No va quedar res.

A vegades les històries són com les cireres: n'estires una i te'n venen moltes més. 

Una mica és el que em va passar quan des d'Ara Llibres em van proposar que escrivís el que havia passat al petit poble de Llers el febrer de 1939 quan, amb l'exèrcit franquista a les portes de Figueres, els republicans van fer esclatar un polvorí que tenien a l'església, destruint el 90 per cent del poble.

Quan vaig començar a gratar van començar a sortir altres històries, molt sucoses: els dos germans bessons, amb el sogre d'un d'ells, que van ser tancats a l'església i veien amb terror la metxa, el capellà del poble que fou executat al principi de la guerra, el seu germà, primer alcalde franquista, que fou assassinat al cap de dos anys, la nena que guardava un secret terrible que podia significar la mort de son pare, la lluita entre dos germans fidels a la república però amb visions oposades del que s'havia de fer...

Ha estat una escriptura llarga, intensa, tot un repte, perquè la no ficció, per a mi, era una gran sortida de la zona còmoda.

Finalment, aquí el teniu: el meu sisè llibre, "No va quedar res", publicat per Ara Llibres, que tindreu a les  vostres llibreries el proper dimarts, dia 2 de setembre. 

LES PRESENTACIONS

Encara estem lligant alguna cosa, però per ara us puc avançar aquestes:

Dimecres dia 3 de setembre: Barcelona

A les 19 a la Llibreria Laie (Pau Clarís, 85)

Conversa amb la Clàudia Pujol, directora de la revista Sàpiens. 

Dijous dia 4 de setembre, Llers.

A les 19 hores a la Sala noble del Castell de Llers. (Pujada del Castell, S/N)

Conversa amb Alfons Romero, historiador. 

Divendres, dia 12 de setembre, Mataró. 

A les 19 hores, al Cafè del Mar. 

Conversa amb Ramon Salicrú, historiador. 

Dissabte, dia 13 de setembre, Llers. 

Visita literària, en el marc de la Setmana del Llibre en Català. 

Acompanyada d'Alfons Romero, historiador. 

Diumenge, dia 14 de setembre, Riudebitlles. 

Presentació durant la fira Riudelletres. 

A les 13:30

Divendres, 19 de setembre, Palma. 

Al pati de la misericòrdia, a les 19 hores, amb Josep Vidal-Illanes, en el marc de la Setmana del llibre en català. 

Divendres, 10 octubre, Palma

Presentació. Lloc i presentador a concretar. Organitza Llibreria Quart Creixent. 

Dissabte 11 octubre, Campos. 

A les 19 hores a la seu de l'Obra Cultural Balear. Presenta Joan Pons. 

Signatures de Sant Jordi

 Sí! 

Sembla ser que tindrem Sant Jordi, i que serà normal, després de dos anys de pausa forçada. Ara estem tots els que ens dediquem a les lletres pregant per que dissabte vinent faci bon dia, (que no plogui, sobretot que no plogui!) i puguem treure'ns l'espineta d'aquests darrers Sant Jordi perduts. 

Bé, doncs si voleu tenir l'Estimada Mirta, (o qualsevol dels meus llibres anteriors) signada, podeu venir a saludar-me a aquests llocs:

Dimecres 20: 

Llibreria Doria (Mataró) 18 h. 

Dissabte 23:

Barcelona

16-17: Plataforma per la llengua (Rosselló-Rambla Catalunya)

18-19 Ona (Pau Clarís, 94)

19-20 Punt i Apart (Comte Borrell, 225)

Va, veniu-me a veure!

Estimada Mirta, una entrevista

Tinc aquest blog una mica molt oblidat, em sembla que no havia estat mai tant de temps sense dir res... La promoció d'Estimada Mirta, juntament amb algunes contingències familiars, i aquest petit costum que tenim de menjar i necessitar diners, fan que no pugui dedicar-m'hi tant com voldria, a aquest blog. Sóc molt feliç amb la nova vida, tot i que l'estrés no ha afluixat gaire, és un estrés feliç,i puc dir que em fa il·lusió quan arriba dilluns. I això és fantàstic. A més, "Estimada Mirta," està tinguent una molt bona rebuda entre els lectors/es, llibreters/es i la premsa. Moltes gràcies als que us poseu, d'una manera o una altra, en contacte amb mi, per dir-vos que us ha agradat, us ha emocionat, us ha arribat al cor. No es pot escriure pensant a agradar, però quan el que escrius arriba, et dona una sensació de plenitud immensa. Ara us penjo l'entrevista que em va fer Sebastià Portell al programa de la Xarxa Connecticat. També vaig ser entrevistada en el programa +324, amb Xavier Graset, el passat 13 de desembre. Ja us penjaré el vídeo en un altre post.

Presentacions d'Estimada Mirta,

 Bé, ja fa tres setmanes que Estimada Mirta, va sortir al carrer, i estic més que contenta del retorn que està tenint. Des de lectors/es entusiasmats, llibreters còmplices, i premsa que se'n fa ressò (podeu clicar aquí o aquí )

Si voleu que ens trobem i en parlem, us proposo que vingueu a les presentacions. 

Les del novembre seran a Barcelona i a Mataró. N'hi haurà més al desembre, a Mallorca. 

Us animeu a venir? Em faria molta il·lusió saludar-vos!

Presentacions Estimada Mirta,:

Barcelona:

- Dia 26 de novembre a les 19 h a la llibreria Byron (Casanova, 32) Presentarà la periodista i escriptora Eva Piquer. 

Mataró

- Dia 27 de novembre a les 18 h al Cafè del Mar (Santa Rita, 1) 

Una conversa amb Genís Mayola. cantautor. Amb l'actuació de Xavier Codony, actor, Antònia Escalas, violí, i Ragnhild Hjelmborg, piano. 

Doncs això, que m'encantaria que vinguéssiu. 

Estimada Mirta,

A partir de dimarts dia 2 de novembre, podeu comprar  la meva tercera novel·la, "Estimada Mirta," (Ed. Amsterdam) a la vostra llibreria habitual.

Aquesta és la història d’una família que podria ser la teva o la meva, i d’un país que no és el nostre, però podria ser-ho.

Argentina, finals de la dècada dels 40. El Francisco baixa del vaixell que l’ha portat a buscar un futur millor, travessant l’Atlàntic, des de la seva Mallorca natal.

Hi ha una dita africana que diu que quan es barallen els elefants, perden les formigues. Aquest llibre va d’això. 

Una família d’emigrants mallorquins es fa lloc en un país enorme, ple de possibilitats. Cadascú intenta fer el seu camí, però en un país convuls, la vida de cadascun dels seus membres estarà marcada per les opcions que prengui. 

Al llarg de quaranta anys, veurem com evolucionen. 

El detonant per a escriure Estimada Mirta, fou conèixer en Francisco, un home de vuitanta-vuit anys que tornava a Mallorca, per acomiadar-se de l’illa de la que havia marxat setanta anys abans amb una maleta de cartró. Havia tingut una vida molt intensa, i va tenir la generositat d’explicar-me, en una llarga xerrada, el que va ser la primera espurna d’aquesta història. 

Vaig escriure aquesta novel·la per entendre el que ens passava a nosaltres. Quan davant d’una injustícia dius “quina barbaritat” però no pares el món, quan tries no saber, per poder continuar amb una vida còmoda.

Vaig escriure aquesta novel·la pensant en una família on hi ha gent que opina diferent, i en com no prendre partit ja és, en certa manera, prendre’n.

Vaig escriure aquesta novel·la en homenatge a tantes i tantes persones que han emigrat buscant un futur. Vaig escriure pels que decideixen oblidar les seves arrels, i també pels que decideixen ser-hi sempre fidels.

Vaig escriure aquesta novel·la preguntant-me quins secrets de la meva família no sabré mai.

La deixo a les vostres mans. Aquesta història ja és vostra.

#EstimadaMirta

Taller d'escriptura creativa

Hi ha poques coses que em facin tan feliç com escriure. De les que es puguin explicar (ehem, les altres us les podeu imaginar) la música, i també l'ensenyament. Ja ho he dit moltes vegades, que per a mi, ensenyar no és "vomitar" una classe magistral. Jo visc la docència més aviat com un camí en el qual acompanyo a algú, i l'ajudo a treure el millor de si mateix. I això serveix quan estic fent de professora de música, quan estic davant d'una classe d'ESO, o quan faig d'animadora amb gent que, com jo, estima escriure.

L'any passat, el confinament em va enganxar a mig taller d'escriptura creativa. En principi havien de ser quinze dies, ens deien, bé, doncs tindrem paciència i esperarem a poder tornar a quedar. Però quan vam veure que la cosa s'allargava, vam treure la creativitat, i el taller presencial es va convertir en un taller on-line. 

L'experiència va ser enriquidora,  i veient l'entusiasme dels talleristes, em vaig animar a crear cursos totalment on-line. He de dir que és una feinada ingent, però el retorn que tinc paga la pena. A més,  que el curs sigui on-line em permet arribar a molta més gent, d'arreu dels països catalans. Es van crear grups molt potents, i les energies que vam moure entre nosaltres foren molt intenses.

I bé, després d'un descans que realment necessitava, ara hi tornem. Hi ha una cosa que m'encanta: la immensa majoria de la gent que ho prova, repeteix algun taller. Això em fa pensar que anem bé. 

Doncs això, tinc preparats uns tallers en els que cadascú escriu al seu ritme, amb el seu estil. No us  estressaré, però sí que us puc ajudar a trobar maneres d'expressar tot el que teniu dins. Estic convençuda que això d'escriure, que a mi  em fa tan i tan feliç, us pot fer també molt feliços a vosaltres. 

Ho proveu? 

Aquí a l'esquerra teniu l'enllaç amb informació, i si no, també podeu clicar aquí o escriure'm a mariaescalasescriptura@gmail.com 

(perdoneu l'auto-bombo, eh?)

Vinga, animeu-vos. Us agradarà. 

La propera novel·la

L’estiu del 2016 els meus pares van convidar a sopar a un cosí, un senyor d’uns vuitanta anys, que va dir que vindria amb el Francisco, un parent seu de la branca de la família que no tenim en comú, que vivia a l’Argentina i s’estava a casa d’ells unes setmanes.

Aquella nit vaig estar a punt de sortir amb algú, però a darrera hora vaig quedar-me i vaig sopar amb ells. 

No haviem passat del primer plat i ja havia quedat prendada de la història d’aquell jove espantat que havia emigrat a l’Argentina amb 18 anys, i que ara, amb 88, altre cop a sa roqueta, parlava mallorquí amb un accent argentí deliciós.

Aquella nit no podia dormir. Vaig escriure una escena. La primera escena. 

Aquí hi ha novel·la, vaig dir-me. 

El dia següent vaig fer de trucar-lo. Perdona’m, vaig dir-li, et faria res que tornéssim a sopar junts i m’expliques la teva vida?

Aquell mateix dia, al dia següent de coneixer-lo, vam quedar per sopar. Em va explicar tota la seva vida. Vaig descobrir una persona amb uns clar-obscurs brutals, un magnetisme fortíssim, i una vitalitat encomanadissa. 

Li vaig demanar permís per escriure una novel·la basada en alguna de les anècdotes que ell m’explicava. Vaig recalcar que no seria ni de molt una biografia. Que m’inventaria coses. Em va donar carta blanca. 

–Sóc vell –va dir-me– Si no l’escrius ràpid, no la podré llegir. 

Quin dilema. Sóc d’escriptura lenta, jo. I a més, en aquell moment estava escrivint Sara i els silencis, però em sentia absolutament enamorada d’aquesta altra història. Vaig plantejar-me deixar Sara i els silencis a mitges i començar aquesta altra novel·la, com si fos una respectable mare de família que s’escapa amb un trompetista que acaba de conèixer.

Però vaig mantenir el cap fred. La novel·la que estava escrivint avançava a bon ritme, i també estimava aquesta història, que, d'altra banda, també va haver d'esperar el seu torn. No tenia sentit abandonar-la per embarcar-me en una novel·la que preveia complexa.

Devers l’abril del 17 vaig lliurar Sara i els silencis a l’editorial, i mentre corregíem i fèiem galerades (i acabava un curs certament intens) vaig començar a documentar-me sobre l’Argentina.

D’aquella trobada n’ha sortit una novel·la que, per ara, es diu “Estimada Mirta,”. Ha estat un procés molt intens, molt enriquidor, però també esgotador com no us ho podeu imaginar. Fins i tot he demanat un any d’excedència per a poder acabar de redactar-la.

Cada novel·la és un fill, i no sabem dir quin estimem més. El que sí que us puc dir és que aquesta novel·la és, de molt, la que m’ha donat més feina de documentació i investigació. I ho dono per bo. 

Per què us explico tot això? Falta molt perquè surti publicada!

Doncs mireu, per una d'aquelles no-coincidències de la vida, resulta que aquesta setmana he enviat la versió corregida a la meva agent literària, i després he vist que era just el dia que va fer quatre anys que vaig conèixer el Francisco.

I em fascina veure com les coses quadren. Vaig que tanco una etapa molt intensa de quatre anys. Hauré de tornar a ella, perquè tot i que l’he corregit molt, encara hauré de revisar-la més. Però ara necessito descansar, allunyar-me d’aquesta possessió tan brutal, (n’hi ha una altra, molt potent, trucant a la porta, ja en sentireu a parlar)

Em sento a l’hora alliberada i entristida. No sé si m’explico bé. També molt satisfeta: he donat l'espai, l'atenció i la dedicació que aquesta història demanava.

Ah! L'escena que vaig escriure aquella nit d'insomni continua sent la primera escena de la novel·la, i l'he canviat ben poc.

No vaig tornar a veure més el Francisco. Va morir aquell hivern.

Parlo de Sara i els Silencis

Una de les moltes coses que per culpa del confinament s'han quedat sense fer és una entrevista al programa Tastets de cultura, de Mataró Audiovisual.
Total, que em van demanar que, ja que no podia anar a fer l'entrevista, si podia enregistrar un petit vídeo explicant la novel·la.
I bé, això és el que ha quedat, fent l'engestistrament amb el telèfon, al balcó de casa i amb el pal de selfie.

Sara i els silencis. Audició-Lectura (1)

Molts dels fragments de Sara i els Silencis foren escrits pensant en una música que l'acompanyava.  Normalment, als clubs de lectura o a les presentacions, porto la música en un altaveu bluetooth i els llegeixo. També l'editorial ha preparat una llista de reproducció d'Spotify, amb algunes d'aquestes audicions (podeu escoltar-la clicant aquí)

He pensat que potser aquests dies de confinament us vindria de gust sentir aquests fragments directament amb la música, per tant n'he enregistrat uns quants, i us els aniré penjant. 

Aquest és el primer que us proposo. 

Abans de començar a escriure Sara i els Silencis tenia unes quantes coses molt clares. Una d'elles és la darrera frase de la novel·la, que fou, literalment, el primer que vaig escriure, de tota la novel·la.

Una altra és aquesta escena: Tenia claríssim que la volia, i com la volia. Vaig calcular de sincronitzar la música i el text, fent que la música retratés el que passava en el text.

Espero que en gaudiu. 

Coses que fem els escriptors

Em sembla que mai havia estat tant de temps sense publicar al blog. El cert és que estic absolutament segrestada per una novel·la que, si no acabo, acabarà amb mi. És una història que m'ha posseït absolutament, i que espero que trobeu tan fascinant com la trobo jo.
Però no us vull deixar penjats tant de temps, o sigui que, una mica per què m'entengueu, i ja que m'encanta fer llistes i m'encanta escriure…
Aquí teniu una llista: algunes de les coses que fem els escriptors.
– Esborrem.
Això és el que fem més, de llarg, és el que ocupa més temps de la nostra feina. I fa mal, sabeu, triar què esborres i què deixes. Perquè a vegades tens una trama, un personatge, una escena, que t'agraden... però que no afegeixen res. I que s'han de treure. Costa, però a la llarga és molt millor. 
–Ens tornem uns fanàtics de la redacció. 
Llegim titulars pensant de quina manera ho haurien hagut de redactar perquè s'entengués millor el text.  No sempre són titulars horribles com aquell de "Hombre mata a muerto", poden ser altres menys vistosos, com per exemple aquest  
Jo m'emociono quan veig que algú fa servir la coma vocativa! No corregeixo, però agraeixo que em corregeixin (si és de bon rotllo, eh?)
A vegades ens reprimim però d'altres no ho podem evitar, i avisem a algú de com pot redactar millor. Fa uns mesos vaig posar una denúncia i vaig acabar fent-li una classe de puntuació al policia. Quan vam acabar s'ho va mirar i va dir ah, clar, així s'entén millor.
(i uns romàntics de la llengua: jo, per exemple, enyoro, i molt, els diacrítics)
–Busquem paraules.
Sé que us pot semblar molt romàntic, però als de casa els cansa, quan busco una paraula que vulgui dir "just allò" (el soroll d'un llapis, o un petó que al principi és tendre i després apassionat, o el color del reflex de l'albada al mar, o....) 
Personalment, jo arribo a fer enquestes per whatsapp (gràcies als que contesteu!) i m'estic dies i dies buscant una paraula que vulgui dir el que jo vull. Just allò.
I sí, m'encanta. I sí, sé que la immensa majoria de lectors passaran de llarg i no se n'adonaran de com ha costat trobar-la. Això és bo, perquè si es nota la dificultat que he tingut a trobar-la, vol dir que es veu la meva mà. I es tracta de que quan el lector se submergeixi, se n'oblidi, que està llegint.
–Llegim
Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. I sovint alternem varies lectures a l'hora (una novel·la per plaer, una d'un amic, les galerades de l'altre, un assaig per a documentar-nos, etc)
Això sí, sempre ens sentim culpables de no llegir més.
A mi, l'únic que em dol d'estar tanta estona escrivint, és el temps que em lleva de llegir. 
–Polaritzem. 
I el que llegim, o ens agrada molt, o no ens agrada gens. No tenim punt mig. Això ja no m'agrada tant. A vegades llegeixo llibres que penso quina llàstima, aquesta novel·la fa vint anys m'hauria encantat i ara li veig les costures... 
–I quan trobem un llibre que ens agrada...
El recomanem a tothom, ens entusiasmem, el comprem vàries vegades, per a regalar. 
També he de confessar (i ho faig amb una mica de vergonya) que a vegades ens sentim gelosos. A mi em passa sovint, quan algú escriu molt bé, i penso vull escriure jo també així de bé. 
–Llegim amb un llapis a la ma.
Bé, jo sempre llegeixo amb llapis, a la recerca del que valgui la pena: frases, metàfores, fragments que assenyalem. 
Potser no tothom ho fa, o hi ha escriptors que fan servir una llibreteta i ho apunten allà. Jo també solc apuntar a una llibreta el que més m'agrada d'un llibre. Pot ser des del plantejament, a frases lluminoses triades o... el que sigui!
– Ens fan ràbia les injustícies
Quan ens apassiona un llibre, ens sap molt de greu que no tingui l'èxit que es mereix. Quan coneixem algú que escriu molt bé i no aconsegueix publicar, ens sap molt de greu, també. 
Aquí també hi ha una altra part... Alguns premis literaris fan pudor. I això sap greu (no continuo per aquí, que vull mantenir el bon rotllo)
–Observem el món d'una altra manera 
Mai descansem. A vegades mirem persones i anotem mentalment els seus gestos, una piga estranya, el to de la seva veu, perquè les farem servir per a algun personatge. Mirem dins les finestres de les cases, i ens imaginem històries. Ens preguntem com és, com viu, la persona que ens acabem de trobar. 
Ah! I un clàssic! Llegim alguna notícia rocambolesca al diari, i pensem "si això ho posés a una novel·la, em dirien que és inversemblant".
–Aprenem moltíssim
Les girafes són els únics mamífers que no emeten so per la gargamella. A principis del segle XX, un capellà havia de viure o amb una parenta propera, o amb una dona major de quaranta anys. No se sap per què, però hi ha més càncers al pit esquerre que al dret. A Mallorca, a finals del XIX, no hi havia ametllers. 
Jo he afaitat a navalla, he anat a una missa en llatí, he estat en una protesta estudiantil al 68, he matat un home, he enterrat una filla, he  patit una quimioteràpia, he escalat una muntanya, he bussejat, he vist sortides de sol enmig de l'atlàntic, he fet maquetes de final de projecte d'arquitectura, i he buscat quan va estar de moda el tabac mentolat…
He investigat coses tan diferents com quin tipus d'arma tenia la guerrilla argentina, com es curaven els refredats a Filipines el segle XIX, quins eren els cantants de pop que sonaven a la ràdio durant els 70, quina olor fan les cicatrius d'una amputació, com s'escrivia un atestat d'un incendi, què s'ha de fer per posar una paradeta de hippis… 
Els escriptors investiguem amb obsessió (per cert, com s'ho feien, abans de google?) Després fa molta ràbia no poder posar tot el que has descobert... però la vida és així!
–Som molt perfeccionistes
I molt insegurs, sovint. Llegim el que hem de publicar mil cops. No acabem de trobar bé el que estem escrivint (ja ho diuen, que un escriptor és algú a qui li costa més que als altres escriure). 
A més, ens fa pànic fer una falta d'ortografia d'aquelles beneites. De fet, jo recordo encara una dedicatòria que vaig fer, a sobre era a una altra escriptora, i tenia una falta d'ortografia, molt beneita, però que fa mal d'ulls. Em cau la cara de vergonya quan hi penso.
(aquest post l'he repassat unes cinquanta vegades. I segur que encara hi ha falles. És extenuant)
–Som, a més, fetitxistes
Del lloc on escrivim. De les eines que usem. D'allò que dúiem el dia que vam signar el primer contracte. De les arrecades que ens posem sempre a les presentacions.
També dels llibres. Tenim la casa envaïda de llibres. 
–Som agraïts. 
Quan algú ens fa saber que el que hem escrit, d'alguna manera o una altra, els ha arribat al cor, ens sentim tan immensament feliços, que donem totes les hores invertides per bones. 


Bé, i dins el punt aquell de que som perfeccionistes, ara hauria de dir que sóc conscient que no tothom que escriu té totes aquestes manies, però sí que us asseguro que moltes d'aquestes són comuns en els que escrivim.

Lectures comestibles

Vull aprofitar aquesta finestreta per fer-vos una proposta, a veure si ens podem saludar cara a cara, a part de per per les xarxes.

Suposo que heu sentit parlar de les lectures comestibles, els sopars que organitzen les Ada: Ada Castells i Ada Perellada, al Semproniana, el restaurant d'aquesta darrera. 

En aquests sopars, l'Ada Perellada s'inspira en un llibre i ofereix un menú inspirat en ell, i es fa un col·loqui sobre el llibre. 

Doncs bé, dimarts 29 d'octubre a les 20.30 el Lectures Comestibles serà sobre Sara i els Silencis, i em fa moltíssima il·lusió. Si voleu venir, heu de reservar, doneu-vos pressa, que hi ha poques places.

 https://semproniana.net/ca/product/lectures-comestibles/

Signatures de Sant Jordi

Com ja sabeu els que llegiu el blog, aquests dies estic en bastanta baixa forma, degut a problemes d'estrés que han acabat afectant la meva salut. 
De totes maneres, viuré el dia de Sant Jordi el més intensament que pugui, tot i que només signaré per la tarda. 
Si em voleu venir a saludar a Barcelona, estaré molt contenta. 
Estaré 
de 16 a 17: Pare Manel (Rambla Catalunya-Gran Via)
de 17 a 18: Punt i A part (Rambla Catalunya, entre València i Mallorca)
de 19 a 20: FNAC Illa

Moltes gràcies a tots els que esteu recomanant la novel·la. Els que publiquem tan lluny de Sant Jordi patim un silenci mediàtic força important, a la campanya de Sant Jordi, i depenem força de la gent que ha llegit el llibre i el recomana. Sara i els Silencis és una novel·la molt de pluja fina: va escampant-se, enamorant als lectors. L'altre dia, una senyora pel carrer em va aturar i em va abraçar. Em vaig sentir tallada i commoguda a parts iguals, i no vaig saber contestar més que un "gràcies" que em queda molt pobre. 

Aquí, doncs, deixeu-me dir un GRÀCIES enorme, per estimar aquesta història, fer-vos-la vostra i escampar-la arreu. 

Coses de la Sara

Sara i els silencis continua el seu camí. 
Cada vegada que algú se m'adreça per a comentar a novel·la, sento que han valgut la pena les estones que hi he passat. Quan el llibre surt al carrer, i deixa de ser només teu, i els personatges fan emocionar a gent que tu ni coneixes, és un moment de goig tan ple, que no puc explicar-lo sense caure en una cursileria insuportable. 

A més, l' Anna Guitart va recomanar el llibre a TV3, en ocasió de la Marató. Podeu veure les paraules que li dedica l'Anna a partir del minut 4, aquí:

Em fa molta il·lusió, perquè també parla de Rut sense H, una novel·la fantàstica de Muriel Villanueva, que no us heu de perdre per res del món.
I tornant a la Sara, i a la meva vivència com a escriptora (ui, que gran que és aquesta paraula!) Una de les coses que més m'agraden és participar a clubs de lectura. És genial, poder canviar impressions amb lectors i lectores i saber què els ha impactat, indignat o emocionat. El problema, però, és que a vegades l'horari no em va bé, o potser el club de lectura és lluny, i no arribo. Doncs aquest mes estic participant en un club de lectura virtual! Podeu anar-hi clicant aquí i donant-vos d'alta, comentem el llibre. Intento contestar a totes les intervencions. Potser és una mica tard per avisar, disculpeu-me, he anat molt de bòlid, el primer trimestre sempre és molt estressant, i si ets profe de música, encara ho és més!
Finalment, hi ha clubs de lectura presencials i presentacions de la novel·la properes. La més propera (en el temps, no pas en Kilometres!) serà a la llibreria de Vallderoures, el Serret, el dia 29 de desembre. Parlarem de la Sara i, evidentment, hi haurà música, com no podia ser d'altra manera.

Sara i els Silencis continua fent soroll

Hola a tothom. 
La feina se'm menja, i és una llàstima, perquè massa sovint tinc la impressió que no assaboreixo intensament tot això tan fantàstic que m'està passant. Em sento com un infant davant d'una taula plena de dolços: m'atabalo perquè no sé quin triar. 
Bé, la cosa és que Sara i els silencis està fent molt, molt soroll, i n'estic molt contenta. 
Potser heu vist notícies a Última Hora de balears, o a l'Ara, o a les llistes de més venuts que cada dijous surt al Diari de Mallorca, o a  premsa local (aquí un article del Tot Mataró i un altre del Capgros també aquí)

Aquests dies, si escolteu Catalunya música, podeu escoltar al programa Tots els matins del Món fragments de la novel·la llegits magistralment i enllaçats amb música. 
Quan els tingui tots, penjaré tots els podcast junts, esteu-ne pendent. 
I bé, que tinc presentacions durant tot el novembre, i em faria il·lusió, molta, que vinguéssiu a veure'm. 
Us poso la llista. Si sou lectors d'aquest blog, identifiqueu-vos, m'encanta saludar gent que em coneix de fa tant temps. (ah! i no em renyeu, teniu raó, fa temps que he baixat el ritme de publicació del blog... però és que no arribo a tot!)
Les presentacions d'aquest novembre seran:

Dimecres 14 a les 19: Girona, llibreria 22.

Divendres 16, a Palma. Llibreria Lluna a les 19 h

Dissabte 17 a Campos, a la seu de l'Obra Cultural Balear, a les 19 h

Dimarts 27 a Badalona, a Saltamartí a les 19 h.

Vindreu? Em fa moltes ganes de veure-us!

Presentació de Sara i els Silencis a Mataró

Estic molt, molt emocionada. Sara i els Silencis està fent molt soroll. Ja ha començat a sortir a les llistes dels més venuts, i, el que és més important, hi ha molta gent que, un cop llegida, em fa arribar que els ha agradat, els ha commogut, i els ha fet passar una estona intensa. 
I dissabte dia 20, a les 18 hores, a la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, farem la presentació.
Serà un esdeveniment molt i molt especial, per moltes raons. 
La novel·la és una història plena de música. I durant la presentació alguna d'aquesta música sonarà en directe.
Tinc la gran sort de que un munt de músics excepcionals han volgut participar desinteressadament en aquesta moguda: A part de les coses típiques d'una presentació de llibres (l'editor parlant, i després un diàleg entre jo mateixa, Sílvia Cantos i Maribel Nieto), hi haurà un concert benèfic. 
Alguns membres del Cor Ciutat de Mataró, juntament amb uns reforços excepcionals, Jordi Lluch a la direcció, Àngel Puig al piano, Montserrat Vallvé a la viola, les sopranos Elisenda Ardèvol i Flàvia Camacho, i l'actor Xavier Codony donaran so a les paraules.
I podreu sentir, acompanyat dels textos, la música de la novel·la. 
Veniu, us agradarà, segur. 
A més, si ho voleu, podreu fer un donatiu a la ONG Maresme Oncològic, que tan bé fa.
Per això us demano que vingueu. Voldria poder sentir que aquesta presentació ha estat útil també per a una bona causa. Aquesta no és una novel·la sobre el càncer, ni molt menys. Però la protagonista passa per aquesta lluita i volia, d'alguna manera, que hi hagués algun reconeixement a la tasca que les organitzacions de voluntaris fan.
Veient la dedicació i generositat dels músics que hi participen, ja penso que haver escrit aquesta història de lluita, de música, d'amistat, de superació, i d'acceptació ha valgut molt, molt la pena. 

El camí de la Sara

Fa ben poc que "Sara i els silencis" ha sortit del forn, i ja està donant moltes alegries.
Us en dic unes quantes: Una entrevista que em va fer Bernat Puigtobella per a núvol, que podeu llegir clicant aquí. 
O una crítica d'Anna Carreras, també a Núvol, que podeu llegir aquí

A part, m'han mencionat a TV3, parlant de les novetats editorials. Podeu veure-ho en aquest vídeo: (perdoneu el procediment una mica sui generis, és un enregistrament d'un telèfon... no n'he sabut més!)

A més, ja ha sortit a la llista de més venuts al diari de Mallorca, al suplement de cultura Bellver, i n'han parlat a Catalunya Ràdio, podeu escoltar-ho aquí. (a partir del minut 14) 

Per cert, en aquest tall, sentireu que Màrius Serra diu que tenen pendent portar-me al programa: serà el proper dilluns, dia 17 al matí, a partir de les 11, al programa de la Terribas, en Màrius Serra m'entrevistarà dins la secció Lecturalia. 

Voleu que ho celebrem junts?

Doncs veniu a la presentació a Barcelona! Serà el proper diumenge dia 16, durant els actes de la Setmana del llibre en Català. 

A les 12, a l'avinguda de la Catedral, a l'escenari 2. Em presentarà l'Ada Castells (quin gran honor!) i el Xavier Codony, us farà un tastet d'un fragment de la novel·la. 

Si trobeu que Barcelona està massa lluny, o esteu molt ocupats, tranquils, que farem moltes més presentacions. Ja us avanço que, a Mataró, serà dia 20 d'octubre, a les 18 h a la biblioteca Pompeu Fabra.

M'emociona molt tot això que està passant. N'estic molt, molt agraïda, a la rebuda que ha tingut el llibre, i al ressò que està tenint, no només als mitjans, sinó en el munt de gent que ja l'ha llegit i em fan arribar les seves impressions. 

Em farà moltíssima il·lusió poder saludar-vos, lectors que no conec, però que sento tan propers a mi, quan em dieu que us arriba aquesta història.

Sara i els Silencis

L’any passat, el dia de Santa Cristina, vaig agafar el mòbil per a enviar un missatge felicitant a totes les Cristines que conec. I hi va haver un moment que vaig buscar en els meus contactes una Cristina en concret, una noia compositora, menuda i dolça, amb el cabell força curt i un gest llastimós com de gos petaner. 

I després vaig pensar, ostres Maria, que despistada que ets! Aquesta Cristina no existeix: és un dels personatges principals de la meva segona novel·la “Sara i els Silencis”. 

I és que, quan escrius, hi ha un moment en què els teus personatges es fan tan reals, arribes a estimar-los tant (fins i tot els dolents) i a comptar tant amb ells, que costa de pensar que no siguin persones físiques a les quals pots trucar, sinó simplement personatges d’una història que has estat filant durant un temps. 

No sé, potser és que les històries que pensem es fan reals, en alguna dimensió que nosaltres no vivim. A vegades em consolo així, perquè molt sovint se’m fa fins i tot dolorós no poder trucar la Cristina, ni prendre una infusió amb la Sara, i el seu sentit sarcàstic, ni discutir sobre música i sobre art amb el Josep, el vell professor de composició murri que l’estima d’una manera tota estranya. Penso que en algun lloc existeix la Conxita i el seu piset tot ple de mil figuretes randes, ornaments, i atac al bon gust, penso que el David continua amb els eterns dubtes, i el Narcís passeja el seu ego.

A la novel·la hi ha un personatge real i no li he canviat ni el nom, tot i que alguna vivència de les que explica sí que me l'he feta venir bé sense que fos d'ella. I un altre personatge està inspirat en una persona concreta. Hi ha també un munt de música, perquè la nostra protagonista, la Sara, és músic professional, i quan sent les veus les identifica amb el seu registre, i sap quines notes fa el timbre de casa seva, quin instrument tocaria cada persona que coneix, i qualsevol so li recorda a una nota, o un efecte.

A la novel·la, la Sara s’enfronta a silencis. Uns quants als quals acaba d’arribar (per què a mi?) Uns altres, silencis antics, que es pensava que havia superat però que, amb tot el que li ha passat, entén que necessita gestionar. 

A la novel·la hi ha una història de lluita. De por. També d’entendre i acceptar el potencial que tenim, i que tan sovint malbaratem permetent que la quotidianitat ens engoleixi.

A la novel·la hi ha varies històries d’amor. I no sabria dir-vos si acaben bé o acaben malament. Perquè sabeu, la novel·la també va d’això: de que les coses són com són, i no com haurien de ser o com voldríem que fossin.

I bé, demà, dia 27, Sara i els silencis deixarà de ser només meva i de la gent que em coneix, i serà de tots vosaltres, dels que la vulgueu conèixer, amb la seva música, la seva lluita i els seus silencis. Espero que en gaudiu.

Sara i els silencis. Ed. Ara Llibres. A les llibreries el dia 27 d’agost.

Un any de camí

Hi ha qui compara publicar un llibre amb tenir un fill. No hi té res a veure, penso. Però sí que tenen una cosa en comú: al cap d'un any, mires enrere i dones gràcies. Pel camí fet. Per les alegries. Penses que les hores d'insomni van valer la pena. Et compares amb fa un any i veus com ets la mateixa, i a l'hora, has canviat tant i tant. 
Doncs això. Que avui fa un any que "Abans que el teu record torni cendra" va sortir. Amb cinc edicions, un munt de presentacions i encara ara sortint a llistes de recomanacions i de més venuts, el Damià, la Francisca, el Llorenç, la María, María, María, la petita Antònia, madò Bel i tants altres han tornat a palpitar cada vegada que algú els llegia. 
A tots els lectors de la novel.la, gràcies per fer un racó del vostre cor per a aquesta història.
A tots els que em van animar a escriure-la, gràcies pel vostre escalf. Els que l'heu estimat tant com per sentir-vos-la vostra, mil gràcies.

Més alegries de la novel·la

A l'editorial em van dir que estaven convençudes que era una novel·la de llarg recorregut. I sembla ser que tenien raó, cosa que m'omple de goig. 
Ara que ja fa tants mesos que ha sortit (deu mesos, en el món editorial, és una eternitat), estic més tranquil·la, però de vegada en quan em van arribant petits regals que em dóna aquesta història que ja ha deixat de ser només meva. 
Per exemple:
Bernat Vivancos, un compositor que admiro i segueixo de fa temps, publica cada dia a Twitter una melodia, inspirada en alguna frase o cita d'algun llibre. Doncs bé, fa cosa de deu dies va triar una frase de la novel·la: "la meva pena és fonda com un clot d'arena, que mai queda assaciada", i va escriure aquesta melodia:

I això em posa molt, molt contenta, com em va posar molt contenta quan Lluís Ceras va esculpir "La persistència de la memòria", amb una citació de la novel·la. M'agrada aquesta comunicació entre arts.

I bé, una altra alegria que em dóna aquesta novel·la és la possibilitat de parlar, cara a cara, amb els lectors que se l'han fet seva. Els clubs de lectura són un luxe, passo molt de gust, d'anar-hi. 

Aquest divendres horabaixa, a seré a la Bibilioteca Joan Alcover, de Palma, al club de lectura que organitzen. Serà, si els avions van com toca, a les 19:30 

Em fa molta il·lusió, i m'agradaria molt que m'hi acompanyéssiu. 

Així doncs, us espero el proper divendres, per que ens trobem amb el Damià, la petita Antònia, la María, María, María, la Francisca, i tants d'altres.

Setmana del llibre en català.

M'encanta la setmana del llibre en català, perquè és com un Sant Jordi, però allargassat, molt menys estressant, però igualment festiu, on dóna temps a fer moltes més coses, i triar i remenar sense tanta pressa ni congestió. 
A més, en aquesta edició de la setmana em passa com en el passat Sant Jordi: després de tants d'anys de viure-la d'una manera, ara passo a l'altra banda, i participo en dos actes com autora.
El primer acte és demà, i perdoneu si he avisat massa tard, pago la hipoteca treballant a una escola, estic començant el curs i tinc allò de la síndrome de Santa Teresa (allò de "vivo sin vivir en mi")
Demà, doncs, signaré llibres a la caseta d'Ara Llibres, la n. 40. Serà a les 19 h. de la tarda. 
Em fa molta il·lusió, perquè a més estaré al costat de la Jenn Díaz, una escriptorassa, que també ha publicat amb Ara Llibres l'esplèndida novel·la Mare i filla, que si no heu llegit ja tardeu a fer-ho. 

M'encantaria que vinguéssiu demà. Aquí entre nosaltres, us he de confessar que això d'anar a signar dóna un punt d'angoixa, no saps mai si vindrà gaire gent, o si t'estaràs asseguda a la tauleta, amb el bolígraf a la ma i morta d'avorriment, somrient com una beneita a la gent que passa... O sigui que si voleu fer-me feliç, que us signi la novel·la i que parlem una estona, passeu-vos demà a la tarda per la setmana del llibre en català, a l'esplanada de la catedral de Barcelona.
L'altre acte on aniré serà a la lectura de fragments de la nostra obra, que organitza l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) 
Diumenge 11, la diada nacional de Catalunya, a les 11:55, llegiré un tros d'Abans que el teu record torni cendra, a la caseta 2 de la fira. 
Estic intentant triar el fragment, és difícil, com triar un fill... No vull que sigui un spoiler, vull que enganxi, que es vegi el registre mallorquí... mil coses! Seran només cinc minuts, espero que intensos.
A veure si, en un o altre acte, podeu venir a fer-me costat. 
I si no podeu venir en aquests dies, feu-ho en uns altres, però no us perdeu la Setmana del llibre en català.