divendres, 27 de juliol del 2018

Aquella mirada de la Pilar Adan.

Fa molts, molts anys que participo a la missa de les Santes, a Mataró, us n'he parlat altres vegades. És una música molt estimada per mi, i la menciono a la meva segona novel·la (que sortirà, per cert, just d'aquí a un mes, el proper 27 d'agost!)
Quan vaig començar a tocar-la, encara cantava la Pilar Adan de soprano solista.
La Pilar Adan era una gran dama, amb una veu preciosa i un bon gust exquisit. D'aquelles dones que et preguntes què hauria pogut fer, professionalment, si no li hagués tocat viure els temps aspres de postguerra, la grisor i mediocritat d'aquella dictadura ferotge, tan poc propícia a la cultura i la sensibilitat que ella encarnava. 

Jo sempre esperava el Benedictus. És un duet preciós, de soprano i baix. Quan el Benedictus es conclou, les dues veus, que han estat jugant i contestant-se com papallones voluptuoses, es queden suspeses un instant i després reposen juntes, i sembla que tot quadri, que tot sigui com ha de ser, que res dolent ens pugui passar. 

La Pilar va anar fent-se gran, però era fidel a aquesta cita amb els Mataronins. Cantava el Benedictus d'una manera tan dolça, que ben bé semblava una cançó d'amor. El cantava amb el Josep Pieres, molt més jove que ella, i que encara l'ha cantat avui. Al final, a la cadença, el Josep i la Pilar es miraven i es somreien. Jo els veia la complicitat, aquest extra que fa que la música vagi més enllà, i em sentia privilegiada d'haver-los acompanyat en aquell gran acte d'amor.
La Pilar va deixar de cantar la missa uns quants anys abans de morir. Després d'ella, altres sopranos l'han cantat, cadascuna posant-hi el seu toc personal, però aquella mirada del Josep i la Pilar no s'ha tornat a repetir més. Hi he pensat, avui, mentre tocava, en tots aquests petits gestos, bromes, complicitats que ens tenim entre nosaltres els músics. Feia poc que el Francesc Cortés, (que l'ha dirigit enguany) i jo ens havíem fet també una mirada de complicitat, perquè ha caçat una petita broma que ens fem sempre amb el Gener Salicrú, que toca el clarinet al meu costat.
He tingut present, avui, tots els que havien tocat la missa abans. Suposo que ja ho té, això de fer-se gran: vas tenint moments en els quals et manca gent que t'hi havia acompanyat. Quan en un moment de la missa hem recordat l'estimat Mia Puig, hi ha hagut un corrent de sentiment entre el cor, i entre els que el vam estimar. 
Aquesta música bellíssima queda, i nosaltres anem passant. I la mirada de la Pilar, com el gest que ens fem el Gener i jo, o com el somriure que faig en el moment del salm (és massa íntim, no ho puc explicar) o les vocalitzacions del Mia, o la veu de xocolata de la Montse Torruella, passaran. Un altre oboista tocarà la partitura que té les meves anotacions. I hi haurà altres somriures, i altres complicitats. 
I la música continuarà el seu camí. 
Glòria a les Santes!

dimecres, 25 de juliol del 2018

Amors no eterns i llavors adormides

Tanco un curs molt dur, en varis aspectes. He après molt, cert. Però, com tot el que importa, no ha estat gratis.
Entre d'altres coses, he après que hi ha amors que no són per sempre. 
I bé, cal acceptar-ho. Malgrat faci tant de mal. Relacions d'amistat que jo em pensava que eren fermes, s'han esmicolat d'un dia per un altre. Una d'elles, per qüestions polítiques, cosa que m'ha fet al·lucinar molt. Resulta que m'estimen molt, però no suporten que pensem diferent, i malgrat mai hem discutit de política, un dia qualssevol desapareixes del seu mapa sentimental. Una altra relació d'amistat que em pensava que era ferma i resulta que no, s'ha fos, com un terròs de sucre en el mar, i no entenc encara per què, i us asseguro que l'hi he donat mil voltes perquè de debò que no em cap al cap.
I em fa mal, molt més del que puc explicar. Però potser és això. Les relacions tenen el seu cicle, i alguns acaben abans del que voldríem.  Hi ha molta literatura contra les "relacions líquides". Però potser alguna relació "sòlida" és més aviat rígida, encarcarada, construïda sobre un abús, sobre una entrega molt asimètrica, i quan trontolla s'esquerda irremeiablement. M'ha calgut acceptar, malgrat fa tant i tant mal, que trencar algunes relacions pot oxigenar la vida.

També he après, però, que a vegades, hi ha llavors amagades esperant per florir.
I és que he vist que no sempre els punts i final ho són realment. M'he anat retrobant amb gent que feia anys que no veia, i me n'he adonat que, algunes vegades, l'estimació és una llavor que s'espera adormida, esperant temps propicis. Estic contenta dels amics retrobats. Potser sí que és cert que algunes vegades calen aquests llargs silencis, per tal de madurar i aprendre i aconseguir rebre el que et donen.

Finalment, he après (o bé, seria més just dir "estic intentant processar") que les coses passen quan passen, i que no s'hi val a lamentar-se, ni pretendre que "canviant alguna cosa" podríem haver-nos estalviat cicatrius. La nostra vida no és una foto en la qual puguem esborrar amb fotoshop els llocs, les persones, les situacions que ens han fet mal. Perquè esborrant algú, difuminant un error, ho mouríem tot. No pot ser. Per tant, mirem i acceptem serenament el passat, i les tries que hem fet.