dilluns, 29 de novembre del 2010

Ajuda'm

Ajuda’m a dir la veritat davant dels forts i a no dir mentides per a guanyar-me l’aplaudiment dels dèbils.

Si em dónes fortuna, no em prenguis la raó.

Si em dónes èxit, no em prenguis la humilitat.

Si em dónes humilitat, no em prenguis la dignitat.

Ajuda’m sempre a veure l’altra cara de la medalla, no em deixis inculpar de traïció als altres per no pensar igual que jo.

Ensenya’m a estimar a la gent com a mi mateix i a no jutjar-me com als altres.

No em deixis caure en l’orgull si triomf, ni en la desesperació si fracàs. Més bé recorda’m que el fracàs és l’experiència que precedeix el triomf.

Ensenya’m que perdonar és un signe de grandesa i que la venjança és un senyal de baixesa.

Si em prens l’èxit, deixa’m forces per aprendre del fracàs, si jo ofengués a la gent, dóna’m valor per a disculpar-me i si la gent m’ofèn, dóna'm valor per a perdonar.

Senyor… si jo m’oblido de tu, mai t’oblidis de mi!

Mahatma Gandhi


Trobat al blog de la ventafocs.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Dues converses

Em vaig trobar l'altre dia el C. L'últim dia que l'havia vist fou en el funeral de la seva dona, fa poc més d'un any. Ens vam aturar i vam xerrar un poc. Ell feia aquell posat de serenitat i acceptació. Després de dir que si, que tot va bé, que la nena està molt maca, que tal i que qual, li vaig preguntar en sèrio, com estàs.
Em va dir que just aquell dia era el seu aniversari de noces.
I jo vaig tenir ganes d'abraçar-lo, però aquest punt de timidesa que tinc em va frenar, i em vaig quedar amb ganes. Com em vaig quedar amb ganes de dir-li tantes coses. Que encara prego per ella, i sobretot per ell i per la seva filla. Que es pot ser feliç, malgrat hi ha penes que ens acompanyaran sempre. Que d'alguna manera, ella, sigui on sigui, està sostenint-lo. Que tots duem al cor un tros seu.
Al cap de pocs dies em vaig trobar l'A. És la dona del J, un tenor que està treballant molt. Això implica passar molt temps fora de casa. Tenen dos fills, una nena i un noi adolescent. I ella m'explicava, sense queixar-se, que és tot un muntatge, quan ell és fora.
I jo li vaig dir una frase que em va sortir del cor: que darrera un gran home sempre hi ha una gran dona. És un tòpic, però totalment cert. Penso que ell pot fer tot el que està fent, que és molt i cada vegada més, perquè ella està al peu del canó. Com quan ell va decidir dedicar-se a cantar i van llençar-se els dos al buit. Com totes les vegades que ell ha sabut que els seus fills, la seva família, el recolzaven. Com si l'única manera de volar i no perdre el cap fos tenir els peus a terra, i ella s'encarregués de mantenir-lo arrelat per tal que pugui volar.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Joc de paraules

En Mateu té sortides molt bones.
L'altre dia ens va preguntar qui havia estat el primer humà en anar a la lluna.
- Neil Amstrong- li dic jo.
- Ahhh!- contesta ell-per això se'n diuen "amstrongnautes"?

diumenge, 21 de novembre del 2010

dimarts, 9 de novembre del 2010

Pares grans amb fills eternament petits.



Sempre m'ha inquietat aquesta imatge: uns pares grans, pasada la seixantena, passejant amb un noi en cadira de rodes, o una filla amb síndrome de Down, o algú que just amb la mirada ja et diu que és diferent.
Quin dolor, fer-se gran, i veure que el teu fill continua siguent petit i necessitant la teva protecció, i veure aterroritzat com van passant els anys i tu vas perdent forces, i que el teu fill quedarà quan tu marxis. Amb quina desesperació aquests pares veuen que s'estan fent grans i que potser necessitaran algú que se'n cuidi d'ells... i del que deixaran enrera. Aquest drama a casa ho vam viure en carn pròpia: el Damià anava fent-se gran, i la meva padrina només deia que no volia morir-se abans que ell, i jo, que encara no tenia fills, no l'entenia.
I ara que tinc fills entenc el seu dolor punyent.
Aquestes parelles madures, que estan com anclats encara a la vintena: tenen bebès grans, nens que s'entusiasmen amb petites coses (al Damià li encanten els llums de nadal) Que no poden gaudir de la maduresa perquè la seva relació ha quedat congelada en aquell moment en el que se'n van donar compte que el seu fill els necessitaria sempre. Les altres parelles, quan els fills van anar fent-se grans van anar espaiant el contacte: per llei de vida, o perquè la presencia d'aquest noi eternament petit els semblava molt incòmoda, o perquè ja no tenien coses a compartir.
I han quedat sols, pares madurs amb fills eternament petits.
I tenen artritis, però van a esperar els reis. I els fan mal els ossos, però van en bici. I veuen programes infantils de la tele, i han d'explicar contes, i han d'anar a jugar al parc.
I no canviarien el seu fill estimat per res del món, però voldrien que morís de cop, sense patir, demà mateix, per poder ells descansar. I aquest sentiment els fa un mal terrible.
Que dur que és això. Qui no ho ha passat, no ho enten.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Lliçó

Gràcies al Joanfer, he tornat a trobar aquest video, absolutament imprescindible.
Només són deu minuts. No us el perdeu.