadascuna des de la seva banda. 

Txelo: miraré el món que tu estimaves des de la meva banda. Tu el miraràs des de la teva banda. Estem unides en la mirada. Cada matí, quan surti a mirar el mar i la ciutat que encara dorm, pensaré en tu i rebré el teu amor, des d'allà on ets ara.

Em sento estimada i acompanyada per tu.

I vull agrair-te l’immens luxe d’haver-te tingut, el gran regal d’aquest mal negoci.

Pel color del blat

M'empasso la fruita amarga del dolor, tota sencera. Ja sabia que tocaria fer-ho si deixava que el meu cor fos vulnerable, i ho vaig acceptar. 
Dins hi trobo un pinyol d'agraïment. Tot el que he rebut. Malgrat tot, ha valgut la pena, i tant! Malgrat tot, hi sortiré guanyant, pel color del blat.
Aquest pinyol arrelarà en mi, i donarà molt fruit.

Apliqueu-vos-ho.
A la vida, a l'amor. Al que sigui. Val la pena, malgrat tot.

1 de desembre. Pere Mariano, in memoriam.

Quedàvem a la Renfe, i anàvem junts cap al conservatori. Repassàvem harmonia. Sempre que explico les dominants secundàries et recordo a tu, amb el sol poruc del matí reflectint-se en el mar, enlluernant-nos i amorosint el color castany dels teus cabells, mentre el tren avançava feixuc i atapeït de gent, i nosaltres fèiem equilibris amb la llibreta, el llapis, la goma, i vinga esborrar i vinga escriure, i tu maleint les cinquenes paral·leles, i fins i tot enfadat amb mi si jo te'n trobava una. ("no m'ho diguis, dona!! Tan feliç que era!)
I parlàvem. De música. D'art. De la veu (quina veu que tenies, Pere...) I també de xorrades. Fèiem safareig. I rèiem molt. Moltíssim. Tu eres cinc o sis anys més gran que jo. Alguna vegada tenies un punt paternal, i jo em deixava estimar. M'aconsellaves. De música, de nois, de roba, de xocolata, del que fos. Jo, amb tu, em sentia tranquil·la.
Eres un bon amic. I molt bona gent.
Solíem esmorzar a mitges. Però un dia no vas voler compartir el suc que t'oferia. Tu sempre tan llaminer. I no vas voler. Va ser tot estrany, però no li vaig donar importància.
Al cap d'unes setmanes, quan et vaig tornar a oferir la palleta amb el suc, el vas rebutjar una altra vegada. En veure la meva cara d'estranyesa em vas dir "bé, dona'm el darrer culet". 
Jo vaig fer un acudit sobre aquesta frase, que et va fer esclatar en rialles, i acabar fent un rànquing de culets d'amics nostres, tu eres tot un crític.
No ho vaig entendre fins molt més tard, per què de sobte vas deixar de compartir les begudes amb mi. Per què de sobte vas com esborrar-te. Per què vas fer aquella cara de pànic el dia que vas esternudar tan aparatosament i no tenies mocador. Vaig entendre, després de molts anys, que em volies protegir, perquè no se sabia ben bé com es contagiava la malaltia que t'acabaven de diagnosticar, o potser sí se sabia, però no les teníem totes. Vaig entendre que no volies que jo pogués pensar que m'havies posat en perill, o que em sabés greu la complicitat que havíem tingut sempre.
M'ho vas dir molt més tard, ja ingressat a l'hospital. Quan la teva pell ja estava plena de crostes ben lletges, i estaves tan prim que feia com por tocar-te. 
Sí, Pere, em feia por tocar-te. No perquè tinguessis la Sida. Perquè eres tot pell i ossos, perquè eres tan  fràgil, que feia la impressió que només de fregar-te et podíem fer mal.
I vas obrir els ullassos, que amb la malaltia se t'havien fet grossos fins gairebé engolir-te tota la cara. I em vas dir Tinc Sida, Maria... Sida! I m'ho deies furtivament, semblava que tinguessis por que fugís, com van fugir tants altres que es deien amics teus.
I jo et vaig agafar de les mans, i tu em vas dir m'estic morint. I et vaig prometre que, mentre jo visqués, tu no moriries. 
Tantes vegades he pensat en tu. Escoltant òpera barroca, trobant programes antics de concerts, o exercicis d'harmonia en fulles groguenques.
Demà és el dia contra la Sida, que ara és, al primer món, una malaltia crònica. Ai, Pere, si t'haguessis contagiat una mica més tard, potser t'hauries de prendre mil píndoles, però encara somriuries als matins, i encara, qui sap, cantaries.
Saps? No tinc cap foto teva. I he perdut el compte dels anys que fa que vas morir. 

Quan ja he publicat aquesta entrada, veig que no és la primera que té dedicada el Pere. Podeu llegir una altra entrada clicant aquí

Els anys i els amics

Quan vaig fer vint-i-cinc anys, em van fer una festa-sorpresa xulíssima, en la que vaig haver de fer una gincama i passar diverses proves per aconseguir els regals que m'anaven donant (vint-i-cinc, en total, com no)
De tots aquells presents, el que guardo amb més estimació és un àlbum amb tot de dedicatòries d'amics, alguns que vivien ben a prop, altres que ja eren massa lluny en Kilòmetres, però ben dins del cor.
Va ser una tarda estupenda, que es va allargar fins a una nit memorable en què em vaig anar a dormir feliç i extenuada, demanant poder tenir sempre aquella gent que em feia sentir tan estimada al meu costat. 
Demà fa vint-i-un anys que en tinc vint-i-cinc, i he recuperat aquell àlbum.

Amb tendresa veig fulls de gent que ja ha marxat: els meus avis, la tia monja... i algú ben jove que no li tocava encara.
Dels que encara són vius, puc dir amb goig que encara en mantinc el contacte amb la gran majoria, i que, a dia d'avui, gairebé tots repetirien a l'àlbum. Puc dir que he perdut pocs amics, en aquest procés de créixer. 
I també dic amb goig que n'he afegit d'altres, que en aquell moment no havien aparegut, o que ja coneixia però no eren ni de bon tros tan importants per a mi com ho són ara.

Doncs això. Que em sento afortunada. Pels que m'acompanyaren en aquells anys tan feliços, pels que encara ho fan, pels que de ben segur s'incorporaran a aquest viatge.
Gràcies, de debò.

Coses que fem les mares que tenim els fills lluny

- Durant molts dies encara vius com si ell estigués a casa, et costa interioritzar que no hi és. Per exemple, pares taula com si ell hi fos. En el meu cas, encara hi ha dies que agafo quatre coberts, o quatre gots, enlloc de tres, i al principi vas a comprar sense tenir clar que, per exemple, no consumim tant pa, si falta un.
- D'altra banda, tens molta menys roba per rentar, estendre, planxar i posar a lloc. Hi ha menys sabates, menys abrics, menys tovalloles per casa. I no, no et fa il·lusió tenir menys feina.
- Et sorprens de com una sola persona pot ocupar tant, no només físicament, sinó també emocional. Et costa passar per davant la seva habitació, o els seus espais. Se't fa estrany veure-ho sempre tan endreçat, per exemple. Jo enyoro sentir el seu violí, i això que no tocava tant com això.
- Constantment estàs pensant què diria ell. Per exemple, en les petites coses que li feien gràcia. O penses ara diria tal cosa. Ara riuria d'aquesta manera. Ara...
- Algun dia et quedes embadalida mirant una foto de quan era petit, i et preguntes com és possible que hagi passat tan ràpid, com és possible que estigui tan lluny de tu, què estaves fent mentre ell creixia tant i es veia valent per marxar mar enllà. 
- I voldries tenir braços molt llargs, per travessar terres i oceans, i amanyagar-lo en els moments durs que saps segur que està passant, tan lluny dels teus braços que abans ho curaven tot. I ja entens que és pel seu bé, però t'hauria agradat retenir-lo una mica més, perquè el veus petit, encara que faci temps que s'afaita.
- Estàs tota l'estona pendent del telèfon, per si ha dit alguna cosa al grup de what's up de la família, o per si ha penjat alguna cosa al facebook, o per si t'ha trucat.
- Quan pel carrer et trobes els seus amics te'ls mires amb tendresa, et preguntes si ara fa l'embalum que fan ells. Reprimeixes les ganes de dir-los envieu-li coses, digueu-li coses.
- Poses al telèfon una aplicació per saber la temperatura que fa allà on està, i la mires cada matí. I algun cop li has enviat un what's up a les 7 del matí dient-li "abriga't", i et fa por que t'enviï a pastar, però ho fas igualment.
- I després penses en la quantitat de nois i noies que marxen a estudiar fora "no-n'hi-ha-per-tant", et repeteixes com en un mantra. Us podeu enviar whatsups, podeu trucar-vos per l'skipe...I penses en els aventurers que marxaven a Amèrica, al segle XVIII... i en les seves mares. I no entens com ho podien suportar, perquè a tu l'enyorament hi ha dies que et fa mal físic.
- Alguna vegada, fent canvis d'armaris o simplement endreçant, trobes una peça de roba seva, i l'ensumes amb avidesa.
- Quan fas la compra de la setmana i al súper passes per davant les seves galetes favorites tens una punxada d'enyorament.
- Hi ha dies durs, i també dies duríssims: el dia del seu sant, o aniversari, o algun dia que, per la raó que sigui, és especial. I aquell dia plores molt, per qualsevol fotesa.
- I és que malgrat estàs molt contenta per ell, i molt orgullosa de com ho està fent, de com de bé se'n surt, tens molta plorera, i és una barreja tota rara de pena i d'alegria que no saps explicar.

(Aquest post és inspirat per aquest altre)

Los errores de los profesores

Estoy asustada.  
Vean este tweet:

Una profesora de castellano corrige una redacción y se equivoca, con un error absolutamente tonto, quizá producido por la prisa, por el estrés, por haberlo leído cincuenta veces mal. El cerebro es muy cabrón, a veces. 
Pues el padre de la niña envía un tweet con una foto del error a Pérez-Reverte, que con su indudable superioridad intelectual y facilidad de palabra monta un pollo, y un montón de gente se ríe de la profesora. Algunos incluso piden que la despidan, y no faltan los de la cantinela de que si son de la pública no se les puede hacer nada porque tienen plaza, y si son de privada son enchufados,
y tal. Qué fácil lo tiene la gente para opinar y para hacer leña del árbol caído. 
¿Esta gente no se equivoca nunca, nunca, nunca? ¿Esta gente sabe cómo de extenuante puede ser la docencia? 
Y otra cosa, desde mi atrevimiento ¿Qué es ser un buen profesor? ¿No equivocarse nunca? ¿Seguro? ¿O quizá sonreir cuando tus alumnos te corrigen, felicitar a quien te ha pillado y mostrar que equivocarse es humano, y que todos podemos aprender?  
¿Queremos profesores que nunca, nunca, nunca se equivoquen? 
Yo no. Para ello ya nos irían bien los robots. No se equivocan nunca, y no tienen bajas laborales. Eso sí, nunca abrazarán a los alumnos cuando tengan un mal día, ni les atarán los cordones de los zapatos, ni les guiñarán el ojo cuando les devuelvan un examen con muy buena nota. 
Quiero que los profesores de mis hijos se equivoquen, y sepan aceptarlo. Estoy convencida que mis hijos aprenderán más de ellos que de personas rígidas que nunca duden. 
Quiero que los profesores de mis hijos los acompañen en su camino, que les enseñen a colaborar, que despierten en ellos la inquietud artística, la curiosidad científica, el espíritu crítico ... Y eso, de verdad que no tiene nada que ver con cometer una falta de ortografía. UNA falta de ortografía. 
A este padre indignado, y a Pérez-Reverte, (a quien por cierto, admiro mucho y leo siempre que puedo) les deseo que no se equivoquen nunca. Si son tan intransigentes con los errores de los demás, supongo que viven fatal los propios.

Els errors dels professors

Estic esgarrifada. 
Mireu aquest tweet:

Una professora de castellà corregeix una redacció i s'equivoca, amb un error absolutament beneit, qui sap si produït per la pressa, per l'estrés, per haver-ho llegit cinquanta vegades malament. El cervell és molt cabró, a vegades.
Doncs el pare de la nena envia una foto a Pérez-Reverte, que amb la seva indubtable superioritat intel·lectual i facilitat de paraula munta un pollo, i un munt de gent se'n fot de la professora. Alguns fins i tot demanen que l'acomiadin, i no falten els que fan la cantarella de que si són de la pública no se'ls pot fer res perquè tenen plaça, i si són de privada són enxufats, i tal.
Que fàcil que ho té la gent per opinar. I per fer llenya de l'arbre caigut.
Aquesta gent no s'equivoca mai, mai, mai? Aquesta gent sap com d'extenuant pot ser la docència?
I una altra cosa, permeteu-me. Què és ser un bon professor? No equivocar-se mai? Segur? O potser somriure quan els teus alumnes et corregeixen, felicitar a qui t'ha enganxat i mostrar que equivocar-se és humà, i que tots podem aprendre? 
Volem professors que mai, mai, mai s'equivoquin?
Jo no. Per a això ja ens aniria bé tenir robots. No s'equivoquen mai, i no tenen baixes laborals. Això sí, mai abraçaran els alumnes quan tinguin un mal dia, ni els cordaran els cordons de les sabates, ni els picaran l'ullet quan els retornin un examen amb molt bona nota.
Vull que els professors dels meus fills s'equivoquin, i sàpiguen acceptar-ho. Penso que els meus fills aprendran més d'ells que de persones rígides que mai dubtin.
Vull que els professors dels meus fills els acompanyin en el seu camí, que els ensenyin a col·laborar, que despertin en ells la inquietud artística, la curiositat científica, l'esperit crític... I això, de debò que no té res a veure amb fer una falta d'ortografia. UNA falta d'ortografia.
A aquest pare indignat, i a Pérez Reverte, (a qui per cert, admiro molt i llegeixo sempre que puc) els desitjo que no s'equivoquin mai. Si són tan intransigents amb els errors dels altres, suposo que viuen fatal els propis.

Les coses que costen

Avui he entrat a una botiga on no havia anat mai. La dependenta m'ha atès amb amabilitat i professionalitat. Quan ja havia cobrat, mentre embolicava, em parlava somrient i cordial de les beneitures que parlen les dependentes amb les clientes.
En això que, quan ja acabava, ha sonat el telèfon i ha contestat. Mentre acabava de fer-me el paquet anava dient sí… bueno… un poco mejor...
M'ha donat el paquet, i jo, despistada com anava, no l'he mirat als ulls. 
Quan sortia, he sentit que se li trencava la veu, es posava a plorar i deia.
–Mira, que esto me está costando mucho.
He tornat cap a casa pensant en aquesta noia. Tenia ganes de tornar enrere i abraçar-la fort. De dir-li no sé quina és la teva lluita, no sé què és això que t'està costant, però sé que necessites una abraçada.
He tornat a casa pensant que no havia notat el seu dolor. Si no hagués sonat el telèfon, jo no hauria sabut que darrera la seva amabilitat hi havia una ànima ferida.
Després he pensat en les coses amb les que estic lluitant, amb les coses que m'estan costant, en les ferides de la meva ànima. En tinc unes quantes, i fan molt mal. Molt més mal del que em pensava. Sóc conscient que és el preu que pago per altres coses. Algun cop em pregunto si no pago un preu massa alt. No ho sabré mai, però són les regles del joc.
Sí. Tots tenim coses que costen. Que costen moltíssim. Algun dia se'ns esquerda la veu, o el cor, i necessitem una abraçada.
No sé si la noia de la botiga ho hauria viscut bé, que jo m'hagués fet enrere i l'abracés. A vegades, el dolor es porta per dintre i prefereixes no mostrar-lo a ningú, i menys a desconeguts. A vegades, al contrari, va bé que algú que no sap res de tu et faci costat.
He tornat a casa preguntant-me quant dolor amagat hi havia en els ulls de la gent que em creuava. 
També em preguntava si algú nota el meu dolor.
Per cert, accepto abraçades.

Saviesa, serenor i amor.

Tornava a casa massa tard, després d'una jornada extenuant. Pensava en la frase d'Steve Jobs: cada matí es preguntava "si avui fos el darrer dia de la meva vida, voldria fer el que faig?". Si durant massa dies seguits es responia que no, sabia que havia de canviar algunes coses.

M'he plantejat si estimo prou el que faig. Sé que ho faig bé, almenys el millor que sé, però... és el que vull fer?

He atès tantes urgències avui! En varis moments m'he sentit tan desbordada que he tingut fins i tot plorera. Hauria volgut contestar millor. Hauria hagut de callar, en el moment en el que he cridat. Com hauria volgut poder actuar amb més serenor, amb més saviesa, amb més amor.

Però després sabeu què ha passat? Que una persona que aprecio m'ha valorat molt bé. No m'ho ha dit directament, però m'ha arribat, via una bona amiga.

I m'he reconciliat amb el meu cansament.

Sol passar, que les coses arriben quan necessites que arribin. Sol passar que algú diu una cosa bonica i t'alegra un dia aspre (per què no diem, doncs, més coses agradables? Per què no m'ho ha dit a mi directament? Tant se val!)

O sigui que demà hi tornaré. Sé que m'espera un dia dur. He de desencallar assumptes difícils. Ho faré el millor que pugui, i segur que m'equivoco, i segur que faig coses bé.

Si demà fos el darrer dia de la meva vida, voldria poder dir que he actuat amb saviesa, serenor i amor.

El cel

Per a mi, el cel és un lloc on sempre és ara. On no hi ha ahir per enyorar, on no espero perquè tot és, simultàniament, condensat en el meu cor. Un lloc on no he de renunciar, doncs tot està en mi, com aquells forats negres on hi cap, dens i profund, un univers, i ho visc tot a l'hora, vibrant i intens.
El cel és un lloc on encara sento riure els meus avis, asseguts a la fresca la nit d'estiu. I és un lloc on, a la vegada, els meus fills són grans, i en Miquel somriu des de dalt d'un trampolí i en Mateu em mira orgullós després de marcar un gol.
El cel és aquell dia en què plovia i els vidres de la classe es van entel·lar mentre la madre Rufina explicava les equacions. I també és el primer dia que vaig deixar el Miquel a escola. És el dia que els nervis se'm menjaven mentre esperava que el Mateu acabés l'examen al conservatori.
Al cel visc a l'hora el dia en que em vaig enamorar i el que el meu cos s'esqueixava per donar a llum. És el moment en què el meu fill em mira golut, mentre li dono el pit, i el moment en què m'ajuda a encendre les espelmes d'aniversari del seu germà. És el moment en que tinc dues setmanes de vida i m'emboliquen fort perquè aguanti el fred humit i inclement de Pollença, i és aquell agost en què el sol ardent del desert d'Arizona em clivella la pell. Al cel, espero poder viure el dia que vaig començar a caminar, agafada de la mà ferma del meu pare, un jove en aquells moments, i també el dia que vaig acabar la primera cursa de 10 km.
En el cel, puc viure tot això a l'hora. En el cel no m'acomiado de ningú, perquè tots estan aquí, amb mi. En el cel no he hagut de passar per cap desamor: puc estimar tothom sense haver-me d'acomiadar mai.
I per això no hi caben les llàgrimes, al cel. Perquè la gent que estimo és sempre amb mi, ho puc tenir tot, sense renúncies. 
I és que, a la meva edat, encara em costa entendre que a la vida quotidiana s'ha de renunciar per continuar endavant, per donar espai a les coses que vindran. 
Jo voldria poder abraçar encara sa meva padrina. I em costa no fer-ho, tot i que és el preu que he de pagar per aquest present. 
Present que hauré de deixar passar, perquè el futur ve empenyent amb força.
Per això espero que el cel s'assembli a aquest que somio. I pugui estimar-ho tot sense renunciar a res.

A escola.

Avui vull dedicar aquesta obra al petit Bernat, i a tots els que com ell, comencen P3.
A "l'escola de nens grans", que diu ell, aprendrà moltes coses: de països llunyans, i d'aquí ben a prop. Trobarà amics i amigues, i es pelarà els genolls, es farà gran, experimentarà, jugarà, sortirà, escriurà (lletra de pal i lletra lligada!) parlarà altres idiomes, es mocarà amb la màniga de la bata, sortirà al pati corrent, escoltarà música, farà panellets, tombarelles, dibuixarà…
Aprendrà a esperar el seu torn. A aixecar la ma per preguntar. A col·laborar amb els companys per aprendre. A fer fila, a estar callat, i a parlar quan toca. A que hi ha nens que fan el Ramadà, i d'altres que fan la primera comunió, i que tots poden ser amics.
Potser troba que alguna senyo li té mania. Potser a escola coneix el gran amic de la seva vida. Potser a colònies s'enyorarà de casa. Potser perd la goma d'esborrar. Potser va sempre amb la bamba descordada. Segurament aixecarà la mà perquè vol esborrar ell la pissarra. I li farà molta il·lusió que l'enviïn a fer encàrrecs a secretaria.
Es posarà guixos a la butxaca i pintarà el terra del pati. Jugarà a pilota i a un-dos-tres pica la paret. Es farà algun repeló al dit que li farà mal. Perdrà una xancleta al vestidor. 
Portarà caramels el dia del seu aniversari, i els repartirà taula per taula orgullós. Per sant Jordi durà una rosa de paper de seda i un punt de llibre a casa. Aprendrà el poema de Nadal i el recitarà pujat sobre una cadira. Dibuixarà flors amb les seves parts, i un volcà amb lava de color vermell, i com que és un noi del segle XXI editarà arxius d'audio, i buscarà a internet informació, i farà textos per presentar als jocs florals.
Es cordarà ell tot sol la bata, i al menjador s'ho acabarà més o menys tot, i farà festa quan hi hagi croquetes, i el renyaran si s'ha deixat l'equipació d'educació física, i a les excursions s'asseurà al bus amb un amic i parlaran molt, però potser tornant es quedarà adormit.
Algun dia no s'haurà après la lliçó i anirà a escola amb mal de panxa. Li faran alguna injustícia, segur, i aprendrà a gestionar les seves frustracions. Abraçarà els seus amics si estan tristos. I s'enrabiarà altres vegades. La bata se li farà petita massa ràpid.
Algun dia no ens adonarem i ja estarà acabant la primària. I haurà après moltes coses, i potser ja intuirà que n'hi queden moltes per aprendre.
Bernat, gaudeix d'aquests anys. Sigues un nen feliç.

(toca el piano el gran Horowitz, em disculpo pel tall final brusc)

Focalitzar.

Fa unes setmanes vaig estar penjada vuit hores a l'aeroport de Barcelona. Va ser realment pesadet. Em vaig comprar una novel·la que vaig acabar aquella mateixa tarda, vaig comprar moltes xuxes, vaig mirar mooooooltes botigues, em vaig perfumar ben perfumada...
Fa molt temps vaig explicar coses que faig quan viatjo en avió. Ho podeu llegir clicant aquí.
Bé, doncs passejant, vaig veure que sota les escales mecàniques que connecten les arribades amb les sortides, hi havia un oratori interconfessional. 
Segons el que posava a fora, era un oratori cristià, musulmà, jueu i alguna més, em sembla que budista, però potser dic mentides. 
A mi sempre m'ha agradat entrar a temples de confessions diferents, i em va picar la curiositat. Com és un temple "universal"?
Voleu que us ho digui?
Horrible. 
L'espai en si consistia en una habitació amb llum artificial i bancs sense respatller. 
No estava encarada absolutament a cap lloc. No hi havia cap símbol, de cap casta. Parets blanques. Desangelat és el qualificatiu més benèvol que li podria donar, i el trio ben a consciència de que em refereixo a un lloc que, a priori, està pensat per a connectar amb la transcendència.
De tota manera, vaig decidir seure per intentar pregar. Darrerament connecto amb moltes realitats que em fan sentir la necessitat d'encomanar-les a Déu.   
Perdoneu si us semblo esotèrica, però no sentia cap mena de vibració, res. No era un lloc especial, em va semblar que els arquitectes van aprofitar un lloc que els quedava "mort" per ficar-hi això, però sense cap intenció de transcendència.
A part, em va fer molt mala espina, perquè no feia ni un minut que era allà i van entrar dos individus estrangers a comptar un feix de diners que duien amagat. Em vaig fer por i vaig marxar.
Em vaig quedar molt fomuda, perquè esperava un enriquiment (sempre ho és, descobrir altres maneres d'espiritualitat) i em vaig trobar una fredor molt gran.
Després vaig pensar que necessitem focalitzar la nostra espiritualitat. Cap a alguna cosa. Que necessitem un símbol, una imatge, o una música, ni que sigui una espelmeta.
No queda progre, però ja és que m'és igual ser moderna. 
Sabeu què m'impedia resar, allà? Potser les vibracions, potser la buidor? No sé. Jo he pregat en esglésies de països en guerra. I he pregat en una banyera d'aïllament sensorial (sí, ho sé, sóc friki... però ho estic deixant!)
No em molestava, doncs, la buidor ni les males vibracions.
He compartit també pregària amb un monjo budista, he pregat en una mesquita i en varis temples cristians, siguin catòlics, protestants, anglicans o ortodoxes.
Em molestava la falta de focalització.
Necessito enfocar, dirigir-me a algú, anomenar-lo, sigui Deu, Adonai, Yahvé, Pare/Mare o qui sigui. 
Necessito dirigir-me a algú.
Per això, perquè aquell espai desangelat, per tenir content a tothom no es dirigia enlloc, no hi vaig poder resar.
Al dia següent vaig veure sortir el sol des del mar en calma. I vaig pregar intensament.

Deixar volar

Gener de 2001. Jo sortia de l'hospital amb en Miquel, tres quilos de tendresa embolicats en una manteta de color blau cel. Estava aterroritzada. Tenia el Jordi darrera, carregat amb les bosses, el maxi-cosi i els rams de flors. Jo només duia el petit Miquel, i em feia por que em caigués de les mans, tan maldestre que em sentia. Quan em vaig acomiadar de les infermeres em vaig posar a plorar. Perquè a casa no tindria el timbre màgic que feia que aparegués algú que m'ajudava, a canviar el bolquer, a posar-me'l al pit, o a  curar-li el llombrígol.
I ja a la porta de l'ascensor, va passar per allà el pediatra. 
Era un senyor, com us ho podria dir? Semblava el gran barrufet. Era calb, tenia la cara rodona, un nassaró com una patateta enmig, les galtes vermelles i una barba blanca. Era més aviat baixet, la bata patia a l'alçada de la panxa, i semblava que abracés amb la mirada.
Es va aturar, i suposo que em va veure la cara d'espantada. 
Se'm va acostar.
–Ja marxeu?
Vaig fer que sí amb el cap, tenia un nus a la gola i no em veia amb cor de parlar.
Mentre el Jordi pitjava el botó de l'ascensor (perquè ni això em veia amb cor de fer jo) el gran barrufet em va somriure, va acaronar el caparró del Miquel i em va dir quelcom que sempre més li agrairé:
–Recorda sempre una cosa: No és tan fràgil com sembla, i en saps molt més del que et penses.

Quan vaig tenir el Mateu, al mateix hospital, vaig tenir una altra pediatra, però penso sempre en aquell, que fou com un àngel que va arribar per dir-me el que necessitava sentir.
Doncs sí. En Miquel no era tan fràgil, i va resultar que jo no era tan beneita. 


El temps ha passat massa ràpid. Ahir tenia un nap-buf que mirava el Winnie-the-Pooh, que odiava que li rentessin el cap, que ballava amb qualsevol música i que feia preguntes desconcertants.
Ara tinc un jove que marxa a estudiar a l'estranger.
Buscava una imatge de la seva infantesa, i com si fos un eco d'aquella frase que em va dir el pediatra, aquests dies que estic preparant el meu cor pel comiat, he trobat això:

Tinc tanta por com aquell dia, sortint de l'hospital. I en Miquel també en té. Però confio en ell. Que és valent, que és fort, i que és llest. Que li costarà sortir del niu, però que sent que ho necessita.

Miquel, t'estim més del que mai sabré dir-te. I com que t'estim, t'he de deixar volar.
Encara que se m'esqueixi el cor.
Fill meu, surt al món. Tens les arrels ben fondes, tens les ales ben fortes. Ho faràs molt bé. 
Perquè ets valent, ets fort, i ets llest.

Els llocs sagrats

Cada dos o tres anys, la padrina Maria demanava a món pare que, camí de la cala, passéssim per dins de Santanyí. El meu pare es ficava pels carrerons del poble, i en arribar al lloc returava una mica el cotxe.
I la padrina mirava per la finestra, i sempre feia un gemec mig amagat que es pensava que els altres no sentíem. Solia donar cops a la finestra amb el ventall, i sentenciava amb veu una mica trencada: "això era ca meva"
Tinc aquells moments clavats als plecs del cor. Jo estava embotida entre la finestra i sa padrina, mumare i la meva germana també assegudes darrera en aquell 850 amb seients d'escai que amb la suor s'enganxaven a la pell de les cuixes i feia tant mal.
I a mi em feia una mica de vergonya, el gemec de sa padrina, els ulls plorosos, la pell tremolosa del seu braç donant cops de ventall a la finestra. Ja ho sabia, que sa padrina havia viscut la infantesa en aquell carreró asolellat, però no acabava d'entendre què significava per a ella. Als meus pocs anys, la vida començava amb jo: que els meus pares o els meus avis haguessin viscut abans era una teoria, però per alguna mena d'egoïsme infantil, allò no importava: la vida començava amb mi.
Ja no sabria trobar aquell racó tan estimat de sa padrina, que fa catorze anys que va morir. Ara que tinc fills que amb la seva insolència es pensen que la vida va començar amb ells, molt sovint penso en ella, en sa padrina Maria, que a més del nom em va donar tantes coses.
Avui he tornat a la cala. Des de l'aigua he mirat la barraca on guardava la barca el tio Tomeu. Les emocions m'han anat a la gola. Tenia els meus fills papallonejant a l'aigua. Jo els he dit aquí vaig passar molts horabaixes d'estiu, quan era nina.
En Miquel i en Mateu han continuat bussejant i fent el burro a l'aigua, com si jo els hagués dit la cotització de la borsa. Mentre, un alemany amb panxa cervesera s'estava prenent el sol davant la barraca, amb un matalàs inflable, i a mi m'ha semblat que estava profanant el lloc sagrat de la meva infantesa.
I he recordat la padrina, el seu gemec amagat i la meva indiferència.

Tornar a enamorar-me

Fa tretze anys, quan vaig quedar embarassada den Mateu, vaig tenir, més o menys per aquestes dates, un dilema. 
Jo estava dempeus, a petar d'ones d'una platja que estimo molt, i mirava el Miquel,  que tenia tot just un any i mig, assegut als meus peus. El veia jugar atrafegat a la platja, remenant sorra i xapotejant a l'aigua. 
I jo pensava que no podria mai estimar una altra criatura com estimava aquell nap-buf que agafava sorra a grapades,  s'entusiasmava amb les onades, reia amb la boca ben oberta, s'empassava l'aigua i tossia amb els ulls plorosos sense deixar de riure.
Va resultar que sí. Que és possible estimar un altre fill. No igual, perquè cadascun l'estimes diferent, però va néixer el Mateu, un altre masclot com son germà, i un any després jo tornava a estar a la platja, tenia el Miquel amb el flotador saltant entusiasmat les ones amb son pare, mentre jo alletava el Mateu després del bany (ens banyàvem junts, després li donava el pit i es quedava fregit, dormidet sobre la tovallola, tip i feliç)
I vaig pensar, ostres, tanta por que em feia, i resulta que es podia. Es podia estimar dos fills, l'amor es va tornant gros, i sembla mentida com, quan més en dones, més en tens. 
Perdoneu-me la cursilada. 
Bé, doncs una mica estic igual, ara. 
Quan estava escrivint la meva primera novel·la, pensava mai més. Mai més tornaré a enamorar-me d'una història prou potent com per fer-me oblidar tot, com per posseir-me d'aquesta manera tan poderosa que faci que tot el meu pensament giri al seu voltant. 
Bé. Ara la meva primera novel·la està en vies de publicació (Sí! Me la publicaran!! Ara llibres, a la col.lecció Amsterdam. Quan tingui la data exacta ja us ho diré, això del món editorial va amb una lentitud exasperant)
Doncs, això, que m'he tornat a enamorar, quan em pensava que no era possible.
Una altra història ha trucat a la meva porta. Com em va passar amb la primera novel·la, he estat dubtant de si valia la pena. S'està molt bé deixant que els dies passin mandrosos... escriure una novel·la (i pretendre continuar treballant, tenint família i dormint un nombre d'hores raonables) és un desgast emocional i físic molt intens que fa molt respecte. Ara però, el pessigolleig de la història que em demana ser escrita, s'està tornant en una urgència, un desig, unes ganes brutals de tancar-me amb ella i estimar-la, teixint paraules, arrodonint-la, llimant les arestes, buscant els punts de tensió, el ritme de la història.
O sigui que sí, que és possible. Estimar dos fills, o tornar a enamorar-te prou d'una història com per decidir deixar la comoditat i donar-li forma, i permetre que ella et canviï a tu també, doncs amb la creació, com amb l'amor, mai se'n surt sent la mateixa persona que se n'ha entrat.

L'esfera

A vegades he sentit com si la meva vida adquirís volum. Com si fins en aquell moment jo hagués estat una circumferència i m'estigués tornant esfèrica.
M'explico?
El que fins aleshores era pla s'expandeix, cap amunt, més enllà dels meus límits, com si tota jo pogués irradiar llum; i a l'hora cap al centre, al ventre de mi, com si les meves vísceres fossin una porta secreta que duu a un nucli poderós i del qual no veig el final, a la manera d'aquells forats negres que m'han explicat mil cops i no acabo d'entendre.

És quelcom subtil, però preciosament intens.
Repasso els moments en que he sentit això, i han estat moments de gran patiment, la majoria. I algun de molt goig, però els menys.
Potser és una manera de trobar sentit a coses com el dolor o la pèrdua, a les mossegades que em trobo en el camí, però ser conscient d'aquest procés de créixer m'ha anat molt i molt bé per a acceptar amb serenor les tempestes.
Quan ens enfrontem al buit, a la pena, a les llàgrimes. Tenir molt present que les crisis són oportunitats, malgrat fan mal, perquè sempre en fan. Que tot creix esquinçant el present, i res del que val la pena es construeix sense dolor

El teu record

Molt sovint em pregunto què diries de mi si poguessis veure'm ara. Si series condescendent amb les meves incoherències. Si sabries reconèixer en mi a la noia de vint-i-pocs que vas tenir al costat tantes estones, tocant la guitarra, pregant a la cripta, parlant hores i hores.
Perquè estic molt canviada, saps? Tanmateix, penso, sempre havíem estat tan diferents, tu i jo. Suposo que per això teníem aquesta complicitat tan especial. 
Ja sóc una dona madura, Bartolo. Tinc dos fills i un marit que mai et va conèixer. La vida m'ha donat moltes coses bones, i m'ha esgarrapat molt fort altres vegades.

Mai sabrem què hauries arribat a ser, tu, si t'haguessis posat el casc aquell vespre de Juny. Tu has quedat allà, penjat dels vint-i-dos anys, amb la teva veu rovellada, la guitarra, els tatuatges, la lluïssor als ulls.

Et vaig prometre que sempre seria fidel al teu record. Pensava, en la meva gosadia, que sempre més ploraria. Malgrat encara em fas plorar, no sabia en aquells moments que ser fidel al teu record voldria dir retrobar la felicitat, i viure-la intensament de part teva. Ser sempre conscient que en qualsevol moment la vida dóna un gir, i que cada petita engruna de felicitat, de goig, s'ha d'assaborir.

I sí, som feliços, els que et vam estimar. Parlem de tu, amb aquella tossuderia de no voler que te'n vagis. Tirem endavant. Una mica, de part teva.
Guardem el teu record com un dels més preuats tresors.

El que s'espera de tu

Per què continues així? 
T'ho pregunto, i em quedo a l'espera de la pantalla. Els tres puntets intermitents m'indiquen que escrius, que esborres, que tornes a escriure, que tornes a esborrar. 
Finalment em dius
-És el que s'espera de mi.
I  a mi m'agradaria poder fer-me líquida, o fer-me llum, i travessar la pantalla i arribar a tu, al teu ordinador,  que espera una resposta que no sé donar-te, i fer-te una abraçada intensa, perquè no et sentis tan sol, estimat amic.
-M'hi vaig comprometre -continues.
I després d'un silenci llarg, acabes de reblar el clau:
-Per tota la vida. 
Tens raó. Et vas comprometre.
Ningú t'ho va explicar, oi? Fa vint anys, quan li vas dir sí, t'estimo,  vull ser el teu home per sempre.
Ningú et va explicar que amb amor no n'hi ha prou. Que calen moltes més coses. Que els petits defectes encantadors es convertirien en manies insuportables. Que el tedi, les obligacions, la rutina t'aniria corcant. Que alguns dies et quedaries més tard a la feina just per no anar a casa, on ja no et fa il·lusió arribar. Que et faria pànic que els vostres fills es facin grans, perquè tens por de perdre el que més fermament us ha unit durant tants anys.
I tot i així, t'hi hauries casat, ho sé del cert, perquè sé que l'estimes, i molt. 
... Ningú és tants anys infeliç al costat d'una persona si no és que se l'estima.

L'estimes, i molt. 
L'estimes, però potser heu fet l'amor quaranta vegades, en vint anys. 
L'estimes.
Però ella no et desitja. 
L'estimes, però per tenir una relació sexual, (sense penetració) has de pidolar carinyo, has de pregar per afecte. I quan ella s'hi avé, ho fa amb aquell posat cansat d'estar-te fent un favor, d'estar fent coses que no li agraden. I arriba un moment que tu te n'atipes, de demanar afecte.

La teva dona et fa sentir un ésser castrat, incomplet  Ho vol tot de tu, menys la teva condició de mascle. El sexe li molesta. No li agrada.
I tu, que l'estimes, has estat molts anys plorant, has fet el possible per trampejar, t'has enamorat d'altres noies, i amb alguna has arribat més enllà del que hauries hagut. Aviat farà un any que vas estar per darrera vegada amb una altra dona, i des d'aleshores ningú s'ha estremit amb el contacte de la teva pell.
Fa gairebé un any que no ets un home complert. Ets un pare, un espòs, un bon company… Ets un trofeu que ella mostra joiosa a la família, el marit perfecte que la germana mai ha aconseguit, el gendre favorit de la sogra.
Ets el seu marit. Però no ets el seu home. Ella no et vol home, la teva part sexuada li va interessar, poc, molt al principi. I d'això en fa molts anys, ja.
I ella et diu papa, i a tu et rebenta que ella et digui papa, perquè ja t'està bé, ser pare, però vols ser molt més. I no ho ets, i et conformes. No dius res, tanmateix a aquestes alçades ja no la canviaràs.
És el que s'espera de tu. 
I ho dius ressignat. 
I jo penso en el teu dolor, i també, amb permís teu, en el dolor d'ella, que sap que no sent per tu el que tu necessites que senti. Que sap que no et fa feliç.
Ets el meu amic, i t'estimo a tu, no a ella. Però penso com de difícil ha de ser la seva posició: saber-te frustrat, saber que necessites coses que ella no sap donar-te.

I no et diré res, perquè no en sé, perquè no sóc qui per dir-te res, perquè el camí aquest l'has de fer sol. 
Tu, mentre, et preguntes si podràs continuar sent fidel a un compromís que no et fa feliç, que enlloc d'ajudar-te a créixer t'empetiteix. Si no t'esquinçaràs per dintre, de tant aguantar.
A vegades desitges fer un pet. Com t'alliberaria que ella trobés algú altre i donés el pas. Algunes vegades has pensat altres coses que no t'atreveixes ni a dir en veu alta.

I en llargues nits d'insomni, amb la respiració confiada d'ella acompanyant el silenci, et preguntes si algun dia podràs ser un home total, amb tot el que ja tens, una intensa vida espiritual, amb inquietuds culturals, amb una feina tan enriquidora... i amb molt plaer per donar i per rebre.
I et preguntes si algun dia trobaràs algú que ho vulgui tot, de tu. 

Tot. 

Ensenyar, entrenar, ajudar a viure.

Ara que estem acabant aquest curs, intens i llarg, he vist unes quantes actuacions, a les escoles on treballo i en els equips d'esport on els meus fills juguen, que m'han fet pensar en això, en la gran responsabilitat que tenim els que treballem amb adolescents.

He estat pensant molt, sobre la feina de professor. 
Ser professor d'alumnes brillants i motivats és genial. Però no té cap mèrit. 
Aconseguir que algú llest tregui un excel·lent és molt bo per al professor, sempre ens agrada sentir que algú "aprofita" els nostres ensenyaments...
Però el realment fascinant de la nostra feina és quan aconsegueixes ajudar a qui li costa. Alguns tenen dificultats intel·lectuals, sí... però moltes vegades els reptes als quals ens enfrontem són d'altra mena: els és igual, ja, aprovar o suspendre. O no se senten capaços, i ja ni ho intenten, ho donen per perdut. Si aquests alumnes, a sobre, no molesten a classe, poden passar tot un curs sense que ningú se'n preocupi.
Tothom qui es dediqui al ram del guix hi pot posar una cara, a aquesta situació de la que parlo, o moltes, perquè cada vegada és més usual. A això, a més, s'ajunta una diversitat cada vegada més accentuada a les aules i una ratio més elevada, que fa que moltes vegades ens veiem superats.

El fet de tenir contacte amb l'esport, anant a partits dels meus fills, m'ha fet plantejar-me molt aquests nois i noies que eduquen el jovent d'una altra manera: entrenant. Què és un bon entrenador?
Suposo que la resposta fàcil us ha vengut al cap de seguida: un bon entrenador és el que aconsegueix que l'equip guanyi els partits. I clar, a tothom agrada, guanyar.
Però sabeu? A tots els equips hi ha sempre algú que li costa més. Que és mal destre, o poc àgil. Que no té punteria. El més fàcil és deixar-lo a la banqueta. Treure'l poc a jugar, i mai en moments importants. Tanmateix, què importa que hi hagi un adolescent empassant-se la frustració escalfant la banqueta mentre tots els seus altres companys juguen? Ell ja sap que no és bo, que és manco, que els altres fins i tot se n'alegren els dies que no pot anar a partit.

Per a mi, potser és que sóc poc competitiva, però un bon entrenador és aquell que aconsegueix que cap jugador senti que sobra. Que aconsegueix que el maldestre se senti motivat i amb ganes de millorar. Que fa que l'equip sigui cohesionat, que no en deixin cap enrere, que tots toquin pilota.
I costa, trobar entrenadors així. Potser perquè arriben a entrenar els que han estat bons, i mai saben com d'humiliant és jugar dos minuts d'un partit d'una hora.  
Hi ha entrenadors als que no els sap greu que segons quins nanos deixin l'esport. Tanmateix n'hi ha molts darrera que ho fan millor i no ho volen deixar, per què preocupar-se del que no en sap?
M'atreveixo a dir que aquests no són bon entrenadors. Malgrat guanyin tots els partits. Almenys, no és l'entrenador que vull pels meus fills. Perquè jo no vull que els meus fills "guanyin". Ei, ja m'agrada que guanyin! Però l'objectiu de fer esport és socialitzar-se, fer equip, aprendre a pensar diferent, (jugades, estratègies, fintes, etc.) i sobretot, ser millor persones. 


I ser professor de música?
Aquí m'hi he trobat moltes vegades: tenir un grup de cambra, i que algú no se'n surti gaire, tingui un sentit del ritme si més no elàstic, o l'afinació sigui quelcom secundari. 
És molt difícil gestionar-ho. Perquè a un grup de cambra, n'hi ha dos o tres més que tiren, mentre aquest altre està encallat. I has d'animar al que no arriba "sense que es noti", sense que els altres pensin que li dones una atenció excessiva, sense que se senti qüestionat.
I dóna molta feina, buscar repertori atractiu que a sobre respecti la diversitat del teu grup, i moltes vegades els hem d'adaptar, o directament composar-los nosaltres.
És canviar de mentalitat: pensar en els adolescents que tens davant, i no en l'objectiu que t'has marcat. Entendre que a aquell objectiu no hi arribaràs si no és a partir dels teus alumnes, i per tant, acostar-te a ells, a les seves aspiracions i possibilitats, i encaminar-los suaument però ferma.
És una feinada. Almenys puc dir que en el món de la música sí que és habitual sentir com un fracàs que un alumne plegui. Jo, i no sóc cap excepció, sempre que algú decideix deixar la música, em pregunto què hauria pogut fer millor, per tal que continués. No estic parlant del nivell professional, evidentment. La música, com l'esport, té de bo que en pots gaudir moltíssim sense ser professional.

No és fàcil, ser professor, ser entrenador, ensenyar música. El material que tenim a les mans és sensible, i el camí moltes vegades costerut. La temptació d'ensenyar com ens van ensenyar a nosaltres (qui arriba bé, i qui no, ja s'ho farà) és molt forta.
L'altre dia parlava amb un bon amic: jo em queixava d'una actitud d'una professora que pensava que estava perjudicant molt a un alumne. El meu amic em va dir la paraula clau: Si no estima els alumnes, no hi ha res a fer.
Aquí està, doncs, la qüestió: estimar-los. Tots, els que ens escolten amb passió, els que a classe enreden, els que no arriben i intenten passar desapercebuts, els que fallen els gols i s'entrebanquen amb la pilota, els que senten totes les notes igual…tot el calidoscopi multicolor que tenim davant.

Gran repte, estimar-los i aconseguir que cadascú arribi on pugui i se'n senti orgullós. 
I el nostre premi: veure la cara de satisfacció quan un company el felicita després d'un bon pase, o quan aprova un examen, o el somriure quan saluda després d'una audició. Això no té preu.

Cap camí és de tornada

És una de les coses que més m'ha costat d'entendre, però poc a poc ho vaig aprenent. 
Cap camí és de tornada. No podem fer enrere, com si la nostra vida s'escrivís amb un processador de text, i tornar a reescriure sense tenir en compte el que ha passat, sense que el que hem fet ens afecti.
I mira que estaria bé, oi? Algun cop poder començar abans, allà on vam virar cap a una banda, allà on vam deixar anar una mà que ens oferia una possibilitat que no gosàvem, allà on les coses haurien anat diferent només que haguéssim dit sí, o dit no. 
Cap camí és de tornada, perquè les passes donades ens fan com som, el camí ens dóna forma, com si nosaltres fóssim fang i la vida, les mans, i el temps, el foc que ens cou. No podem desfer el camí i deixar de ser el que aquest camí ens ha fet ser.
Potser per això ha fascinat tant a la humanitat la il·lusió de poder viatjar en el temps. Per refer el camí. Però no pot ser.
Cal, doncs, acceptar els nostres errors, que ens han fet així ara. Cal estimar el que som.
Cal no mirar enrere.
I ser conscient que cada dia escollim què som i com volem viure. La nostra vida actual, germen del nostre futur, és la suma de les nostres renúncies i les nostres valenties, del que hem decidit fer. Si volem que les coses vagin diferent, només hem d'encaminar-nos, a partir d'ara, cap on volem anar. 
Som el que avui triem ser, a partir del que hem après.
No s'hi val culpar a decisions de fa anys les covardies d'ara.

Aniversari

Rient, rient, avui aquest blog fa nou anys. Déu n'hi do! L'any vinent, que farà l'aniversari rodó, hauríem de fer-ne una de grossa. S'accepten suggeriments, tenim tot un any per pensar-hi. 

M'encanta Sant Jordi, diria que és la festa que més m'agrada. Em sembla d'un romanticisme brutal, això del llibre, de la rosa, dels carrers plens de gent, l'ambient festiu...
Però com que tinc aquell punt de melangia, penso en la gent que no passarà el Sant Jordi ben bé com li agradaria passar-lo. Penso en qui no tindrà cap llibre, en qui no rebrà cap rosa, en qui no té ningú a qui regalar, en qui regalarà d'esma, perquè toca, a algú a qui fa temps va estimar. No sé pas què és més trist, la veritat és que hi ha més gent sola de la que ens pensem.

I cada any, per Sant Jordi, em pregunto si el proper ja estaré signant llibres a alguna paradeta. La meva novel·la "Abans que el teu record torni cendra" està a mans d'editors en aquests moments. És curiós, saber que en aquests moments hi ha gent que tu no coneixes i que està llegint el que tu has escrit. A vegades estic a casa i em pregunto "deu haver arribat ja a l'escena tal? Què li deu haver semblat el flash-back de tal?"
He començat també una segona novel·la. Això de les novel·les és com els fills: quan en tens només un, et sembla impossible estimar a algú com l'estimes a ell... però resulta que sí, que n'arriba un altre i que també l'estimes tant que quasi fa mal. Doncs bé, ara he trobat forces per estimar una altra història, prou com per decidir passar amb ella la majoria d'estones lliures dels propers anys. Està molt embrionària, però quan més m'hi endinso més veig que serà una història potent.

Bé, doncs, us desitjo un molt venturós Sant Jordi. Amb molta lletra, amb molta rosa... amb aquesta alegria serena de les festes tan nostrades. 
Suposo que les festes diuen molt d'un país, i m'agrada molt, i penso que diu molt de com som, una festa com el nostre Sant Jordi.

Cartes no enviades

Durant els 15 dies que el Bartolo va estar en coma vaig començar a escriure-li una carta. Necessitava dir-li tantes coses! 

La intenció era que ho lleguissim junts, un cop ell s'hagués recuperat.  Com que sóc de mena de muntar-me pel.lícules (i així em va...) m'imaginava la seva recuperació, que segur que seria molt lenta, i ja em veia asseguda al seu costat, en un racó de sol, fent-li la lectura comentada de les coses que havia pensat i sentit, com d'antipàtica era la infermera més grossa, els comentaris dels parents dels altres ingressats a la UCI, el metge aquell tan bèstia dient les coses, que lluny estava ca'n Ruti...

Quan va morir encara tenia moltes coses a dir-li. Vaig continuar la carta. Adreçant-me a ell, li parlava del meu desconcert, del dolor, tan intens que era gairebé físic. Es va convertir com en un diari del dol. Algun cop el renyava (per què no et vas posar el casco, imbècil?) altres li recordava coses que havíem passat junts. Altres li parlava de mi. Del que em passava, o de la ràbia en veure que el sol lluïa i l'estiu esclatava i jo m'enamorava i el cel era serè i blau i la felicitat trucava a la porta i ell havia quedat enrere.

Vaig estar molt temps escrivint-li. Com si fos el meu amic invisible. 

I a poc a poc la meva escriptura va anar-se espaiant. Vaig trobar altres orelles que m'escoltaven en directe. Vaig tornar a desenamorar-me, i em vaig tornar a enamorar, i van venir altres estius i altres dols.

Al cap d'uns anys, preparant una mudança, vaig trobar aquells papers. Vaig rellegir-los amb una dolça melangia. Una tarda d'hivern els vaig estripar en mil bocins. No sé ben bé per què ho vaig fer. Potser pretenia tancar aquella etapa. Potser sentia que aquells papers tan íntims em feien molt vulnerable. 

Una part de mi, però, pensava que, d'alguna manera el Bartolo ja sabia tot el que li havia dit en aquells papers, i que tanmateix no em calia conservar la foto del meu dolor.

Encara ara em passa que sento la necessitat de dir coses a gent però no les puc dir. Per protegir-me a mi, o perquè potser no hi ha tanta confiança com això... Però necessito escriure-ho, perquè si no ho trec, si no ho endreço escrivint-ho, em farà mal. 

Encara ara, doncs, escric cartes a gent. Sabent que no les llegiran mai. M'adreço a gent que m'importa. Els dic com em sento, els explico les meves frustracions. Algun cop els retrec coses, els dic què m'ha molestat, o em justifico quan penso que potser els he fallat. 

Ja no escric gairebé gens en paper. Moltes d'aquestes cartes no enviades dormen el son dels justos en la safata d'esborranys del meu correu electrònic. Altres les he reciclat per històries que escric.

Va bé, fer aquest exercici. Posar les idees en clar. Analitzar què sento, i per què. Hi ha un munt de coses que no puc dir, per por de ser malinterpretada o ferir, però que necessito treure.

Algú digué que un diari s'escriu amb la secreta intenció que algú ho llegeixi. No ho sé pas. Però sí que sé que escrivint el que sento ho puc entendre, i entenent-ho puc gestionar-ho molt millor.

El mirall

Sortint de la dutxa, s'endevina en el mirall entel·lat. S'hauria d'arreglar la barba, però li fa molta mandra.

A uns quilòmetres, ella treu els estris per a maquillar-se abans de sortir a treballar. 

Es miren, cadascú al mirall de casa seva. Fa dies que no saben res l'un de l'altre.


***

En un racó a terra, la roba dels dos, treta amb urgència, feia un efecte com d'habitació d'adolescent.
–Me n'he d'anar  –va dir ell, i ella dibuixava un mig somriure que li quedava trist. 
Abans d'incorporar-se, la mirà. La vall dels seus pits pesants. La calidesa del seu ventre. La suau ondulació del pubis. Estava despentinada i tenia les galtes vermelles. En els ulls, la serenor amb turbulències profundes de després de la passió. La va besar al clotet que feia el coll darrera la orella. Va tancar els ulls mentre ensumava el seu cabell amb avidesa.
Ella va voler dir no marxis, fem una bestiesa, queda't sempre amb mi. Però no ho va dir.
Era tard, la dona d'ell l'esperava per anar a fer encàrrecs, a ella li arribarien els fills a casa aviat, potser fins i tot el marit ja hi era.
Ell es va aixecar i va anar descalç al bany. Ella el va seguir. Ell es va rentar les mans, la cara... li sabia greu treure's l'olor. Ella l'acariciava suau a l'espatlla. Ell es va girar.
S'abraçaren intensament. Despullats els dos, respiraren fons assaborint el moment que no sabien si es podria tornar a repetir gaire sovint.
–Mira que maco –va dir ella, i els dos es van mirar al mirall, abraçats.
I ella no es veia la cel·lulitis  ni les estries, ni els pits caiguts. Ell no es se n'adonava de la panxa, les canes, els braços tan prims.
Miraven nus la seva imatge reflectida en el mirall aliè, i veure's els va fer adonar que sí, que existien, que eren reals, no un somni, una anada d'olla. Eren amants, dos persones que s'havien trobat quan es pensaven que això ja no els podria passar més. Sadolls, cansats i feliços, es miraven i somreien a la imatge que els tornava: dos madurs amb cor d'adolescent.
Al mirall d'una casa que no és la de cap dels dos, en una habitació manllevada, una hora robada a l'atzar. Home i dona abraçats despullats, pell blanca, carn madura, amb la saviesa dels anys, dels camins recorreguts fins trobar-se, del desig llargament contingut.
Ella feia anys que no es trobava tan maca com en aquest moment, abraçada al cos que durant tant temps havia intentat evitar. Ell li besà el front, la cara, els llavis. Tinc cinquanta anys i tornaria a començar ara mateix, va pensar. Però tampoc ho va dir.

***
En acabat d'afaitar, es repassa amb la mà la barbeta. 
Ella es posa el rímmel obrint molt els ulls i la boca.

***
Tenen memòria, els miralls? 
Ignorant la rutina a la qual cadascú ha hagut de tornar, hi ha un mirall que reté, en alguna banda, la imatge d'ells dos abraçats?