Ja no puc córrer

 Avui fa un any que vaig sortir a córrer per darrera vegada. Les molèsties que feia temps patia van anar fent-se grosses, van esclatar, i us podria dir el punt exacte del passeig marítim on el meu cos em va dir PROU.

Em vaig aturar, enrabiada. No volia acceptar-ho, però no podia seguir. De cap manera. Vaig caminar una estona, vaig tornar-ho a intentar, però el dolor va tornar, com una agulla roent. Vaig arribar a casa caminant coixa, i molt enrabiada.

Vaig deixar passar setmanes. Ho tornava a intentar i em frustrava. Visites al metge de capçalera, al traumatòleg, al reumatòleg, i a poc a poc, l'acceptació de que no. Que ja no. 

Des d'aquell dia estic passant un dol, i em costa molt. Anar a córrer era el meu punt d'higiene mental, un moment zen en que l'energia es concentrava en una activitat que em desestressava, una manera excel·lent de començar el dia, de passejar per la muntanya, de conèixer llocs nous. Ja us n'havia parlat, de com m'agradava i del que sentia, en aquest post.

No em recomaneu exercicis alternatius, no em digueu que paciència o que canviï de calçat, o genolleres, colzeres, plantilles o roba, o que provi per muntanya, per pista, per sorra o per asfalt.

Tinc un problema físic que empitjorarà si torno a córrer. I punt. 

I costa, costa molt acceptar que el meu cos va a pitjor, costa acceptar que ja no, i quan pel carrer veig gent corrent em fan un enveja que no us sé explicar. 

Però bé, és el que hi ha. A tots ens arriba un moment, una edat, que hem d'acceptar la decadència de la carn. A mi m'ha tocat ara i d'aquesta manera, i ho he d'acceptar. 

Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga.

He guanyat, per unanimitat del jurat, el premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la en català. 

Em costa d'explicar-vos com de feliç sóc. Encara estic paint-ho tot, i de mentre, us deixo el text que tenia previst llegir en el lliurament. 

Quan vaig arribar al teatre, em van dir que tenia només un minut, i vaig haver de condensar-ho molt. Us deixo el vídeo, a continuació del text. 

A finals de la dècada dels quaranta i principis dels cinquanta del segle passat, hi havia una padrineta, a Campos, que pentinava la néta per anar a escola. Li feia trunyelles ben estretes, la mirava pel mirall una mica corcat, i li deia, ben orgullosa: 

-Tu has d'aprendre molta de lletra. 

Aquella dona, una humil pagesa analfabeta, va viure sempre amb aquella pena: no havia pogut aprendre a llegir ni a escriure. Però la seva neta sí que ho faria. De part seva. 

Hi he pensat molt, en aquella padrina, i en la nina, que per ventura no sabia lo important que era per a la seva padrina que la seva neta sabés escriure. Aquella aquella nina és mumare. 

Molts anys abans, na Matilde Escalas, la protagonista de la meva quarta novel·la, va tenir una educació exquisida, va ser una dona cosmopolita, cultíssima, que visqué l'efervescència del modernisme i dels anys d'or de Montmatre. Va influir en grans artistes, va aconsellar a músics com Granados i Albéniz, va ser musa de Rusiñol, surt a quadres avui exposats a museus d'arreu del món. Després, però, va desaparèixer de la vida pública, es va retirar a Mallorca i va acabar els seus dies com a professoria de piano.

Què tenen a veure aquestes dues dones? Na Magdalena Gomila, la meva repedrina analfabeta i Matilde Escalas, protagonista de la novel·la guanyadora del premi ciutat de Palma, són dues dones que no van poder desenvolupar tot el seu potencial. 

I de part seva, les dones de la nostra generació hem de dir, molt. Hem de parlar, no hem de callar. De part de les dones silenciades.

Vull agrair a l'ajuntament de Palma que hagi convocat aquest premi Ciutat de Palma Llorenç de Villalonga en català, en l'única llengua que parlava la meva repadrina, que és la llengua d'aquí, el català. Vull agrair al jurat que hagi triat, entre totes, aquesta història, i vull agrair-vos que el premi l'hagi rebut per unanimitat.

Vull agrair a l'Institut d'Estudis Baleàrics el seu recolzament.

Vull agrair a na Tereta i en Roman la seva generositat. Ells, que són nebots-nets de Matilde, foren els primers que em van parlar d'ella, i molt generosament em van donar carta blanca per a escriure. 

Vull fer allò de saludar als meus pares, que no han pogut venir i ho estan mirant per streaming. Papà, Mamà, gràcies per haver-me donat aquestes arrels tan fondes que m'han fet créixer aquestes ales immenses amb les que ara recull aquest premi. 

Vull agrair a en Jordi, presència constant i amorosa, que m'ha recolzat i ha fet que aquest premi sigui realitat. 

Moltes gràcies. 

Taller d'escriptura creativa

Per què fer un taller d'escriptura creativa, si ja sé escriure? 

El Xisco Nadal, d'IB3 ràdio, em pregunta si és possible ensenyar escriptura creativa. 

Em deixa pensant una estona llarga (gràcies!) 

La veritat és que normalment, la gent que s'apunta a un taller d'escriptura creativa és gent que ja escriu bé, amb inquietuds, gent a qui li agrada intentar "fer-ho millor", buscar maneres de que el missatge arribi, que sigui entenedor, amb matisos, sense paraules supèrflues ni rebuscades.

Quina és, doncs, la raó per la que hauríeu de fer un taller d'escriptura creativa?

Els que escrivim tenim com un virus que no tothom entén: ens agrada expressar-nos i cercar la millor manera d'arribar. No ens conformem amb la primera versió d'un text, i ens pot llevar la son no trobar un adjectiu que vulgui dir just el que estem pensant, i no cap altra cosa. Per això és reconfortant trobar algú que com nosaltres també és capaç de passar hores donant-hi voltes. Just per això ja val la pena apuntar-te a un taller d'escriptura creativa. 

A part, hi ha un munt de coses que ja sabem, però no sabem que les sabem (perdoneu l'embarussament) En un taller d'aquests (si es fa ben fet!) aprenem conscientment tècniques que segurament ja fèiem servir, sense adonar-nos-en (el ritme del text, com fer una descripció, o un bon diàleg, o preparar un final, o...) Quan aquesta tècnica la fem d'una manera conscient, la dominem i la dosifiquem molt millor, i els nostres textos milloren de manera exponencial.

Hi ha altres raons: tenir una meta, un objectiu per a escriure, haver de lliurar un text tal dia, ens obliga a reservar-nos un espai, un moment, per a cultivar l'escriptura. Massa sovint les coses urgents no deixen temps per a les importants. Apuntar-te a un taller d'escriptura és saber que et reservaràs una estona per a tu, per a la teva creativitat. 

I una altra raó, i no és, ni de molt, la menys important, és que el camí d'escriure, tan solitari, és molt més gratificant si es fa acompanyat: sigui d'altres talleristes que també busquen el camí, o d'algú que ja és professional i que sap conduir, guiar, aconsellar i encoratjar. 

Us he convençut? Espero que sí. 

Doncs això. Que comencem un nou taller d'escriptura creativa. Si voleu més informació, podeu trobar-la aquí, i podeu contactar amb mi al correu electrònic mariaescalasescriptura@gmail.com