Pasqua

A veure, explicació pels no creients que segueixen aquest blog: Si hi hagués un dia mundial dels optimistes, aquest seria avui: El triomf de l'esperança, contra tot pronòstic. 

Molt sovint costa creure-s'ho. I més ara, en temps de crisi, no només econòmica, sinó també de valors. 

Massa vegades el desencís ens venç. 

Per això ens cal la pasqua. Per això és tan escaient que ens caigui en primavera, quan tot reneix. 

Si no creieu en Jesús, si passeu de totes aquestes històries, sapigueu almenys per què avui els cristians estem amb aquesta rialla a la cara, per què ens brillen els ulls:

Avui Crist ha ressuscitat. El perdedor, el friqui, el "perroflauta", aquell penjat que va acabar pitjor que malament, després de ser torturat i humiliat.
Sí, és veritat que han trobat el sepulcre buit les dones, ja se sap aquesta mania que té Jesús d'anar amb els menys importants de la societat. Però que sí, que és veritat. 
Crist ha ressuscitat, i per això els cristians estem tan contents. Perquè vivim les nostres creus, les nostres angoixes, el nostre dolor, amb una esperança de resurrecció.

(Ah! I a més, és el primer any que he de fer mona, i això em posa encara més contenta)

Divendres Sant

Mirant la creu, cara a cara. Sentint l'amor immens. Mirant també la creu que duc. Intentant estimar-la, malgrat tot. Fent esforç per alleugerir la creu dels que estimo. Pregant per aconseguir ser raig d'esperança pels que m'envolten. 
En la desesperació del divendres sant, de tantes creus que m'envolten. Guaitant el silenci de dissabte. Confiant en l'esclat pasqual de diumenge.
Si el gra de blat no s'enterra mai no florirà. 

Trist consol

"Em pregunto si no hagués estimat tant les dones de la meva vida ara no m'odiarien tant...."
Ho té penjat el Robert al facebook. M'ha fet pensar molt, sabeu?
Molt sovint pensem que l'odi és el contrari de l'amor. I no ho és pas. El contrari de sentir amor no és sentir odi... és no sentir res.
La indiferència, aquí hi ha el veritable antònim de l'amor.
Quan algú t'odia... ah! és que encara sent una passió violenta per a tu. L'odi no deixa de ser, doncs, un amor mal gestionat, i m'atreveixo a dir que només pots odiar a qui has estimat molt. Et pots obsessionar per algú volent-li bé, o volent-li mal, la qüestió, però, és aquesta obsessió, aquest no treure't la persona del cap, i fer tot el possible per estar amb ella, si és el cas de l'amor, o fer-li mal si és el cas de l'odi. 

Voldria presentar-li en J., un altre amic. Va tenir fa temps una història d'amor d'aquelles que t'estremeixen de soca-rel. Ell està casat, ella també ho estava en aquell moment. La història va durar un parell d'anys ben bons, fins que es va trencar. Malgrat estar profundament enamorat, ell no es veia capaç d'anar més enllà, i ella es va cansar de jugar a mitges tintes. 
Ell encara pensa en ella, constantment. No se la treu del cap. Tants anys després, encara enyora la seva pell. És un bon pare de família, tira endavant, amb la cara alta i el cor esquinçat. Ningú sospita que darrera la seva façana, home entrat en la quarentena, amb una feina de molta responsabilitat i un estatus social,  hi ha un adolescent enamorat encara d'un ideal que no va poder ser: ell no va gosar. Va preferir esquinçar-se per dins que trencar un matrimoni que malgrat no l'acaba de fer feliç, tampoc és tan desastrós com per deixar els seus fills sense família. 
I el que més mal li fa és pensar que per a ella tot allò ja no és res. Que ja no sent res per ell, ni amor, ni desig, ni rancúnia. Res. Com si tot el que va passar entre ells, que al J. el fa encara plorar en nits amargues, per a ella ja estigui tan superat que no fa ni mal.
Jo dubto que es pugui arribar a aquest punt. Aquesta història, que jo vaig viure com espectadora i només amb la versió d'ell, em sembla massa maca i tendra com per què ella realment ho hagi oblidat tot. Penso que més aviat s'ha volgut protegir del dolor posant un mur de silenci impenetrable entre els dos, res a dir, per cert. No cal anar-se fent mal, i ella és jove i encara té molta vida per endavant.
Ell, però, ho viu molt malament, encara ara, anys després de que tot acabés. No s'ho acaba de creure. Com pot no sentir res, després de tot el que va ser?
Que terrible que és la indiferència d'algú a qui has estimat tant. 
Doncs això, benvolgut Robert. Malgrat que és un trist consol, sàpigues que és pitjor la indiferència que l'odi. 

Ser dona

Es posa en contacte amb mi una amiga que és mare d'una alumna meva. Em diu que a la seva filla li ha vingut la regla just aquella nit, que si la trobo rara a classe, que sàpiga que és això. Jo l'he tingut a classe i no he notat res estrany, i la tranquil·litzo. 
A la següent classe que la tinc, l'observo. Una noieta de dotze i pocs. Ella no sap com de guapa és, i em mira amb els seus ullassos i el seu somriure encantador, i jo penso en ella, en tot el que comença, en la màgia de ser dona.
No és només sagnar cada quatre setmanes, si només fos això, rai. És la simfonia d'hormones que aniran forjant el seu cos, el seu ànim, la seva personalitat. Les emocions a flor de pell tantes vegades. El dolor físic intens altres. Quedar per anar a la platja de joveneta i passar-ho malament. Tenir algun "accident" i morir-te de vergonya, com si tinguéssim la culpa d'alguna cosa. Amagar-ho als nois. Que et surtin granets a la cara en els dies aquells, que et facin mal els pits, quan et ve la regla, o quan ovules, o en les dues ocasions. Molts cops, sentir-te tan terriblement vulnerable. 
Ah! però no és només això. Ser dona. Tenir un món de tendresa i no saber alguns cops com manegar-t'ho. Va molt més enllà de tenir la regla i poder parir, però també és això: esqueixar el teu cos per donar una altra vida. Renegar de la concepció dona-mare exclusivament, perquè nosaltres podem ser molt més, perquè històricament ens han esclavitzat per culpa d'això, però a l'hora, reivindicar el nostre potencial maternal. Ser sensibles, intuïtives, tenir una intel·ligència que va més enllà.
Em pregunto com viurà tot això aquesta noieta riallera, i espero que ho visqui bé.
Quan tingui la meva edat, suposo, ho sabrà gestionar molt millor, jo n'he après amb els anys, però quan era com ella no ho vivia molt bé. Em feia mal tot el cos i part de l'ànima, em sentia bruta, pensava que no hi havia dret haver de passar per tot això durant tants anys, m'empipava quan em tacava, estava anèmica moltes vegades… un cromo.
Ara però, vivint la meva femineïtat en plenitud, sent tan feliç, tan amiga del meu cos i els seus cicles, veig aquesta noia que està començant el camí i m'entendreix. Jo no tinc filles, sabeu? I sempre he pensat que les dones que no tenim filles, en certa manera estem soles, perquè hi ha alguna cosa que els homes no poden entendre, que només podem entendre nosaltres.
Nosaltres, les dones. 

Carta al professor del seu fill

No sé si és un d'aquells virals que corren per internet, o és de veritat, el cas és que m'ha arribat aquest document: Una carta que li va enviar Abraham Lincoln al professor del seu fill. 
Avui el Mateu fa deu anys. He pensat que aquesta carta transmet més o menys el que he intentat dir-li durant aquest temps. M'entendreix també veure que aquest sentiment, d'intentar ensenyar el millor al teu fill, i patir per això, i finalment acceptar que ho farem el millor possible, és universal. 
Benvolgut Mateu, que el Senyor et beneeixi. Cada dia donc gràcies de tenir-te. 

“Estimado profesor: Él tiene que aprender que no todos los hombres son justos, no todos son verdaderos, pero por favor decirle que para cada villano hay un héroe, que para cada egoísta. También hay un líder dedicado.

Enséñele que para cada enemigo, allí también habrá un amigo, enséñele que es mejor obtener una moneda ganada con el sudor de su frente, que una moneda robada.

Enséñele a perder, pero también que aprenda a disfrutar de la victoria, háblale de la envidia y sácalo de ella, dale a conocer la profunda alegría de la sonrisa silenciosa y a maravillarse con los libros, pero deja que él también aprenda con el cielo, las flores en el campo, las montañas y valles.

En las bromas con amigos, explíquele que más vale una derrota honrosa que una victoria vergonzosa.

Enséñele a creer en sí mismo, incluso si está solo frente a todo el mundo. Enséñele a ser suave con los gentiles y ser duro con los duros, enséñele a nunca entrar en un tren, solo porque otros entraron.

Enséñele a escuchar a todos, pero en la hora de la verdad, a decidir solo,enséñele a reír, cuando este triste y explíquele que a veces los hombres también lloran.

Enséñele a ignorar las multitudes que claman sangre y a luchar solo contra todo el mundo, si piensa que es justo.

Trátelo bien, pero no lo mime, ya que solo en la prueba de fuego se sabe que el acero es real. Déjelo tener el coraje de ser impaciente y a tener coraje con paciencia.

Trasmítale una fe sublime al creador y fe también en sí mismo, porque solo entonces puede tener fe en los hombres.

Sé que pido mucho, pero vea lo que puede hacer, querido profesor”.

By Abraham Lincoln (1830)

Explica'm el vermell

El M. i jo vam estar tocant junts un parell d'anys, teníem un duet de piano i  oboè. Va ser una experiència molt enriquidora. El M. era cec de naixement. Tocant amb ell vaig aprendre moltíssim. No podíem donar-nos les entrades amb una mirada, ni amb un gest: ell no estava acostumat a gesticular i no li sortien els gestos espontàniament, jo, òbviament, podia desfer-me en peces gesticulant, però ell no ho rebia. 
Per tant, ens enteníem només amb música. I en aquest camp, ens enteníem molt i molt bé. Tocar amb algú confiant només en la idea musical, i no en la mirada o el gest, és fer un salt al buit. 
Aquell duet em va ensenyar moltes més coses. Deixeu-me ser una mica ensucrada, però vaig entendre perquè tanquem els ulls per fer un petó, o per assaborir un plat, o per recordar sensacions. Algun dia, sense dir-li res, tocava jo també amb els ulls tancats. En alguna dimensió ell i jo ens uníem en la música, només en la música. Em sentia molt unida espiritualment a ell, a aquesta idea de música absoluta, sense cap altre afegitó.
Un dia estàvem esmorzant i ell em va dir ara et posaré en un compromís. I va disparar:
– Explica'm el color vermell, si us plau, Maria.
Em vaig quedar a quadres. 
Com explicar el color vermell a algú que no hi ha vist mai? Jo vaig començar a parlar del foc, de la vergonya, de la sang, de l'apassionament... I me'n vaig adonar que estava parlant de l'efecte que fa el color vermell en mi. No del color vermell en sí. Me'n vaig adonar que tenia molt clar el que era el color vermell, però no podia transmetre-ho.
Hi penso molt,  en aquella tarda. 
L'altre dia parlava de Déu amb un grup de nens, i vaig pensar, mira, és el mateix. 
Com parlar de Déu? 
Puc explicar el que sento que Déu ha fet en mi. El sentiment de plenitud, d'amor, la confiança, malgrat tot.
Puc fer molts esforços, però parlo només del que provoca en mi, no del que és en realitat. I a una altra persona potser li provoca una altra cosa totalment diferent (no heu pensat mai que potser el que per a mi és vermell per a un altre és verd?) 
Em trobaré, doncs, com quan intentava explicar el color vermell, al meu amic: el meu llenguatge és limitat per explicar la seva magnificència. 
Llenguatge pobre per tan gran idea.

Amigues de tota la vida

Quan vaig saber que el programa Respira demanava testimonis d'amistats que duren tota la vida, de seguida vaig pensar en la meva mare, (la Magda) i la Tona, i vaig enviar un mail explicant una mica per sobre la seva història, perquè penso que és molt maca. 

Van néixer amb quatre dies de diferència, una a Mallorca, l'altra a Mataró, de dues famílies totalment diferents, amb realitats molt diferents. Una casualitat va fer que es coneguessin, per carta. Al cap d'uns anys es van conèixer personalment. Quan la meva mare i el meu pare es van casar i al meu pare el van destinar a Barcelona, van venir a viure a Mataró perquè aquí tenien la Tona. I aquella amistat va continuar creixent, i mai s'ha aturat. Quan feia cinquanta anys que eren amigues, els seus fills els vam regalar un cap de setmana juntes a un balneari.

Els del programa Respira van voler conèixer més la seva vivència, i les van incloure en aquest programa que teniu a continuació: elles surten al principi. M'agrada molt això que diuen, que els amics són la família que tries. M'agrada també perquè són ben bé elles, molt naturals, estan molt tranquil·les, molt casolanes... L'amistat és feta de petites coses quotidianes, i també grans gestos de generositat, moments compartits, deixant respirar a l'altre, agombolant-lo, o recollint-lo si cau. M'agrada que entenguin l'amistat d'aquesta manera: no necessitar ser-hi físicament sempre, però saber que hi pots comptar, passi el que passi. Perquè han passat coses, sabeu? I sempre s'han fet costat. I a vegades fer-se costat vol dir escoltar, a vegades vol dir parlar, a vegades vol dir asseure's amb una tassa de cafè (o una copa de cava, en el seu cas!) i deixar lliscar les estones vibrants.

Aquesta és la seva història, i m'encanta. A més, trobo que el programa és molt maco i molt ben fet.

Aquí us el deixo: