El que tenga una canción tendrá tormenta el que tenga compañía, soledad el que siga un buen camino tendrá sillas peligrosas, que lo inviten a parar. Pero vale la canción buena tormenta y la compañía vale soledad siempre vale la agonía de la prisa aunque se llene de sillas la verdad Silvio Rodríguez, canción de las sillas. Estic immersa en aquests versos. En pensar que els projectes han valgut la pena. En que el preu que es paga per les il·lusions són les decepcions, però que val la pena il·lusionar-se. Que val la pena arriscar-se. Que la única manera de nedar és mullar-se. I que la vida tossuda sempre tira endavant. I que té sentit, malgrat tot. Hi ha un sentit.
Aquesta obra és una de les culpables de que jo toqui l'oboè. No sabria dir com em sento. La música ho pot expressar millor. Us desitjo pau i de serenor. És on intento anar.
Gràcies a tots els que m'heu enviat missatges de conhort. Assaboriu aquesta música.
Aquest Sant Jordi estic trista. Deixeu que ho estigui. Passo el dol d'una pèrdua. I no vull animar-me, vull dir, malgrat aquest sempre ha estat un dia molt especial per a mi, no vull, com que és Sant Jordi, agafar la façana somrient. Sé que me'n sortiré. Sóc de mena optimista, Deu m'ha donat el dó de l'alegria. Però també sé que aquesta alegria serà sincera quan hagi estat cimentada en l'acceptació. Acceptació de la pèrdua. No vull negar el meu dolor, doncs la única forma de superar-lo és encarar-ho. Acceptar que les coses són com són, i no com hauríem volgut. Tampoc és qüestió d'anar amb cara de pal. Tothom passa les seves misèries, i ningú té la culpa del que estic passant. Estic trista, però se que vindran altres Sant Jordis. També se que cap altra pèrdua esborrarà el dolor d'aquesta. Però que en vindran d'altres, potser no tan roents. I que les superaré, com superaré aquesta. I vindran més roses. Segur.
És revolucionari, avui en dia, el pas que l'Àngels ha donat. No és habitual, que una noia jove i amb empenta es faci monja. He de confessar que en faig bandera, de l'Àngels, de la nostra amistat i de la seva radicalitat en l'amor. Moltes vegades, parlant-ne amb gent que no la coneix sento expressions del tipus "perquè es tanquen, si és inútil, almenys podrien anar a missió" Això ho sol dir gent absolutament apalancada, que viu pendent del televisor i de la hipoteca. Gent que tampoc és que basi la seva vida cap als altres, però es veu amb prou força moral com per qüestionar la vida contemplativa, i jo penso lo de la biga i la palla. Ahir l'Àngels va fer els vots perpetus a la comunitat de les carmelites de Mataró. He de confessar que em vaig posar a plorar quan la vaig veure entrar i no vaig parar fins que va acabar la cerimònia. Perquè fa molts, molts molts anys que en parlava, i veure que a la fi ho ha aconseguit m'ha emocionat profundament. I també m'he emocionat perquè en la seva renúncia, en la seva entrega amorosa, hi ha també la renúncia dels que la estimem. També nosaltres renunciem a una certa vida amb ella. Quan ahir va dir que ho posava tot en comú amb la comunitat, jo pensava en tot el que ella té. Una part del meu cor, entre altres coses. Que ara posa en comú amb la comunitat. I tot el que ha donat, durant tants anys: els grups de joves a la parròquia, la militància a la Joc i a l'Aco. I tot el que hem fet juntes, les trobades de Taizé, les reunions, les sortides, anar a fer un beure, parlar dins el cotxe hores i hores. Benvolguda Àngels, ets més que una amiga per a mi. Que Deu et beneeixi i que siguis molt feliç.
He rebut aquest text per mail, i el trobo tan encertat que us el poso tal qual. Hace unos días, en una ciudad de Francia, un cartel, con una joven espectacular, en el escaparate de un gimnasio, decía: 'ESTE VERANO ¿QUIERES SER SIRENA O BALLENA?' Dicen que una mujer joven-madura, cuyas características físicas no han trascendido, respondió a la pregunta publicitaria en estos términos: Estimados Sres.: Las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, leones marinos, humanos curiosos). Tienen una vida sexual muy activa, se embarazan y tienen ballenitas de lo más tiernas a las que amamantan. Se lo pasan bomba con los delfines poniéndose moradas de camarones. Juegan y nadan surcando los mares, conociendo lugares tan maravillosos como La Patagonia, el mar de Barens o los arrecifes de Coral de la Polinesia.. Las ballenas cantan muy bien y hasta graban CD's. Son impresionantes y casi no tienen más depredador que los humanos. Son queridas, defendidas y admiradas por casi todo el mundo. Las sirenas no existen. Y si existieran harían colas en las consultas de los psicoanalistas argentinos porque tendrían un grave problema de personalidad '¿mujer o pescado?' No tienen vida sexual porque matan a los hombres que se acercan a ellas, además por donde?. Así que tampoco tienen hijos. Son bonitas, es verdad, pero solitarias y tristes. Además ¿quien querría acercarse a una chica que huele a pescadería?. Yo lo tengo claro, quiero ser ballena.
Estic assajant l'oratori de la Creació, de Haydn. M'encanta aquesta música. Tocar en una orquestra és una experiència molt intensa. Sentir-te important dins la teva petitesa, trobar l'afinació i el volum correctes perquè la veu del teu instrument s'empasti amb les altres veus, sense sobresortir però que es senti... És com un exercici d'humilitat i d'orgull a l'hora, no se si m'explico. A vegades el teu instrument fa una nota molt important de l'acord. Si no està molt ben afinat pot desestabilitzar tota l'harmonia. A vegades la por o la inseguretat et fa desafinar una nota. La temptació de tocar fluixet per no equivocar-te és forta, però si no es sent la teva veu l'harmonia també trontolla. S'ha de trobar l'equilibri. Quan fa molt temps que toques amb la mateixa gent aquest equilibri va sortint naturalment, però si fas un bolo amb gent que no coneixes, necessites tenir prou plasticitat per adaptar-te ràpidament. A vegades tens una melodia molt intensa. Tens ganes de recrear-t'hi, però a la orquestra hi ha vint instruments més que no es poden esperar a que t'acabis de lluir. I sovint la teva preciosa melodia queda dissolta en tota l'estructura de l'obra, i penso a vegades que és un petit regal que ens va posar el compositor als músics, perquè ho sentíssim només nosaltres. Com l'enamorat que deixa notes dolces arreu de la casa, perquè les vagis trobant. Com les humils roselles que Déu ens deixa als prats, per qui tingui la delicadesa de veure-les. En el descans parlo amb el Jordi, que canta al cor i que estima la música tant com jo. Parlem de Déu, de l'amor, i de la música. Què hi ha que sigui per sempre? em diu ell, amb els ulls brillants i el cor ple d'harmonia. Perdoneu-me la cursilada, però us responc. Què hi ha que duri per sempre? Doncs això: Deu, amor i harmonia.
Concert de la Creació de Haydn dijous 17 d'abril a les 21h. al Centre Cultural de Caixa Terrassa. Preu de la entrada 25€. Intèrprets: Orquestra Centenari Coral Nova Ègara Tatyana Bogdanchikova i Sophie Klingele - Sopranos Josep Puy - Tenor Edgardo Rinaldi i Albert Pàmies - Baixos Joan Martínez, Director.
Anoche te soñé. Te encontraba en la selva, recostada en una hamaca tendida entre dos árboles altísimos. No vi en mi sueño ninguno de tus captores. Sólo tu y la selva, y los pájaros que no callaban, y a mi me molestaban porque me costaba entender tu voz: hablabas muy bajito, estabas muy cansada. No recuerdo nada de lo que me dijiste, pero hablaste. Mirabas al suelo distraídamente y susurrabas. La selva era oscura, pero nuestro espacio generaba luz, y fuera de nosotras todo era amenazador, frío, húmedo. Me senté contigo y peiné tu melena. Tu sonreías y cerrabas los ojos. Luego te acostaste y yo te arropé y te acaricié la frente, como hago tantas veces con mis hijos, hasta que te dormiste plácida, y yo pensé, éste es el único momento en que está libre. Cuando esta mañana me he despertado, he tenido la sensación de que realmente había estado acariciándote. Y luego he deseado que estés donde estés puedas haber sentido un poco del cariño que he intentado darte en mi sueño.
