Deu anys del Cor Ciutat de Mataró

Cada cert temps, normalment a l’estiu, que sembla que hi ha poques notícies o que treballen els becaris, surt a premsa una nota que diu que en una coral, els batecs del cor dels cantaires se sincronitzen. I els que solem cantar somriem, i pensem mira, un altre periodista descobrint la sopa d’all.

Fa deu anys que al Cor Ciutat de Mataró en donem fe: cantar en grup va més enllà d’emetre sons més o menys afinats i a tempo. 
El nostre primer concert va ser fa deu anys justos, el dia de Santa Marta de 2009. Repasso la meva trajectòria personal d'aquests darrers deu anys, i comprovo com aquest grup ha passat a ser una part molt important del meu teixit emocional, perquè en una dècada dóna temps per a un munt de vivències, d'assajos intensos, de concerts vibrants. Us he parlat varies vegades del cor, podeu llegir-ho a l'etiqueta Cor Ciutat de Mataró

I avui, mirant enrere, només puc dir un immens gràcies. 

Perquè la música, com l’amor, arriba a la seva plenitud quan es genera quelcom que transcendeix del tu i del jo, i va a parar al nosaltres, aquest nosaltres tan immens que ressona, no només en els concerts, també en les complicitats dels assajos, en les amistats nascudes o aprofundides en aquests anys, en els viatges compartits en cotxe, en les confidències de les xerrades sortint d'assajar, en les abraçades, els bon rollos, els desitjos, les alegries compartides, les penes, que també n'hi ha hagut, i la tossuderia de sortir de la comoditat de casa els dimecres a la nit, a sincronitzar els nostres cors, la nostra respiració, a fer que aquest "nosaltres" esdevingui. 

Gràcies a tots els que n'heu format part. Gràcies, sobretot, a Jordi Lluch, director i pare d'aquest projecte. Gràcies al públic entusiasta que omple gairebé sempre els auditoris on actuem. 

Gràcies.

Continuem!

La set

Sabeu quan us enguixen una cama, que no feu més que veure gent amb crosses pel carrer? Doncs jo, que darrerament m'estic plantejant reinventar la meva vida, no faig més que trobar senyals. 

Per exemple, aquest:

L’altre dia vaig anar d’excursió i vam pujar a Monti-sion, un santuari a prop de Porreres (Mallorca) Un d'aquells llocs preciosos, lluny dels itineraris habituals dels turistes, on val la pena perdre's.

I anava pensant, com faig darrerament, en tots els meus dubtes. En la por que em fa seguir els meus somnis i abandonar la certesa, passar per una zona desconeguda, sense tenir clar si més enllà hi haurà gaire seguretat. 

I vaig veure aquesta imatge, i vaig recordar la lletra la cançó de Taizé basada en una poesia de Sant Joan de la creu:

“De noche iremos, de noche

que para encontrar la fuente

sólo la sed nos alumbra”. 

I vaig pensar en els meus dubtes. Estic davant una cruïlla, i em fa molt de respecte la manca de full de ruta, la falta de seguretat. 

I mirant aquest pou, recordant la cançó que tantes vegades havia cantat, vaig entendre que sovint la companya d’aventures és la incertesa,  que l’única seguretat que tindré serà l’ànsia. El desig. I que és ell el que em guia.

Continua fent molta por, tot i així.

Però simplement només puc confiar que tanta set té alguna raó de ser.