dissabte, 28 de desembre del 2013

Les coses petites

Fa poc em vaig retrobar amb una persona que feia molt temps que no veia. Ens vam posar més o menys al dia de tot, i em va preguntar com és el meu home. 
I jo podria haver-li explicat a què es dedica, la seva edat, les seves simpaties polítiques… hauria pogut parlar-li dels anys passats junts, o dels projectes comuns, o de la família que hem fet. Però tenia ganes d'anar ràpid i vaig decidir resumir-ho:
–Fa divuit anys que estem junts i mai l'he vist tirar un paper a terra. 
I us pot semblar una mica simple, però a mi em sembla significatiu de si és una persona com cal. Més enllà de les idees polítiques, del caràcter, de l'atractiu físic, deixem-nos estar de bestieses: tombant els quaranta, qui no té un nap té una col. Què és el que marca la diferència? Doncs jo trobo que són aquestes petites coses: no llençar mai un paper a terra, intentar fer la vida més agradable als altres. No empitjorar encara més el món. 
La veritat és que darrerament estic una mica angoixada: sembla que el pessimisme en el qual estem enquistats hagi portat també una despreocupació per aquestes coses: Avui he vist una noia que duia un cotxet llençant una bossa de plàstic a terra. Jo conduïa, si no, l'hauria anat a agafar, perquè amb el vent que fa, aquesta bossa ja deu ser al mar. I he pensat, quina tia més tonta, amb un nen petit i embrutant el món.
I fa una setmana vaig veure l'entrenador de Hockey tirant una llauna al terra, per mandra d'anar a la paperera. Els nens li ho van recriminar (cosa que em va semblar genial) i jo em vaig quedar preguntant-me si és un bon entrenador pel meu fill, perquè, sabeu? Per a mi el més important no és que faci gols, sinó que creixi com a persona, que sigui solidari, que tingui cura dels altres, i sí, això té molt a veure amb no llençar coses a terra, i s'ensenya amb l'exemple, més que amb les paraules.
No ho sé. Potser m'estic fent iaia, amb això de predicar aquestes coses, però és un sentiment que tinc ja de quan era jove. Si no ens preocupem de marcar la diferència a petita escala, en el que realment podem abastar, com pretenem que les coses millorin?

divendres, 20 de desembre del 2013

Tancant el cercle

… i gairebé sense adonar-nos-en, avui hem tornat a tenir la cantada de Nadales de l'escola. Guardo una imatge de la cantada de l'any passat al mòbil, que no vull esborrar. Jo era a les grades, vaig veure la gentada, i vaig fer la foto. Una d'aquelles cares diminutes era ell, dret al fons, com tots els professors de secundària.

La darrera vegada que vaig veure en Dani fou el dia de la cantada de Nadales de 2012. Quan tot havia acabat, vaig entrar un moment a recollir quatre coses a la sala de professors. Ell estava, com no, treballant, assegut a l'ordinador. Ens vam dir una xorrada immensa. Ens vam acomiadar com de rutina, amb l'amenaça de no tornar a treballar si ens tocava la loteria. 
Poc ens ho pensàvem, que no ens veuríem mai més. Quantes vegades he pensat en tot el que hauria volgut dir-li i no vaig arribar a dir mai. En l'abraçada tan intensa que li hagués fet si per un moment hagués sospitat que aquell adéu era definitiu. En com no va saber mai com d'important era per a mi, com l'apreciava.
El vaig deixar, com sempre, absort en la feina. El dia de Nadal el Dani va morir, d'un Ictus fulminant.
Avui ha estat un dia d'emocions molt intenses. Una d'elles ha estat aquest "tancar el cercle".
Ha passat un any, hem crescut tots, ha florit la primavera, i ha tornat a gebrar, un curs ha acabat, un altre ha començat. Hem continuat tirant endavant, sense ell, però amb ell sempre.
Suposo que sempre més, el dia de la cantada, quan vegi la gent allà al fons, pensaré en ell.
Sento que el Dani mai m'abandonarà.


dimecres, 11 de desembre del 2013

Les malalties mentals.

El Fulanito no s'esforça prou. No pot ser que depengui d'un aparell per a veure-hi, hauria de ser capaç de veure la pissarra per ell mateix. Està demostrat que les òptiques guanyen un munt de diners amb tot aquest assumpte de les ulleres. Que s'assegui davant de tot, que la professora escrigui amb lletra gegant si cal. Que s'hi esforci. Ja se sap que això és culpa dels pares: si des de petit l'haguessin acostumat a focalitzar bé la vista, i sobretot, si haguessin il·luminat correctament casa seva, ara no estaria amb aquest assumpte de la miopia, que ja se sap que és una excusa dels optometristes. Per què a l'antic egipte no hi havia miops? Doncs perquè no s'havien inventat les òptiques!

Oi que us sembla ridícul el discurs anterior? Doncs mireu, els pares de nens hiperactius cada dos per tres reben aquest missatge: la malaltia del teu fill no existeix, és que no has sabut educar-lo bé, estàs contribuint a l'enriquiment de la indústria farmacèutica i estàs fent que el teu fill depengui d'un medicament.
No crec que els pares de nens diabètics tinguin aquest problema, però a opinar sobre les malalties mentals tothom s'hi veu amb cor. Quan uns pares reben un diagnòstic d'hiperactivitat, recolzat en un equip format per neuròleg, psicòleg i pediatra, amb multitud de proves psicològiques, electroencefalogrames, entrevistes als tutors d'aula i a gent de l'entorn... solen dubtar quan se'ls recomana medicar el seu fill. Segur que si el diagnòstic vingués d'un cardiòleg no dubtarien tant, i si decidissin no medicar al seu fill per un problema cardiològic tothom diria que són uns irresponsables... Però si el mediquen per un problema mental, ah! aleshores són mals pares, perquè no han sabut educar bé els seus fills.
Cada cert temps hi ha gent que penja al facebook una pretesa història sobre que la hiperactivitat no existeix, sinó que són històries de la industria farmacèutica i comoditat dels pares. A mi això em rebenta. No nego que hi ha gent que diu que el seu fill és hiperactiu per comoditat, quan en realitat és un nen maleducat. Però sé que darrera la decisió de molts pares de medicar el seu fill o filla hi ha moltes nits d'insomni, llàgrimes i molt sentiment de fracàs. La hiperactivitat és un desequilibri químic al cervell, que provoca tots aquests símptomes. Evidentment que medicar un fill és una opció molt dolorosa i que ha de ser molt meditada. Si a sobre cada dos per tres gent que no hi entén gaire mira de negar l'existència d'aquesta malaltia i culpabilitza als pares el dolor es fa encara més gran.
Hi ha altres malalties mentals que també tenen aquest handicap. Ara penso en la gent que està passant una depressió i a la qual els altres els diuen "va, anima't!"…Per estampar-los contra la paret. 
I el pitjor és quan diuen
–"I no has intentat, simplement, no estar deprimit? Ser feliç amb la vida i somriure?".
Li demanaríeu a un nen sense una cama que corregués? I si no ho fes, després diríeu que és un nen desobedient, consentit i mal educat?  Oi que no?
Fa temps que penso en redactar un post sobre això, però ara he vist aquesta vinyeta i no puc fer més que compartir-ho amb vosaltres.
Si les malalties físiques fossin tractades com les mentals...

Li diríem a una persona que s'acaba de tallar una mà que ha de pensar en positiu? a una persona que té la grip que "simplement intenti no tenir-la". A una persona que està intoxicada, que almenys intenti fer un esforç? A una persona que està en coma que "quedar-te tot el dia al llit evidentment no t'ajudarà?" A una persona que pren insulina, li qüestionaríem la seva dependència d'aquesta substància i li diríem que potser està fent que no sigui ell mateix? 
Mireu, a tots aquests que no teniu ni idea i pengeu missatges al facebook aconsellant als pares i mares de nens hiperactius:
Parlo com a mare afectada. Us donaré un missatge de part de nosaltres, els pares i mares que hem plorat el que no està escrit, que hem lluitat perquè el nostre fill fos acceptat, que hem avançat molts cops a palpentes, xocant contra la incomprensió i les mirades autosuficients dels que tenen fills més quiets que els nostres:
Deixeu de jutjar-nos. No sabeu el dolor que hem passat. El patiment pel que ens feu passar quan ens dieu (a la Vanguàrdia la setmana passada, per exemple) que el problema amb la hiperactivitat és que no escoltem prou els nostres fills. Ca-ga-t'hi lorito, un psicoanalista em ve a dir que el problema del meu fill és que no l'he escoltat prou... i es queda tan ample! Clar, millor una teràpia de vint anys, a 100 € l'hora, amb la qual convencin al meu fill que el seu problema és que jo li envejo el penis, oi?
Doncs això: Foteu-vos aquests articles per on us càpiga
Us desitjo que si alguna vegada teniu una malaltia mental no us trobeu a gent com vosaltres, perquè patireu, i molt.
I ningú s'ho mereix.

dimecres, 4 de desembre del 2013

Homeopatia

He de confessar que això de la homeopatia em costa d'empassar. No m'acabo de creure que uns anissos minúsculs, amb una concentració super diluïda, puguin curar-me segons què. 
Segons els seus apòstols –que n'hi ha, i molts– és demostrable la seva eficàcia, doncs animals i nens, per tant, subjectes immunes a l'efecte placebo, en gaudeixen dels seus beneficis.
Diuen els seus partidaris que l'aigua té memòria, i que només d'estar en contacte amb una substància en manté les propietats curatives, encara que químicament no mantingui cap residu d'aquesta substància. Permeteu-me ser barroera: La teoria és molt maca, fins que tires la cadena del vàter i penses que, si l'aigua té memòria, acabes de deixar un regalet força important per a la posteritat.
Què voleu que us digui, mireu, no em considero gens escèptica, al contrari, més aviat tiro cap a crèdula, i sóc romàntica, idealista i tot el que vulgueu... Crec fermament en el poder de lo intangible, sé del cert que hi ha realitats i possibilitats de curació que van més enllà de la medicina clàssica; però això de la homeopatia no m'ho crec.
D'altra banda, però, sí que conec gent que exerceix en mi aquest efecte:
O sigui, gent que m'afecta, molt, encara que vegi de tant en tant, encara que en rebi petites dosis. Amistats que són molt importants per a mi, i que, per diverses raons, no puc mantenir-hi un contacte diari (ni setmanal, i en alguns casos, ni anual) però tot i així sento molt a prop.
Gent que exerceix en mi un efecte balsàmic, tot i que sigui amb pocs moments robats al temps.
Ànimes bessones, que saps que no pots retenir, perquè la vida se les emporta, però sents que sí, que hi són, que n'has rebut una dosi que encara que ha estat molt petita, i potser per a algú altre passaria desapercebuda, a tu t'ha marcat poderosament. Gent que recordes amb carinyo, encara que potser fa vint anys que no veus.
Tots tenim a la nostra biografia gent així, oi?