El Damià, el germà del meu pare, és deficient mental. Té 56 anys, però està molt acabat. Amb prou feines camina, no se l'entén quan parla, i dóna la impressió que ja no li queda alegria.
Tots els que hem conviscut amb gent diferent i els hem estimat, ens hem sentit interpel·lats per les seves vides. I sovint ens hem preguntat el perquè d'aquestes limitacions que han arrossegat, i que han condicionat tota la família.
"Benaurats els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el regne del cel" (Mateu 5, 3)
Aquesta frase del sermó de la muntanya m'ha acompanyat des de que vaig començar a llegir la bíblia de manera adulta, és a dir, preguntant-me en què afecta a la meva vida el que Jesús diu. I la repeteixo, com un mantra, quan intento acceptar la realitat del Damià.
"Benaurats els pobres d'esperit". Convé llegir-ho al peu de la lletra, i creure-s'ho de veritat. Molt sovint davant dels passatges de l'evangeli que ens costen (parar l'altra galta és un altre d'aquests) tenim la temptació de pensar que és un símbol. Acostumats a lluitar pel poder, per la saviesa, per la estabilitat econòmica i social, és molt més còmode pensar que quan Jesús parla ho diu al·legòricament, i adaptem el seu missatge al que pensem, perquè ens és més còmode per continuar amb les nostres incoherències.
I aquí hi ha la gran revolució: No és cap metàfora, vull creure que no ho és. Que realment Jesús diu que el seu regne és dels petits, dels dèbils. De gent com el Damià. Encara que ens costi d'entendre, encara que ens sembli absurd. Ja ho va dir, que el seu regne no és d'aquest món.
Jo miro el seu cos derrotat i fràgil, el seu caminar insegur, la mirada espantada que no el deixa. El veig fonent-se, difuminant-se en la vellesa prematura que castiga la seva existència i la nostra. I ofereixo al Senyor tot aquest dolor, que no entenc, i prego perquè el deixi descansar i l'aculli amorós en aquest regne dels petits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada