dimecres, 25 de febrer del 2015

Traieu la llengua

La meva padrina, la mare de ma mare, no tenia gaire manies. Això de la pedagogia moderna i de no voler traumatitzar els al·lots, per a ella era un doi. Era d'aquelles dones que estimava a crits, que et pessigava fort si parlaves a missa i que et feia passar les manies amb dues galtades. Que si s'enfadava amb tu et preguntava, amb la veu gruixada, em vols besar es cul?, i que per la nit tenia una feinada de passar rosaris per tots els que estimava. Que matava gallines amb la naturalitat que jo estenc la roba, i en feia un brou que reviscolava un mort.
I sí, malgrat era molt avançada en força aspectes (venerava al papa Joan XXIII, i suposo que el que hi ha ara li agradaria ben molt!) era  bastant no sé si dir-ne antiga en molts altres.
Tot això per explicar-vos que, quan jo era petita i li deia que tenia por (perquè casa seva era una casa de poble, amb racons foscos i zones que a mi em semblaven amenaçadores) ella em deia
- Saps què li has de fer, a sa por?.... treure-li sa llengo!
I jo, que vaig anar a monges i sóc obedient, anava per la casa amb la llengua a fora, intentant així fer fugir por. 
(Realment si la por m'hagués trobat, s'hauria esclatat de riure)

Bé, doncs avui, he tret la llengua. 
M'esperava un dia tetris. Amb tot de petites peces, de gestions per encaixar, d'urgències que requerien la meva atenció. 
Ahir nit no podia dormir, repassant tot el que m'esperava avui.
I pel matí, mentre esmorzava, he alenat ben fort, tu pots, tu pots, m'he repetit. Poc a poc. Seràs capaç.
No m'ha sorprès poder fer-ho tot. M'ha sorprès que no m'ha ensorrat, que he estat eficient, i que fins i tot, al migdia, he pogut aturar-me a una mercat i m'he fet un petit regal: he comprat maduixes, per fer-me un homenatge, per celebrar que me n'estava sortint.
Encara no he acabat la jornada, i fins d'aquí a massa estona no podré baixar de les sabates i relaxar-me. 
Però, enlloc de sentir-me saturada i incapaç, encarar l'estrès alenant fort i convençuda que podria fer-ho m'ha anat molt bé. 
Com quan treia la llengua a la por. 

divendres, 20 de febrer del 2015

La pregunta

Què faries si sabessis que has de morir d'aquí a tres mesos?
És la típica pregunta d'adolescents que es volen posar una mica transcendents.
Penseu-ho una mica, i torneu d'aquí a una estona.


Ja heu pensat?
Recordeu, tres mesos. Som a finals de Febrer. Què faríeu si no haguéssiu d'arribar al Juny?
Us he donat de marge tres mesos, perquè hi ha urgències encara per tancar. Perquè no es pot viure fent només el que ens ve de gust just ara, perquè a vegades la felicitat a llarg plaç requereix que avui fem quelcom no gaire especial.
No crec que es pugui viure absolutament com si anéssim a morir demà, és cert, però tampoc com si haguéssim de viure per sempre. Massa sovint posposem la nostra felicitat pensant que algun dia ens donarà temps a fer tot el que ara no gosem. I els dies passen, i anem deixant al marge els nostres somnis.

Què faríeu si anéssiu a morir d'aquí a tres mesos?

Si la resposta ha estat que no faríeu res gaire diferent del que esteu fent ara, us felicito. Us envejo. De debò. 


Però si el que faríem si sabéssim que hem de morir a curt plaç és molt diferent al que estem fent, potser que ens aturem. 
Perquè potser sí que ens morim d'aquí a tres mesos, o d'aquí a tres hores, qui sap.
Algun dia ens enfrontarem al silenci, i potser més aviat del que ens pensem.
En tot cas, potser aniria bé preguntar-nos què passaria si ara ens haguéssim d'aturar i mirar enrere. Si estaríem contents amb el que tenim. De què ens penediríem.
Potser d'omplir els nostres dies d'urgències que no estimem per por a pensar? Potser de no haver viatjat més? Potser de no haver aclarit les coses amb algú en concret? Trobeu que quan moriu us plantejareu "tant de bo hagués tingut més dies per treballar més"? Quan arribi l'hora, no us penedireu d'haver estat tanta estona davant la tele, o al facebook, o jugant on-line?

Conec poca gent penedida de seguir els seus somnis. I conec massa gent que viu una vida grisa sense gosar sortir-se'n, per por, per comoditat, per covardia. A vegades, amb l'esperança folla que, d'alguna manera, les coses milloraran per art de màgia, sense que nosaltres hi hagem de posar res de la nostra banda, amb la pretensió infantil de què el canvi que desitgem no comporta dolor, que podem transformar-nos sense despentinar-nos gaire, que ser qui volem ser no ha de passar per deixar de ser com som ara.

Potser saber que hem de morir és un regal: si ho gestionem bé, serem prou valents com per  viure intensament.
Perquè cada dia és un regal, i suposo que no hi ha cosa pitjor que, en el moment que has de morir, adonar-te'n que no has viscut.

diumenge, 8 de febrer del 2015

Cita



Ten paciencia con todo aquello
que no se ha resuelto en tu corazón
e intenta amar las preguntas por sí mismas,
como si fueran habitaciones cerradas,
o libros escritos en una lengua extranjera.
No busques ahora las respuestas
que no estés preparado para vivir.
Pues la clave es vivirlo todo.
Vive las preguntas ahora.
Tal vez las encuentres, gradualmente, sin notarlas,
y algún día lejano llegues a las respuestas.
Rainer María Rilke

divendres, 6 de febrer del 2015

Escriure



Escriure ha estat per a mi com quan descobreixes que aquell vell amic que t'acompanya de fa tant temps s'està tornant imprescindible, i que l'estimes tant que no pots fer altra cosa que acceptar-ho i relligar-lo a la teva vida.
Sempre he escrit. Ha estat una manera de mantenir una higiene mental. D'entendre'm i entendre els altres. D'observar el món, de manipular-lo, fent altres mons possibles en el meu cap. Però d'un temps ençà, el que havia estat una afició s'està tornant en cada vegada més important per a mi.
I quan he trobat lletra-ferits com jo, ha estat com una revelació. Poder estar parlant hores i hores de literatura amb gent que comparteix aquesta passió, que algú t'entengui quan expliquis la teva obsessió per trobar la paraula, el to, la veu gramatical... que no siguis una boja si arribes a les tantes a casa i escrius fins que surt el sol perquè no pots esperar a l'endemà... ha estat alliberador. 
Tinc amistats amb qui m'uneix un amor gairebé sexual cap a la literatura (sí, sexual: un amor que et posseeix, et capgira, et treu la son) Potser aquestes amistats no les entenen qui no està tocat d'aquest virus estrany. Ens veiem poc, però quan coincidim podem parlar hores i hores, i ens sentim units íntimament, com no podem explicar a qui no s'emocioni, com nosaltres, amb l'escriptura i la lectura.
I aquest amor, que va començar enfocat a la literatura, ha anat fent-se gran, esquitxant altres àmbits. Ara podem dir que ens estimem, nosaltres. Que el que abans era un afecte, amb el pas dels anys, amb les vivències compartides, (moltes joioses, alguna de ben aspra!) hem anat enfortint unes relacions plenes de moments viscuts, moments escrits i moments llegits.
M'alegra molt que gent que ha compartit amb mi aquesta passió estigui ja publicant, i amb tant èxit. 
El Jaume Pons ha guanyat el premi Ciutat de Manacor 2014 amb la seva novel·la "Mentre el llop encara aleni", que ha estat a la llista de novel·les més venudes a Mallorca (al 7è, 3er i primer lloc!). La Cristina Garcia m'ha emocionat de soca-rel amb el seu esplèndid "Silenci a Taula", (Viena Edicions), que ha tingut dos premis, el 23è premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 27è premi Literari Països Catalans- Solstici d'estiu.
La Sílvia Jané ha publicat "Les esquerdes del Silenci" (Círculo rojo editorial), el presenta a la llibreria La impossible el proper dijous dia 26 de febrer a les 7 de la tarda.
I d'altres que hi ha en camí… (entre ells, la meva "Abans que el teu record torni cendra", espero!)