dissabte, 24 de maig del 2008

Lluitant fins el final

L'Arantxa va morir ahir. Lluitant fins el darrer moment, i assaborint cada gota de vida que li quedava.
Us n'he parlat aquí i aquí.
Ara només ens queda demanar a Deu que li doni el descans etern, i a la família el consol que necessitaran.
Us deixo amb un video del Requiem de Fauré. És una mica postís, les imatges i tal, però la puresa de la veu d'aquest noi ho fa perdonar tot.

dijous, 15 de maig del 2008

A Muntanya

Un corriol. Avança amb giragonses
enmig de pins retorts.
Després, els pins s'acaben
i el corriol es perd: illots de roca
entre herba seca i rasa.
Tu vas amunt.
Hi ha una penya que et tempta,
és allà.
Però no hi ha camí.
T'has de fer tu el camí
i mires que no sigui costerut
i saps que és impossible.

(Hi ha boires de memòria que s'aixequen,
de quan el teu paisatge era un camí fressat.)

Tu vas amunt. Potser camines d'esma.
No, no t'aturaràs. Aspre com ets,
tot tu et vas fent muntanya.

Narcís Comadira,

Llast. Edicions 62

divendres, 9 de maig del 2008

Fent amics...

Jo de gran vull ser funcionària. Ahir ho vaig acabar de decidir.
Anem a pams. Necessitem fer-nos els passaports. He anat a la policia i m'han dit que no, que ja havien donat tots els números.
Veient la hora que era i que no hi havia gent, els he demanat que si me'l podien fer, donat que no semblava que n'estiguessin fent cap. La resposta ha estat que no. Que ja havien donat tots els números i que no en donaven més.
No fos cas que sel's acumulés la feina!
Bé. He preguntat què necessitava per els passaports dels nens i em faltava una partida de neixement literal, o sigui que he decidit anar al registre civil. Només tenia una persona davant, però tenia molta feina, li feien mil papers, alguns s'havien de traduir però amb un traductor oficial, etc. He esperat gairebé una hora perquè em féssin dues fotocòpies! Encara bo que no m'han cobrat res.
Mentre estava esperant venia altra gent per fer altres gestions. Hi havia molts immigrants. He vist la por, la inseguretat amb què anaven a demanar coses, i la resposta d'alguns funcionaris, parlant de tu a la gent encara que fóssin grans, fent preguntes indiscretes a plè pulmó (¿Cuantos años fuiste al colegio? ¿Sabes leer español? )
Tornant a casa he trucat a Sanitat Respon. Estic de baixa, i necessito que em dónin l'alta perquè dimarts que ve he de tornar a treballar.
Truco, doncs, dijous... i em dónen hora per dimecres! una setmana més tard! Li dic a la telefonista (una tal "Noe") que no pot ser, que necessito anar a treballar dimarts, i si no em visiten fins dimecres, hauré d'incorporar-me el dijous.
La Noe, molt amablement em diu que no té més hores abans, i que si estic de baixa no puc anar a treballar i que aprofiti i descansi.
He tingut ganes de dir-li que no sóc funcionària, que alguns treballem i quan estem sans no allarguem innecessàriament les baixes. He callat mansament i he penjat.
Després he trucat directament al CAP (em toca Ronda Prim). Ha saltat un contestador que sobre un fons del cànon de Pachelbel ("la, fa sol laaa, fa sol la, la si do re mi fa sol faaaaaaaaa, re mi faaaaaaaaaaa" ) em diu "les nostres línies estan ocupades" (re mi fa sol fa mi fa re do re si") "no es retiri" (re do siii la sol la sol fa sol la si do re siiii)
Sabeu quan temps he esperat?????
45 minuts escoltant el fomut cànon, tres quarts d'hora de rellotge!
I a la fi he hagut de penjar perquè havia d'anar a buscar els nens a escola.
Doncs això, jo de gran vull ser funcionària.
Us imagineu que tots treballéssim així?
- "jo només corregeixo vint exàmens al dia, o sigui que torna demà a agafar número i amb una mica de sort t'ho corregiré demà. Com? que necessites que et posi la nota avui? ho sento, no pot ser, ja n'he corregit vint"
- Aquesta setmana ja he fet totes les entrevistes que em tocaven. Si, ja ho se que uns pares no es van presentar, però jo ja els havia donat la hora, o sigui que demanin entrevista la propera setmana. El meu horari és dimarts de 9 a 11. No el puc canviar. És el meu horari.
- En aquests moments el meu cervell està ocupat i no el puc atendre... (la, fa sol laaa, fa sol laaaa) No es retiri, parlarem d'aquí a una estona
- Si vols entregar-me aquest treball, com que no em fio que siguis tu, has de dur-me una còpia literal de l'índex del llibre de família dels teus tiets que viuen a Sebastapol, amb una traducció autoritzada, i una fotocòpia compulsada dels collons del teu pare.
- laaa, fa sol laaaa.... no es retiri, si us plau.
- Si, ja entenc el teu problema, però això no és la meva feina. Hauràs d'esperar a la que s'encarrega de posar les tirites als genolls, jo només m'encarrego dels colzes pelats. No, ara no hi és, has vingut a l'hora d'esmorzar, tornarà d'aquí a mitja hora, però vigila no em taquis el mostrador de sang.
- re do re siiii, re do sii.... no es retiri, si us plau...
- Si, el treball està ben presentat, però no ho has fet amb el paper autoritzat. Hauràs de tornar a fer-lo.

Ah! i abans que us tireu a sobre meu, ja se que no tot els funcionaris són iguals.

dimarts, 6 de maig del 2008

Els trossos difícils.

"Faci's la vostra voluntat"
Aquest és el tros que em costa més.
Li segueix d'aprop el "així com nosaltres perdonem ..."
I no es pot desestimar un trosset, encara que ens sigui incòmod s'ha de interioritzar sencer.
O sigui que continuarem treballant.
Hi ha altres trossos que em costen. Del credo, per exemple, "i en una sola església, ..." Em sona pretensiós. I lo del "sol baptisme per perdonar els pecats", directament no m'ho crec.
Però no em fa tanta recança que em costi el credo, perquè no fou dictat per Jesús, a diferència del Parenostre.
Quan he començat a escriure aquest post volia parlar sobretot d'això. Com puc fer-ho amb els trossos que em costen i que penso que no m'haurien de costar. (lo de la sola església penso que no deixa de ser pintoresc. Però que em costi acceptar la voluntat del Senyor, o que em costi perdonar, això ja és més greu)
I a vosaltres? Quin és el tros que us costa més? Com ho gestioneu?