dissabte, 30 de juny del 2007

Conversa amb el meu fill

Tinc una llibreta on apunto les sortides enginyoses dels nens. Hi ha coses realment divertides que em sabria greu oblidar amb el pas del temps.
Avui en Miquel, que té sis anys, me n'ha dit una de graciosa.
Pel matí protestava perquè deia que no tenia ganes d'anar a veure el Damià, de qui us he parlat el maig de 2006 i el febrer de 2007. No és estrany, realment no és el pla guai per un nen anar a fer una visita a una residència d'avis.
Jo, que aprofito qualsevol ocasió per enxufar-li catequesis casolana, li he dit que per ser amics de Jesús havíem de donar menjar als que tenen fam, aigua als assedegats, anar a visitar els malalts, i anar a veure els que estan a la presó.
En Miquel fa cara de consternació i em replica:
"Doncs haurem d'anar a veure l'Isabel Pantoja, si volem anar al cel"

dilluns, 25 de juny del 2007

In memoriam

"Pots plorar perquè se n'ha anat,
o pots somriure perquè ha viscut;
pots tancar els ulls i resar perquè torni,
o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit perquè no el pots veure,
o pot estar ple de l'amor que vau compartir.
Pots plorar, tancar la porta,
sentir el buit o donar l'esquena,
o pots fer el que a ell li agradaria:
somriure, obrir els ulls, estimar i seguir".
Popular escocesa

En record del Bartolo, que ens va deixar fa ja setze anys.

diumenge, 24 de juny del 2007

Sant Joan

M'agrada l'olor de la pólvora. I la cara extasiada dels nens amb les bengales. I l'expectació nerviosa dels menuts quan el foc va consumint la metxa i no saben què en sortirà, si esclatarà o sortirà una font de colors, o una palmera elegant enfilant-se al cel. I les coques, i el cava, i sopar a una terrassa, i la conversa afable, i rescatar els pinyons que han quedat oblidats a la safata, i els acudits, i ballar.
I el silenci del dia de Sant Joan pel matí.
I les restes de petards pel terra, "como sábanas blancas después del amor", que diria Silvio.
I anar a comprar el diari i veure la cara de son de la noia que despatxa i pensar que ella també s'ho va passar molt bé ahir.
M'agrada aquest dolç cansament que tenim tots el dia de Sant Joan.

diumenge, 17 de juny del 2007

Petits Plaers

Petits plaers que he retrobat des que tinc fills:

-Gronxar-me. Si pot ser ben fort, i després llençar-me fent un bot i veure fins on arribo. Si trobo un tobogan on hi càpiga el meu cul, baixar-lo.
-Anar a la platja a darrera hora de la tarda. Fer castells a la sorra. Amb túnels llargs que s’ensorren quan arriben les ones fortes si no posem un mur de contenció. Buscar petxines maques.
-Jugar amb un io-io. O amb legos.
-Pintar sense sortir-nos de la ratlla.
-Seguir els gegants.
-Buscar formes als núvols.
-Fer bombolles de sabó.
-Llegir les històries de la bíblia com un conte: la balena de Jonàs, la història de Moisès, l’Arca de Noé...
-Els làctics imaginatius: Actimels, batuts, petits suïssos...
-El pa amb xocolata.
-Fer guerra de pessigolles, o de coixins. Jugar a veure qui és el primer en riure.
-Cantar al cotxe.
-Les pel•lícules antigues de Walt Disney...
-I les noves pel•lícules d’animació. (Gràcies a ells he conegut l’Shrek, el Nemo, el planeta del tresor, Robots....)
-Inventar-nos contes. Cada un diu una cosa o un personatge i després ens inventem un conte on surti tot. (proveu de fer un conte amb la caputxeta vermella, un astronauta i un tresor amagat)
-Jugar al parxís
-Caminar per la muntanya. Escoltar els ocells, buscar pals que semblen lletres, pedres amb formes estranyes o colors diferents.
-Cantar “cargol treu banya” a qualsevol cargol despistat i esperar que tregui les banyes.
-Anar a la cavalcada dels reis.
-Resar el Parenostre (no pregava d'aquesta manera feia molt temps)
-Banyar-nos tots junts, intentant no fer un tsunami. Amb l'escuma del sabó, posar-nos barba o crestes al cabell.

Podria fer una llista dels petits plaers que ja no assaboreixo, per exemple, ahir vaig anar a prendre una cervesa amb uns amics i em vaig donar compte que feia molt temps que no podia permetre'm el luxe. Una mica per militància em poso a fer aquesta llista. Malgrat tot el que he deixat de fer, penso que està valent la pena, això de tenir fills.

diumenge, 10 de juny del 2007

Addiccions

A què sou addictes? El primer que se’ns acudeix és típic: tabac, alcohol, cafè, herbes i químiques variades...
Aquests dies feia llista de les múltiples addiccions que he tingut al llarg de la meva vida. Les que he superat, les que faig veure que he superat, les que encara em dominen.
Tots hem estat addictes, alguna vegada. Al tabac, suposo que al principi, per mantenir aquesta imatge “cool” amb els nostres amics. Al cafè del matí, sense el qual no som persones. Alguns han necessitat portar un “puntillo” per aguantar una nit de marxa ( a mi això no m’ha calgut, sóc tan esbojarrada que amb mi sola em basto i em sobro) Ara molts som addictes al mòbil, i no sortim de casa sense ell, com si fóssim cirurgians i haguéssim d’estar constantment localitzables per tal de salvar vides. (no som tan importants, sabeu? El món no ens necessita tan imperiosament com per no poder anar a fer un volt sense el telèfon)
Hi ha altres addiccions més subtils. Ser addicta a una imatge del nostre cos, i voler estar sempre, no prims, sinó “estar bons”. Moltes dones som esclaves d’aquesta addicció, i de fet el millor que pots dir a moltes dones és “T’has aprimat, oi?” Aquesta addicció fa que passem gana, que ens matem al gimnàs, que ens gastem una fortuna en tractaments corporals i cremes cada vegada més específiques. L’altre dia una noia molt propera a mi em deia que després de dutxar-se es posa cinc cremes diferents.
Hi ha gent addicta al “mal rollo”, gent que necessita estar sempre en conflicte amb algú, anar contra el món. La relació amb aquests addictes sol ser extenuant, però si es porta a distància és tan intensa que pots pensar que enriqueix, estar sempre discutint, intentant millorar la relació. Sempre han d’anar “a fons”, per d’aquesta manera trobar alguna petita diferència, per ells irreconciliable, que demostra que, com sempre, ningú els entén.
De tota manera, els més perillosos són els altres, els addictes al bon rollo, i han d’estar sempre rient, sempre de bon humor, i fugen de qualsevol conflicte o discussió. La relació amb aquests addictes sol ser còmode, perquè sembla que tinguis amics que s’ho passen molt bé estant amb tu, però són perillosos perquè si no vigiles, no te n’adones que en realitat no són amics teus fins que els necessites, i resulta que no hi són, normalment per alguna excusa. (els darrers addictes al bon rotllo que em van deixar penjada em van donar la culpa a mi... em van dir que m’ho havia muntat malament, i que no podien gestionar una situació - de la qual jo era víctima- que jo tenia raó, però que tampoc érem tan amics, que ens acabàvem de conèixer... encantadors, oi?)
També hi ha gent addicta als amors impossibles. De fet no hi ha amors impossibles, són en realitat amors covards, no creieu? Però és còmode, posar la felicitat en alguna cosa que mai ens atrevirem a assolir, i culpar de la nostra incompletitud a aquesta covardia. Així no som nosaltres els culpables de la nostra infelicitat, sinó una situació que pretenem no poder canviar. No sigui cas que l’amor impossible es converteixi en possible, i després resulti que es tira pets al llit com tothom.
He anat superant algunes d’aquestes addiccions, i ara estic lluitant contra una altra, que no penso esmentar. Va ser com una il•luminació, una caiguda del cavall com li va passar a Sant Pau. M’estic “desenganxant”. Tampoc ho passo tan malament com això, no tinc el mono, és fàcilment suportable. I allibera adonar-te’n que pots prescindir d’una addicció i no passa res que sigui especialment dramàtic. Que ets forta, si tens ganes.

Addiccions...He escrit aquest post posant-me fins al capdamunt de xocolata de taronja amb ametlles Lindt. Ara mateix dec semblar una criatura, perquè me l’he menjat poc a poc, assaborint-lo, llepant-me els dits. Segur que tinc bigotis de xocolata. Fa temps vaig escriure un post sobre menjar xocolata. (Sóc una experta)
Penso continuar assaborint aquesta addicció a la xocolata. A aquesta no renuncio.