dimarts, 29 d’abril del 2014

La sípia

La sípia és dels animals més ferotges del mar. Així com els peixos fugen escopetejats quan t'acostes, o s'enterren a la sorra esperant que no els vegis (que monos, els llenguados, només se'ls veuen els ullets!) o canvien de color com els pops per confondre's, o s'amaguen a caus on no hi podem arribar, la sípia, que també pot canviar de color com els camaleons i els pops, si es veu descoberta planta cara. 

És un animal valent, doncs. I això que la seva única arma és el bec que té, semblant al d'un lloro, amagat entre els seus tentacles, que com a molt ens faria una pessigada dolorosa, però de cap manera ens impediria matar-la. 
Em pregunto què deuen pensar, quan veuen que m'hi acosto amb les ulleres de busseig, i les observo. Elles m'amenacen amb aquells ulls amb veta, i bufen talment bous enfurismat. Pobretes. 
Alguna vegada, una sípia m'ha arribat a fer respecte. Si em quedo a mirar-la, ella es va creixent i amenaçant-me, bufant-se, movent-se cap a mi intentant que fugi, tirant tinta com tira vapor una locomotora a punt d'arrencar. 
Sap que puc amb ella? Suposo que ella confia en que jo no ho sàpiga i m'espanti. Alguna vegada, quan me n'he allunyat, m'ha semblat veure-la amb un posat satisfet: ha fet fora el monstre.
Així hauríem de ser nosaltres davant les nostres pors. Sempre hi haurà coses per les quals no ens sentim amb prou preparació. Podem intentar fugir, però no sempre ens és possible. Podem mostrar les nostres armes, com fa la sípia, però a vegades són insuficients. Davant els reptes, potser convé anar amb la cara ben alta i respirant fondo. Segurament desfent-nos per dins, però fent veure que sí, que ens hi veiem amb cor, que ho superarem. A vegades l'amenaça més forta no és el perill al qual ens enfrontem, sinó la por a ell, que ens pot ensorrar i deixar-nos paralitzats.
La meva mare sempre diu que a la por l'hem de mirar de cara, i darrerament ens n'ha donat un bon exemple, d'aquesta actitud. 
Doncs sí. Davant els monstres amenaçadors, cal mantenir el cap ben alt i tenir un posat valent.
Deia que la única arma de la sípia és l'humil bec. Potser, però, té una arma molt més potent: el seu coratge. 

dissabte, 26 d’abril del 2014

Cantant

foto Laia Campos
Ahir vam fer el darrer concert, al Palau de la música, i avui m'han preguntat què he sentit cantant el Rèquiem de Brahms. I com que la persona que m'ho ha preguntat sap de què va la història li he pogut explicar, i crec que m'ha entès. Ara us ho intentaré explicar, però no sé ben bé si me'n sortiré.
Què se sent cantant això? 
No es pot expressar, no ho pot entendre qui no ho ha viscut, i això que vaig a dir ara, segurament els que no són músics no ho entendran, i em diran exagerada. És, i perdoneu-me la franquesa, una experiència de plenitud i de plaer tan intensa, que està entre lo espiritual i lo sexual.
No us esvereu. Deixeu-me continuar.
Cantant això entens el significat de la paraula comunió. Un munt de gent fent el mateix, i tan intens. Arribes a un estat de transcendència. Deixes de ser tu. Ets part d'un tot. Ets una gota de rosada en el camp d'herba. Ets el silenci vibrant del levare. Ets la nota que faltava per completar l'acord.
Experiència sexual, sí, deixeu-me dir-ho tranquil·lament, i altre cop, els que ho han viscut m'entendran.
Aquesta commoció que tens quan quelcom tan teu de tu va més enllà de tu mateix, i es fon, en algun punt, amb un altre, que també et dóna quelcom tan seu. Aquesta sensació de liquar-te, de desfer-te, de fondre't. 
Cantar això ha estat carnalment espiritual. Un gran regal que m'ha estat donat, i que poso a la maleta de les coses per les quals ha valgut la pena estar aquí.

dissabte, 19 d’abril del 2014

Poesia de dissabte sant...





Mañana

El alba está lejana.
No sé qué busca el pájaro
entre la noche densa.
Habla, murmura, insiste.
Se acerca a la ventana.
Dice que el sol no ha muerto
y existe otro mañana.


José Emilio Pacheco



dilluns, 14 d’abril del 2014

Els Cirineus

Vaig creixent, encaro una altra setmana santa, i malgrat n'he viscut tantes, la veig diferent, doncs les vivències d'aquest any passat em fan entendre-la des d'un altre punt de vista. 

Per exemple, aquests dies estic donant voltes al personatge de Simó el Cirineu. 
Mai m'hi havia fixat, en aquell pagès que tornant del camp es va trobar Jesús camí del calvari i va ser obligat a dur-li la creu. 
Suposo que el personatge real degué remugar, tenint ganes d'arribar a casa, haver de deixar-ho tot i agafar un tros pesant de fusta, per acompanyar un comdemnat a mort, no sé pas si era molt supersticiós, me l'imagino maleint la seva mala sort i, arribant a casa comentar a la seva dona, no et pots imaginar el marron que m'ha caigut venint cap aquí.
Penso en aquest personatge, perquè he estat duent una creu, els darrers mesos. Una creu ben feixuga. 
I m'he trobat gent al costat. Cirineus espontanis, que han fet costat en dies aspres en què tot tenia mal sabor, en que el sol no escalfava i la pena se'ns arrapava a l'ànima i feia difícil de respirar.
Dins el dolor, ha estat dolç i intens. Hi ha hagut gent que s'ha fet present, fent costat en petits detalls, potser simplement enviant un what's up a primera hora del matí, o fent una abraçada, o convidant a una xocolata, o portant galetes, o xerrant una estona, o dient jo sé el que és, i compartint la seva vivència malgrat fes mal.
Ha estat balsàmic sentir que no estàvem sols en aquesta batalla, saber que hi havia tanta gent pregant, enviant bones vibracions, notar la onada immensa d'amor que ens ha embolcallat i ens ha fet passar aquests dies menys feixugament.
Encaro la setmana santa, doncs, però la visc des d'un principi amb  un esclat d'alegria pasqual, una autèntica resurrecció, un sentiment d'agraïment tan fort que no podem deixar de somriure a totes hores, doncs el pes que ens ha afeixugat tant ara ha desaparegut. La creu ha desaparegut, i ho cridem als quatre vents: hem vençut la mort. La Pasqua ha arribat.

I m'aturo, i veig els cirineus que han acompanyat. 
Gràcies. De debò, moltíssimes gràcies. Ha estat una creu certament feixuga. El que se'ns ha estat concedit, però, és enorme. 
Gràcies.

Missatge per la T. 
D'aquests cirineus, n'hi ha un de ben especial. Algú que en principi, ni li anava ni li venia, i ha donat un acompanyament que ha estat vital pel meu equilibri. Just quan a casa sortim d'aquest mal son, vull agrair-te el que has fet, molt més del que et penses. 
Ara tu reprens aquest camí d'espines, a vegades el destí té aquestes bromes de mal gust. No saps com voldria poder alleugerir-te, fer-te jo de cirineu, tot i que sé que estàs molt ben acompanyada.
Preguem a casa per a tu i per la teva família. Sé que te'n sortiràs.
Després d'aquesta passió, vindrà la resurrecció. I ho celebrarem juntes. 

dilluns, 7 d’abril del 2014

La bata

La meva padrina, la mare del meu pare, era una velleta dolça i tendra, amb la veu fina i tremolosa i el cos menut. Semblava que hagués de trencar-se només en esternudar, però fou una dona d'una gran fortalesa, que visqué molts anys i molt intensos, i que va morir després de lluitar feroçment contra la seva decadència: no volia deixar el meu oncle Damià sol. 
Quan tenia uns setanta i pocs anys es va comprar una bata d'hivern. Era una bata rosa, feia cara de ser molt calenta, tenia els botons folrats també de rosa, i un rivet blanc a cada butxaca. Era una bata molt maca, llarga fins els peus.
No se la va posar mai. Per casa en portava una altra, que havia estat blava i de tant rentar ara ja tenia un color indefinit, tirant més a grisós. Havia recosit les butxaques i s'havia posat els botons d'un altre casta, perquè els originals s'havien perdut. Al cap dels anys portava també un cinturó d'una altra bata, perquè l'original se li havia perdut.
Era tota tendra, amb la seva bata cutre, asseguda a la camilla mirant la tele a tot volum.
No es va posar mai la bata rosa. La guardava. Per quan fos vella. Per quan estigués malalta. Per si venia el metge. 
I la bata va anar passant anys guardada a l'altell de l'armari.
Quan va morir la vam recuperar, em sembla que la meva germana se la va fer seva. 
Aquests dies hi he estat pensant. En les meves bates. En el que guardo per a dies millors.
És cert que hem de deixar espai pel demà. Viure "només en l'avui", és una mica absurd. Si tothom funcionés així, ningú plantaria fruiters, ni tindria fills (jo no aniria a córrer i m'alimentaria només de xocolata!)
Evidentment, vivim pensant en el demà. Guardem coses per a dies més propicis. A vegades volem esperar el moment adequat. Potser no és ben bé ara, ens diem. I anem fent.
Però sabeu?
No sabem si el cervell se'ns farà aigua i ens adormirem en la inòpia. No sabem si en aquests moments les nostres cèl·lules cabrones es fan un festí a costa nostra. No sabem si el nostre cor farà un esclat aquesta nit. 
Ho diu la bíblia,  vetlleu i pregueu, que no sabeu el dia ni el moment.
Potser que deixem de viure com si el temps fos etern i poguéssim anar guardant coses per després, doncs no sabem si això arribarà. 
Cal estimar el nostre avui, i viure'l intensament, sense estalviar-nos cap petó, cap abraçada ni cap instant de goig. En l'últim moment, només tindrem el que hem viscut. I res del que deixàvem per demà ens farà profit.