Avui fa un any que vaig ser vilment segrestada, maltractada i oblidada a l'aeroport del prat. Precisament avui he de tornar a agafar un altre vol, he de fer el mateix trajecte, Barcelona- Palma.
Tinc poca memòria, i per això em faig aquestes preguntes. Algú va dimitir? Es van tornar totes les maletes?
Tornarà a passar? m'ho pregunto mentre intento encabir-ho tot en una maleta minúscula, per tal de no haver de facturar.
Van aconseguir alguna cosa, els que van fer aquella salvatjada?
Bé, si, han aconseguit que cada vegada agafi l'avió amb més prevenció.
Espero que no aconseguissin el que demanaven. Com els nens petits, que no se'ls ha de donar el que demanen de mala manera.
Que tingueu bones vacances, i bons viatges.
dissabte, 28 de juliol del 2007
divendres, 27 de juliol del 2007
La missa de les Santes
Acabo d'arribar a casa després de tocar la missa de les Santes. La música d'aquesta missa és maquíssima, no entenc com no es toca més, vull dir a les sales de concerts.
Faig aquest mini-post per explicar-vos com d'indignada estic. Quan la missa començava s'ha saludat als assistents: al bisbe, als capellans que havien de concelebrar , als representants de l'ajuntament, etc... i als representants de caixa Laietana!!!
Perquè se'ls saluda? Han pagat més? Són més cristians?
Jo entenc que facin menció dels representants que el poble hem escollit democràticament, però perquè es té aquesta deferència amb representants d'una entitat bancària? per la seva pietat vers els desvalguts?
Hi havia monges de moltes congregacions, segur que hi havia algun sindicalista, i algun accionista de Repsol. Què passa? perquè no se'ls saluda a ells?
Quin favor econòmic ha fet la caixa Laietana perquè se l'anomeni a la missa de festa major? I és més, encara que l'hagi fet, això no és barrejar ous amb cargols?
Al Cèsar el que és del Cèsar, no?
Faig aquest mini-post per explicar-vos com d'indignada estic. Quan la missa començava s'ha saludat als assistents: al bisbe, als capellans que havien de concelebrar , als representants de l'ajuntament, etc... i als representants de caixa Laietana!!!
Perquè se'ls saluda? Han pagat més? Són més cristians?
Jo entenc que facin menció dels representants que el poble hem escollit democràticament, però perquè es té aquesta deferència amb representants d'una entitat bancària? per la seva pietat vers els desvalguts?
Hi havia monges de moltes congregacions, segur que hi havia algun sindicalista, i algun accionista de Repsol. Què passa? perquè no se'ls saluda a ells?
Quin favor econòmic ha fet la caixa Laietana perquè se l'anomeni a la missa de festa major? I és més, encara que l'hagi fet, això no és barrejar ous amb cargols?
Al Cèsar el que és del Cèsar, no?
Etiquetes de comentaris:
Fe,
Missa de les Santes,
Música
Les Santes
Escric això just abans de marxar a tocar a la missa de les Santes. M'agrada aquest ambient de festa que es respira. M'agrada anar pel carrer i trobar-me tot de gent. Sento les campanes repicar, m'han llevat els petards a les 7 del matí i ahir vaig anar a dormir força tard, però m'agrada. Encara que no sigui una autèntica mataronina, m'agrada.
Dic que no sóc una autèntica mataronina, i només m'entendran els que, com jo, no són "dematarodetotalavida", que és com ho diuen, amb un punt d'orgull i casi sense respirar, com si fos una sola paraula, els que tenen quatre generacions endarrere de gent nascuda a Mataró.
Malgrat no tenir aquest pedigrí que molts exhibeixen amb orgull, m'agraden les Santes. De tota manera, i suposo que perquè em manca aquesta puresa de sang, trobo que estan bé, però que tampoc són "les millors del món", que hi ha altres festes majors molt sentides també, i que fins i tot alguns aspectes de les Santes es podrien millorar.
Dit això sense ànims d'ofendre als Santeros purs.
Glòria a les Santes!
Dic que no sóc una autèntica mataronina, i només m'entendran els que, com jo, no són "dematarodetotalavida", que és com ho diuen, amb un punt d'orgull i casi sense respirar, com si fos una sola paraula, els que tenen quatre generacions endarrere de gent nascuda a Mataró.
Malgrat no tenir aquest pedigrí que molts exhibeixen amb orgull, m'agraden les Santes. De tota manera, i suposo que perquè em manca aquesta puresa de sang, trobo que estan bé, però que tampoc són "les millors del món", que hi ha altres festes majors molt sentides també, i que fins i tot alguns aspectes de les Santes es podrien millorar.
Dit això sense ànims d'ofendre als Santeros purs.
Glòria a les Santes!
Etiquetes de comentaris:
Missa de les Santes,
Música,
tradicions
divendres, 20 de juliol del 2007
Si aneu a Mallorca
A Mallorca ja hi ha molta gent, i tinc una mena de prevenció a l’hora de parlar-vos d’aquest lloc, com els pescadors que no diuen on pesquen els millors calamars, perquè no hi vagi més gent.
Però no me’n puc estar de fer-vos una recomanació. Si aneu a Mallorca i teniu prou temps per fer-ho, agafeu un vaixell. No s’hauria de passar de la voràgine a la pau en vint minuts, que és el que tarda l’avió de Barcelona a Mallorca. Hauríem de tenir un temps de descompressió, d’anar asserenant l’ànima, d’anar preparant-nos perquè la terra ens rebi. Per tant, si nombre de dies de vacances us ho permet, aneu en vaixell. Preneu-vos-ho amb calma.
I si és possible, ja posats a demanar, que sigui un vaixell que arribi entre les 8 i les 9 del vespre. I si feu aquest vaixell a aquesta hora, heu d’escollir seients a babord, o sigui, la banda esquerra del vaixell. Té la seva importància.
Asseguts a babord, doncs, aproximadament una hora i mitja abans d’arribar veureu molt lluny, a la línia de l’horitzó, una ombra grisosa i us preguntareu si és un núvol baix o una al·lucinació, perquè encara falta molt per arribar i si teniu posat el xip de l’avió pensareu que és molt d’hora per veure terra. Però és que en vaixell les coses van més lentes. I aquell núvol indefinit de la llunyania s’anirà convertint poc a poc en la roca estimada, la meva illa.
És important la hora. Perquè si arribeu al capvespre veureu els penya-segats de la serralada nord acolorits amb la llum agònica del sol ponent-se. I és un espectacle que val molt la pena.
Pot ser el primer regal que aquesta terra us dona. L’espectacle de les ones feréstegues estrellant-se contra el mur implacable de les roques salvatges, altíssimes, desafiants. Alguna vegada un veler navega innocent, blanc puríssim contra el gris-verdós i aspre de les roques. I és com veure una papallona davant d’un elefant. L’elegància de la fragilitat.
El sol amoroseix encara les roques donant un punt de calidesa. Poc a poc s’anirà fonent i la llum passarà a ser més freda i les roques perdran els matisos i seran encara més implacables. I el veler immaculat continuarà desafiant la duresa de les roques i l’embat de les ones. Com qui diu que davant de la fortalesa i l’agressivitat perdurarà la innocència i la puresa.
divendres, 13 de juliol del 2007
... ni et casis ni t'embarquis!
Doncs traint la saviesa popular, agafarem un vaixell. Ens embarcarem cap a Mallorca.
No és la primera vegada que viatjo en un dia "de mala sort".
Una vegada vam anar ma mare, ma germana i jo en avió. Era dimarts i 13, l'avió sortia a les 13 hores, embarcàvem per la porta 13 i teníem la fila 13. Just darrera anava una noia que duia un gat negre. El meu horòscop, que comparteixo amb ma mare, deia que sobretot no viatgéssim. I en primera plana del diari hi havia una notícia d'un accident d'avió de la mateixa companyia amb la que viatjàvem.
Anàvem mirant totes les coincidències i rèiem pels descosits. No ens va passar absolutament res, exceptuant que el gat es va marejar i... bé, el que passa amb la gent, el mateix però en versió felina. l'avió va anar a l'hora i no ens van perdre les maletes.
O sigui, que això de les supersticions no deu anar ben bé així, oi?
No és la primera vegada que viatjo en un dia "de mala sort".
Una vegada vam anar ma mare, ma germana i jo en avió. Era dimarts i 13, l'avió sortia a les 13 hores, embarcàvem per la porta 13 i teníem la fila 13. Just darrera anava una noia que duia un gat negre. El meu horòscop, que comparteixo amb ma mare, deia que sobretot no viatgéssim. I en primera plana del diari hi havia una notícia d'un accident d'avió de la mateixa companyia amb la que viatjàvem.
Anàvem mirant totes les coincidències i rèiem pels descosits. No ens va passar absolutament res, exceptuant que el gat es va marejar i... bé, el que passa amb la gent, el mateix però en versió felina. l'avió va anar a l'hora i no ens van perdre les maletes.
O sigui, que això de les supersticions no deu anar ben bé així, oi?
dimarts, 10 de juliol del 2007
Sobre les relacions
Hi ha dues castes de gent: els que estimen, i els que són estimats.
La gent que estima és la que recorda els aniversaris de tothom. La que truca només per saber com va tot. La que sol organitzar sopars, parar taula amb estovalles i espelmes i copes pel vi. La que fa carícies i petons, i quan troba que a algú li para bé la roba que duu, li diu. Durant tot l'any van trobant possibles regals d'aniversaris, i algunes vegades no se'n poden estar i els compren abans d'hora. Per si un cas.
Els que són estimats ho reben, amb més o menys consciència. Sembla com natural, oi? No és que siguin egoistes, no és que ells no estimin també, és simplement que no se'ls acut que si la faldilla que porta tal persona és maca no fa cap mal dir-li. Algunes vegades no recorden els aniversaris. I solen dir que no els agrada regalar coses "perquè toca".
Algunes vegades els que estimen es cansen d'anar donant i es senten buits. Algunes vegades els que són estimats s'atabalen i desitgen que els deixin una mica en pau i no els demanin esforços.
Si sou dels que estimen, cal que vigileu per no demanar a la gent que sigui diferent del que realment és. Cal que preneu consciència que potser la vostra entrega incomoda una mica als altres.
Si sou dels que són estimats, cal que algun cop us mireu el que fan per vosaltres i tingueu un detall, ni que sigui petit, perquè els que estimen es sentin estimats.
La gent que estima és la que recorda els aniversaris de tothom. La que truca només per saber com va tot. La que sol organitzar sopars, parar taula amb estovalles i espelmes i copes pel vi. La que fa carícies i petons, i quan troba que a algú li para bé la roba que duu, li diu. Durant tot l'any van trobant possibles regals d'aniversaris, i algunes vegades no se'n poden estar i els compren abans d'hora. Per si un cas.
Els que són estimats ho reben, amb més o menys consciència. Sembla com natural, oi? No és que siguin egoistes, no és que ells no estimin també, és simplement que no se'ls acut que si la faldilla que porta tal persona és maca no fa cap mal dir-li. Algunes vegades no recorden els aniversaris. I solen dir que no els agrada regalar coses "perquè toca".
Algunes vegades els que estimen es cansen d'anar donant i es senten buits. Algunes vegades els que són estimats s'atabalen i desitgen que els deixin una mica en pau i no els demanin esforços.
Si sou dels que estimen, cal que vigileu per no demanar a la gent que sigui diferent del que realment és. Cal que preneu consciència que potser la vostra entrega incomoda una mica als altres.
Si sou dels que són estimats, cal que algun cop us mireu el que fan per vosaltres i tingueu un detall, ni que sigui petit, perquè els que estimen es sentin estimats.
dissabte, 7 de juliol del 2007
if I were a rich man..
...dubi dubi dubi dubi dubi dubi dubiduuuu...
Ahir en un sopar a la fresca parlàvem de què faríem si ens toqués la loteria. El R., sempre tan provocador, va dir que es dedicaria a organitzar concerts de la Isabel Pantoja. (en pocs dies seguits he anomenat aquesta dona dos cops en el meu blog, això és preoucupant)
La C. diu que deixaria la feina. la M. amb el seu humor surrealista diu que es compraria molts abrics de pell i que aniria a la missa de les Santes (*)amb un abric de pell, perquè tothom la veiés. Desvariegem sobre algú que l'anés ventant. Ens imaginem l'escena i riem una estona.
El Jordi diu que ens compraríem un veler.
Fa molts anys jo vaig dir com viuria si em toqués la loteria. Deixaria de treballar a aquella escola de música on em feien fitxar tot el juliol, estaria només a l'escola de secundària, i em dedicaria més als fills.
Al capdavall, estic vivint com vaig dir que viuria si em toqués la loteria, o sigui que em puc considerar una persona afortunada.
De tota manera, com que sempre volem més, m'apunto a la idea del veler.
M'agraden aquestes converses intranscendents dels vespres d'estiu. Somniar és gràtis!
I vosaltres? Què faríeu si us toqués la loteria?
(*) pels que no sou de Mataró, us explicaré que l'ofici de les Santes es fa el dia de la festa major de Mataró. És el dia 27 de Juliol, de 10 a 13, la basílica de Santa Maria plena de gom a gom, i una calor que fon les idees... terrible!
Ahir en un sopar a la fresca parlàvem de què faríem si ens toqués la loteria. El R., sempre tan provocador, va dir que es dedicaria a organitzar concerts de la Isabel Pantoja. (en pocs dies seguits he anomenat aquesta dona dos cops en el meu blog, això és preoucupant)
La C. diu que deixaria la feina. la M. amb el seu humor surrealista diu que es compraria molts abrics de pell i que aniria a la missa de les Santes (*)amb un abric de pell, perquè tothom la veiés. Desvariegem sobre algú que l'anés ventant. Ens imaginem l'escena i riem una estona.
El Jordi diu que ens compraríem un veler.
Fa molts anys jo vaig dir com viuria si em toqués la loteria. Deixaria de treballar a aquella escola de música on em feien fitxar tot el juliol, estaria només a l'escola de secundària, i em dedicaria més als fills.
Al capdavall, estic vivint com vaig dir que viuria si em toqués la loteria, o sigui que em puc considerar una persona afortunada.
De tota manera, com que sempre volem més, m'apunto a la idea del veler.
M'agraden aquestes converses intranscendents dels vespres d'estiu. Somniar és gràtis!
I vosaltres? Què faríeu si us toqués la loteria?
(*) pels que no sou de Mataró, us explicaré que l'ofici de les Santes es fa el dia de la festa major de Mataró. És el dia 27 de Juliol, de 10 a 13, la basílica de Santa Maria plena de gom a gom, i una calor que fon les idees... terrible!
dimecres, 4 de juliol del 2007
No-casualitats
L’Andrés sempre diu que no hi ha casualitats. Que totes les coses passen per alguna raó, que la vida tossuda ens va teixint trobades i ensopegades per tal que acabem aprenent.
Potser és veritat. Moltes vegades un fet fortuït, una pedreta molt oportuna, ens ha donat un cop i ens ha fet reaccionar.I amb el temps veus que aquell problema va ser, en el fons, la manera d'arribar a ser com volies. I costa creure que les coses passin fortuïtament.
Potser no és casualitat que avui m’hagi trobat el Josep E. , tot i que no deixa de ser curiós, que vivint ell a Navarcles i jo a Mataró hàgim anat a passar pel mateix lloc just a la mateixa hora. Jo mai passo per allà a aquella hora, però just avui m’he entretingut amb una cosa. Ell hi ha passat avui perquè no havia trobat aparcament.
El Josep és capellà. Un capellà gran, com aquells dels que parlava el Josep A. Colomés. En un moment de la meva vida bastant dolorós em va acollir, en una confessió maratoniana que em va ajudar a encaminar el que sóc ara.
Potser aquesta feliç no-casualitat ha estat per què d’alguna manera necessitava dir-li el que li he dit. Que sóc molt feliç, que les coses em van bé.
Potser ha anat bé, per mirar una mica enrera i ser capaç d’agrair el camí que m’ha dut aquí, tot el camí, amb les ensopegades i els llocs ombrívols.
I ara penso que potser no era jo la que havia de trobar-me’l sinó ell. O sigui, que potser és a ell que l’hi ha anat bé trobar algú que li digués que amb la seva manera de ser i viure ha ajudat a molta gent.
Ara no se si li he arribat a dir “gràcies”, o simplement ha quedat implícit, en parlar-li de la meva felicitat, de la meva plenitud. Quan el torni a veure, segurament a l’octubre, intentaré dir un GRÀCIES ben gran i ben fort.
Potser és veritat. Moltes vegades un fet fortuït, una pedreta molt oportuna, ens ha donat un cop i ens ha fet reaccionar.I amb el temps veus que aquell problema va ser, en el fons, la manera d'arribar a ser com volies. I costa creure que les coses passin fortuïtament.
Potser no és casualitat que avui m’hagi trobat el Josep E. , tot i que no deixa de ser curiós, que vivint ell a Navarcles i jo a Mataró hàgim anat a passar pel mateix lloc just a la mateixa hora. Jo mai passo per allà a aquella hora, però just avui m’he entretingut amb una cosa. Ell hi ha passat avui perquè no havia trobat aparcament.
El Josep és capellà. Un capellà gran, com aquells dels que parlava el Josep A. Colomés. En un moment de la meva vida bastant dolorós em va acollir, en una confessió maratoniana que em va ajudar a encaminar el que sóc ara.
Potser aquesta feliç no-casualitat ha estat per què d’alguna manera necessitava dir-li el que li he dit. Que sóc molt feliç, que les coses em van bé.
Potser ha anat bé, per mirar una mica enrera i ser capaç d’agrair el camí que m’ha dut aquí, tot el camí, amb les ensopegades i els llocs ombrívols.
I ara penso que potser no era jo la que havia de trobar-me’l sinó ell. O sigui, que potser és a ell que l’hi ha anat bé trobar algú que li digués que amb la seva manera de ser i viure ha ajudat a molta gent.
Ara no se si li he arribat a dir “gràcies”, o simplement ha quedat implícit, en parlar-li de la meva felicitat, de la meva plenitud. Quan el torni a veure, segurament a l’octubre, intentaré dir un GRÀCIES ben gran i ben fort.
dilluns, 2 de juliol del 2007
Comentari al post de la Care
El post de la Care m'ha fet pensar.
Es pregunta si un cos pot oblidar-se de si mateix. La meva resposta és si. Quan passes una depressió, per exemple, oblides les teves necessitats: no tens gana, ni tens desitjos, i fins i tot respires poquet, agafes l'aire just per continuar vivint, no tens esma, a vegades, ni de parlar. Els ulls se't tornen petits. Fas moviments lents, arrossegues els peus, intentes no fer soroll, no fregar amb la vida.
Terrible, la depressió. I quan et mediques et preguntes com la química serà capaç de conhortar l'ànima. Et sembla impossible, com els avis que no es creuen que un supositori pugui calmar el mal de coll. Però només el fet que una píndola t'ajudi a dormir una mica ja és un descans, o sigui que te la prens.
I maleeixes els matins. Un altre dia per passar, per arrosegar-te sense esma.
I malgrat estiguis rodejat de gent que t'estima no pots sentir ni gratitud, per ells. Perquè estàs en la foscor més terrible, i no pots sentir com l'escalfor dels altres intenta i·luminar-te.
Quan surts d'una cosa així sempre restes més vulnerable. Com els que s'han trencat un os i se'l senten quan ha de canviar el temps, després d'una depressió les llàgrimes solen trobar un camí més fàcil. A més sempre hi ha el perill que l'angoixa et torni a rossegar i tornis a estar descol·locada, òrfena i vulnerable en un món immens que sembla no tenir cap sentit.
I tant, que el cos es pot oblidar d'ell mateix!. I sembla que les llàgrimes mai s'acaben. Però quan acabes de plorar no estàs millor, saps que no has desfet el nus i que demà, o d'aquí una estona tornaràs a plorar sense aconseguir ni estovar la crostera immensa que portes al pit.
I el pitjor de tot és no veure-li el final. El sentiment de que ja no podràs mai més tornar a ser tu. A ser normal, a riure, a emocionar-te per les petites coses i estar agraïda a la vida.
Cada vegada més gent emmalalteix de depressió. No és cap pijada. No és cap malaltia de gent desenfeinada, no és cap vergonya haver-ho passat.
Jo he passat una depressió. Fa ja molts anys, us en vaig parlar de passada el maig de 2006. No me n'amago, com no me n'amagaria d'haver tingut una urticària o una pneumònia.
I si per una casualitat algú deprimit està llegint això, i ha pogut arribar aquí, vull enviar-li un missatge d'esperança. Perquè malgrat ara sembli que és impossible, la depressió es cura. I es pot tornar a somriure, i a ser feliç, immensament feliç, assaborir la vida.
Ara pot no semblar-ho, però la vida es regenera, i s'inventa de nou. I poc a poc plores cada vegada menys, i algun dia el passes sencer sense plorar. Després plores dos dies seguits i et desesperes perquè sembla que hi tornes, però poc a poc, molt molt molt lentament, l'angoixa va cedint. I surt la llum.
Es pot. I així com els gossos que han estat abandonats són els que més estimen els amos que els han acollit, els que hem passat per això som els que més apreciem el fràgil miracle de la felicitat quotidiana.
Quan he començat aquest post no tenia previst dir tot això. Però no ho vull callar, ni que sigui per la petita possibilitat que aquest humil testimoni pugui ajudar a algú.
Es pregunta si un cos pot oblidar-se de si mateix. La meva resposta és si. Quan passes una depressió, per exemple, oblides les teves necessitats: no tens gana, ni tens desitjos, i fins i tot respires poquet, agafes l'aire just per continuar vivint, no tens esma, a vegades, ni de parlar. Els ulls se't tornen petits. Fas moviments lents, arrossegues els peus, intentes no fer soroll, no fregar amb la vida.
Terrible, la depressió. I quan et mediques et preguntes com la química serà capaç de conhortar l'ànima. Et sembla impossible, com els avis que no es creuen que un supositori pugui calmar el mal de coll. Però només el fet que una píndola t'ajudi a dormir una mica ja és un descans, o sigui que te la prens.
I maleeixes els matins. Un altre dia per passar, per arrosegar-te sense esma.
I malgrat estiguis rodejat de gent que t'estima no pots sentir ni gratitud, per ells. Perquè estàs en la foscor més terrible, i no pots sentir com l'escalfor dels altres intenta i·luminar-te.
Quan surts d'una cosa així sempre restes més vulnerable. Com els que s'han trencat un os i se'l senten quan ha de canviar el temps, després d'una depressió les llàgrimes solen trobar un camí més fàcil. A més sempre hi ha el perill que l'angoixa et torni a rossegar i tornis a estar descol·locada, òrfena i vulnerable en un món immens que sembla no tenir cap sentit.
I tant, que el cos es pot oblidar d'ell mateix!. I sembla que les llàgrimes mai s'acaben. Però quan acabes de plorar no estàs millor, saps que no has desfet el nus i que demà, o d'aquí una estona tornaràs a plorar sense aconseguir ni estovar la crostera immensa que portes al pit.
I el pitjor de tot és no veure-li el final. El sentiment de que ja no podràs mai més tornar a ser tu. A ser normal, a riure, a emocionar-te per les petites coses i estar agraïda a la vida.
Cada vegada més gent emmalalteix de depressió. No és cap pijada. No és cap malaltia de gent desenfeinada, no és cap vergonya haver-ho passat.
Jo he passat una depressió. Fa ja molts anys, us en vaig parlar de passada el maig de 2006. No me n'amago, com no me n'amagaria d'haver tingut una urticària o una pneumònia.
I si per una casualitat algú deprimit està llegint això, i ha pogut arribar aquí, vull enviar-li un missatge d'esperança. Perquè malgrat ara sembli que és impossible, la depressió es cura. I es pot tornar a somriure, i a ser feliç, immensament feliç, assaborir la vida.
Ara pot no semblar-ho, però la vida es regenera, i s'inventa de nou. I poc a poc plores cada vegada menys, i algun dia el passes sencer sense plorar. Després plores dos dies seguits i et desesperes perquè sembla que hi tornes, però poc a poc, molt molt molt lentament, l'angoixa va cedint. I surt la llum.
Es pot. I així com els gossos que han estat abandonats són els que més estimen els amos que els han acollit, els que hem passat per això som els que més apreciem el fràgil miracle de la felicitat quotidiana.
Quan he començat aquest post no tenia previst dir tot això. Però no ho vull callar, ni que sigui per la petita possibilitat que aquest humil testimoni pugui ajudar a algú.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)