La creu de la clínica Delfos

El meu pare està ingressat de fa més d'una setmana, i sembla ser que hi estarà força dies més. Estem intentant viure la situació amb serenor i esperança, tot i que sabem el que hi ha, l'edat que té i l'historial mèdic. Avui he dormit amb ell a l'hospital, i després he anat a esmorzar a la cafeteria. Sortint, he vist la capella i hi he entrat una estona. Necessitava recolocar-me, pregar una estona. 

I en aquell moment de recolliment he tingut una epifania que voldria compartir amb els creients de per aquí. 

Mireu, estava mirant la imatge del Crist.

És aquesta: 

D'entrada, deixeu-me que us digui que a mi no m'agraden gens, aquests tipus d'imatges. Em semblen morboses, no necessito la sang regalimant, ni les llàgrimes, ni els genolls pelats. 

Jo prefereixo les imatges més conceptuals. Una creu esquemàtica: dues fustes (los brazos en abrazo hacia la tierra; /el astil disparándose a los cielos, que diu la poesia de León Felipe) 

Però el que m'ha passat ha estat que abans de baixar a esmorzar, havia estat amb les infermeres que arreglaven el meu pare. 

I el meu pare, que havia estat maratonià i tenia unes cuixes poderoses, unes cames fermes, i que feia windsurf i nadava i tenia uns braços tornejats i poderosos... 

Avui m'havia fixat en que tenia unes cames escanyolides, qualsevol diria que es podria trencar en un moment. 

I he pensat que em feia falta veure aquest Crist en aquest moment. Que també  necessitem, més enllà de la creu, del símbol, copsar la carn. No oblidar mai això: que es va fer carn. I que abraça la nostra precarietat, la nostra malaltia. El Crist en el que creiem és, també, feble. I també li podem comptar tots els seus ossos.

I jo, que amb aquest orgull idiota sempre havia mirat amb condescendència, amb un punt de supèrbia, totes aquestes imatges tan explícites, avui he entès com necessitava una imatge així. 

Bon Nadal 20

Cada any fèiem una felicitació familiar, en el que tots junts tocàvem una cançó, normalment una nadala. Fa tres anys fins i tot vam cantar una cançó que havia escrit el Mateu.

Enguany, però, els nois s'han negat en rodó a sortir cantant o tocant, en el vídeo de youtube que normalment enviem.

No podíem, però, deixar de felicitar aquest Nadal, d'un any certament difícil per a massa gent. No podíem deixar de desitjar-vos felicitat, pau, serenor, confiança, força per a l'any vinent. 

O sigui que vam negociar i vam aconseguir fer aquesta felicitació, que ara us comparteixo, desitjant-vos tot això.

El dia de la mare

Sóc 100% mare. De dos homenots que ja són més alts que jo, i tenen una veuassa i una presència que a vegades fa que, quan estem a l'ascensor, em senti petita i tot. 
M'he entregat als meus fills, i tant que sí. De fet, el primer agraïment de la meva primera novel·la diu així: "Miquel i Mateu: Un dia us vaig dir que si publicava la novel·la diria que la publicava malgrat vosaltres, i sabeu que sempre compleixo les meves amenaces. Sou el millor impediment que mai hagi pogut tenir per escriure, la millor història que mai hagi somiat".
M'he entregat a ells, però he faltat a molts partits, de fet encara no entenc del tot les normes del Handball ni del Hockey. Algun cop he fet la meva. No he permès que la meva vida fos reduïda a estar al seu servei. Perquè, a més, no és bo, ni per ells, ni per a mi.
Jo m'he queixat molt, moltíssim, hi ha hagut èpoques que gairebé he viscut en la queixa constant. He reclamat el meu espai, i algunes vegades, els he fet fora d'ell, perquè em sentia absolutament envaïda. Serà que el meu % d'egoisme és molt més alt que el d'aquesta senyora estupenda.
Estic molt contenta de ser mare, de debò, no ho canviaria per res del món, dono totes les renúncies que m'ha suposat ser mare (que han estat moltes, professionals, vitals, físiques) per bones, perquè per res del món hauria renunciat a ells. 
Però rarament faig la cara d'aquesta model. Arribo a casa, veig la lleonera de les seves habitacions i se'm posa una cara més aviat així. 

Senyors del Corte Inglés, el dia de la mare ja em semblava una cursilada estúpida que mai de la vida he celebrat, i ja us considerava passats de moda molt abans d'aquest anunci vomitiu.

Potser l'heu fet perquè tothom en parli, si és així, heu aconseguit el que volíeu. Però em sembla molt mala idea insultar-nos a nosaltres. 
Les que no ens entreguem fins al punt d'esborrar-nos. Les que ens queixem. Les que intentem mantenir el nostre espai.

Vaja, nosaltres, les mares de veritat. 

Testimoniatge dolorós sobre l'avortament.

Si un nen mor abans de les 24 h d’haver nascut, legalment no ha existit. Malgrat la mare l’hagi alletat, l’hagi abraçat i li hagi canviat bolquers, aquest nen es dóna per no nascut i no s’inscriu en el llibre de família. No entenc exactament el perquè d’aquesta mesura, em sembla molt cruel. Li vaig consultar a una amiga metge i em va dir que en algun lloc han de tallar, i el tall d’haver estat considerat persona nascuda no és en el moment que la mare et dóna a llum, sinó un dia després.

De la mateixa manera, molts dels arguments dels que estan a favor de l’avortament lliure recauen sobre la incapacitat de veure un ésser humà en un embrió o un fetus. Posen l’avortament en les setmanes primerenques de l’embaràs al mateix nivell que els anticonceptius.

No sóc metge, ni especialista en bioètica ni res d’això, tots els meus plantejaments surten dels sentiments i l’experiència d’haver germinat vida en el meu ventre: la meravella de l’engranatge màgic, la simfonia d’hormones, el cos arrodonint-se, el dolç pes de l’infant en el meu interior.

Les vegades que vaig estar embarassada, em preguntava d’on venia el meu fill. És curiós que ens passem tota la vida preguntant-nos què hi ha després de la mort, i no ens preguntem què hi ha abans del naixement. Un embaràs és una ocasió espiritual intensíssima que val la pena assaborir. Jo cantava el Magnificat a tota hora, i donava gràcies pel regal immens de la gestació.

Així doncs, em plantejava d’on venia l’ànima del meu fill, si era possible que el meu home i jo haguéssim decidit “crear una ànima”, o si aquesta ànima havia decidit venir al món mitjançant nosaltres.

És possible que els nens decideixin néixer? Que siguin les seves ànimes que trien una família? Que en el fons no siguem els pares els que triem tenir fills, sinó els fills, que decideixen venir i ensenyar-nos a estimar sens límits?

He tingut dos fills, i n’he perdut dos més en avortaments espontanis que han estat dolorossíssims.

En un dels avortaments vam arribar a saber què havia passat: les proves genètiques van mostrar que la nostra filla (una nena!) tenia dos gens triplicats. Estava destinada a néixer horriblement deformada i a viure uns deu anys, amb un retard mental molt considerable i terribles dolors. La natura, doncs, fou generosa i va evitar-li aquests patiments, a ella, i a nosaltres, la seva família. Déu va ser també generós: no vam haver de decidir què fer: no se pas què hauríem decidit, i fos el que fos ens hauria provocat un intens dilema espiritual.

Perdre dos fills m’ha fet replantejar-me, entre altres coses, si sóc capaç de decidir què és ètic o no en casos desesperats. Perdoneu la meva gosadia en dir que potser en alguns casos la generositat passa per estalviar vides penoses. Aquí tornem a parlar d'on posem el tall: el meu oncle Damià era deficient mental i no parlo de casos com el d’ell, que va ser feliç, estimar i ser estimat, estic parlant de gent que ha de néixer només per patir i morir. La natura sàvia sol estalviar-nos el dilema moral. Però en aquells casos on hem de decidir nosaltres, potser el millor és pensar en la criatura que ve en camí, perquè decidir tirar endavant una vida de dolor només per tenir la consciència tranquil·la, actuant segons veritats dogmàtiques dictades per gent que mai sabrà el que és criar un fill amb problemes, em sembla, a més de cruel, inconscient.

Admiro la gent que és capaç de tirar endavant nens així, i criar-los amb goig i amor. Cal fer costat a les famílies que tenen fills malalts. Cal que si algú decideix tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques sàpiga que les administracions i la societat li faran costat en tot moment. Deixeu-me ser dolenta, però m'agradaria que els anti-avortistes mostressin tant èmfasi amb els serveis socials, amb l'ajut als nois i noies que neixen amb mancances, en l'educació sexual dels joves, com mostren per a impedir que les dones puguin avortar en condicions. Em sembla com a poc incoherent, retallar en servei socials i a l'hora impedir d'avortar a les dones que no es veuen amb cor d'atendre un infant amb dificultats.

Perquè no us enganyeu:  les dones continuaran avortant. Sigui en viatges a Londres, sigui en llocs clandestins, amb ginecòlegs comprensius i discret les riques, amb ganxos de penja-roba, o amb injeccions de julivert en llocs insalubres, les pobres. 

Sóc cristiana. Vaig a missa, i combrego. I no em sento amb prou força moral com per obligar a algú a tirar endavant un embaràs d’un fill que ha de néixer per patir i morir, ni per decidir jo per un altre si ha de tenir un fill o no. En aquest article m'he centrat en els nens malalts, però hi ha moltes altres raons per no voler tenir un fill. I sabent el que és la maternitat, penso que no puc obligar a ningú a passar per això, de cap manera, si no s'hi veu amb cor, per la raó que sigui. Cadascú se sap la seva creu.

Jo sé de casos de gent molt de l'opus que van enviar filles a avortar a Londres quan la llei no permetia avortar aquí, i sé també d'un cas de gent molt “progre”, feminista i partidària de l'avortament lliure, que davant d'un embaràs no desitjat d'un nen que a més era deficient mental, el va tirar endavant i estan contents d'haver-ho fet.

Penso per tant que la llei ha de permetre l’avortament, i malgrat personalment penso que és una opció terrible, no crec que ni jo ni ningú tingui cap mena d'autoritat com per posar  una ideologia per sobre dels drets dels altres. 

Quan em pregunten quants fills tinc, responc que dos, mossegant-me la llengua perquè penso, sento, que en tinc quatre. Els dos que han nascut i els dos que no van arribar a néixer, però als quals vaig estimar, i pels que encara prego. Vull pensar que la meva filla i el fill que vaig perdre abans, van decidir no néixer, potser no era el moment. 

Jo ja els estimava. Em relacionava amb ells, pregava per ells, i encara em pregunto per què va passar. Sento que, d’alguna manera, la seva animeta està present a la meva vida, són un de tants àngels que vetllen per mi. Els nens no nascuts preguen per mi, la mare que no els va poder alletar.

Sempre més viuré amb la pena del que no ha estat, malgrat els fills nascuts m’omplen totalment i se que si no n’he pogut tenir cap altre com desitjava ha estat perquè aquests no són els plans de Déu per a mi.

Penso que els nens que no han nascut, d’alguna manera, ens coneixen i ens estimen, i saben perdonar-nos si no hem pogut tenir-los. Vull pensar que els meus fills no nascuts van notar tot l’amor que jo els enviava, i tot i no ser suficient per fer-los néixer,  vull pensar que aquestes vides, malgrat fossin curtes, van valer la pena.

Aquest és un article que vaig escriure per a la revista FocNou fa molts anys. La situació d'Argentina m'hi ha fet pensar, i tot i que és encara dolorós parlar-ne, penso que potser ho he de fer. 

Tocant la Primavera

Quan érem joves, molt joves, la meva germana Antònia i jo solíem intentar tocar la Primavera de Beethoven. Cap de les dues teníem prou nivell, però en teníem moltes ganes. A vegades jo em tancava a estudiar-la a la meva habitació i de sobte la sentia a ella, estudiant-la també a la seva. Era dolç.
Recordo la frustració de saber com volia que sonés, però no aconseguir-ho perquè, encara que el cap ho tenia clar, els coneixements tècnics no arribaven. Recordo la determinació amb la que dèiem algun dia la tocarem. I continuàvem estudiant-la.
Vam trigar força anys, però hi va haver un moment en què ens la vam fer nostra, i va arribar a ser "la nostra" sonata, com els amants tenen "la seva" cançó. Teníem una complicitat especial. Suposo que en gran part pel fet de ser germanes, també perquè tant ella com jo ens havíem sentit estudiant-la a soles. Potser fou perquè quan vam arribar a tocar-la, o sigui, quan vam avançar tècnicament prou com per poder assumir-la, teníem la idea musical molt clara, no sé si m'explico. 
Bé, aquesta sonata preciosa ha estat en el repertori emocional de la nostra família, i hi ha ocupat un espai molt important. 
Avui passarà una cosa que també és molt important per a mi. 
Torno a ella. Avui tornaré a tocar-la. Però no acompanyaré a la meva germana, sinó al meu fill Miquel, a una audició a l'escola de música. Sento que d'alguna manera, tanco el cercle, no sé, que aquesta música bellíssima ha tornat a fer el salt, ha passat a la següent generació, com fa tants anys que està passant. El meu fill, que ara té 17 anys, està fascinat de la força i la bellesa de la música de Beethoven, com ho estava jo a la seva edat, com segurament ho estarà la generació que encara ha de néixer. 
Ah! I sabeu qui és la professora de violí del Miquel?
Sí, ho heu endevinat. La meva germana Antònia.

El conillet

Al Mateu, els reis li van dur aquest conillet, l'any que es van endur la pipa. A mi em feia por que rebotís el pelutx  i demanés que li tornessin la seva estimada pipa, però li va entrar per l'ullet dret, que se sol dir, el va abraçar entusiasmat i es va convertir en el seu amic inseparable.
Arreu on anava el Mateu, anava el conillet. Va fer força viatges en vaixell i en avió, va anar a França i a Noruega, algun dia vam haver de tornar enrere perquè no l'havia agafat... Ara que ho penso, és estrany, sent tan despistat, que no el perdés mai.
Les primeres colònies que va fer les mestres van donar permís als nens per dur algun pelutx. El Mateu es va preparar el seu amiguet, però després li va fer vergonya, i em va dir que me'l deixava que li guardés jo. 
El va mirar, se'l va menjar a petons, i me'l va donar dient-me:
–Veus? Quan m'enyoris, pots abraçar-lo i pensar en mi. 
I se'n va anar feliç, amb una motxil·la que era més alta que ell, pensant que com que em deixava en penyora el seu estimat a mi no se'm faria tan feixuga la nit en que ell estaria lluny.
Ja fa anys que el Mateu no agafava el conillet per anar a dormir fora, i de fet, aquí a casa el tenia a una lleixa de la seva habitació. Quan va marxar a Irlanda, li vaig fer la broma de si se'l volia endur. Ell va bufar i va somriure. Jo vaig agrair íntimament que el seu company es quedés a Mataró, era com dir encara tinc aquell infant a casa, ha marxat l'adolescent, però una gran part del nen que fou es queda aquí. 
Me'l vaig afillar jo. Tot aquest curs el conillet ha estat dormint a la meva tauleta de nit, a sobre els llibres que esperen torn per ser llegits, i era com si vetllés el meu son. Us he de confessar que, alguna nit en que l'enyorament s'ha fet més cru, l'he abraçat, rastrejant en ell els petons que el meu fill li va fer de petit. Acarono el seu cos lleuger i suau, la seva orella, la cua feta una boleta despentinada... I penso en el Mateu, en el camí que ha fet aquell infant tan dolç, en els dies passats a un país tan plujós i verd, fent-se tan gran, tan lluny d'aquell nen inquiet i trasto que era.
Aviat torna.

No hi ha res més democràtic que un hospital

Solem aplegar-nos amb gent que pensa més o menys com nosaltres, que els agrada les mateixes coses. És qüestió d'afinitat, de sentir-te a gust, més que d'intransigència. Potser mantenim també amistats antigues, de quan encara no havíem arribat al que som ara, i més o menys ens hi relacionem, sentint-nos magnànims perquè tolerem que no tothom pensa com nosaltres, però quan més antagònics són als nostres pensaments o valors, més incòmodes ens sentim, i per tant, menys interactuem.
I així, poc a poc, rodejats de gent afí que pensa el mateix que nosaltres, arribem a pensar que el normal és pensar com pensem nosaltres.
Però hi ha un dia en què, per exemple, la teva mare es trenca una cama, amb una patinada d'aquelles absurdes dels dies de pluja i presses. 
I passes hores en un box d'urgències, i escoltes converses alienes, de gent que en moments de pena, de dolor o d'incertesa, relaxa les contencions que sovint ens posem. No hi ha res més democràtic que un hospital. A un hospital hi va tothom. Rics, i pobres, gent que llegeix i gent que veu TV5, joves, nens i vells. Les infermeres passen, somrient suau, llimant les estelles del teu dolor, com àngels que enlloc d'ales van amb crocks, i tu, camí de la radiografia, veus una mare exhausta que treu forces que no té, intentant somriure mentre dóna el pit a un bebè que porta tota la nit amb febre, o a un energumen exigint a personal sanitari sobresaturat coses que no estan a la seva mà, o a un avi cansat esperant dòcil el seu torn.
I després, comparteixes habitació amb algú que no tornaràs a veure mai més, però a qui sents plorar per la nit, sense saber si acostar-t'hi o fer veure que no ho has sentit.
Mai saps si fer o no fer.
O, esperant a la porta dels quirofans, tranquil·la perquè la situació no és de vida o mort, estàs al costat d'una família angoixada, amb els ulls espantats. Més tard, entens que és una mare amb tres fills o filles amb les seves parelles. I quan el cirurgià els crida, entren els joves, però la mare no, i quan es queda sola, es posa a tremolar i a plorar, però al cap de 10 minuts els fills surten i la mare fa un posat serè mentre li diuen que al seu home just l'han obert i tornat a tancar, que no hi ha res a fer, que només cal esperar un final digne i sense dolor. 
I la dona, que fa una estona estava trencada, sanglotant i tremolant, ara, serena, diu que ell sempre havia dit que no ho volia saber, si es donava el cas, que es mor, i que han de respectar aquesta decisió, i mentre els fills intenten negociar amb la mare, tu penses que una mica ets una intrusa en aquest drama familiar, però bé t'has de quedar, esperant notícies, i voldries fer-t'hi més, abraçar a la dona, dir-li que pregaràs pel seu marit. No goses, per por de ser mal rebuda.
Altra vegada no saps si fer o no fer.
I al restaurant hi trobes, com hi era fa un any, la mateixa dona afable cobrant, i penses quin bon rollo que dóna aquesta dona, amb la de drames que deu veure passar. I a l'entrada, coincideixes amb algú que no saps ben bé com es diu, però trobar-vos aquí us fa sentir, d'alguna manera, properes, i us expliqueu més o menys les penes.
I quan tornes a ser a casa, vas processant tot el que has viscut durant aquests dies, i penses que, almenys ho pots escriure, a veure si no ho oblides.
No hi ha res més democràtic que un hospital, deia. Quanta gent, quant dolor, quanta lluita, quanta solidaritat, quanta dedicació més enllà de la professionalitat que hi ha en un hospital. 
Com sempre, al cap de setmanes de tornar de l'hospital, encara hi penses, en la gent que s'hi va quedar. Et preguntes per aquella família que va rebre aquell diagnostic terrible. Per l'àvia que plorava en silenci.
I, també com sempre, mentre fas vida normal, recordes d'improvís que en aquells moments potser a algú li donen una notícia terrible. O que potser en aquells moments està naixent un infant.

Si el meu padrí ho veiés

Maria tu ya sabes que nuestra amistad está por encima de todas estas cosas del politiqueo.....Pero si tu abuelo viera lo que pasa en Cataluña y lo que piensan sus nietas.....Pero en fin un abrazo 


Aquest és el missatge que m'ha posat un amic d'infància al facebook. 
Només puc donar-li la raó, en tot. Sí, la nostra amistat està per damunt de tot això. 

I a la pregunta de què pensaria el meu padrí...
El meu padrí era militar, només mirava televisió Espanyola, i només llegia la Vanguardia. He pensat molt en ell, aquests dies. No m'he preguntat què pensaria, ho sé perfectament.
Era també una persona molt inquieta. Quan es va anar fent gran, s'enrabiava veient que no entenia algunes coses (tecnologia, o paraules dels mots encreuats als que jugava, religiosament, cada dia) No suportava sentir que no controlava el que passava, i recordo amb tendresa quan, amb un deix de fatalitat, deia "jo ja no sóc d'aquest món".
Suposo que viuria amb desconcert aquests dies. El meu padrí era profundament espanyol, i tant la meva germana com jo vam ser educades estimant Espanya. De fet, jo encara l'estimo, malgrat tot. El meu padrí no entendria com el seu besnét va passar la nit en un institut, custodiant les urnes, o com el seu altre besnét va anar a una manifestació independentista a Dublin, i les seves netes a les cinc del matí estaven fent guàrdia a un col·legi electoral. Jo no li explicaria la por que vaig passar quan va semblar que s'acostava la guàrdia civil. Ni les tres hores de cua sota la pluja. Ni les llàgrimes de quan vaig poder votar, ni l'emoció amb la que esperàvem el recompte.
No li ensenyaria les fotos de la violència policial. Quan jo era petita, ell em deia sovint que contestant malament, perdia la raó. Li faria mal de veure, que els seus perden la raó, i suposo que per això diria que està manipulat, que la repressió policial estava justificada, que la sang era maquillatge. Són coses que sento dir a gent que respecto i que sé que estima Espanya, i se li fa insuportable aquesta actuació. Veure com policies enormes peguen amb porres a avis asseguts a terra amb les mans a l'aire li esquinçaria el cor, i per això ell preferiria no veure-ho, i jo, sabeu, no li mostraria, perquè no pretendria que ell canviés d'opinió. Potser el seu amor a Espanya era l'únic que li quedava, i jo no tindria cor de treure-li.

Resumint: sé perfectament què pensaria el meu padrí del que està passant, perquè sé el que sabria ell, i el que veuria, i el que no voldria veure.
I jo? Què en penso? Educada com vaig ser en l'amor a Espanya, què en penso, avui, de tot això?
La fidelitat als meus ancestres no passa per opcions polítiques, jo en diria vitals.
No voto pensant en els meus avis. Voto pensant en els meus fills. Voto per un país en el que no sigui súbdita, sinó ciutadana. Un país en el qual la gent pugui opinar. I els vells puguin votar sense por a que vingui la guàrdia civil.

Carta oberta al Mateu, o sortir del niu

Ho vas fer fins molt tard, i ara reconec, amb recança, que estava una mica preocupada: Els dissabtes, sempre a una hora indecent del matí, sentíem la porta del dormitori obrir-se a poc a poc. Després, unes passes veloces i lleugeres pel passadís a les fosques. Veiem el teu caparrot a contrallum, als peus del llit, just abans de que t'hi enfilessis decidit, amb aire de victòria. Intentaves ser discret perquè no et féssim fora, ens abraçaves golafre de petons, i jo notava l'olor que feies, la calidesa de la teva pell de vellut, les manetes infantils, intentant abraçar-me sencera, mentre jo t'acaronava suaument l'esquena i acceptava de mala gana que ja no dormiria més.
Algun dia haurà de deixar de venir al llit, ens dèiem, i raonàvem amb tu i t'explicàvem que tenies un llit de nen gran per dormir solet tota la nit, però tu somreies murri i feies que sí, i al dia següent hi tornaves.
Ahir, quan vaig anar a dormir hi vaig pensar.
En la pressa que tenia, quan eres petit, de que et fessis gran. I ara, estimat Mateu, no saps el que donaria per poder tornar, ni que fos sols una vegada més, a sentir els teus peuets corrent de puntetes, la lluita amb els llençols per esmunyir-te entre el teu pare i jo i la carona còmplice amb la que ens miraves satisfet quan la llum del sol t'ho permetia.
Demà les teves passes lleugeres et portaran a terres llunyanes, de parlar estranger, on sempre plou i la terra és verda i el vent fred. 
I el llit dels teus pares, l'escalf segur del teu refugi d'infant, quedarà aquí, orfe de tu.
I estem orgullosos de que siguis tan valent, i confiem en què l'experiència, a tu i a tota la família, ens anirà molt bé. Miro la teva estampa, l'elegància amb la que et mous, la veu atronadora, els peus enormes, la barba que ja et fastigueja haver d'afaitar. Ara ets tu, que t'ajups a fer-me un petó, i em pregunto si en els plecs de la teva memòria conserves encara la imatge de quan m'havia d'ajupir jo. Ets un noi capaç, llest, solidari, saps fer amics, gaudeixes de la natura, de l'esport, de la poesia, de l'art, de la música. Seràs capaç de fer el que vulguis a la vida, perquè a més de la teva intel·ligència i sensibilitat, tens un gran sentit moral, i moltes ganes de deixar el món millor.
Et fa por i il·lusió a la vegada, ens vas dir fa un parell de dies. També et sap greu estar tant de temps sense veure'ns, però de cap manera t'ha de frenar la recança de deixar-nos enrere. És llei de vida, t'hem donat les arrels, però també hem enfortit les teves ales, i has de volar, i ser lliure i feliç.
Però no deixo de sentir que, no sé com dir-ho... que ha anat tot massa ràpid.

El joc de les cadiretes

A una punta de la taula, la rialla poderosa del tio Tomeu sacsejava la seva còrpora immensa. Al seu costat, es meu padrí, que per a la ocasió s’havia posat una camisa però la duia oberta per la calor, i el tio Damià, sempre atent a tot el que passava a taula, no se li escapava ni una. I sa padrina, que parlava fent espants i donant-se cops amb el ventall, i la tia Bel, que conservava encara la bellesa salvatge de quan havia estat jove.

A mida que les cadires eren més al centre, les ocupaven els de la generació del mig: els meus pares, la meva padrina jove, el tio Pep, que era alt i prim i parlava francès.

En aquesta zona de la taula bevien cava, que en deien xampany, en copes xates i ja una mica opaques, i una dona (sempre una dona) servia els plats, i sabia a qui li havia de posar molt i a qui poquet. Eren menjars festius, paelles, fideuàs, arròs brut, tumbets, que havien cuinat, altra vegada sempre les dones, en cuines de temperatures infernals, amb el cabell aferrant-se al front suat i els ulls encesos, ventant-se amb ànsia perquè el ventilador no arribava a refrescar, mentre els joves anàvem a banyar i els homes s’asseien a la porxada cercant una mica d’oratge.

A la punta del tot, a vegades amb taules supletòries i estovalles desaparellades, els cosins ens barallàvem per posar-nos exactament la mateixa quantitat de beguda (pinya, gairebé sempre. La coca-cola era com a forastera). Teníem les nostres converses, i el que passava més enllà de la taula, a la zona central, on els adults feien i desfeien, o a l’altra punta, on els padrins presidien, ens importava ben poc, si no era per a manllevar olives quan les de la nostra taula s’acabaven. 

Els ventiladors, tossuts, movien l’aire espès i calent d’estiu, mosques mandroses a dins i cigarres insistents cantant a la pleta embotaven l’ambient, i al lloc on dinàvem hi havia ombra, però a fora el sol cegava tant que feia mal als ulls. Nosaltres balancejàvem els peus a les cadires perquè no ens arribaven a terra, i perdíem les xancletes per sota la taula, i menjàvem el gelat amb l’ensaïmada ràpid, per poder anar a jugar, i sa padrina es queixava de què ens poséssim al sol amb aquesta calor vos acubareu, però nosaltres no sentíem la calor, i esperàvem impacients el moment de tornar a agafar les bicis i fer voltes sentint-nos lliures i veloços, i no enteníem quin gust hi trobaven els majors a asseure a taula i xerrar, xerrar, xerrar, i negociàvem amb mares inflexibles les dues hores de digestió per poder anar a banyar una altra vegada.

Quan jo era petita em pensava que els records eren en blanc i negre, per ventura perquè dels temps dels records dels meus padrins només quedaven imatges sense color. Ara sé que els records són amb colors vius (el rosa-xiclet de la bombolleta de surar a l’aigua, el verd fosc de la manguera, el vermell sucós de la síndria, tota tacada de pinyols ben negres, el blanc inclement de la sorra), amb olor (de protecció solar, de rebost, de saladina i pinassa calenta) i amb sons (la rialla escandalosa dels vells, el zum-zum del ventilador, els cussos nerviosos que s’atabalaven amb nosaltres).

L’altre dia vam tornar a dinar junts. A poc a poc, els vells han anat deixant cadires buides. Em vaig fixar que jo ja estic ocupant un lloc central, a la taula. Que els meus pares i la meva padrina jove ja estan a la punta. Just abans de servir el primer plat, (el vaig servir jo, com abans el servia la meva mare) em vaig girar a la meva esquerra: els meus fills i els seus cosins, que no van conèixer aquells que estaven a l’altra punta quan jo era al seu lloc, balancejaven els peus a les cadires, negociaven servir-se la mateixa quantitat de beguda i esperaven amb ànsia el moment d’aixecar-se de taula.

Si poso sexe al títol tindré més visites.

Els quaranta dies abans de fer quaranta anys, vaig estar penjant al facebook coses per les que estava agraïda a la vida. Va ser una mena de calendari d'advent casolà. 
Després els vaig recopilar aquí en quatre posts que podeu llegir clicant aquí: 1 2 3 4 
Bé, la llista de coses genials que ens han estat concedides tenia més o menys retorn, de gent que s'aturava i em comentava coses. Però, ah! El dia que se'm va acudir dir que estava agraïda pel sexe, l'explosió va ser brutal, i els comentaris, apoteòsics. 
Recordo un comentari que deia "tu sempre pensant en el mateix". I jo vaig al·lucinar.
Perquè havia estat agraint moltes coses: el mar, els rovellons, la música de Bach, el bullici dels adolescents, el gust de la primera nit dormint amb manta... Cap d'aquests agraïments va provocar el rebombori que va provocar que jo digués que sí, que estic agraïda pel gran regal de la sexualitat.
Tot aquest tema del bisbe de Solsona m'hi fa pensar, ves per on. 
No vull entrar en el fet que un senyor cèlibe opini, amb tot el morro i sense saber de la missa la meitat (mai tan ben dit) sobre formar una família, sobre la sexualitat, sobre com vivim els pares el despertar de la sexualitat dels fills, etc. Perquè aquí podria parlar-ne molt, i si us he de ser sincera, no tinc la opinió molt formada. Vull dir, que d'una banda penso que s'ha de ser molt inconscient per opinar i pontificar parlant només d'oïda. Per més idees formades que tinguis, hi ha coses que fins que no hi ets no entens.
D'altra banda, però, penso que sí, que i tant que n'hem de parlar, de sexualitat, a l'església. La meva crítica és que hem parlat potser poc d'amor, i massa de prohibicions i regles basades en una societat de fa més de dos mil anys.
Fa just una setmana vaig anar a cantar a un casament en el que el capellà va fer una homilia en la qual va parlar durant 15 minuts de la indissolubilitat del sagrament sense esmentar ni un moment l'amor (flipeu!). I jo pensava no anem bé, mossèn. 
Tornant al tema.
Anant a Barcelona per l'autopista passo pel costat d'una església on hi ha un gran rètol que diu "Era foraster i m'acollireu". També a les carmelites de Mataró hi ha un rètol semblant penjat. L'església té un discurs molt clar i sense cap mena de matisos sobre l'acolliment, sobre el respecte a la dignitat de cada persona.
Com és que quan un bisbe o el papa mateix, o jo com a cristiana de base, parlo molt seriosament sobre l'escàndol dels refugiats, el pecat de l'egoisme d'Europa, el sacrilegi de les fortunes cimentades en la pobresa del germà, com és que ningú s'escandalitza? Com és que no em diuen "tu sempre igual" quan demano repartiment més just de la riquesa?
Quina obsessió pel sexe, no trobeu?
Si us plau, periodistes, podríeu parlar també del que diuen els capellans quan no parlen de sexe? Perquè diuen moltíssimes altres coses, eh?

p.d. Vull afegir off the record dues coses: primer, que em sembla al·lucinant que algú pensi que tenir un fill homosexual és una desgràcia. Com a mare, penso que la sensació de fracàs la viuria si  els meus fills fossin males persones, intolerants, racistes, masclistes, o simplement si fossin persones que no viuen amb goig les seves opcions vitals. Però tenir un fill que viu d'acord amb el que sent... com pot ser això una desgràcia? Com puc buscar-hi raons?

Una altra cosa: he dubtat molt de quin títol posar a aquest post. De fet, el primer títol era "aneu al darrer paràgraf per saber quin títol té aquest post".

Els meus morts

La recordo com si fos ara mateix. És curiós com la memòria guarda gestos innocents, paraules dites sense ànims de transcendència, però que, per alguna raó, queden impreses a foc en la consciència i ja mai t'abandonen.

La meva padrina Maria em va donar el nom, un to tràgic, i un munt de moments que encara ara m'acompanyen. Com aquest: La tinc al meu costat, al sofà florejat i un tant passat de moda de casa seva. Porta una bata grisosa i un mocador fet una pilota a la màniga. El gos vell, mig coix i amb la cua torta, dormitant feliç a sobre el meu padrí, que mirava la tele. El tio Damià trescava per la casa. Sa padrina i jo, però, miràvem fotos.

I hi va haver un moment en que ella va fer un lament anguniós. Em va passar una foto on estava ella en un grupet. I em va dir, ai Maria, no saps quants d'aquests ja són morts?

I a mi em va passar de llarg, aquella angoixa. Perquè sabeu, tots aquells ja eren morts, quan jo havia nascut. Cap era un mort meu, tots eren seus. I jo, tot i que la teoria la sabia, no ho vivia en carn pròpia. Els morts de la meva àvia eren seus. Veia el seu dolor, però era incapaç de fer-me'l meu. Perquè en aquell moment jo no en tenia, de morts. 

Ara sí que en tinc. Ja m'estremeixo en mirar algunes fotos.

Avui hem anat a visitar la seva tomba, al cementiri. Estan els tres juntets, com sempre van estar. Ells son els meus morts. En tinc d'altres, i per una mena de solidaritat d'ultratomba, quan els visito a ells també visito els altres, i quan m'emociono pensant en els altres també estic pensant en ells.

Els meus fills m'acompanyaven amb respecte, però per ells, aquests són els meus morts. Als meus padrins no els van conèixer, i el Damià estava ja tan atrotinat que no sé si l'enyoren.

Algun dia seré jo, la seva morta. I potser ells entenen el que estic sentint jo ara pels meus morts. Que m'acompanyen. Que em fan sentir agraïda, feliç, plena de records. Els meus morts, que van omplir la meva vida de moments vibrants. Que em van estimar tant.

Potser us sembla contradictori, però jo, en un dia com avui, em sento més viva que mai. Perquè visc plena de l'amor dels meus morts.

Damià

Quan en una família neix algú com tu és un trasbals. Els pares volem que els fills siguin sans i feliços, i un fill com tu trenca els esquemes i ens obliga a replantejar-nos moltes veritats que abans eren només una teoria. 

Una persona com tu, dic, trenca els esquemes, i condiciona varies generacions d’una família. Perquè la teva vida, la teva innocència, la teva petitesa, posa a prova la nostra fe i ens col·loca davant una realitat: quan Jesús va dir les benaurances no feia cap metàfora, quan va dir que el seu regne no és d’aquest món, no feia poesia. Deia la veritat. I la veritat cou molt, en casos com el teu. 

Durant tots aquests anys, els que t’hem conegut i estimat ens hem plantejat quin era el sentit de la teva vida, sobretot cap al final, quan costava reconèixer en tu el noi alegre i nerviós que havies estat de jove. 

Quin és el sentit de tot plegat.

Què has vengut a fer tu al món. 

Penso que has estat un gran mestre. I tot i que em molesta que algú pensi que la vida és tan cruel com perquè algú sigui al món només per donar una lliçó als altres, sí que vull dir-te unes quantes coses que hem après de tu.

Primer, que els àngels són incòmodes. El meu àngel, que vas ser tu, em prenia les joguines, era una mica pesadet i molt sovint cridava massa l’atenció. Eres l’àngel de la família, però quan n’Antònia i jo érem petites ens empipaves, i protestaves quan els meus pares sortien de nit. Eres l’àngel incòmode. Tu, Damià, com el petit príncep, no renunciaves mai a cap pregunta… i eres capaç de repetir-la fins a l’extenuació. I no s’hi valien presses ni ara no toca. Allà estaves, amb la teva perseverança, posant a prova la paciència amb les teves “manies tontes”, que deies tu.

I és que un altre ensenyament ha estat que hi ha preguntes que mai sabrem contestar. Com per exemple, per què et va tocar a tu, per què va tocar a la nostra família i no a alguna altra família potser més preparada o amb més recursos, o simplement amb més gent, per poder repartir millor la feina que donaves. Sense cap raó, tu vas formar part de la nostra família, i has estat una pregunta immensa a la nostra vida. Amb tu hem après a acceptar que les coses són com són, i no com voldríem que fossin.

Una altra cosa que ens has ensenyat ha estat a tenir ben clara l’escala de valors: algú com tu ens ha fet mirar les preocupacions diàries de manera molt diferent. Quin és l’objectiu de la vida? Què hi hem vingut a fer?

Tio Damià, ens has omplert la vida de preguntes, però ens has donat la gran resposta. Tu ens has ensenyat que la raó de viure és estimar, i que totes les altres coses són anecdòtiques, afegitons.

Tio Damià, repeteixo, tu ens has ensenyat a estimar. A estimar sense mesura, més enllà de la pena i la ràbia per totes les teves mancances i el que això significava per a nosaltres, hem après a estimar, i t’hem estimat.

Et van estimar els teus pares. I t’ha estimat el teu germà Com-me, i la teva cunyada Menenena. T’hem estimat n’Antònia i jo, nebodes teves… I t’ha estimat un munt de gent que s’ha topat amb tu i s’ha entendrit amb la teva innocència, la teva tossuderia o la llum de la teva mirada.

Durant la revetlla de Sant Joan, mentre a fora la nit esclatava d’alegria i petits amb ulls brillants movien bengales, estàvem els quatre, el pinyol de la teva família, fent-te costat en l’agonia. N’Antònia i jo a una banda, els nostres pares a una altra, del llit d’on fa dies que ja no et movies. Pensàvem molt en els padrins, els teus pares, i en com de contents haurien estat de veure que estàvem tots amb tu. Ens sentíem afortunats de poder ser-hi. Els quatre t’estàvem agafant de la mà o del braç, i estem segurs que vas saber que no estaves sol. Ara t’acomiadem amb una tristor serena, un agraïment profund pel do d’haver-te estimat, i com en tota la teva vida, continuam fent-nos preguntes.

Damià, bon viatge. Vas al regne dels petits, dels nets de cor. Estaves molt preocupat pel cel, deies que d’allà no torna ningú, i quan vas saber que al cel no hi ha crisis et vas posar contentíssim. Et trobaràs amb el papà i la mamà, i potser tornareu a fer aquelles llargues caminades que fèieu.

Fa molts anys em vas fer una pregunta, i curiosament només me la vas fer una vegada, tu que repeties les preguntes mil cops… Que bé que m’hauria anat que aquesta pregunta me l’haguessis fet més vegades: per poder-t’ho repetir, una i altra vegada. 

Ara necessito tornar a contestar-la, necessito tornar a dir-t’ho.

Damià, deixa’m tornar a dir-t’ho: al cielo cabemos todos, i sobretot, el cielo està fet de gent com tu.

Exitus

M'heu de perdonar tants dies sense penjar res al blog. Si us serveix de consol, estic escrivint moltíssim, però no coses pel blog. En aquests moments, a més, a la família estem passant una etapa que ens demana que ens concentrem, i això és el que estic fent.
Ara mateix no us puc explicar tot el que ens està passant. 
Però us convido a llegir un text: cliqueu en el següent enllaç.

Exitus

Amb ell vaig guanyar, fa molts anys, el primer premi al concurs Paraules d'Ariadna, de l'ajuntament de Sant Adrià del Besós. En aquests moments escric diferent, però he decidit no canviar res.
El text és autobiogràfic. La néta de la qual parla sóc jo mateixa, i el bebè és el Miquel.

Les petjades

Aquest cap de setmana m’he escapat a Mallorca. Dijous tenia una tertúlia sobre la novel·la a la llibreria Lluna, de Palma, i he aprofitat per quedar-me el cap de setmana llarg, a estar sola, per escriure, per descansar, i per dormir.

Realment ho necessitava, després d’aquests mesos vertiginosos que he passat. I és que resulta que l’estrés feliç no deixa de ser estrés, i necessitava aturar-me i fer endreça.

Dissabte a la tarda vaig anar a fer una llarga caminada per la platja amb l’A, una de les meves amigues més estimades. Feia temps que ens devíem una conversa llarga.

Som amigues d’infància, i hem tingut la sort de ser capaces de créixer en paral·lel, i de continuar trobant coses que ens uneixen. I si quan teníem dotze compartíem els jocs a l’aigua, als 17 anys ens emocionàvem planejant com aniríem a les verbenes de s’Estanyol i ara caminem plegades posant en comú els nostres dols. 

Els nostres dols de dones. Tothom en té, de dols. 

Dels seus no en parlaré, però vull parlar-vos dels meus. Sí, encara que tot em vagi bé, que jo i tots els que estimo tenen salut i feina i amor, i que la novel·la està sent un èxit a Mallorca i a Catalunya, estic gestionant dols. I fan mal.

La Txelo encara em fa mal, i suposo que sempre me’n farà. Sento que haver-la conegut i estimat és una de les experiències més enriquidores de la meva vida, però em fa mal, molt, la seva absència. Encara em fa ràbia la malaltia i no aconsegueixo trobar sentit al seu dolor i a la seva mort. Encara em costa no trobar el seu whatsapp de bon matí, encara em fa un nus a la gola qualsevol cosa que em recordi a ella, encara ploro.

Però hi ha altres dols que gestiono, més antics però també dolorosos.

Fa quinze dies vaig ser a París. Fou un viatge molt maco i intens. La darrera nit vam anar a sopar a un lloc molt romàntic (París hi obliga). Hi havia espelmes i música suau, i un menú amb noms llargs, i jo estava cansada i emocionada per tot el dia, i no vaig poder evitar plorar. Per què?

El plor és com les cireres: comences a plorar per una cosa, potser una beneitura, però estires la cirera i venen totes les altres, i plores tot el que has aguantat, tot el que no vas acabar de plorar, encara que potser et pensaves que sí. Potser hi ha coses que mai acabes de plorar del tot. 

Jo vaig començar plorant per la Txelo. Em passa, que quan tinc moments de felicitat intensa, em fa ràbia pensar en els que han marxat. Quina putada, morir tan jove. Quina putada, tot el que s’ha perdut, un sopar com el que vam viure, que ella ja no viurà. M’enrabia, de debò. No és just. 

Però després em vaig trobar plorant pels meus avis. Que fa tants anys que ja no puc abraçar. M’emociona pensar com d’orgullosos que estarien de mi si em veiessin. Com de feliços serien si poguessin conèixer els seus besnéts. 

I sé que és infantil. La vida avança, i si els meus fills han nascut i són ara uns adolescents ferms, és perquè ha passat el temps, i el preu de que el temps passi és que els meus avis han mort, com moriré jo, com moriran els meus fills. Jo encara recordo els meus avis, i parlo d’ells als meus fills, però el seu rastre és cada vegada més diluït.

I d’això parlàvem, ella i jo, encarant la maduresa, caminant per la platja. Quan havíem arribat hi havia encara gent, nois fent kitewindsurf, famílies assegudes a la sorra, alguns turistes fins i tot banyant-se. Però tornant ja havia marxat gairebé tothom. El sol estava molt baix, i el mar, que quan havíem arribat estava enfurismat, poc a poc s’havia anat calmant i arribava suau a morir a la sorra encara freda. 

I vaig fer aquesta foto.

Perquè pensava això, i perdoneu la obvietat, que faré una metàfora barata que no és ni original.

Les petjades. Altres han caminat abans que nosaltres. I jo, per avançar, camino per sobre d’altres petjades. Els meus avis, els meus pares. Reconec les seves passes, encara. I potser els meus fills també les reconeixen, o sóc jo que els senyalo per on anaven. 

Però sí. 

Algun dia les meves petjades s’esvairan en la sorra freda.

És el preu que s’ha de pagar per donar espai a noves passes.

La transició

El dia que Franco va morir, jo acabava de fer sis anys, tot just feia una setmana. 
El meu pare sempre m'explica que em va asseure davant la tele i em va dir "mira, Maria, estàs veient història". 
Jo no ho recordo pas, i no crec que estigués gaire estona atenta.
Avui el meu fill Mateu, que té dotze anys, s'ha assegut una estona, de motu propi, a escoltar el debat d'investidura. Jo he tingut temptacions de dir-li la frase que em va dir el meu pare a mi, però no ho he fet. 
No sé si serem independents o no. Aquí entre nosaltres, no les tinc totes, hi ha un munt de coses que poden anar malament, i tampoc tinc molt clar que la opció per la independència sigui tan majoritària, i us ben asseguro que espero equivocar-me.
Després penso en com se sentien els meus pares i la generació que va fer la transició espanyola. Penso en les pors, en els atemptats. Penso en haver d'empassar bilis amb gent com el Fraga anant de demòcrata de tota la vida, amb Blas Piñar presentant-se a les eleccions (i obtenint vots!) Penso en els advocats d'atocha assassinats (això sí que ho recordo!) I en el munt de gent que va haver de suavitzar, transigir, per tal que les coses arribessin a bon port.
I bé, és veritat, no tot va ser modèlic, però el cert és que se'n van sortir, oi?
Vull ser optimista. No vull tenir por. Vull pensar que tothom tindrà seny. Que serem capaços de construir.
Mentre el debat s'acabava, jo he anat a fer una coca de xocolata per demà esmorzar, com faig gairebé cada diumenge. M'he perdut, doncs, el final del debat, i mentre posava el llevat i la farina i l'oli i els ous, pensava que la vida continua. Què el país el fem, doncs això, dones i homes normals i corrents, ben diferents entre nosaltres. Que es tracta de ser feliç amb les petites coses. Fent una coca per esmorzar demà, escoltant música, preparant la feina de la setmana i treballant el millor que sapiguem.
No sé si serem independents. Jo ho voldria, però seré capaç de respectar si finalment per decisió de tothom no ho som. 
En tot cas, sigui el que sigui, acabem sent independents o no, avui el meu fill Mateu s'ha assegut a veure i viure història.

Coses que fem les mares que tenim els fills lluny

- Durant molts dies encara vius com si ell estigués a casa, et costa interioritzar que no hi és. Per exemple, pares taula com si ell hi fos. En el meu cas, encara hi ha dies que agafo quatre coberts, o quatre gots, enlloc de tres, i al principi vas a comprar sense tenir clar que, per exemple, no consumim tant pa, si falta un.
- D'altra banda, tens molta menys roba per rentar, estendre, planxar i posar a lloc. Hi ha menys sabates, menys abrics, menys tovalloles per casa. I no, no et fa il·lusió tenir menys feina.
- Et sorprens de com una sola persona pot ocupar tant, no només físicament, sinó també emocional. Et costa passar per davant la seva habitació, o els seus espais. Se't fa estrany veure-ho sempre tan endreçat, per exemple. Jo enyoro sentir el seu violí, i això que no tocava tant com això.
- Constantment estàs pensant què diria ell. Per exemple, en les petites coses que li feien gràcia. O penses ara diria tal cosa. Ara riuria d'aquesta manera. Ara...
- Algun dia et quedes embadalida mirant una foto de quan era petit, i et preguntes com és possible que hagi passat tan ràpid, com és possible que estigui tan lluny de tu, què estaves fent mentre ell creixia tant i es veia valent per marxar mar enllà. 
- I voldries tenir braços molt llargs, per travessar terres i oceans, i amanyagar-lo en els moments durs que saps segur que està passant, tan lluny dels teus braços que abans ho curaven tot. I ja entens que és pel seu bé, però t'hauria agradat retenir-lo una mica més, perquè el veus petit, encara que faci temps que s'afaita.
- Estàs tota l'estona pendent del telèfon, per si ha dit alguna cosa al grup de what's up de la família, o per si ha penjat alguna cosa al facebook, o per si t'ha trucat.
- Quan pel carrer et trobes els seus amics te'ls mires amb tendresa, et preguntes si ara fa l'embalum que fan ells. Reprimeixes les ganes de dir-los envieu-li coses, digueu-li coses.
- Poses al telèfon una aplicació per saber la temperatura que fa allà on està, i la mires cada matí. I algun cop li has enviat un what's up a les 7 del matí dient-li "abriga't", i et fa por que t'enviï a pastar, però ho fas igualment.
- I després penses en la quantitat de nois i noies que marxen a estudiar fora "no-n'hi-ha-per-tant", et repeteixes com en un mantra. Us podeu enviar whatsups, podeu trucar-vos per l'skipe...I penses en els aventurers que marxaven a Amèrica, al segle XVIII... i en les seves mares. I no entens com ho podien suportar, perquè a tu l'enyorament hi ha dies que et fa mal físic.
- Alguna vegada, fent canvis d'armaris o simplement endreçant, trobes una peça de roba seva, i l'ensumes amb avidesa.
- Quan fas la compra de la setmana i al súper passes per davant les seves galetes favorites tens una punxada d'enyorament.
- Hi ha dies durs, i també dies duríssims: el dia del seu sant, o aniversari, o algun dia que, per la raó que sigui, és especial. I aquell dia plores molt, per qualsevol fotesa.
- I és que malgrat estàs molt contenta per ell, i molt orgullosa de com ho està fent, de com de bé se'n surt, tens molta plorera, i és una barreja tota rara de pena i d'alegria que no saps explicar.

(Aquest post és inspirat per aquest altre)

A escola.

Avui vull dedicar aquesta obra al petit Bernat, i a tots els que com ell, comencen P3.
A "l'escola de nens grans", que diu ell, aprendrà moltes coses: de països llunyans, i d'aquí ben a prop. Trobarà amics i amigues, i es pelarà els genolls, es farà gran, experimentarà, jugarà, sortirà, escriurà (lletra de pal i lletra lligada!) parlarà altres idiomes, es mocarà amb la màniga de la bata, sortirà al pati corrent, escoltarà música, farà panellets, tombarelles, dibuixarà…
Aprendrà a esperar el seu torn. A aixecar la ma per preguntar. A col·laborar amb els companys per aprendre. A fer fila, a estar callat, i a parlar quan toca. A que hi ha nens que fan el Ramadà, i d'altres que fan la primera comunió, i que tots poden ser amics.
Potser troba que alguna senyo li té mania. Potser a escola coneix el gran amic de la seva vida. Potser a colònies s'enyorarà de casa. Potser perd la goma d'esborrar. Potser va sempre amb la bamba descordada. Segurament aixecarà la mà perquè vol esborrar ell la pissarra. I li farà molta il·lusió que l'enviïn a fer encàrrecs a secretaria.
Es posarà guixos a la butxaca i pintarà el terra del pati. Jugarà a pilota i a un-dos-tres pica la paret. Es farà algun repeló al dit que li farà mal. Perdrà una xancleta al vestidor. 
Portarà caramels el dia del seu aniversari, i els repartirà taula per taula orgullós. Per sant Jordi durà una rosa de paper de seda i un punt de llibre a casa. Aprendrà el poema de Nadal i el recitarà pujat sobre una cadira. Dibuixarà flors amb les seves parts, i un volcà amb lava de color vermell, i com que és un noi del segle XXI editarà arxius d'audio, i buscarà a internet informació, i farà textos per presentar als jocs florals.
Es cordarà ell tot sol la bata, i al menjador s'ho acabarà més o menys tot, i farà festa quan hi hagi croquetes, i el renyaran si s'ha deixat l'equipació d'educació física, i a les excursions s'asseurà al bus amb un amic i parlaran molt, però potser tornant es quedarà adormit.
Algun dia no s'haurà après la lliçó i anirà a escola amb mal de panxa. Li faran alguna injustícia, segur, i aprendrà a gestionar les seves frustracions. Abraçarà els seus amics si estan tristos. I s'enrabiarà altres vegades. La bata se li farà petita massa ràpid.
Algun dia no ens adonarem i ja estarà acabant la primària. I haurà après moltes coses, i potser ja intuirà que n'hi queden moltes per aprendre.
Bernat, gaudeix d'aquests anys. Sigues un nen feliç.

(toca el piano el gran Horowitz, em disculpo pel tall final brusc)

Deixar volar

Gener de 2001. Jo sortia de l'hospital amb en Miquel, tres quilos de tendresa embolicats en una manteta de color blau cel. Estava aterroritzada. Tenia el Jordi darrera, carregat amb les bosses, el maxi-cosi i els rams de flors. Jo només duia el petit Miquel, i em feia por que em caigués de les mans, tan maldestre que em sentia. Quan em vaig acomiadar de les infermeres em vaig posar a plorar. Perquè a casa no tindria el timbre màgic que feia que aparegués algú que m'ajudava, a canviar el bolquer, a posar-me'l al pit, o a  curar-li el llombrígol.
I ja a la porta de l'ascensor, va passar per allà el pediatra. 
Era un senyor, com us ho podria dir? Semblava el gran barrufet. Era calb, tenia la cara rodona, un nassaró com una patateta enmig, les galtes vermelles i una barba blanca. Era més aviat baixet, la bata patia a l'alçada de la panxa, i semblava que abracés amb la mirada.
Es va aturar, i suposo que em va veure la cara d'espantada. 
Se'm va acostar.
–Ja marxeu?
Vaig fer que sí amb el cap, tenia un nus a la gola i no em veia amb cor de parlar.
Mentre el Jordi pitjava el botó de l'ascensor (perquè ni això em veia amb cor de fer jo) el gran barrufet em va somriure, va acaronar el caparró del Miquel i em va dir quelcom que sempre més li agrairé:
–Recorda sempre una cosa: No és tan fràgil com sembla, i en saps molt més del que et penses.

Quan vaig tenir el Mateu, al mateix hospital, vaig tenir una altra pediatra, però penso sempre en aquell, que fou com un àngel que va arribar per dir-me el que necessitava sentir.
Doncs sí. En Miquel no era tan fràgil, i va resultar que jo no era tan beneita. 


El temps ha passat massa ràpid. Ahir tenia un nap-buf que mirava el Winnie-the-Pooh, que odiava que li rentessin el cap, que ballava amb qualsevol música i que feia preguntes desconcertants.
Ara tinc un jove que marxa a estudiar a l'estranger.
Buscava una imatge de la seva infantesa, i com si fos un eco d'aquella frase que em va dir el pediatra, aquests dies que estic preparant el meu cor pel comiat, he trobat això:

Tinc tanta por com aquell dia, sortint de l'hospital. I en Miquel també en té. Però confio en ell. Que és valent, que és fort, i que és llest. Que li costarà sortir del niu, però que sent que ho necessita.

Miquel, t'estim més del que mai sabré dir-te. I com que t'estim, t'he de deixar volar.
Encara que se m'esqueixi el cor.
Fill meu, surt al món. Tens les arrels ben fondes, tens les ales ben fortes. Ho faràs molt bé. 
Perquè ets valent, ets fort, i ets llest.

Els llocs sagrats

Cada dos o tres anys, la padrina Maria demanava a món pare que, camí de la cala, passéssim per dins de Santanyí. El meu pare es ficava pels carrerons del poble, i en arribar al lloc returava una mica el cotxe.
I la padrina mirava per la finestra, i sempre feia un gemec mig amagat que es pensava que els altres no sentíem. Solia donar cops a la finestra amb el ventall, i sentenciava amb veu una mica trencada: "això era ca meva"
Tinc aquells moments clavats als plecs del cor. Jo estava embotida entre la finestra i sa padrina, mumare i la meva germana també assegudes darrera en aquell 850 amb seients d'escai que amb la suor s'enganxaven a la pell de les cuixes i feia tant mal.
I a mi em feia una mica de vergonya, el gemec de sa padrina, els ulls plorosos, la pell tremolosa del seu braç donant cops de ventall a la finestra. Ja ho sabia, que sa padrina havia viscut la infantesa en aquell carreró asolellat, però no acabava d'entendre què significava per a ella. Als meus pocs anys, la vida començava amb jo: que els meus pares o els meus avis haguessin viscut abans era una teoria, però per alguna mena d'egoïsme infantil, allò no importava: la vida començava amb mi.
Ja no sabria trobar aquell racó tan estimat de sa padrina, que fa catorze anys que va morir. Ara que tinc fills que amb la seva insolència es pensen que la vida va començar amb ells, molt sovint penso en ella, en sa padrina Maria, que a més del nom em va donar tantes coses.
Avui he tornat a la cala. Des de l'aigua he mirat la barraca on guardava la barca el tio Tomeu. Les emocions m'han anat a la gola. Tenia els meus fills papallonejant a l'aigua. Jo els he dit aquí vaig passar molts horabaixes d'estiu, quan era nina.
En Miquel i en Mateu han continuat bussejant i fent el burro a l'aigua, com si jo els hagués dit la cotització de la borsa. Mentre, un alemany amb panxa cervesera s'estava prenent el sol davant la barraca, amb un matalàs inflable, i a mi m'ha semblat que estava profanant el lloc sagrat de la meva infantesa.
I he recordat la padrina, el seu gemec amagat i la meva indiferència.