La crisi

No són numeros. Són persones patint, i molt. Gent normal, com tu i com jo. I ens pot tocar a tots.

No se de quan és aquesta trucada al programa de radio. És trista, terriblement trista.

A mi m'ha desgarrat el cor. Una pregària intensa per aquesta gent.

Anar amb els nens a missa.

Diumenge passat vaig anar a missa amb els nens. Era la missa de catequesi, i vaig pensar que calia intentar-ho. Em sembla que em costarà tornar a convèncer-los d’anar a missa.

S’avorrien. I això que saben totes les pregàries, l’estructura de la missa, i el que significa tot, i que jo els anava introduint el que passava. Estàvem asseguts una mica endarrere, i al banc de davant hi havia dues senyores que ostentosament es van girar, van mirar amb cara de pomes agres els meus fills i se’n van anar a un altre banc.

Missatge: nens, molesteu. En una missa infantil s’ha d’estar quiet i callat, i escoltar passivament el que el capellà, vint metres enllà diu, que és el mateix, i amb el mateix format, que diu a totes les misses.

A veure, els meus fills són persones inquietes. Que pregunten, que volen saber, que no es conformen amb estar a un banc escoltant un discurs llunyà.

Perquè en això va consistir la missa de catequesi. Una missa normal i corrent, en la qual en el moment de la pregària eucarística els nens es van acostar a l’altar al costat del mossèn.

En serio hi ha algú que pensa que això atrau als nens d’avui en dia? De veritat no hi ha cap altra manera més engrescadora de fer missa?

Anem a pams. Els nens d’avui en dia són diferents als nens de la meva generació. A escola els mestres són propers, i els nois participen a classe, aixequen la mà, pregunten... fan classe amb pissarres digitals, amb ordinadors, busquen informació, participen activament en el seu aprenentatge, i els mestres es preocupen de què als nens els sigui proper i interessant el que es fa a classe.

Res d’això ho troben quan van a l’església. Els discursos, la manera de fer, tota la pesca, és exactament igual que quan jo era petita i anava a missa. Realment el capellà es preocupa de què el seu missatge sigui entenedor? Realment pensen que el missatge de Jesús arriba als nens del segle XXI igual que arribava als nens del segle XX?

Anem malament, en serio. I ningú se’n dona compte, perquè de fet a la missa de catequesi hi ha nens: els de primer i segon, que els han dit que és obligatòria l’assistència a missa si volen combregar.

Però sabeu quants nens continuen? us ho dic?

L’any passat hi havia cinc grups de catequesi de segon. Van combregar i …voilà! Enguany continuen quatre nens... Dels gairebé trenta nens que van fer la primera comunió l’any passat a la parròquia, només el grup del meu fill continua, amb els quatre nens, ningú ha plegat.

I això no ho veuen, els capellans? No veuen que no hi ha nens de dotze, nois de catorze o setze anys a missa? De debò pensen que la culpa és dels altres, de la societat consumista i materialista? Ningú s’ha plantejat si no caldria fer les coses un xic diferents?

I per acabar dues puntualitzacions:

A mi m’agrada anar a missa, i no em cal que me la canviïn. No estic demanant capellans amb grenyes i guitarres cantant el kumbaià, no em molesten les homilies, ni les tres lectures, ni res d’això, però sóc conscient que per a arribar a trobar-hi el sentit a una missa, s’ha de viure, de petit, una altra classe de celebracions. Només dic que així com no demanaríem a un nen que vagi a veure una pel·lícula de Kubric per aconseguir que li agradi el cinema, hauríem de saber fer misses per a nens, de la mateixa manera que hi ha pel·lícules per a nens i pel·lícules per a adults, i això no desmereix el sentit d’anar al cine.

I per acabar, només preguntar-nos què hauria fet Jesús. En el missatge de “deixeu que els nens s’acostin a mi”, hi ha implícit “i s’avorreixin com a ostres”? Estic convençuda que no. Jesús s’hauria adaptat als temps, perquè era capaç de notar com la gent s’enfilava als arbres per veure’l passar, perquè deia que està feta la llei per a l’home i no l’home per a la llei, perquè per a ell el més important era arribar, i servir, perquè feia servir contes per a explicar el seu missatge, no llargs discursos de frases llunyanes.

Revisitant els vint anys

Després de molts anys torno al conservatori. Em sorprenen petits canvis: han posat ascensor, han afegit un pis, per demanar una aula d’estudi funciona diferent.
Justament aquest dia tenen avaluacions. Un munt d’antics professors. Quants records. N’hi ha que estan igual, n’hi ha que no. A secretaria, les mateixes cares, quina gràcia, Núria, Neus, esteu igual, quin greu que no hi sigui la Gràcia, m’hauria agradat saludar-la.
Parlo amb en Jordi, se que ha enviudat. Abans ens trobàvem al mateix bar dinant alguns divendres. Com sempre que parlo amb ell, em quedo amb ganes de tenir més estona per xerrar, però està treballant i no vull empipar.
M’assec als bancs del distribuïdor, sota la claraboia. Encara hi ha els mateixos quadres penjats i l’exposició d’instruments, però han afegit una taula enmig i una màquina per fer fotocòpies.
Quantes hores vaig passar entre aquestes parets. Com si fos Scrooge visitant el Nadal del passat, m’observo a mi mateixa, fa vint anys, asseguda en aquests bancs. Acabo d’examinar-me de piano, no ha anat com volia. Tinc el llibre d’estudis de Chopin sobre la falda, la bossa a terra, respiro poc a poc, em sento derrotada. Veig l’Àngel assegut al meu costat. Sento que li he fallat, la seva mirada castanya em conhorta mentre esbosso un somriure tristot.
Veig la Irene, amb el seu cos de nina i la seva veu de mel. M’explica que se’n a París a veure el seu nòvio, que hi està estudiant. Somriu des de darrera dels seus ulls oceànics, i a mi em fa enveja, i li dic, i ella somriu encara més .
Veig el Philippe fent canyes mentre jo toco. La llum vibra a l’estança clara. Sempre deixa l’oboè sobre el piano. Acabo de tocar un estudi extenuant de Gillet, i ell em diu bravo campeona. Mai sabré fer canyes com les fa ell, però en aquell moment encara no ho sé i tinc l’esperança d’aconseguir-ho. Ell tampoc sap que sempre serà un referent per a mi.
Veig el Jordi, que sempre riu i fa jocs de paraules i toca molt bé però no s’ho acaba de creure, i ara, tants anys després, veig de qui estava enamorat i me n’adono que li vaig xafar la guitarra més d’una i més de dues vegades. Santa innocència la meva, d’estar sempre pel mig i no adonar-me’n. Sento la rialla clara de la Pilar, que era tan carinyosa i tan bona noia, i ara està dirigint per Europa, i com me n’alegro que li vagin tan bé les coses. Veig entrar una ombra i és la figura enorme d’en Conrad, amb el contrabaix penjat a l’esquena, abans que aquell descerebrat s’encastés amb el seu cotxe. El Conrad és un guapo-lleig, no se com dir-ho. La seva veu també és de color de contrabaix.
Em veig assajant a l’orquestra. El Marc, que ens dirigeix, parla un català tan impossible que li acabem demanant que ens parli en anglès, i ell riu però continua parlant català i bé que fa.
Veig a l’Ismael, tants anys anant plegats, canviant-nos les canyes, els llibres, les hores de classe. El darrer que vaig saber d’ell és que es va casar amb la novia de tota la vida i treballa a Terrassa. El Fede era de Sabadell, també dirigia com la Pilar, no se com li haurà anat. El Xavier canta Im Wunderschonen Monat mai. Sempre la mateixa. Encara ara, cada vegada que la sento, penso en ell. Veig el Pere, i és ben bé ell, tot i que ara penso que en aquell moment ja duia al cos la mossegada mortal que el va consumir en tan poc temps. Continua explicant-me les dominants secundàries, just abans d’entrar a classe. Et dec un cafè, li dic, i ell respon millor xocolata.
El Miquel ens fa la classe d’estètica fumant. Que fort, en aquell moment ho veiem la mar de normal, ni ens molestava.
Veig l’Oriol, tot ple de pigues. És alt i tímid. És bon noi i bon pianista, però la seva germana Anna encara ho és més.
Veig tot el que vaig passar. Com vaig créixer i com vaig aprendre.
Quan acabo l’assaig penso si hauria de tornar més sovint. Ha estat una immersió en la Maria dels vint anys.
Tornant a casa dono gràcies per tot el que va ser aquella època.

Ajudar... quan va bé

Ajudar moltes vegades és incòmode. No sempre "ens va bé" posar-nos a disposició dels altres.
La gràcia és, però, ajudar quan l'altre ho necessita. Encara que això ens faci anar malament a nosaltres. D'això se'n diu solidaritat. Si l'ajut és supeditat a la meva comoditat, o a que en aquell moment no tingui pressa, o a que la persona que m'ho hagi demanat em caigui més o menys bé, o tingui més possibilitats de tornar-me el favor, o a que la causa sigui simpàtica, o que em doni un reconeixement… bé, això no és ben bé solidaritat. És aprofitar l'avinentesa per sentir-me bé. Tampoc vull treure-li mèrit, potser has estat útil en aquell moment. Però no "solidari".
També s'ha de saber acceptar un no quan es demana solidaritat. Quan demanes ajuda a algú i aquesta persona et decep, ser capaç de no enfadar-se, i malgrat faci mal que les persones no siguin ben bé com et pensaves, va bé ser conscient que és possible que algunes vegades tu hagis fallat a algú, i que tampoc es pot esperar que el món s'aturi quan tu ho necessites.

Estic parlant d'una experiència personal. Estava molt desesperada, i vaig demanar ajut a una persona que sol estar ficada en temes de solidaritat i no em va ajudar. Tenia pressa. Em vaig quedar molt fomuda, molt. Però tanmateix és una persona que tracto molt, i em nego a deixar que això enterboleixi la nostra relació.
Després he pensat en quantes vegades hauré jo fallat a la gent. Quantes vegades hauré denegat l'ajut a gent que em necessitava.
Va bé pensar críticament quines són les nostres actituds. Així som més comprensius amb les dels altres.
Si alguna vegada m'heu demanat ajuda i no he estat a l'alçada, us prego que em perdoneu.

Els diners de l'església

Una vegada el meu pare em va dir que ell sempre havia tingut un gran problema: per als d'esquerra ell era un fatxa, i pels de dretes, un rojillo.

Una mica em passa a mi el mateix, però amb l'església. A veure si em se explicar. Em sap molt greu que la gent hi tingui una postura bel·ligerant. Moltes vegades quan sento la gent criticar jo penso... "si sabéssis tot el que se jo, segurament encara bordaries més fort!…", però tot i així no puc deixar d'estimar-la.

Tot això ho dic per introduir aquesta imatge:

Un amic del facebook la va penjar fa poc. I a mi em va fer mal.

És veritat que quan més a prop em sento de Déu més lluny em sento de la jerarquia. És veritat també que la visita del Papa a la Sagrada Família de Barcelona, o a les jornades de joventut de Madrid, em fan feredat, a mi, i a molta gent cristiana com jo.

Però hi ha moltes coses que la gent que fa aquests rètols o aquests discursos segurament desconeix, o potser passa per alt.

La tasca social que fa l'església, per exemple. Abans que les ONGs estiguessin de moda o que els serveis socials ni s'inventessin, Caritas estava al peu del canó.

Si no es subvencionés l'església i les administracions públiques haguessin d'assumir tot el que fa l'església, segur que el servei seria molt més car i molt més ineficient.

Els menjadors de Sant Joaquim de Mataró, per exemple, alimenten a moltes famílies. No vull ni pensar què passaria si de sobte això recaigués sobre el meu ajuntament, que (això és materia d'un altre post) no pot mantenir els carrers nets d'excrements de gossos, imagineu-vos si a sobre hagués d'atendre al munt de gent que va als menjadors. M'imagino que a molts llocs acabarien tenint concessions empreses que es quedarien una picossada, i a la llarga qui ho passaria malament serien la gent que ara és atesa amb respecte i amor, i sense imposar cap ideologia.

Un altre exemple: a Barcelona hi ha unes monges que tenen una llar d'infants oberta les vint-i-quatre hores del dia, pels fills de prostitutes.

Us imagineu un servei públic així? Quant costaria? Quin polític gosaria donar-lo? Quant tardarien els veïns a queixar-se de que amb els seus impostos i al costat de les seves respectables cases es doni un servei com aquest?

Cada dimarts a la tarda trobo un munt de gent fent cua a Santa Maria per a Càritas. Molts d'aquests són manifestament d'una altra religió, i això ho dic simplement per enfatitzar que aquest és un servei aconfessional. Què fem? els diem que paguin pel servei que se'ls dóna? I si no els donés Càritas, qui els ho donaria?

Quan es subvenciona l'església també s'estan subvencionant aquestes activitats, o la tasca dels mercedaris, que estan amb els presos i preses, o la de mil persones anònimes que, atenció, sense cobrar ni un cèntim moltes vegades, i altres posant-hi, a més de temps propi, diners, pensen en allò de l'evangeli:

"-Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?

»El rei els respondrà:

»--Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu

(Mateu 25, 37-40)

Mercenaris

Fa uns anys em va trucar un col·lega per proposar-me de participar en una producció que es fa periòdicament en la qual jo ja havia participat i que ell dirigia per primer cop.

La seva oferta era, literalment, treballar el doble i cobrar ben bé la meitat.

Quan li ho vaig fer notar, em va contestar que si ho feia per diners no l'interessava. La meva resposta fou que si, que jo treballo per diners, i que el preu per deixar d'estar amb els meus fills tots els caps de setmana durant dos mesos és un.

Em vaig sentir molt malament, i bastant al·lucinada, que precisament un músic digués això. Vaig estar a punt de preguntar-li si a la peixetera li diu també "si em dónes aquest rap per diners no m'interessa!"

No vaig voler barallar-me, simplement vaig refusar, i em pensava que havíem quedat de "bon rollo". Va fer la producció amb estudiants que van acceptar aquelles condicions. No la vaig anar a escoltar, o sigui que no puc jutjar com va sonar, tot i que gent que hi va anar em va dir que no els havia agradat gens.

Ara aquesta persona ha contestat una entrevista, està publicada a internet, en la qual diu que quan va dirigir aquella producció es va desempallegar dels mercenaris.

Així de cru.

I jo només voldria que algú m'expliqués de quina manera un músic que pretén viure de la seva feina és un mercenari.

No anem bé.

Una xerrada genial.

Emilio Duró-12 minutos de pura Genialidad! from Lorenzo Trader on Vimeo.

No us la perdeu.

Com m'agradaria tenir la oratòria d'aquest senyor.

Us remarco una frase: "Con la poca vida que os queda, haced cosas que os apasionan".

Doncs això.