Donar veu als impresentables

Quants de vosaltres havíeu sentit parlar fa un any d'aquest partit fascista amb nom de diccionari que ara té la clau de la governabilitat del parlament autonòmic del sud d'Espanya?

No és sospitós que de sobte ens el trobem fins a la sopa?

Quan fa uns mesos la televisió va posar en primeres notícies  aquell míting que havia omplert un palau d'esports, em vaig esgarrifar. Perquè, com autora, sé com de difícil és que parlin de tu a premsa. I que, de sobte, tota la premsa parlés tant i tant d'un partit que fins aleshores només era conegut per posar denúncies ridícules, em va donar molt mala espina. Vaig pensar, això és que volen potenciar aquest partit.

I així ha estat. Arreu se'n parla. Tenen un tant per cent ínfim de vots, però es parla molt més d'ells que de qualsevol altre. Així, donen veu a les seves propostes, arriben a molta gent, i a poc a poc van pujant en vots i quota de pantalla.

A qui interessa que guanyi punts un partit així? Doncs a la gent que mou els fils (Recordeu la portada de l'ABC el dia abans de les darreres eleccions catalanes? Recordeu que ens trobàvem aquella candidata arreu? Qui va pagar aquella costossíssima campanya electoral? I quins favors esperaven a canvi?) 

I són aquests, els que esperen cobrar-se favors, els que no volen que pugin altres partits que podrien fer trontollar el seu poder, i per això amb molta més representació no en sentim gairebé parlar d'altres partits (i quan en parlen a premsa es fa d'una manera totalment esbiaixada i maliciosa)

I també per això no em dona la gana dir el nom del partit, i prego que als comentaris ningú els anomeni. Perquè el que volen és això, que es parli d'ells, que tinguin molt ressò. El famós algoritme de facebook, que fa resaltar les notícies de les que més gent parla.

No em digueu que la premsa havia de parlar d'aquell miting del partit fascista perquè hi havia anat molta gent: aquest Nadal, milers de joves arribats de tot Europa s'han aplegat a Madrid, a la trobada de Taizé, per a pregar, i un dels seus lemes era la hospitalitat. Han estat quatre dies intensos, compartint pregàries, amistats, sent acollits per la gent de Madrid, a les parròquies i a les famílies. Realment la premsa s'ha fet el mateix ressò que un acte puntual d'un partit fascista?

No, clar que no. Perquè no hi ha interessos econòmics darrera. Perquè que els joves (i no tan joves) d'arreu s'uneixin per a pregar i acollir no interessa a la premsa, ni als poders que mouen els fils. 

No hi ha interessos econòmics darrera aquestes opcions, i per tant, només seran una petita nota de premsa, a les pàgines centrals. En canvi, aquest partit amb nom de diccionari, com l'altre amb gent que diu que són de poblacions, respon a un interès molt concret, de poders fàctics, que volen inclinar la balança cap a un malestar general, cap a un sentiment d'inseguretat, volen que mirem el nouvingut amb recel, volen que pensem que la culpa de la crisi són els que venen en pasteres, i no els que han provocat que hagin de venir en pastera. 

Fixeu-vos el tractament que fa la premsa d'aquests dos partits. Ara que el Partit de dretes de tota la vida ha cremat tots els cartutxos, han buscat dos marques blanques. La cosa està en que tot canviï per a que tot quedi igual. És esgarrifós. I ho és encara més que caiguem en el parany. 

I ara, bonus track: preguntem-nos per què uns periodistes com la Laura Rosel, Javier Ruiz o d'altres, són bandejats de programes líders d'audiència, per a proposar "entreteniment". 

Ben entretinguts som menys perillosos.

La Sota

A mi només m'ha atacat un animal una vegada. Van ser dues oques que hi havia a una casa de pagès de les cinc sènies, a Mataró. Jo anava corrent i elles em van atacar, i tinc un record molt agre, de fet no he tornat a passar mai més per allà, em fa pànic. Els animals em van atacar gratuïtament, jo no entrava a la casa, només passava pel camí, corrent al meu ritme, escoltant música amb auriculars, quan se'm van acostar amb les ales obertes i amenaçadores i vaig passar-ho molt malament. Van fer que les somniés i tot. 
La primera notícia que en vaig tenir, de la mort de la Sota, va ser a un diari digital, suposo que a La Vanguardia, però no us ho sabria dir. La notícia deia que un gos d'un sense sostre havia agredit un policia i el policia l'havia matat d'un tret al cap.
I el que vaig pensar primer va ser en el disgust que tindria el pobre policia. Perquè sabeu, jo sóc neta de militar, i educada a les monges, i vaig créixer confiant en l'autoritat, i em van dir i repetir mil vegades que si tenia un problema, busqués un policia.
Fa uns anys m'hauria quedat amb aquesta versió, però com que avui en dia tenim accés a altres maneres d'informar-nos a més de la premsa dels grans mitjans, hem sabut més coses. Fins i tot hem vist imatges de la gossa, que era molt estimada pels nens del barri, perquè es veu que era molt mansa, el sense sostre era un noi que venia braçalets i aquesta gossa era la seva única companyia. El noi va cometre l'error de dormir en un pàrquing d'un hotel de luxe, que va trucar a la policia per fer-lo fora. La guàrdia urbana hi va anar de males maneres, i la gossa es va posar a bordar quan veia que agredien el seu amic. Un policia li va posar el genoll sobre el coll, la va tirar a terra i li va disparar un tret al cap. 
Les imatges són esfreïdores: la gossa agonitzant mentre encara remena la cua i el seu amic, desesperat, reduït a terra per un grapat de policies, sense poder abraçar la seva estimada en el darrer alè. Ha passat fa dies, però no puc treure-m'ho del cap.
I a partir d'aquí, voldria fer tres reflexions. 
La primera, és que si la gossa hagués estat realment agressiva el policia no l'hauria pogut matar tan fàcilment. Aquest policia va actuar d'una manera impulsiva i imprudent. Va matar la gossa, però hauria pogut passar alguna cosa encara pitjor: la bala rebotant i ferint algú que passava per allà?
No dubto que una gossa que borda atabala. Jo també m'atabalo, a vegades, quan tinc trenta adolescents cridant a classe. Però és la meva feina, i he de saber contenir-me i conduir la situació d'una manera serena i adulta. Si pegués a un alumne em farien fora de la feina de seguida. Aquest policia és un perill. No pot dur arma, però és que tampoc hauria de treballar, si reacciona d'aquest manera tan bèstia sota pressió, més val que es dediqui a una altra cosa. Qui tenim treballant, en els cossos de seguretat? Són conscients que la seva feina és ajudar-nos, o tenen una actitud xulesca i prepotent? 
La segona reflexió surt d'aquesta primera.  I és aquesta sensació que tenim la ciutadania, d'impunitat dels poderosos i de les forces de seguretat. Sigui l'acarnissament d'aquest policia cap a un animal, o el " a por ellos" dels piolins que van venir a impedir-nos votar, o simplement la tranquil·litat amb què aparquen malament el cotxe per anar a esmorzar al bar. No sé si estem en un procés d'indefensió apresa. Si un policia pot matar un animal d'aquesta manera i no cau (i ho dic així amb total coneixement) el pes de la llei a sobre d'ell, si callem mansos quan veiem abús d'un membre de la seguretat, estem virant cap a èpoques molt obscures.
La tercera reflexió no va sobre aquest fet, sinó sobre la manera com el vaig rebre. Perquè si no hagués estat per mitjans alternatius que ara estan al nostre abast, jo m'hauria quedat amb la idea que el gos era agressiu, que el policia estava contra l'espasa i la paret i que no va tenir més remei que...
I ara penso en la situació de Catalunya, i en el que reben els que només s'informen per algunes cadenes de televisió. I penso en el que rebíem, per exemple, del que passava al país basc als anys vuitanta, que només ens podíem assabentar per grans mitjans. Després hi viatjàvem i tornàvem al·lucinant de l'amabilitat i la pau que es respirava allà, i alguna cosa no ens quadrava, perquè la televisió ens parlava d'un ambient apocalíptic, amb gent atemorida i amenaçada, i en canvi passejant pels carrers d'Euskadi l'ambient d'absoluta cordialitat i amabilitat. Amb quantes rodes de molí hem combregat? Quant ens han enganyat? M'esgarrifo de pensar quants innocents han patit mentre la premsa ha manipulat.

Per acabar, mireu aquesta parella: un noi amb una gossa. Només es tenen l'un a l'altre. Us estranya que l'animal bordés i intentés ajudar el seu amic? Era tot el seu món!
Puc imaginar-me la desesperació d'aquest noi, perquè jo també he estimat un pelut i sé el dolor de perdre'l. Però aquí hi ha quelcom afegit: és el fet d'arrabassar a algú que no té res més, la seva companya de vida. És que segurament aquest xicot sentia que només l'estimava la seva gossa, i en certa manera, ell era necessari al món, perquè ella el necessitava. És la capacitat de redempció que pot suposar tenir cura d'un ésser viu, i la gratuïtat amb que algú que se suposa que ens ha de protegir l'ha executat sense miraments. 
Descansa en pau, Sota. I que el policia que t'ha matat no pugui dormir.

Diumenge de Rams

Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l'autoritarisme xipollejant en el ressentiment.

Setmana Santa de debò, doncs:
la dels poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l'odi i que omplen les presons,
que volen l'exclusiva del banc i de la taula, pròdigues en cops, eixorques en solucions.

Setmana Santa de debò, doncs:
no la d'ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons:
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant....Setmana Santa fins al fons.

David Jou Mirabent. 2018

Somniar llibertat

He somniat que Jordi Cuixart s'escapava. He somniat l'alegria de saber que era lliure, ni que fos fugint com si hagués fet res mal fet. Pesava més l'alegria de saber que podia abraçar el seu fill petit que la humiliació de saber que havia hagut de ser d'estranquis, i diria que ha estat un bon somni... fins que m'he despert, a una hora intempestiva de la nit. En el moment incert en el que he obert els ulls i he vist, primer incrèdula, que no, que encara està empresonat, m'he sentit tan i tan trista que el cor m'ha començat a bategar d'una manera que el sentia a les orelles. 
Després he recordat aquesta entrada, que vaig dedicar a Íngrid Betancourt, fa gairebé deu anys. En aquells moments el seu alliberament era un somni, també.
Com durant un temps fou un somni que caigués el mur de Berlin, que Mandela fos alliberat, o Pinochet jutjat. O que a Estats Units hi hagués un president negre.
Sé que és trist, però intento no caure en la desesperança. I confiar en que sí, que cauran els murs. Que Jordi Cuixart (i tots els altres!) serà lliure, i que no serà d'estranquis, i que algun dia, no molt llunyà, recordarem les nits en blanc i sospirarem perquè seran, ja, un malson. Que els que ara prevariquen seran jutjats, i no els desitjo cap venjança, simplement justícia. Que algun dia es respectarà el que els catalans hem votat. Que algun dia, potser, recuperaré aquesta entrada i diré mira, en una nit de desesperança vaig confiar en que serien lliures, i malgrat semblava impossible, vaig confiar en que ho veuríem.
Normalment quan tinc malsons intento continuar dormint. Aquesta nit, però, no ho he volgut fer. D'una banda, per donar-ne testimoni. D'altra, per solidaritat amb els que porten tants nits sense dormir amb els que estimen. 

On són?

On són els cantants d'esquerres, els artistes "progres", els intel·lectuals espanyols?  Com és que lluites a l'altre cap de món provoquen rius de solidaritat, i misèries a casa provoquen la indiferència i el silenci?

No ho entenc, de debò. 

A veure, jo entenc que els progres espanyols (n'hi ha, encara?) no vulguin que els catalans marxin. Ho entenc, perfectament. No estic demanant que siguin independentistes.

Estic demanant que siguin demòcrates.

Com poden callar davant la brutal pèrdua de llibertats que estem patint a Catalunya? 
Ni que sigui per egoisme, per a que ningú calli quan vagin a per ells, haurien d'alçar la seva veu quan es pega a avis asseguts amb les mans en l'aire que només volen votar. Quan s'ocupa un país policialment. Quan s'enderroca per la força un govern legítim, s'imposen unes eleccions amb candidats a la presó o exiliats, no s'accepta que aquests han tornat a guanyar, i s'impedeix que es formi el govern que legítimament demanen els catalans. 

Com poden callar davant persones a la presó, sense judici, que han defensat sempre les seves opcions des del pacifisme? (i no cal que ho comparem amb l'Undargarin, el Millet o tants d'altres)

Com poden callar quan se'ns ofega amb el 155, es volen carregar un sistema educatiu exemplar, i s'amenaça amb tancar la televisió pública que ha estat considerada com la més imparcial que es pot veure, ara mateix, a Espanya?

I bé, estic parlant dels intel·lectuals espanyols. També podria parlar dels catalans no independentistes i bona gent. Sé que hi sou, sé que sou molts, sé que alguns em llegiu i m'aprecieu. Com podeu callar? Per què no alceu la veu per dir que el preu dels somnis no ha de passar per aniquilar i empresonar i prohibir qui no pensi com vosaltres?

No sé on anirà a parar tot això. Jo cada vegada em sento menys estimada i menys respectada, i em costa molt pensar què hi ha una part del país Espanyol que és progressista, culta, demòcrata, i que està disposada a escoltar, malgrat no estigui d'acord amb el que li diuen.

Si almenys aquests progressistes diguessin alguna cosa, no ens sentiríem tan sols, ni pensaríem que és tan urgent marxar.

Si el meu padrí ho veiés

Maria tu ya sabes que nuestra amistad está por encima de todas estas cosas del politiqueo.....Pero si tu abuelo viera lo que pasa en Cataluña y lo que piensan sus nietas.....Pero en fin un abrazo 


Aquest és el missatge que m'ha posat un amic d'infància al facebook. 
Només puc donar-li la raó, en tot. Sí, la nostra amistat està per damunt de tot això. 

I a la pregunta de què pensaria el meu padrí...
El meu padrí era militar, només mirava televisió Espanyola, i només llegia la Vanguardia. He pensat molt en ell, aquests dies. No m'he preguntat què pensaria, ho sé perfectament.
Era també una persona molt inquieta. Quan es va anar fent gran, s'enrabiava veient que no entenia algunes coses (tecnologia, o paraules dels mots encreuats als que jugava, religiosament, cada dia) No suportava sentir que no controlava el que passava, i recordo amb tendresa quan, amb un deix de fatalitat, deia "jo ja no sóc d'aquest món".
Suposo que viuria amb desconcert aquests dies. El meu padrí era profundament espanyol, i tant la meva germana com jo vam ser educades estimant Espanya. De fet, jo encara l'estimo, malgrat tot. El meu padrí no entendria com el seu besnét va passar la nit en un institut, custodiant les urnes, o com el seu altre besnét va anar a una manifestació independentista a Dublin, i les seves netes a les cinc del matí estaven fent guàrdia a un col·legi electoral. Jo no li explicaria la por que vaig passar quan va semblar que s'acostava la guàrdia civil. Ni les tres hores de cua sota la pluja. Ni les llàgrimes de quan vaig poder votar, ni l'emoció amb la que esperàvem el recompte.
No li ensenyaria les fotos de la violència policial. Quan jo era petita, ell em deia sovint que contestant malament, perdia la raó. Li faria mal de veure, que els seus perden la raó, i suposo que per això diria que està manipulat, que la repressió policial estava justificada, que la sang era maquillatge. Són coses que sento dir a gent que respecto i que sé que estima Espanya, i se li fa insuportable aquesta actuació. Veure com policies enormes peguen amb porres a avis asseguts a terra amb les mans a l'aire li esquinçaria el cor, i per això ell preferiria no veure-ho, i jo, sabeu, no li mostraria, perquè no pretendria que ell canviés d'opinió. Potser el seu amor a Espanya era l'únic que li quedava, i jo no tindria cor de treure-li.

Resumint: sé perfectament què pensaria el meu padrí del que està passant, perquè sé el que sabria ell, i el que veuria, i el que no voldria veure.
I jo? Què en penso? Educada com vaig ser en l'amor a Espanya, què en penso, avui, de tot això?
La fidelitat als meus ancestres no passa per opcions polítiques, jo en diria vitals.
No voto pensant en els meus avis. Voto pensant en els meus fills. Voto per un país en el que no sigui súbdita, sinó ciutadana. Un país en el qual la gent pugui opinar. I els vells puguin votar sense por a que vingui la guàrdia civil.

No et signifiquis

M'ho va dir la meva padrina Maria, la mare del meu pare, fa més de trenta anys, quan va saber que el grup de cristians joves en el qual estava col·laborant era un grup de gent progressista i d'esquerres. Fins aleshores a ella li havia semblat molt bé que jo anés a missa i tal, però quan va saber que no passàvem rosaris sinó que ens coordinàvem amb sindicats, ja no li va fer tanta gràcia. 
I li va sortir aquella por que duia impresa als seus plecs més íntims. Ella, que havia estat (de pura xiripa, també s'ha de dir) a la banda dels vencedors de la guerra civil, va tenir por de que jo digués massa fort el que pensava i que algun dia anessin maldades i tingués algun problema.
Què degueren dir les altres àvies, les que havien perdut la guerra, als meus companys? Quanta por enquistada tenia la generació dels nostres avis? 
Per això em vaig emocionar tant, en veure avis a la manifestació de la diada. Avis que, ves per on, després de tants anys, havien perdut la por.
Sigui com sigui, i espero que allà on sigui sa padrina m'entengui i em perdoni, perquè he decidit desobeir-la i significar-me. 
O sigui, que ho dic ben clar aquí: 
Malgrat que la por que duia impresa a foc la generació dels meus padrins encara em va afectar a mi, em significo. 
I dic ben alt, i ben clar.
Que vull votar el proper 1 d'octubre. 
I que vull votar que sí.

Una cançó i un comentari

Vaig penjar aquest vídeo al facebook el dia que es complia l'aniversari del bombardeig d'Alacant, un dels més terribles de la guerra civil.
El vaig penjar sense cap comentari, a saco, i un bon amic em va dir com és que penges això.
Jo pensava que no calia explicar, però com que veig que sí, i l'explicació és més llarga que el que acostuma a ser un post, ho dic per aquí, i qui tingui paciència, que em llegeixi. 
Per què aquesta cançó?
Doncs per la manera que té de dir atrocitats com si estigués recitant la llista de la compra. Per la obscenitat que suposa que aquesta cançó se'ns quedi i després ressoni en els nostres caps com ho fa qualsevol altra cançó.
Perquè sabeu, nosaltres fem igual.
El que va passar fa vuitanta anys a Guernica, o a Madrid, o a Granollers o a Barcelona, està passant ara mateix ben a prop d'aquí. 
I hi ha gent que diu, com qui recita la llista de la compra, com si fos el més normal del món, frases molt semblants a aquestes que diu l'Albert Pla, amb la veu suau, com si fos mig beneit.
Potser ell és el més lúcid de tots. Aquesta cançó a mi m'ha recriminat com visc normalment mentre drames esclaten just aquí al costat. 
Però clar, nosaltres no podem fer res, oi?
I diem "quina barbaritat!" mentre incineren infants estripats per bombes, o nàufrags són engolits pel mar, o segresten nenes, i els governants en corbata es fan fotos i negocien contractes milionaris.
Doncs això.
I que tornarà a passar.
No n'aprenem, oi?

La transició

El dia que Franco va morir, jo acabava de fer sis anys, tot just feia una setmana. 
El meu pare sempre m'explica que em va asseure davant la tele i em va dir "mira, Maria, estàs veient història". 
Jo no ho recordo pas, i no crec que estigués gaire estona atenta.
Avui el meu fill Mateu, que té dotze anys, s'ha assegut una estona, de motu propi, a escoltar el debat d'investidura. Jo he tingut temptacions de dir-li la frase que em va dir el meu pare a mi, però no ho he fet. 
No sé si serem independents o no. Aquí entre nosaltres, no les tinc totes, hi ha un munt de coses que poden anar malament, i tampoc tinc molt clar que la opció per la independència sigui tan majoritària, i us ben asseguro que espero equivocar-me.
Després penso en com se sentien els meus pares i la generació que va fer la transició espanyola. Penso en les pors, en els atemptats. Penso en haver d'empassar bilis amb gent com el Fraga anant de demòcrata de tota la vida, amb Blas Piñar presentant-se a les eleccions (i obtenint vots!) Penso en els advocats d'atocha assassinats (això sí que ho recordo!) I en el munt de gent que va haver de suavitzar, transigir, per tal que les coses arribessin a bon port.
I bé, és veritat, no tot va ser modèlic, però el cert és que se'n van sortir, oi?
Vull ser optimista. No vull tenir por. Vull pensar que tothom tindrà seny. Que serem capaços de construir.
Mentre el debat s'acabava, jo he anat a fer una coca de xocolata per demà esmorzar, com faig gairebé cada diumenge. M'he perdut, doncs, el final del debat, i mentre posava el llevat i la farina i l'oli i els ous, pensava que la vida continua. Què el país el fem, doncs això, dones i homes normals i corrents, ben diferents entre nosaltres. Que es tracta de ser feliç amb les petites coses. Fent una coca per esmorzar demà, escoltant música, preparant la feina de la setmana i treballant el millor que sapiguem.
No sé si serem independents. Jo ho voldria, però seré capaç de respectar si finalment per decisió de tothom no ho som. 
En tot cas, sigui el que sigui, acabem sent independents o no, avui el meu fill Mateu s'ha assegut a veure i viure història.

L'amor impossible

Jo en vaig tenir un, suposo que com tothom. No us estic parlant d'un capritx d'adolescent, va ser un amor impossible de manual: llarg, intens i dolorós com un part.
Em negava a dir que era impossible. Sabia que era difícil, sí. Però en aquella època just acababa de caure el mur de Berlín, Pinochet havia estat humiliat en un referèndum, a Rússia la perestroika portava aire fresc i Mandela no només havia sortit de la presó, a sobre era ja el president del govern a Sudàfrica. 
I jo pensava que si havien pogut passar aquestes coses que ens semblaven tan difícils, allò que palpitava, que s'havia d'enfrontar a impediments molt més petits, que no movia més que dues voluntats, floriria, tard o d'hora. 
Vaig estar, doncs, força temps, esperant i sent fidel a quelcom que no succeia.
Quan començava a atipar-me de la situació va arribar a mi una cançó de Sílvio Rodríguez que deia que no hi ha amors impossibles, sinó histories covards. Em va costar, però vaig alliberar-me, no sense patiment. Ara, al cap de més de vint anys, veig que, malgrat m'ho deia amb llàgrimes als ulls, no m'estimava tant com això... si més no, no fou prou valent com per començar una vida amb mi (ah! i no sabeu com d'agraïda estic de que les coses anessin com van anar... però aquest és un altre tema)

Ara que s'acosta el 9-N m'ha donat per pensar en aquella història. Molts pensen que una Catalunya independent és un amor impossible, fan com els amants indignes, que diuen que "encara no toca", que potser cal esperar una mica més a que les circumstàncies siguin propícies... i potser han oblidat això: A Berlín, el mur és un record als llibres d'història, com ho és el món comunista. Mandela ha mort amb tots els honors i és venerat per tots els sudafricans, i a Amèrica, un negre és el president. Hi ha un munt de països que han aconseguit la independència d'una manera pacífica en els darrers vint anys.
Es pot fer, doncs. Cal ser valents, però podem. Ja prou d'esperar el moment propici. No ens vindrà donat, l'hem de fer nosaltres.
No malmetem aquest somni amb indecisions.
Hi penso, sabeu? Perquè potser l'únic que separa una història impossible d'una que es duu a terme, és la valentia, les ganes. I voldria que tots fossim prou valents perquè aquesta història d'un país normal, on es respecti la teva llengua, on l'estatut que s'aprova en referendum no es capola impunement, on no s'ha de demanar permís per ser, on no es reescriu la història, on no ens fan pagar els excessos d'altres indrets mentres ens insulten dient-nos avars, un país, en definitiva, independent i lliure, no fos un somni estèril i covard, com aquell amor impossible. 
Voldria que tots fossim prou dignes i valents com per participar d'aquest camí. Jo ja em sento preparada per tirar endavant. No crec que sigui tan difícil com diuen alguns, ni tampoc tan bufar i fer ampolles com diuen altres, però tinc ganes que sigui, perquè vull per a la gent que estimo un país nou, i vull posar tot el que estigui a la meva mà per aconseguir-ho.
Diumenge, tots a votar.

El que està passant a Balears

Mireu aquest vídeo, que ho explica molt millor del que ho puc explicar jo, i amb molta més gràcia.
Una abraçada enorme a tothom que està resistint.
A Barcelona també hi haurà una manifestació, a les sis de la tarda.
Si voleu, podeu col·laborar amb la caixa de resistència, al ccc 2056-0009-74-4102003418, de la Caixa Colonya. Penseu que els i les docents estan fent un esforç enorme per mantenir aquesta vaga, i ho fan no en benefici d'ells, sinó en benefici de l'ensenyament de qualitat.
Si estimeu la llengua, si estimeu aquest petit país, la nostra cultura, col·laboreu tant com pugueu, ni que sigui fent-ne difusió.

Agafats de les mans

Quan jo era joveneta estava enamorada d'un noi amb el que coincidia a missa. Com que la missa era una mica hippie, (i el noi també, ara que ho penso) a l'hora del parenostre ens donàvem tots les mans, i cantàvem amb els ulls tancats. 

I sabeu, jo pensava que d'alguna manera, alguna connexió teníem, perquè jo tocava mans que tocaven mans que tocaven mans que el tocaven a ell. I em sentia super feliç, pobreta jo.
Ahir pensava en això, a la via catalana. Perquè un munt de gent que conec hi era, i també un munt de gent que no conec, o que conec de vista i em van fer pensar, mira, aquest/a també. I estàvem això, agafats de la mà, simplement, i un agermanament ens unia. Hi vaig veure coneguts bastant "carques", d'altres de la "progresia", gent de diferents races, hi vaig veure molts castellano-parlants, gent de missa, algun musulmà, joves, i àvies, i nens i nenes, i segur que tots votem coses ben diferents, i és possible que ens costaria posar-nos  d'acord en moltes coses, potser fins i tot en la idea de com volem que sigui Catalunya...però ahir vam ser capaços d'aturar-nos i donar al món una lliçó de civisme i d'unió.
Per cert, el noi aquell fa molt temps que no en sé res, però sé del cert que ahir, en algun moment, vam tornar a tenir aquella connexió: tocava mans que tocaven mans que tocaven mans.... que el tocaven a ell.

Madrid 2020

Tinc un parent que es va casar perquè la seva novia estava deprimida, i la psicòloga li havia recomanat que busqués algun entreteniment, alguna cosa que li fes molta il·lusió. Total, que van fer un casament de pel·lícula: amb dames d'honor, i músics i mil fotògrafs, vestits sumptuosos i un gran sopar.
Evidentment el matrimoni va durar molt poc. De fet, em sembla recordar que es van separar tornant del viatge de noces, o sigui, que ni van viure junts... i el problema que van tenir els fotografs per cobrar les fotos, ni us ho dic.
Pensava en això ahir, quan veia el desànim dels madrilenys per no tenir els jocs olímpics de 2020.
Jo he viscut uns jocs olímpics, sé la il·lusió que fa, i ja sabeu que els madrilenys em cauen molt bé. Em sap greu que no tinguin aquesta injecció d'il·lusió. Em sap molt greu per ells, de debò. 
Però una part de mi pensa que potser és millor, per ara. Més que res, que en un context d'austeritat tan fort, retallant en educació i sanitat, fer una orgia econòmica com uns jocs olímpics, em fa molta basarda. I molt més veient qui està al poder (no em refereixo al partit en concret, sinó a la casta política)
Penso que és molt millor esperar una mica. Fer fora aquesta xusma corrupta (que haurien estat, segur, els més beneficiats) i optar en un millor moment. I viure uns jocs olímpics sense que s'enriqueixin de sota-mà els de sempre.
Perquè els madrilenys es mereixen uns jocs, i els han de tenir, però  potser ara no és el moment. I la il·lusió de preparar-los, els hauria encegat i ara potser és hora de solucionar altres coses, no sigui cas que ens trobem com la noia aquella que es va casar per distreure's d'una depressió.
Es mereixen aquesta festa, i confio que la tinguin, i que jo la pugui veure.
Una abraçada als madrilenys.

La mort del dictador

A més d'aquest, tinc un altre blog, on hi penjo tres cops per setmana una poesia o una audició musical. El que solc fer és deixar programades les entrades perquè es vagin publicant. Molt sovint deixo petits regals per a gent que m'importa: una cançó que sé que els agrada el dia del seu aniversari, detallets d'aquests. 
Bé, la qüestió és que per a divendres passat, tenia programada aquesta audició: la cançó "la memoria", de Leon Gieco, que jo no puc escoltar sense que se m'humitegin els ulls.



I resulta que divendres passat va morir, sense penedir-se dels seus crims, Jorge Rafael Videla.
Vaig penjar aquesta entrada al meu facebook, vaig fer el comentari, que hi ha 30.000 ànimes esperant-lo allà dalt, i vaig fer la pregunta "com el rebran"?
Una bona amiga em va contestar "a garrotades, espero".
I jo, sabeu, vull pensar que no. 
Vull pensar que quan morim som capaços d'acceptar-ho serenament, i que per descansar en pau necessitem de debò perdonar els que ens han fet mal.
Hi ha moltes teories sobre què passa després de morir, i moltes d'elles diuen que, d'una manera o una altra, en haver mort, la nostra ànima és capaç de revisar la vida que hem passat i ser conscients del mal i del bé que hem fet.
M'agradaria que fos veritat. I voldria que l'ànima d'aquella mala bèstia del Videla ara estigui veient tot el mal que va fer, que sigui conscient del dolor que va provocar, i que el pateixi. Potser això és  el cel o l'infern: viure en carn pròpia el que hem donat als altres.
Vull pensar, però, que quan traspassem som capaços de perdonar. I per tant, espero que les ànimes que van patir per mor d'ell (els que van desaparèixer, els que van quedar esperant) seran capaços de perdonar-lo. Perquè ell haurà viscut el seu dolor, i segur, segur, que estarà penedit.
I quan algú està penedit de debò és quan el pots perdonar.

El funeral del vell socialista

Ahir vaig anar al funeral del pare de l'A., un bon amic.
Que al principi de la cerimònia sonés l'himne de l'alegria, va ser tota una declaració d'intencions. I és que això és el que vam rebre els que hi vam ser: un comiat emotiu, una acció de gràcies. Gràcies per la vida que ha tingut, per tot l'amor que ha repartit, gràcies per el seu testimoniatge i per les seves lluites.
Em va colpir el diaca que va presidir la cerimònia. Un altre home gran, també amb moltes lluites darrera. Que va compartir amb nosaltres el sentiment, que tenim molts, que en alguns aspectes tornem a principis del segle XX, i que va dir-nos que aquesta generació de vells lluitadors, que ara està desapareixent, s'està preguntant si ha servit d'alguna cosa la seva abnegció. Si realment hem avançat. 
Va valer la pena tant esforç per aconseguir uns drets que ara se'ns està emportant aquesta estafa disfressada de crisi? 
Li va contestar l'A., en el breu parlament que va fer, però també va contestar-se a ell mateix en la homilia: sí, serveix: hi ha un munt de joves que han agafat el relleu. Va testimoniar l'esperança que tard o d'hora la lluita dóna fruit, i va dir una frase que jo em vaig apuntar a corre-cuita al recordatori, perquè la volia compartir amb vosaltres: 
"la historia trabaja para Dios".
Em va entendrir, aquesta tossuderia de l'esperança. Aquest pensar que sí, que els humils recuperaran la dignitat que els han arrabassat.
Que així sigui, i que els joves que es fan seves les lluites dels vells que desapareixen tinguin sempre present el testimoni dels que van lluitar en moments molt més durs.

Tornem a parlar de Boston

Abans de començar, voldria que llegisiu un comentari que m'ha posat el Pep, a un post anterior que també anava sobre un atemptat. Suposo que el volia posar al post d'ahir:

Estic en contre de tota violència, i tan ¡¡
Però no tot és tan senzill com sembla.
Els americans es mouen per allà on volen, expoliant la terra sigui de qui sigui. Tan se'ls hi fa si moren nens de fam o torturen civils pels qui ells han posat com titelles a les regnes del país llunyà.
És trist veure algú patir d'algun atemptat, és vergonyós, és clar que si.
Saps quants nens afganesos moren, saps quantes mares ploren pels seus marits morts i tanta bruticia.. tanta tristesa.
És clar que és trist veure algú morir.
Però no ens deixem portar pels que juguen amb els nostres sentiments.
La societat americana i potser la nostre també, és molt hipòcrita.
Tant, que no ens deixa compartir el dol de tots els fills del món.
Perdona que hagi entrat sense demanar permís, però hi ha dies que el cel es torna gris i em sap greu no poder fer-hi res

Benvolgut Pep, primer de tot, moltes gràcies per comentar. 

Jo també estic en contra de la violència. I en contra de la injerència d'EEUU en els assumptes dels altres païssos. I en contra del terrorisme d'estat, i en contra de la manipulació mediàtica. 

Potser no havia quedat clar. Potser cal dir que sí, que a altres llocs hi ha víctimes de la política exterior del govern d’Estats Units. Però de la mateixa manera que no em sento responsable del que fa el govern del meu país, em nego a menystenir el dolor que es va patir ahir a Boston, perquè “ells també provoquen dolor”. Les víctimes de l‘11M a Madrid també s’ho havien buscat, per ser espanyols, i per tant, suposadament haver votat a l’Aznar? Oi que no? Oi que la fatídica foto de les Açores no justifica la barbàrie de Madrid? doncs el mateix amb el que va passar a Boston.

Ahir em vaig sentir molt commoguda per l'atemptat, és cert.. Altres dies m'hi sento per altres realitats, potser menys mediàtiques, i també en faig ressò al blog, però ningú me'n fa cap comentari, per cert. 
Per exemple, fa poc vaig penjar un vídeo sobre una situació difícil al Brasil, fa un any vaig penjar un altre vídeo sobre el conflicte d'Israel... ningú me’n va fer cap comentari! 
Altres vegades he penjat simplement una imatge, o una altra, i són rebudes fredament. Tots aquests posts que us acabo d'enllaçar, tenen en total... un sol comentari! Ara, però, parlo de l’atemptat de Boston i sembla que no pugui fer-ne esment perquè hi ha altres conflictes, i si parlo d’aquest sembla que menystingui els altres.

Commoure's per l'atemptat d'ahir a Boston no és restar indiferent pel que passa a Síria, Afganistan o altres mil llocs oblidats. Ja ho vaig dir: fa poc més d’una setmana vaig participar en una carrera popular, i suposo que vaig projectar els meus records, i per això m’hi va fer pensar, i vaig escriure una mica arrauxada.

No sé, sembla que s’ha de ser progre i quan passa una barbaritat com la d’ahir hem de dir que “clar, els americans s’ho han buscat”. I a mi, això, a més de cansar-me bastant, em recorda els que diuen que les dones violades s’ho busquen perquè van vestides provocativament.

És veritat que la política exterior d’Estats Units ha provocat molt dolor. Repeteixo que hi estic molt en contra. 

Però això no dóna dret, de cap manera, a atemptar contra els ciutadans que segurament no hi estan d’acord, ni han votat aquests polítics.

No, Pep, no puc abastar el dolor de tots els fills del món. Potser no tinc un cor prou gran. Potser realment pateixo, i no dormo, quan una cosa d'aquestes passa, i per això m'auto-protegeixo intentant no sentir massa fort. No ho sé. Per si un cas, ho dic ara: patir pel dolor de Boston no vol dir no patir o menysprear el dolor d'Afganistan. Tots són diferents cares d'un mateix poliedre.

Sóc beneita?

De fet, volia posar "sóc gilipolles?", però he pensat que com a títol era una mica massa gruixut. Mireu nois, és que a mi em van educar en la creença que quan fas el correcte et sents bé. Que molt sovint l'única recompensa d'actuar bé és el sentiment de fer el que toca. Però darrerament em sento ben beneita. Perquè actuo de la manera que em dicta la meva consciència, i això no em fa sentir millor.
I el que ha inspirat aquest post és la meva decisió de fer vaga demà i el desconcert en veure la resposta dels meus companys de feina, però no només això. És com massa complicat, i suposo que massa íntim, enumerar les moltes coses que em fan sentir d'aquesta manera, però  darrerament fer el que considero que és correcte, no em fa sentir millor, sinó més aviat naïf.
No ho se, potser és que m'estic fent gran, o que les grans certeses en les que creia s'estan ensorrant.
Però bé, les raons per les quals vaig fer vaga la passada vegada continuen vigents, encara amb més força que abans, si cap. (les podeu llegir clicant aquí)
O sigui que demà faré vaga.
Tot i que em pregunto si sóc gilipolles o la darrera romàntica.

La manifestació d'avui

Si quan jo tenia trenta anys m'haguessin dit que aniria a una manifestació independentista, hauria somrigut benèvolament i hauria dit va vinga, deixa de somniar truites.
Jo no era independentista.
Entre altres coses, estimo molt Espanya. Les seves cultures em fascinen (quina mania de posar Espanya en un paquet unitari... com si tingués alguna cosa a veure un gallec amb un andalús, un aragonès d'un valencià) Estic molt contenta de parlar bé el castellà, i de poder llegir la seva literatura. Hi tinc grans amics, a Espanya.
Jo no era independentista,  a mi m'han fet independentista. I ara, cada vegada més, penso que necessitem un cop de cap. Ho penso serenament, sense agressivitat, sense rancúnia. Vull un canvi de rumb. Penso que ens mereixem poder decidir nosaltres el nostre futur. Sense amenaces ni mals rotllos, simplement, volem la independència.
I com que sóc optimista (això ja ho he estat sempre, i em nego a deixar de ser-ho) vull pensar que és possible avançar en aquest camí per la via pacífica, i que aquesta manifestació pot ser un exemple. O sigui que avui aniré a la manifestació, a més, amb els meus fills, perquè vull que ells puguin dir que hi han estat, i que ho recordin com un fet històric.
No se (no crec) que la independència sigui una cosa d'avui per demà, se que hi ha moltes passes a fer.
Però si que se que una manifestació multitudinària és una gran passa, i sabeu, hi vull ser.
Bona diada a tots.
I una abraçada forta als germans espanyols. Encara us estimem, però és que ja volem caminar al nostre ritme.

Em volien fer fora

Normalment no vaig a la platja en cap de setmana, hi ha massa gent. Però avui amb les ones era impossible banyar-se a les roques, i amb la calor que feia no s’hi podia estar, o sigui que he anat a la platja, jo sola, amb els nens. 

La platja, com no, estava estibada de gent. He caminat una bona estona i finalment he trobat un lloc, a uns dos metres d’una de les ombrel·les dels xiringuitos. M’hi he posat i del no res ha sortit una italiana, cridant com una energúmena, exigint-me que me n’anés del seu lloc, que ella havia pagat. Jo m’he retirat una mica, però ella ha continuat cridant. Finalment li he dit que la platja era de tots, m’he estirat i l’he ignorat. 

Quan he anat a banyar-me ella ha aprofitat per posar la seva tumbona sobre la meva tovallola. Quan he tornat de l’aigua he hagut de tornar-me a fer lloc, i ella tenia reforços: una altra italiana que m’ha cridat també. 

El seu argument era que elles havien pagat per estar a aquell lloc. Jo, però, ni estava sota la seva ombrel·la ni a la seva hamaca: només a uns dos metres (en una platja, repeteixo, atiborrada)

Elles em cridaven en italià, em tiraven sorra, jo només els deia que jo he pagat els meus impostos i tinc dret a estar a la meva platja. Els meus fills al·lucinaven, jo em mantenia ferma, elles ho han donat per impossible i se n'han anat.

Al cap d’una estona ha vingut el senyor de les hamaques, que m’ha dit que me n’havia d’anar. Jo li he dit que marxaria quan em mostrés la llei que diu que no puc asseure’m allà. Ell m’ha dit que la llei no la tenia impresa, però que si no marxava cridaria a la policia. Jo l’he convidat a cridar-la, i li he dit que conec la llei de costes i se que no em poden impedir estar allà, i que ningú em mouria d’allà, que al cap de mitja hora me n’aniria. 

Mentre, la italiana, que també havia fet fora a dues adolescents que no han volgut lluitar pels seus drets, (i que també estaven a més de dos metres d’ella) se n’ha anat a banyar. 

I allà estava jo, sola, amb els nens entusiasmats preguntant-me si se m’endurien emmanillada, jo amb un mal de ventre brutal, i preguntant-me perquè sempre em passen aquestes coses quan vaig sola. 

Al cap d’una estona, quan era hora de marxar, m’he adreçat a un senyor que semblava anar amb elles. En anglès, m’ha dit que era la seva dona. Li he dit que me n’havia d’anar perquè ja era tard, que no m’havien fet fora, i que li digués a la seva senyora que si m’hagués demanat una mica amablement que no em posés allà me n’hauria anat. Que ha d’aprendre amabilitat. 

Me n’he anat, i encara em tremolen les cames. 

Després he pensat altres coses que li podria dir. Sempre passa igual. 

Ja a ca nostra, mentre em dutxava amb aigua dolça i intentava endolcir el meu ànim, em preguntava, què passarà si arriben a construir la salvatjada de l’hotel a Sa Ràpita (us imagineu, mil persones més a la platja, cada dia?)

I també pensava que aquest és el perill dels mallorquins: que ens acabem creient que com que els turistes han pagat, tenen dret a fer-nos fora.

Fàbula de la política

Parla Tommy Douglas, activista i polític canadenc