dilluns, 19 de desembre del 2016

El sucre de coco

L'estimada Txelo em va regalar un pot de sucre de coco. Ja ho feia, això de donar-nos consells a totes, de com alimentar-nos, de com viure. No us penseu, però, que el fet de tenir la mort tan a prop i ser-ne conscient la fes una dona pesada, d'aquelles que pontifiquen i tenen la veritat absoluta. Al contrari, a mi em recordava una mica a Santa Teresa, allò de "encontrar a Dios en los pucheros". En les petites coses, la Txelo anava deixant la seva empremta. 
Com per exemple, doncs, en el sucre. Mentre me'l posava en el pot de vidre, em va dir que el sucre de coco té un índex glucemi molt baix, i que és molt millor que els sucres refinats, els morenos, o la sacarina.
I jo me'n vaig anar a casa amb aquell pot de sucre, el vaig tastar, el vaig abocar a un recipient hermètic, i des d'aleshores, malgrat és molt més car, és el sucre que faig servir.
Però sabeu què?
He fet de manera que mai s'acabés,  aquell sucre. Sempre en compro quan al fons n'hi ha encara una mica. 
Vull pensar que a aquest pot encara hi ha alguns cristalls del sucre que em va regalar la Txelo. És quelcom tan fi, que segur que s'ha barrejat, qui sap, i a cada cullerada tinc una mica del dolç que em va donar la Txelo. 

Potser us sembla naïf, però cada dia que me'n poso al iogurt, penso en ella. El sucre deixa el iogurt tenyit d'un color com de canyella, i penso, ves quina beneitura, que estimar a una persona morta és això: tu vas funcionant i vas fent, tornes a omplir la teva vida d'altres dolceses, però guardes una mica del que aquella persona et va deixar, i endolceix la teva vida, i la deixa d'un color especial.

diumenge, 11 de desembre del 2016

No sóc com la Josefina.

Fa poc ha mort al convent de les carmelites de Mataró, la Josefina, amb 99 anys, dels quals n'ha viscut 70 de monja. 
Era una dona intensa i riallera. Vaig anar a la vetlla. Reposava serena en el taüt senzill de fusta clara, amb una expressió de felicitat que a mi em va fer bastanta enveja. 

No sé ben bé per què em va fer enveja. Potser perquè en la seva vida va ser capaç de conformar-se amb les coses petites, de viure planera, meravellant-se de la simplicitat, enamorant-se de tot lo quotidià, sense demanar gaires escarafalls a la vida. 
Voldria que m'expliqués si li va valer la pena. Espero que sí. Però a l'hora voldria que ella hagi viscut així, no pensant en una recompensa, sinó simplement perquè la feia feliç.


Després, sabeu, em poso a pensar en mi. Per què no sóc capaç de conformar-me amb tot el que m'ha estat concedit, que d'altra banda és tant?
Em fa enveja la Josefina, perquè jo, quan porto massa temps a un lloc, ja estic pensant a marxar, perquè a mi em fa ràbia que els dies tinguin només 24 hores i a sobre unes quantes les hagi d'invertir en dormir, perquè em sap greu tenir només una vida i tants llibres encara per llegir.
Potser si fos capaç de ser com ella, seria molt més feliç, no ho sé.
Però el cas és que no ho sóc. I potser és que no ho he de ser, així. Potser aquesta inquietud és el que estic cridada a ser, la meva vocació, i això em fa patir i a vegades m'estressa. Però és el que jo sóc
O sigui que potser que deixi de sentir-me culpable per aquestes ganes immenses de menjar-me el món que tinc, i accepti que sóc així. Que mai en tindré prou. Que cercar és en mi tan connatural com respirar.
I malgrat alguns dies tot se'm faci tan enorme, amb tantes batalles que tinc armades arreu, és que jo sóc així.
I suposo que obeir a la meva tendència natural a complicar-me la vida és la manera més planera que tinc d'agrair a Déu que m'hagi fet com sóc.