dissabte, 22 de desembre del 2018

La Sota

A mi només m'ha atacat un animal una vegada. Van ser dues oques que hi havia a una casa de pagès de les cinc sènies, a Mataró. Jo anava corrent i elles em van atacar, i tinc un record molt agre, de fet no he tornat a passar mai més per allà, em fa pànic. Els animals em van atacar gratuïtament, jo no entrava a la casa, només passava pel camí, corrent al meu ritme, escoltant música amb auriculars, quan se'm van acostar amb les ales obertes i amenaçadores i vaig passar-ho molt malament. Van fer que les somniés i tot. 
La primera notícia que en vaig tenir, de la mort de la Sota, va ser a un diari digital, suposo que a La Vanguardia, però no us ho sabria dir. La notícia deia que un gos d'un sense sostre havia agredit un policia i el policia l'havia matat d'un tret al cap.
I el que vaig pensar primer va ser en el disgust que tindria el pobre policia. Perquè sabeu, jo sóc neta de militar, i educada a les monges, i vaig créixer confiant en l'autoritat, i em van dir i repetir mil vegades que si tenia un problema, busqués un policia.
Fa uns anys m'hauria quedat amb aquesta versió, però com que avui en dia tenim accés a altres maneres d'informar-nos a més de la premsa dels grans mitjans, hem sabut més coses. Fins i tot hem vist imatges de la gossa, que era molt estimada pels nens del barri, perquè es veu que era molt mansa, el sense sostre era un noi que venia braçalets i aquesta gossa era la seva única companyia. El noi va cometre l'error de dormir en un pàrquing d'un hotel de luxe, que va trucar a la policia per fer-lo fora. La guàrdia urbana hi va anar de males maneres, i la gossa es va posar a bordar quan veia que agredien el seu amic. Un policia li va posar el genoll sobre el coll, la va tirar a terra i li va disparar un tret al cap. 
Les imatges són esfreïdores: la gossa agonitzant mentre encara remena la cua i el seu amic, desesperat, reduït a terra per un grapat de policies, sense poder abraçar la seva estimada en el darrer alè. Ha passat fa dies, però no puc treure-m'ho del cap.
I a partir d'aquí, voldria fer tres reflexions. 
La primera, és que si la gossa hagués estat realment agressiva el policia no l'hauria pogut matar tan fàcilment. Aquest policia va actuar d'una manera impulsiva i imprudent. Va matar la gossa, però hauria pogut passar alguna cosa encara pitjor: la bala rebotant i ferint algú que passava per allà?
No dubto que una gossa que borda atabala. Jo també m'atabalo, a vegades, quan tinc trenta adolescents cridant a classe. Però és la meva feina, i he de saber contenir-me i conduir la situació d'una manera serena i adulta. Si pegués a un alumne em farien fora de la feina de seguida. Aquest policia és un perill. No pot dur arma, però és que tampoc hauria de treballar, si reacciona d'aquest manera tan bèstia sota pressió, més val que es dediqui a una altra cosa. Qui tenim treballant, en els cossos de seguretat? Són conscients que la seva feina és ajudar-nos, o tenen una actitud xulesca i prepotent? 
La segona reflexió surt d'aquesta primera.  I és aquesta sensació que tenim la ciutadania, d'impunitat dels poderosos i de les forces de seguretat. Sigui l'acarnissament d'aquest policia cap a un animal, o el " a por ellos" dels piolins que van venir a impedir-nos votar, o simplement la tranquil·litat amb què aparquen malament el cotxe per anar a esmorzar al bar. No sé si estem en un procés d'indefensió apresa. Si un policia pot matar un animal d'aquesta manera i no cau (i ho dic així amb total coneixement) el pes de la llei a sobre d'ell, si callem mansos quan veiem abús d'un membre de la seguretat, estem virant cap a èpoques molt obscures.
La tercera reflexió no va sobre aquest fet, sinó sobre la manera com el vaig rebre. Perquè si no hagués estat per mitjans alternatius que ara estan al nostre abast, jo m'hauria quedat amb la idea que el gos era agressiu, que el policia estava contra l'espasa i la paret i que no va tenir més remei que...
I ara penso en la situació de Catalunya, i en el que reben els que només s'informen per algunes cadenes de televisió. I penso en el que rebíem, per exemple, del que passava al país basc als anys vuitanta, que només ens podíem assabentar per grans mitjans. Després hi viatjàvem i tornàvem al·lucinant de l'amabilitat i la pau que es respirava allà, i alguna cosa no ens quadrava, perquè la televisió ens parlava d'un ambient apocalíptic, amb gent atemorida i amenaçada, i en canvi passejant pels carrers d'Euskadi l'ambient d'absoluta cordialitat i amabilitat. Amb quantes rodes de molí hem combregat? Quant ens han enganyat? M'esgarrifo de pensar quants innocents han patit mentre la premsa ha manipulat.

Per acabar, mireu aquesta parella: un noi amb una gossa. Només es tenen l'un a l'altre. Us estranya que l'animal bordés i intentés ajudar el seu amic? Era tot el seu món!
Puc imaginar-me la desesperació d'aquest noi, perquè jo també he estimat un pelut i sé el dolor de perdre'l. Però aquí hi ha quelcom afegit: és el fet d'arrabassar a algú que no té res més, la seva companya de vida. És que segurament aquest xicot sentia que només l'estimava la seva gossa, i en certa manera, ell era necessari al món, perquè ella el necessitava. És la capacitat de redempció que pot suposar tenir cura d'un ésser viu, i la gratuïtat amb que algú que se suposa que ens ha de protegir l'ha executat sense miraments. 
Descansa en pau, Sota. I que el policia que t'ha matat no pugui dormir.

diumenge, 16 de desembre del 2018

Coses de la Sara

Sara i els silencis continua el seu camí. 
Cada vegada que algú se m'adreça per a comentar a novel·la, sento que han valgut la pena les estones que hi he passat. Quan el llibre surt al carrer, i deixa de ser només teu, i els personatges fan emocionar a gent que tu ni coneixes, és un moment de goig tan ple, que no puc explicar-lo sense caure en una cursileria insuportable. 

A més, l' Anna Guitart va recomanar el llibre a TV3, en ocasió de la Marató. Podeu veure les paraules que li dedica l'Anna a partir del minut 4, aquí:

Em fa molta il·lusió, perquè també parla de Rut sense H, una novel·la fantàstica de Muriel Villanueva, que no us heu de perdre per res del món.
I tornant a la Sara, i a la meva vivència com a escriptora (ui, que gran que és aquesta paraula!) Una de les coses que més m'agraden és participar a clubs de lectura. És genial, poder canviar impressions amb lectors i lectores i saber què els ha impactat, indignat o emocionat. El problema, però, és que a vegades l'horari no em va bé, o potser el club de lectura és lluny, i no arribo. Doncs aquest mes estic participant en un club de lectura virtual! Podeu anar-hi clicant aquí i donant-vos d'alta, comentem el llibre. Intento contestar a totes les intervencions. Potser és una mica tard per avisar, disculpeu-me, he anat molt de bòlid, el primer trimestre sempre és molt estressant, i si ets profe de música, encara ho és més!
Finalment, hi ha clubs de lectura presencials i presentacions de la novel·la properes. La més propera (en el temps, no pas en Kilometres!) serà a la llibreria de Vallderoures, el Serret, el dia 29 de desembre. Parlarem de la Sara i, evidentment, hi haurà música, com no podia ser d'altra manera.

dilluns, 3 de desembre del 2018

Sístole-diàstole

És curiós com la vida va avançant de manera cíclica, sigui en micro o en macro. Suposo que és intrínsec a la nostra natura, i que les dones, sagnant cada mes, en som molt més conscients: tot el nostre món és cíclic, l'hivern dóna pas a l'estiu, i aquest a un altre hivern. Potser així pensem que, si perdem ocasions, d'alguna manera, la vida ens dona segones oportunitats, perquè siguin quines siguin les nostres covardies o indecisions, el camp tornarà a tenyir-se d'ocres, o el mar a lluir i espetegar contra la nostra pell, la vida torna a ser com havia estat.
També l'univers és cíclic, tot i que en una mesura tan immensa que nosaltres mai podrem copsar-la: ara està en expansió, després d'un big-bang que ens empeny cap a l'exterior, i hi haurà una part de quietud, d'incertesa, abans de tornar a replegar-nos cap a un punt minúscul des d'on tot recomençarà, com un immens pulmó que inspira i expira, i qui sap quantes vegades aquest univers ha fet aquesta sístole-diàstole, però nosaltres, pobres humans, ens entretenim escrivint, tenint fills, regant plantes, construïnt piràmides o enderrocant imperis, i tanmateix, és possible que siguem un accident fortuït de l'univers, tan insignificant com ho és per a nosaltres la mosca del vinagre.
I tot això ho he pensat perquè estic tornant a assajar pastorets, com gairebé cada any des de en fa més de vint (només vaig faltar l'any que vaig tenir el Miquel i un altre any que el director va dir que "no volia mercenaris" i va posar a tocar amateurs no professionals)
Cada any, doncs, torno a la deliciosa representació dels pastorets de Mataró. Però, com diria el poeta, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. 
Ens retrobem els músics, com passa quan toquem la missa de les Santes, som més o menys els mateixos cada any,  però un any més vells, riem, tu també t'has passat a les progressives, i dius mira que fa el meu fill, i li mostres una foto del telèfon, i al final m'he separat, et diu l'altre, i tu desitges que li vagi bé, i la noia ha entrat a la universitat, diu el de més enllà, i en tot un any no ens veiem, però durant uns mesos passarem molta estona en la complicitat i la foscor del fossat, i ens sabem el diàleg de la funció, després de tantes temporades, i ens fem bromes dient el mateix que diuen els pastorets que estan assajant a dalt l'escenari.
I et creues, darrera l'escenari, amb xicots que abans estaven al ball de pedretes i ara ja fan de tècnics, i penses ells també creixen però també continuen aquí, donant-ho tot per a que l'espectacle rutlli. 
Quan entro al fossat, és com si un trosset d'aquella Maria de fa més de vint anys m'estigués esperant. Necessito, suposo, prendre consciència de tornar on estava abans, sent la mateixa però no sent-ho. I fer les paus amb aquella que vaig ser fa tant de temps, desitjant que, si la meva ànima va deixant fantasmes, trossos de consciència que se'm desprenen i queden als llocs on he estat molt feliç, o immensament desgraciada, o simplement hi he passat tanta estona, un tros de fantasma meu ha esperat pacient que tornés, com esperen els campanars que tornin les cigonyes, i potser és capaç de mirar-me i reconeixer-me. Això significarà que no he canviat tant, que no he renunciat a tants somnis ni sóc tan diferent com això. 

dilluns, 19 de novembre del 2018

El globus


El meu avi em va explicar que fa més de cent anys, a principis del segle XX, hi va haver un accident terrible.
Hi havia un globus aerostàtic lligat. El van deslligar i uns quants l'agafaven de cordes, per mantenir-lo a terra. Però va poder més l'aire calent que el pes de la gent, i el globus es va començar a enlairar, enlairar... i els que tenien la corda agafada van veure, amb horror, com deixaven de tenir contacte amb el terra. Però si es deixaven anar, les persones que hi havia a la cistella i les altres que aguantaven la corda s'enlairarien més, i per tant, es mantenien agafats, veient com a poc a poc estaven massa enfora com per saltar. Hi va anar gent a socorre'ls, però els passava igual: El seu pes era insuficient i tanmateix, el globus pujava més i més posant-los a ells també en una situació compromesa. 
Us imagineu l'horror?
Va morir força gent.
Aquests dies hi penso, perquè sovint en la vida ens sentim així: sabem que hi ha una situació que hauríem de deixar anar, però ens sap greu, per la gent que queda, perquè la nostra fortalesa alleugereix l'esforç dels altres, però no podem més, necessitem descansar, saltar, potser fer-nos mal, però si no ho fem, correm el perill de fer-nos encara més mal quan finalment les nostres mans no puguin ja sostenir-nos i ens precipitem avall.

He estat fent una cerca, però per enlloc he trobat quan i on va passar aquest accident. Me l'havia explicat el meu padrí, fa molts i molts anys. 


dimarts, 13 de novembre del 2018

Sara i els Silencis continua fent soroll

Hola a tothom. 
La feina se'm menja, i és una llàstima, perquè massa sovint tinc la impressió que no assaboreixo intensament tot això tan fantàstic que m'està passant. Em sento com un infant davant d'una taula plena de dolços: m'atabalo perquè no sé quin triar. 
Bé, la cosa és que Sara i els silencis està fent molt, molt soroll, i n'estic molt contenta. 
Potser heu vist notícies a Última Hora de balears, o a l'Ara, o a les llistes de més venuts que cada dijous surt al Diari de Mallorca, o a  premsa local (aquí un article del Tot Mataró i un altre del Capgros també aquí)

Aquests dies, si escolteu Catalunya música, podeu escoltar al programa Tots els matins del Món fragments de la novel·la llegits magistralment i enllaçats amb música. 
Quan els tingui tots, penjaré tots els podcast junts, esteu-ne pendent. 
I bé, que tinc presentacions durant tot el novembre, i em faria il·lusió, molta, que vinguéssiu a veure'm. 
Us poso la llista. Si sou lectors d'aquest blog, identifiqueu-vos, m'encanta saludar gent que em coneix de fa tant temps. (ah! i no em renyeu, teniu raó, fa temps que he baixat el ritme de publicació del blog... però és que no arribo a tot!)
Les presentacions d'aquest novembre seran:
Dimecres 14 a les 19: Girona, llibreria 22.
Divendres 16, a Palma. Llibreria Lluna a les 19 h
Dissabte 17 a Campos, a la seu de l'Obra Cultural Balear, a les 19 h
Dimarts 27 a Badalona, a Saltamartí a les 19 h.

Vindreu? Em fa moltes ganes de veure-us!


dijous, 18 d’octubre del 2018

L'art.


Pregunto als alumnes de batxillerat què és art. Algun em diu que Messi en fa. Jo voldria ser capaç de meravellar-me’n, però només veig un milionari en calça curta donant coces a una pilota. Potser sóc tan insensible com qui veu un quadre de Miró i diu “això ho podria fer una criatura”.
Serà que l’art és subjectiu? Aquesta és la segona pregunta que els faig. És possible que el concepte art depengui de la nostra percepció? Què ho fa, que algú s’emocioni amb Bach i a d’altres els resulti indiferent? Podem arribar a una definició que no depengui de gustos o sensibilitats?
Continuo preguntant: L’art és bell? Sí, diuen.
Els projecto un quadre de Lita Cabellut: Un pallasso els mira, amb el maquillatge malmès. Té foc als ulls, i tot el cansament del món a la seva faç. 


–Això és bell?
–No –diu una alumna–, però em diu moltes coses.
–Quines?
–Que està cansat. Que està trist. Que fer riure sempre és extenuant.
Enceten el debat. Arriben a la conclusió que, molt sovint, l’alegria és una closca darrera la qual la nostra desesperança ens mossega l’ànima. Veig alguns ulls lluents, i m’emociona pensar que la conversa pot haver despert inquietuds.
Visc les classes d’història de l’art a batxillerat com si fes proselitisme: Vull despertar-los fam, voldria que sempre continuessin cercant, gaudint-ne.
Perquè que l’art és la manera més bella i efectiva que tenim de ser humans. 
M’explic: Segons tenc entès, el nostre cervell ha evolucionat per capes concèntriques. A la més interna hi ha les funcions bàsiques: ens fa sentir gana, ordena al cor que bategui i als pulmons que alenin. La segona capa és comú als mamífers, i és la que, entre altres coses, ens fa emocionar, controla la memòria i ens fa desitjar i sentir. 
La tercera capa… aquesta és només humana, i per tant, si només és nostra, serà la que ens defineix com humans.
Sabeu què hi tenim, aquí? És on elaborem teories més complexes, on entenem l’univers, on relliguem el passat, el present i el futur, i on tenim el sentit creatiu.
Així, el que ens fa humans, i no simis depilats, és la pulsió per entendre el cosmos, l’habilitat i la necessitat d’expressar-lo de manera creativa i simbòlica, anant més enllà del que és literal. Unint la nostra història, el present i l’esdevenidor.
L’art ens fa humans. 
I no importa que sigui bell, ni el que en paguem.
Quan davant d’una realitat necessitem entendre-la, interpretar-la, raonar-la, i l’expressem sublimant, emprant un llenguatge simbòlic, feim art.
–I per això –dic mirant als ulls a l’alumne culé–, Messi no fa art. Però quan de petit dibuixaves, amb traç gruixut i fosc, tota la ràbia que et feia haver perdut la pilota, sí que feies art.

Maria Escalas.

Article publicat al Diari de Mallorca, al suplement cultural Bellver.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

Presentació de Sara i els Silencis a Mataró

Estic molt, molt emocionada. Sara i els Silencis està fent molt soroll. Ja ha començat a sortir a les llistes dels més venuts, i, el que és més important, hi ha molta gent que, un cop llegida, em fa arribar que els ha agradat, els ha commogut, i els ha fet passar una estona intensa. 
I dissabte dia 20, a les 18 hores, a la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, farem la presentació.
Serà un esdeveniment molt i molt especial, per moltes raons. 
La novel·la és una història plena de música. I durant la presentació alguna d'aquesta música sonarà en directe.
Tinc la gran sort de que un munt de músics excepcionals han volgut participar desinteressadament en aquesta moguda: A part de les coses típiques d'una presentació de llibres (l'editor parlant, i després un diàleg entre jo mateixa, Sílvia Cantos i Maribel Nieto), hi haurà un concert benèfic. 
Alguns membres del Cor Ciutat de Mataró, juntament amb uns reforços excepcionals, Jordi Lluch a la direcció, Àngel Puig al piano, Montserrat Vallvé a la viola, les sopranos Elisenda Ardèvol i Flàvia Camacho, i l'actor Xavier Codony donaran so a les paraules.
I podreu sentir, acompanyat dels textos, la música de la novel·la. 
Veniu, us agradarà, segur. 
A més, si ho voleu, podreu fer un donatiu a la ONG Maresme Oncològic, que tan bé fa.
Per això us demano que vingueu. Voldria poder sentir que aquesta presentació ha estat útil també per a una bona causa. Aquesta no és una novel·la sobre el càncer, ni molt menys. Però la protagonista passa per aquesta lluita i volia, d'alguna manera, que hi hagués algun reconeixement a la tasca que les organitzacions de voluntaris fan.
Veient la dedicació i generositat dels músics que hi participen, ja penso que haver escrit aquesta història de lluita, de música, d'amistat, de superació, i d'acceptació ha valgut molt, molt la pena. 

dijous, 13 de setembre del 2018

El camí de la Sara

Fa ben poc que "Sara i els silencis" ha sortit del forn, i ja està donant moltes alegries.
Us en dic unes quantes: Una entrevista que em va fer Bernat Puigtobella per a núvol, que podeu llegir clicant aquí
O una crítica d'Anna Carreras, també a Núvol, que podeu llegir aquí

A part, m'han mencionat a TV3, parlant de les novetats editorials. Podeu veure-ho en aquest vídeo: (perdoneu el procediment una mica sui generis, és un enregistrament d'un telèfon... no n'he sabut més!)


A més, ja ha sortit a la llista de més venuts al diari de Mallorca, al suplement de cultura Bellver, i n'han parlat a Catalunya Ràdio, podeu escoltar-ho aquí. (a partir del minut 14) 
Per cert, en aquest tall, sentireu que Màrius Serra diu que tenen pendent portar-me al programa: serà el proper dilluns, dia 17 al matí, a partir de les 11, al programa de la Terribas, en Màrius Serra m'entrevistarà dins la secció Lecturalia. 
Voleu que ho celebrem junts?
Doncs veniu a la presentació a Barcelona! Serà el proper diumenge dia 16, durant els actes de la Setmana del llibre en Català. 
A les 12, a l'avinguda de la Catedral, a l'escenari 2. Em presentarà l'Ada Castells (quin gran honor!) i el Xavier Codony, us farà un tastet d'un fragment de la novel·la. 

Si trobeu que Barcelona està massa lluny, o esteu molt ocupats, tranquils, que farem moltes més presentacions. Ja us avanço que, a Mataró, serà dia 20 d'octubre, a les 18 h a la biblioteca Pompeu Fabra.
M'emociona molt tot això que està passant. N'estic molt, molt agraïda, a la rebuda que ha tingut el llibre, i al ressò que està tenint, no només als mitjans, sinó en el munt de gent que ja l'ha llegit i em fan arribar les seves impressions. 
Em farà moltíssima il·lusió poder saludar-vos, lectors que no conec, però que sento tan propers a mi, quan em dieu que us arriba aquesta història.

diumenge, 26 d’agost del 2018

Sara i els Silencis

L’any passat, el dia de Santa Cristina, vaig agafar el mòbil per a enviar un missatge felicitant a totes les Cristines que conec. I hi va haver un moment que vaig buscar en els meus contactes una Cristina en concret, una noia compositora, menuda i dolça, amb el cabell força curt i un gest llastimós com de gos petaner. 
I després vaig pensar, ostres Maria, que despistada que ets! Aquesta Cristina no existeix: és un dels personatges principals de la meva segona novel·la “Sara i els Silencis”. 
I és que, quan escrius, hi ha un moment en què els teus personatges es fan tan reals, arribes a estimar-los tant (fins i tot els dolents) i a comptar tant amb ells, que costa de pensar que no siguin persones físiques a les quals pots trucar, sinó simplement personatges d’una història que has estat filant durant un temps. 
No sé, potser és que les històries que pensem es fan reals, en alguna dimensió que nosaltres no vivim. A vegades em consolo així, perquè molt sovint se’m fa fins i tot dolorós no poder trucar la Cristina, ni prendre una infusió amb la Sara, i el seu sentit sarcàstic, ni discutir sobre música i sobre art amb el Josep, el vell professor de composició murri que l’estima d’una manera tota estranya. Penso que en algun lloc existeix la Conxita i el seu piset tot ple de mil figuretes randes, ornaments, i atac al bon gust, penso que el David continua amb els eterns dubtes, i el Narcís passeja el seu ego.

A la novel·la hi ha un personatge real i no li he canviat ni el nom, tot i que alguna vivència de les que explica sí que me l'he feta venir bé sense que fos d'ella. I un altre personatge està inspirat en una persona concreta. Hi ha també un munt de música, perquè la nostra protagonista, la Sara, és músic professional, i quan sent les veus les identifica amb el seu registre, i sap quines notes fa el timbre de casa seva, quin instrument tocaria cada persona que coneix, i qualsevol so li recorda a una nota, o un efecte.
A la novel·la, la Sara s’enfronta a silencis. Uns quants als quals acaba d’arribar (per què a mi?) Uns altres, silencis antics, que es pensava que havia superat però que, amb tot el que li ha passat, entén que necessita gestionar. 
A la novel·la hi ha una història de lluita. De por. També d’entendre i acceptar el potencial que tenim, i que tan sovint malbaratem permetent que la quotidianitat ens engoleixi.
A la novel·la hi ha varies històries d’amor. I no sabria dir-vos si acaben bé o acaben malament. Perquè sabeu, la novel·la també va d’això: de que les coses són com són, i no com haurien de ser o com voldríem que fossin.
I bé, demà, dia 27, Sara i els silencis deixarà de ser només meva i de la gent que em coneix, i serà de tots vosaltres, dels que la vulgueu conèixer, amb la seva música, la seva lluita i els seus silencis. Espero que en gaudiu.

Sara i els silencis. Ed. Ara Llibres. A les llibreries el dia 27 d’agost.

divendres, 17 d’agost del 2018

Testimoniatge dolorós sobre l'avortament.


Si un nen mor abans de les 24 h d’haver nascut, legalment no ha existit. Malgrat la mare l’hagi alletat, l’hagi abraçat i li hagi canviat bolquers, aquest nen es dóna per no nascut i no s’inscriu en el llibre de família. No entenc exactament el perquè d’aquesta mesura, em sembla molt cruel. Li vaig consultar a una amiga metge i em va dir que en algun lloc han de tallar, i el tall d’haver estat considerat persona nascuda no és en el moment que la mare et dóna a llum, sinó un dia després.
De la mateixa manera, molts dels arguments dels que estan a favor de l’avortament lliure recauen sobre la incapacitat de veure un ésser humà en un embrió o un fetus. Posen l’avortament en les setmanes primerenques de l’embaràs al mateix nivell que els anticonceptius.
No sóc metge, ni especialista en bioètica ni res d’això, tots els meus plantejaments surten dels sentiments i l’experiència d’haver germinat vida en el meu ventre: la meravella de l’engranatge màgic, la simfonia d’hormones, el cos arrodonint-se, el dolç pes de l’infant en el meu interior.
Les vegades que vaig estar embarassada, em preguntava d’on venia el meu fill. És curiós que ens passem tota la vida preguntant-nos què hi ha després de la mort, i no ens preguntem què hi ha abans del naixement. Un embaràs és una ocasió espiritual intensíssima que val la pena assaborir. Jo cantava el Magnificat a tota hora, i donava gràcies pel regal immens de la gestació.

Així doncs, em plantejava d’on venia l’ànima del meu fill, si era possible que el meu home i jo haguéssim decidit “crear una ànima”, o si aquesta ànima havia decidit venir al món mitjançant nosaltres.
És possible que els nens decideixin néixer? Que siguin les seves ànimes que trien una família? Que en el fons no siguem els pares els que triem tenir fills, sinó els fills, que decideixen venir i ensenyar-nos a estimar sens límits?

He tingut dos fills, i n’he perdut dos més en avortaments espontanis que han estat dolorossíssims.
En un dels avortaments vam arribar a saber què havia passat: les proves genètiques van mostrar que la nostra filla (una nena!) tenia dos gens triplicats. Estava destinada a néixer horriblement deformada i a viure uns deu anys, amb un retard mental molt considerable i terribles dolors. La natura, doncs, fou generosa i va evitar-li aquests patiments, a ella, i a nosaltres, la seva família. Déu va ser també generós: no vam haver de decidir què fer: no se pas què hauríem decidit, i fos el que fos ens hauria provocat un intens dilema espiritual.

Perdre dos fills m’ha fet replantejar-me, entre altres coses, si sóc capaç de decidir què és ètic o no en casos desesperats. Perdoneu la meva gosadia en dir que potser en alguns casos la generositat passa per estalviar vides penoses. Aquí tornem a parlar d'on posem el tall: el meu oncle Damià era deficient mental i no parlo de casos com el d’ell, que va ser feliç, estimar i ser estimat, estic parlant de gent que ha de néixer només per patir i morir. La natura sàvia sol estalviar-nos el dilema moral. Però en aquells casos on hem de decidir nosaltres, potser el millor és pensar en la criatura que ve en camí, perquè decidir tirar endavant una vida de dolor només per tenir la consciència tranquil·la, actuant segons veritats dogmàtiques dictades per gent que mai sabrà el que és criar un fill amb problemes, em sembla, a més de cruel, inconscient.
Admiro la gent que és capaç de tirar endavant nens així, i criar-los amb goig i amor. Cal fer costat a les famílies que tenen fills malalts. Cal que si algú decideix tirar endavant un embaràs d’aquestes característiques sàpiga que les administracions i la societat li faran costat en tot moment. Deixeu-me ser dolenta, però m'agradaria que els anti-avortistes mostressin tant èmfasi amb els serveis socials, amb l'ajut als nois i noies que neixen amb mancances, en l'educació sexual dels joves, com mostren per a impedir que les dones puguin avortar en condicions. Em sembla com a poc incoherent, retallar en servei socials i a l'hora impedir d'avortar a les dones que no es veuen amb cor d'atendre un infant amb dificultats.
Perquè no us enganyeu:  les dones continuaran avortant. Sigui en viatges a Londres, sigui en llocs clandestins, amb ginecòlegs comprensius i discret les riques, amb ganxos de penja-roba, o amb injeccions de julivert en llocs insalubres, les pobres. 

Sóc cristiana. Vaig a missa, i combrego. I no em sento amb prou força moral com per obligar a algú a tirar endavant un embaràs d’un fill que ha de néixer per patir i morir, ni per decidir jo per un altre si ha de tenir un fill o no. En aquest article m'he centrat en els nens malalts, però hi ha moltes altres raons per no voler tenir un fill. I sabent el que és la maternitat, penso que no puc obligar a ningú a passar per això, de cap manera, si no s'hi veu amb cor, per la raó que sigui. Cadascú se sap la seva creu.
Jo sé de casos de gent molt de l'opus que van enviar filles a avortar a Londres quan la llei no permetia avortar aquí, i sé també d'un cas de gent molt “progre”, feminista i partidària de l'avortament lliure, que davant d'un embaràs no desitjat d'un nen que a més era deficient mental, el va tirar endavant i estan contents d'haver-ho fet.

Penso per tant que la llei ha de permetre l’avortament, i malgrat personalment penso que és una opció terrible, no crec que ni jo ni ningú tingui cap mena d'autoritat com per posar  una ideologia per sobre dels drets dels altres. 

Quan em pregunten quants fills tinc, responc que dos, mossegant-me la llengua perquè penso, sento, que en tinc quatre. Els dos que han nascut i els dos que no van arribar a néixer, però als quals vaig estimar, i pels que encara prego. Vull pensar que la meva filla i el fill que vaig perdre abans, van decidir no néixer, potser no era el moment. 
Jo ja els estimava. Em relacionava amb ells, pregava per ells, i encara em pregunto per què va passar. Sento que, d’alguna manera, la seva animeta està present a la meva vida, són un de tants àngels que vetllen per mi. Els nens no nascuts preguen per mi, la mare que no els va poder alletar.
Sempre més viuré amb la pena del que no ha estat, malgrat els fills nascuts m’omplen totalment i se que si no n’he pogut tenir cap altre com desitjava ha estat perquè aquests no són els plans de Déu per a mi.
Penso que els nens que no han nascut, d’alguna manera, ens coneixen i ens estimen, i saben perdonar-nos si no hem pogut tenir-los. Vull pensar que els meus fills no nascuts van notar tot l’amor que jo els enviava, i tot i no ser suficient per fer-los néixer,  vull pensar que aquestes vides, malgrat fossin curtes, van valer la pena.


Aquest és un article que vaig escriure per a la revista FocNou fa molts anys. La situació d'Argentina m'hi ha fet pensar, i tot i que és encara dolorós parlar-ne, penso que potser ho he de fer. 

divendres, 27 de juliol del 2018

Aquella mirada de la Pilar Adan.

Fa molts, molts anys que participo a la missa de les Santes, a Mataró, us n'he parlat altres vegades. És una música molt estimada per mi, i la menciono a la meva segona novel·la (que sortirà, per cert, just d'aquí a un mes, el proper 27 d'agost!)
Quan vaig començar a tocar-la, encara cantava la Pilar Adan de soprano solista.
La Pilar Adan era una gran dama, amb una veu preciosa i un bon gust exquisit. D'aquelles dones que et preguntes què hauria pogut fer, professionalment, si no li hagués tocat viure els temps aspres de postguerra, la grisor i mediocritat d'aquella dictadura ferotge, tan poc propícia a la cultura i la sensibilitat que ella encarnava. 

Jo sempre esperava el Benedictus. És un duet preciós, de soprano i baix. Quan el Benedictus es conclou, les dues veus, que han estat jugant i contestant-se com papallones voluptuoses, es queden suspeses un instant i després reposen juntes, i sembla que tot quadri, que tot sigui com ha de ser, que res dolent ens pugui passar. 

La Pilar va anar fent-se gran, però era fidel a aquesta cita amb els Mataronins. Cantava el Benedictus d'una manera tan dolça, que ben bé semblava una cançó d'amor. El cantava amb el Josep Pieres, molt més jove que ella, i que encara l'ha cantat avui. Al final, a la cadença, el Josep i la Pilar es miraven i es somreien. Jo els veia la complicitat, aquest extra que fa que la música vagi més enllà, i em sentia privilegiada d'haver-los acompanyat en aquell gran acte d'amor.
La Pilar va deixar de cantar la missa uns quants anys abans de morir. Després d'ella, altres sopranos l'han cantat, cadascuna posant-hi el seu toc personal, però aquella mirada del Josep i la Pilar no s'ha tornat a repetir més. Hi he pensat, avui, mentre tocava, en tots aquests petits gestos, bromes, complicitats que ens tenim entre nosaltres els músics. Feia poc que el Francesc Cortés, (que l'ha dirigit enguany) i jo ens havíem fet també una mirada de complicitat, perquè ha caçat una petita broma que ens fem sempre amb el Gener Salicrú, que toca el clarinet al meu costat.
He tingut present, avui, tots els que havien tocat la missa abans. Suposo que ja ho té, això de fer-se gran: vas tenint moments en els quals et manca gent que t'hi havia acompanyat. Quan en un moment de la missa hem recordat l'estimat Mia Puig, hi ha hagut un corrent de sentiment entre el cor, i entre els que el vam estimar. 
Aquesta música bellíssima queda, i nosaltres anem passant. I la mirada de la Pilar, com el gest que ens fem el Gener i jo, o com el somriure que faig en el moment del salm (és massa íntim, no ho puc explicar) o les vocalitzacions del Mia, o la veu de xocolata de la Montse Torruella, passaran. Un altre oboista tocarà la partitura que té les meves anotacions. I hi haurà altres somriures, i altres complicitats. 
I la música continuarà el seu camí. 
Glòria a les Santes!

dimecres, 25 de juliol del 2018

Amors no eterns i llavors adormides

Tanco un curs molt dur, en varis aspectes. He après molt, cert. Però, com tot el que importa, no ha estat gratis.
Entre d'altres coses, he après que hi ha amors que no són per sempre. 
I bé, cal acceptar-ho. Malgrat faci tant de mal. Relacions d'amistat que jo em pensava que eren fermes, s'han esmicolat d'un dia per un altre. Una d'elles, per qüestions polítiques, cosa que m'ha fet al·lucinar molt. Resulta que m'estimen molt, però no suporten que pensem diferent, i malgrat mai hem discutit de política, un dia qualssevol desapareixes del seu mapa sentimental. Una altra relació d'amistat que em pensava que era ferma i resulta que no, s'ha fos, com un terròs de sucre en el mar, i no entenc encara per què, i us asseguro que l'hi he donat mil voltes perquè de debò que no em cap al cap.
I em fa mal, molt més del que puc explicar. Però potser és això. Les relacions tenen el seu cicle, i alguns acaben abans del que voldríem.  Hi ha molta literatura contra les "relacions líquides". Però potser alguna relació "sòlida" és més aviat rígida, encarcarada, construïda sobre un abús, sobre una entrega molt asimètrica, i quan trontolla s'esquerda irremeiablement. M'ha calgut acceptar, malgrat fa tant i tant mal, que trencar algunes relacions pot oxigenar la vida.

També he après, però, que a vegades, hi ha llavors amagades esperant per florir.
I és que he vist que no sempre els punts i final ho són realment. M'he anat retrobant amb gent que feia anys que no veia, i me n'he adonat que, algunes vegades, l'estimació és una llavor que s'espera adormida, esperant temps propicis. Estic contenta dels amics retrobats. Potser sí que és cert que algunes vegades calen aquests llargs silencis, per tal de madurar i aprendre i aconseguir rebre el que et donen.

Finalment, he après (o bé, seria més just dir "estic intentant processar") que les coses passen quan passen, i que no s'hi val a lamentar-se, ni pretendre que "canviant alguna cosa" podríem haver-nos estalviat cicatrius. La nostra vida no és una foto en la qual puguem esborrar amb fotoshop els llocs, les persones, les situacions que ens han fet mal. Perquè esborrant algú, difuminant un error, ho mouríem tot. No pot ser. Per tant, mirem i acceptem serenament el passat, i les tries que hem fet.

dissabte, 2 de juny del 2018

Tocant la Primavera


Quan érem joves, molt joves, la meva germana Antònia i jo solíem intentar tocar la Primavera de Beethoven. Cap de les dues teníem prou nivell, però en teníem moltes ganes. A vegades jo em tancava a estudiar-la a la meva habitació i de sobte la sentia a ella, estudiant-la també a la seva. Era dolç.
Recordo la frustració de saber com volia que sonés, però no aconseguir-ho perquè, encara que el cap ho tenia clar, els coneixements tècnics no arribaven. Recordo la determinació amb la que dèiem algun dia la tocarem. I continuàvem estudiant-la.
Vam trigar força anys, però hi va haver un moment en què ens la vam fer nostra, i va arribar a ser "la nostra" sonata, com els amants tenen "la seva" cançó. Teníem una complicitat especial. Suposo que en gran part pel fet de ser germanes, també perquè tant ella com jo ens havíem sentit estudiant-la a soles. Potser fou perquè quan vam arribar a tocar-la, o sigui, quan vam avançar tècnicament prou com per poder assumir-la, teníem la idea musical molt clara, no sé si m'explico. 
Bé, aquesta sonata preciosa ha estat en el repertori emocional de la nostra família, i hi ha ocupat un espai molt important. 
Avui passarà una cosa que també és molt important per a mi. 
Torno a ella. Avui tornaré a tocar-la. Però no acompanyaré a la meva germana, sinó al meu fill Miquel, a una audició a l'escola de música. Sento que d'alguna manera, tanco el cercle, no sé, que aquesta música bellíssima ha tornat a fer el salt, ha passat a la següent generació, com fa tants anys que està passant. El meu fill, que ara té 17 anys, està fascinat de la força i la bellesa de la música de Beethoven, com ho estava jo a la seva edat, com segurament ho estarà la generació que encara ha de néixer. 
Ah! I sabeu qui és la professora de violí del Miquel?
Sí, ho heu endevinat. La meva germana Antònia.

dilluns, 21 de maig del 2018

El conillet


Al Mateu, els reis li van dur aquest conillet, l'any que es van endur la pipa. A mi em feia por que rebotís el pelutx  i demanés que li tornessin la seva estimada pipa, però li va entrar per l'ullet dret, que se sol dir, el va abraçar entusiasmat i es va convertir en el seu amic inseparable.
Arreu on anava el Mateu, anava el conillet. Va fer força viatges en vaixell i en avió, va anar a França i a Noruega, algun dia vam haver de tornar enrere perquè no l'havia agafat... Ara que ho penso, és estrany, sent tan despistat, que no el perdés mai.
Les primeres colònies que va fer les mestres van donar permís als nens per dur algun pelutx. El Mateu es va preparar el seu amiguet, però després li va fer vergonya, i em va dir que me'l deixava que li guardés jo. 
El va mirar, se'l va menjar a petons, i me'l va donar dient-me:
–Veus? Quan m'enyoris, pots abraçar-lo i pensar en mi. 
I se'n va anar feliç, amb una motxil·la que era més alta que ell, pensant que com que em deixava en penyora el seu estimat a mi no se'm faria tan feixuga la nit en que ell estaria lluny.
Ja fa anys que el Mateu no agafava el conillet per anar a dormir fora, i de fet, aquí a casa el tenia a una lleixa de la seva habitació. Quan va marxar a Irlanda, li vaig fer la broma de si se'l volia endur. Ell va bufar i va somriure. Jo vaig agrair íntimament que el seu company es quedés a Mataró, era com dir encara tinc aquell infant a casa, ha marxat l'adolescent, però una gran part del nen que fou es queda aquí. 
Me'l vaig afillar jo. Tot aquest curs el conillet ha estat dormint a la meva tauleta de nit, a sobre els llibres que esperen torn per ser llegits, i era com si vetllés el meu son. Us he de confessar que, alguna nit en que l'enyorament s'ha fet més cru, l'he abraçat, rastrejant en ell els petons que el meu fill li va fer de petit. Acarono el seu cos lleuger i suau, la seva orella, la cua feta una boleta despentinada... I penso en el Mateu, en el camí que ha fet aquell infant tan dolç, en els dies passats a un país tan plujós i verd, fent-se tan gran, tan lluny d'aquell nen inquiet i trasto que era.
Aviat torna.

dilluns, 14 de maig del 2018

Partir-nos el croissant.


Érem força amigues, la Núria i jo, fa cosa de trenta anys. Anàvem juntes en tren al conservatori, vam fer moltes assignatures plegades, i fins i tot vam fer treballs juntes. 
Bé, la cosa està que durant gairebé tot el curs, a l'hora de l'esmorzar ens partíem un croissant. No recordo si ho fèiem per estalviar (tot podria ser) o per no menjar tant (quadra en el meu cas, però no pas en el seu, que sempre va ser una noia molt prima) però el cas és que demanàvem una beguda cadascuna, i un croissant per a partir-nos. 
I jo sempre li donava el cor, que és el que m'agrada més. Ella el rebia i deia gràcies, i a mi, a mesura que el curs avançava i veia que ella sempre es quedava el cor i em donava a mi les banyes, doncs mireu, em feia com ràbia. A més, la veritat, sent ella tan bona xicota, no entenia com no em donava, algun dia, el millor a mi. Em mirava, somrient, acceptava el que jo li donava, quan era ella qui el partia em donava les banyes, sempre somrient, i jo també li somreia i menjava les banyes sospirant pel cor.
El darrer dia de curs vam dir, vinga, avui tirem la casa per la finestra, i ens vam comprar un croissant cadascuna. 
I quan vaig veure que ella començava pel cor, li vaig preguntar si no es deixava el millor pel final. 
–Sí –diu ella–, sempre em deixo el millor pel final. 
I ens vam mirar.
La primera a riure va ser ella. 
–Però que no t'agraden més les banyes?
–I ara! Si el millor és el cor! –li vaig dir jo.
Vam entendre que les dues havíem estat tot el curs sense gosar informar a l'altra que s'estava menjant el que més ens agradava.
I vam rebre la lliçó de com n'és d'important informar a l'altre, clarament, de què volem, què ens agrada, i com ho volem. 
Lliçó aplicable a tants aspectes de la nostra vida. 

dimarts, 1 de maig del 2018

Fantasmes


A Comiols, un poblet abandonat entre les comarques de la Noguera i el Pallars Jussà, en una ermita reconstruïda, hi ha una tomba d'una noia que va morir als anys trenta del segle passat, als vint-i-pocs anys. 
Enteneu-me, no és un cementiri. Just davant l'ermita, a l'era, hi ha una creu a terra. És un lloc apartat, en una carena, i l'únic edifici que es manté en peu és aquella ermita. Més enllà, unes parets de pedra enderrocades, amb bigues penjant i arbres creixent entre les estances, recorda que allà hi va haver un poble, del qual ara amb prou feines podem endevinar els carrers.

Ens hi hem passejat, intentant endevinar com vivia la gent allà, quines eren les cases poderoses i quines les humils, volent calcular quant temps fa que en aquell llogaret no hi pren el sol cap gat mandrós, no hi fa olor de llenya les nits d'hivern ni s'hi senten rialles de nens que passen corrents. 
Com deuria ser, la vida en aquell poble? Tan amunt, en un lloc tan fred, tan lluny de tot.
La creu d'aquesta noia, just a la porta de l'ermita que està restaurada, m'ha fet pensar en qui va voler enterrar-la allà, quina deuria ser la seva història, com va ser la seva vida, tan curta. Va morir abans de la voràgine de la guerra civil. La van enterrar lluny de tot arreu, però en terra consagrada, i en un poble que suposem que, quan la van enterrar ja feia anys que estava abandonat.
Què significava, per la noia morta, o pels que l'estimaven, aquell poble? La creu està ben conservada, com si algú encara en tingués cura. Encara hi ha algú viu que recordi la persona que descansa sota  aquella creu tan humil?
Avui hi havia gent passejant, però suposo que en els dies feiners, o en les nits de diari, aquell lloc deu ser solitari, silenciós, i esquitxat d'estrelles. 
Penso si el fantasma d'aquella noia s'asseu a mirar l'horitzó, les muntanyes imponents, les òlibes misterioses, els afanys dels que, allà baix, fan vida, en mil llumetes disseminades.
M'he preguntat, doncs, si l'esperit d'aquella noia ens ha estat observant, si li ha fet mal la lleugeresa amb que caminàvem per uns carrers que potser ella estimava.
I he pensat en aquesta pel·lícula, que vaig mirar fa uns mesos i que em va deixar molt tocada.
La veritat, cada vegada hi crec més, en els fantasmes, en les presències de la gent que ha estat feliç (o no) i es queda. Em sento acompanyada per uns quants fantasmes, i m'agrada aquesta sensació, de saber que no estic sola, que en mi viuen moltes altres vides.

dilluns, 26 de març del 2018

Diumenge de Rams



Brisa de primavera als palmons i a la vida,
indignació sagrada flamejant al pensament,
la justícia corrompent-se en la mentida,
l'autoritarisme xipollejant en el ressentiment.
Setmana Santa de debò, doncs:
la dels poders innobles que ofeguen la paraula,
que atien l'odi i que omplen les presons,
que volen l'exclusiva del banc i de la taula, pròdigues en cops, eixorques en solucions.
Setmana Santa de debò, doncs:
no la d'ingènues cançons enamorades,
de creences ensucrades i de fes sense raons:
la setmana de la Creu, dels menyspreus i escopinades,
la de reis titelles i de lleis degenerades,
la de Déu prenent partit per les veus humiliades,
morint, ressuscitant....Setmana Santa fins al fons.

David Jou Mirabent. 2018


dimecres, 21 de març del 2018

Somniar llibertat

He somniat que Jordi Cuixart s'escapava. He somniat l'alegria de saber que era lliure, ni que fos fugint com si hagués fet res mal fet. Pesava més l'alegria de saber que podia abraçar el seu fill petit que la humiliació de saber que havia hagut de ser d'estranquis, i diria que ha estat un bon somni... fins que m'he despert, a una hora intempestiva de la nit. En el moment incert en el que he obert els ulls i he vist, primer incrèdula, que no, que encara està empresonat, m'he sentit tan i tan trista que el cor m'ha començat a bategar d'una manera que el sentia a les orelles. 
Després he recordat aquesta entrada, que vaig dedicar a Íngrid Betancourt, fa gairebé deu anys. En aquells moments el seu alliberament era un somni, també.
Com durant un temps fou un somni que caigués el mur de Berlin, que Mandela fos alliberat, o Pinochet jutjat. O que a Estats Units hi hagués un president negre.
Sé que és trist, però intento no caure en la desesperança. I confiar en que sí, que cauran els murs. Que Jordi Cuixart (i tots els altres!) serà lliure, i que no serà d'estranquis, i que algun dia, no molt llunyà, recordarem les nits en blanc i sospirarem perquè seran, ja, un malson. Que els que ara prevariquen seran jutjats, i no els desitjo cap venjança, simplement justícia. Que algun dia es respectarà el que els catalans hem votat. Que algun dia, potser, recuperaré aquesta entrada i diré mira, en una nit de desesperança vaig confiar en que serien lliures, i malgrat semblava impossible, vaig confiar en que ho veuríem.
Normalment quan tinc malsons intento continuar dormint. Aquesta nit, però, no ho he volgut fer. D'una banda, per donar-ne testimoni. D'altra, per solidaritat amb els que porten tants nits sense dormir amb els que estimen. 

dimarts, 13 de març del 2018

El cigró

pels que no sabeu anglès, tenim una princeseta intentant dormir.
 Ha posat capes i capes de matalassos amb negacions,
 per tapar el cigronet de la veritat.
Del blog de la Sarah Andersen, que us recomano calorosament, trec aquesta fantàstica pàgina. 
Què és el que no voleu acceptar? Sota quines capes de comoditat ens amaguem, neguem el que som o el que ens agrada, o el que no volem ser i ens sentim obligats a ser?
Quantes nits d'insomni, afegint més matalassos sobre el cigró dur de la veritat? Però anem ajornant l'acceptació. Pensem que ens serà menys dolorós tapar que enfrontar-nos al que no volem.
El cos ens avisa: aquesta tristor opaca, a vegades imperceptible, que ens mossega a la mínima que ens despistem. Aquesta contractura muscular que no hi ha manera. Aquesta sensació vaga de viure una vida que no és del tot teva.
Mentre, continuem amb les excuses. Que ja és massa tard, o que encara és massa d'hora, que no sóc capaç, que no vull que els que estimo es decepcionin, que tinc unes obligacions.
Però el cigró, impertinent, continua allà sota. I nosaltres afegim més matalassos.

diumenge, 25 de febrer del 2018

On són?


On són els cantants d'esquerres, els artistes "progres", els intel·lectuals espanyols?  Com és que lluites a l'altre cap de món provoquen rius de solidaritat, i misèries a casa provoquen la indiferència i el silenci?
No ho entenc, de debò. 
A veure, jo entenc que els progres espanyols (n'hi ha, encara?) no vulguin que els catalans marxin. Ho entenc, perfectament. No estic demanant que siguin independentistes.
Estic demanant que siguin demòcrates.
Com poden callar davant la brutal pèrdua de llibertats que estem patint a Catalunya? 
Ni que sigui per egoisme, per a que ningú calli quan vagin a per ells, haurien d'alçar la seva veu quan es pega a avis asseguts amb les mans en l'aire que només volen votar. Quan s'ocupa un país policialment. Quan s'enderroca per la força un govern legítim, s'imposen unes eleccions amb candidats a la presó o exiliats, no s'accepta que aquests han tornat a guanyar, i s'impedeix que es formi el govern que legítimament demanen els catalans. 
Com poden callar davant persones a la presó, sense judici, que han defensat sempre les seves opcions des del pacifisme? (i no cal que ho comparem amb l'Undargarin, el Millet o tants d'altres)
Com poden callar quan se'ns ofega amb el 155, es volen carregar un sistema educatiu exemplar, i s'amenaça amb tancar la televisió pública que ha estat considerada com la més imparcial que es pot veure, ara mateix, a Espanya?
I bé, estic parlant dels intel·lectuals espanyols. També podria parlar dels catalans no independentistes i bona gent. Sé que hi sou, sé que sou molts, sé que alguns em llegiu i m'aprecieu. Com podeu callar? Per què no alceu la veu per dir que el preu dels somnis no ha de passar per aniquilar i empresonar i prohibir qui no pensi com vosaltres?
No sé on anirà a parar tot això. Jo cada vegada em sento menys estimada i menys respectada, i em costa molt pensar què hi ha una part del país Espanyol que és progressista, culta, demòcrata, i que està disposada a escoltar, malgrat no estigui d'acord amb el que li diuen.
Si almenys aquests progressistes diguessin alguna cosa, no ens sentiríem tan sols, ni pensaríem que és tan urgent marxar.

dilluns, 5 de febrer del 2018

L'ocell solitari

Avui he llegit la història del Nigel, un mascarell que es va guanyar el títol de l'ocell més solitari del món. 
Us explico en català el que diu l'article que us he enllaçat. 
A una illa de Nova Zelanda a la qual feia quaranta anys que no hi niuava aquesta espècie d'au, per tal d'atreure'ls, van pintar tot de roques com si fossin ocells, i van enregistrar el so que fan quan estan a punt d'arribar a l'illa. 
Es veu que és una espècie gregària, que van amb grans manades, i esperaven que, veient-ne, alguns s'hi afegissisn i tornessin a habitar la illa. 
Però, ah! Només n'hi va anar un. El van batejar com a Nigel, i es va instal·lar a la illa. El pobre Nigel, que recordeu, era d'una espècie gregària, es va estar cinc anys tot sol en aquella illa, rodejat de pedres pintades d'ocell que emetien sons, i a les que els conservacionistes repintaven i mantenien, esperant que algun altre s'hi acostés. 


El Nigel fins i tot es va enamorar d'una figura en concret... i li va construir un niu, que va estar mantenint, suposo que esperant el moment en què la figura cobrés vida per l'escalf del seu amor i se'l mirés.
aquí tenim el Nigel, amb dos amics.
Es veu que, a una altra banda de l'illa, van arribar uns quants ocells, pocs. Però el Nigel no en va fer cas. Havia triat qui estimava i s'hi va mantenir fidel, esperant un miracle.
Aquesta setmana l'han trobat mort, al costat de la figura immòbil que mai l'ha pogut correspondre.
Pobre ocell tossut i despistat. Pobre enamorat. Demanant a un tros de pedra que l'estimi. Pensant, infeliç, que potser era ell, que no era prou bo, prou convincent. Construint un niu, tenint-ne cura, mostrant-lo esperant convèncer l'altre.
No som així, a vegades, nosaltres? Triem d'estimar un impossible, demanem coses que no poden ser, però continuem esperant que es commoguin pel nostre amor, pel nostre esforç o la nostra dedicació. Mentre, a una altra banda de l'illa, podríem trobar qui ens estimi, però nosaltres ens mantenim fidels, esperant que canviï, que se n'adonin de com el nostre amor és tan i tan fort que no s'hi ha de renunciar.

Qui sap. Potser la figura, que ha continuat immòbil, ara se sent una mica sola. Mai sabrem si en algun racó ben profund de la pedra hi havia una espurna, una mica d'ànima empresonada, lluitant per poder cobrar vida en la matèria freda, i abraçar qui durant tant temps la va estimar.

dijous, 18 de gener del 2018

No hi ha res més democràtic que un hospital

Solem aplegar-nos amb gent que pensa més o menys com nosaltres, que els agrada les mateixes coses. És qüestió d'afinitat, de sentir-te a gust, més que d'intransigència. Potser mantenim també amistats antigues, de quan encara no havíem arribat al que som ara, i més o menys ens hi relacionem, sentint-nos magnànims perquè tolerem que no tothom pensa com nosaltres, però quan més antagònics són als nostres pensaments o valors, més incòmodes ens sentim, i per tant, menys interactuem.
I així, poc a poc, rodejats de gent afí que pensa el mateix que nosaltres, arribem a pensar que el normal és pensar com pensem nosaltres.
Però hi ha un dia en què, per exemple, la teva mare es trenca una cama, amb una patinada d'aquelles absurdes dels dies de pluja i presses. 
I passes hores en un box d'urgències, i escoltes converses alienes, de gent que en moments de pena, de dolor o d'incertesa, relaxa les contencions que sovint ens posem. No hi ha res més democràtic que un hospital. A un hospital hi va tothom. Rics, i pobres, gent que llegeix i gent que veu TV5, joves, nens i vells. Les infermeres passen, somrient suau, llimant les estelles del teu dolor, com àngels que enlloc d'ales van amb crocks, i tu, camí de la radiografia, veus una mare exhausta que treu forces que no té, intentant somriure mentre dóna el pit a un bebè que porta tota la nit amb febre, o a un energumen exigint a personal sanitari sobresaturat coses que no estan a la seva mà, o a un avi cansat esperant dòcil el seu torn.
I després, comparteixes habitació amb algú que no tornaràs a veure mai més, però a qui sents plorar per la nit, sense saber si acostar-t'hi o fer veure que no ho has sentit.
Mai saps si fer o no fer.
O, esperant a la porta dels quirofans, tranquil·la perquè la situació no és de vida o mort, estàs al costat d'una família angoixada, amb els ulls espantats. Més tard, entens que és una mare amb tres fills o filles amb les seves parelles. I quan el cirurgià els crida, entren els joves, però la mare no, i quan es queda sola, es posa a tremolar i a plorar, però al cap de 10 minuts els fills surten i la mare fa un posat serè mentre li diuen que al seu home just l'han obert i tornat a tancar, que no hi ha res a fer, que només cal esperar un final digne i sense dolor. 
I la dona, que fa una estona estava trencada, sanglotant i tremolant, ara, serena, diu que ell sempre havia dit que no ho volia saber, si es donava el cas, que es mor, i que han de respectar aquesta decisió, i mentre els fills intenten negociar amb la mare, tu penses que una mica ets una intrusa en aquest drama familiar, però bé t'has de quedar, esperant notícies, i voldries fer-t'hi més, abraçar a la dona, dir-li que pregaràs pel seu marit. No goses, per por de ser mal rebuda.
Altra vegada no saps si fer o no fer.
I al restaurant hi trobes, com hi era fa un any, la mateixa dona afable cobrant, i penses quin bon rollo que dóna aquesta dona, amb la de drames que deu veure passar. I a l'entrada, coincideixes amb algú que no saps ben bé com es diu, però trobar-vos aquí us fa sentir, d'alguna manera, properes, i us expliqueu més o menys les penes.
I quan tornes a ser a casa, vas processant tot el que has viscut durant aquests dies, i penses que, almenys ho pots escriure, a veure si no ho oblides.
No hi ha res més democràtic que un hospital, deia. Quanta gent, quant dolor, quanta lluita, quanta solidaritat, quanta dedicació més enllà de la professionalitat que hi ha en un hospital. 
Com sempre, al cap de setmanes de tornar de l'hospital, encara hi penses, en la gent que s'hi va quedar. Et preguntes per aquella família que va rebre aquell diagnostic terrible. Per l'àvia que plorava en silenci.
I, també com sempre, mentre fas vida normal, recordes d'improvís que en aquells moments potser a algú li donen una notícia terrible. O que potser en aquells moments està naixent un infant.