divendres, 27 de maig del 2016

Fira del llibre a Mallorca

Bé, demà torno a anar a Mallorca. Valia la pena escriure aquesta novel·la just per poder anar tan seguit a Sa Roqueta!
Hi seré demà dissabte a les 13 i a les 20 i diumenge a les 18:30.
Mallorquins, veniu a veure'm, que em fa molta il·lusió!

diumenge, 22 de maig del 2016

La granota bullida


Una fàbula del filòsof francès Oliver Clerc diu que si poses una granota a una olla i encens el foc, la granota es va acostumant a la pujada de temperatura gradual, no se n'assabenta de quan comença a ser perillós, i fins i tot pot arribar a bullir-se, perquè quan se n'adona ja és massa tard. 
És una bona metàfora de l'estrès. Normalment no ve de cop. Simplement anem entomant coses, i assumint responsabilitats, dient que sí (perquè el dia que van ensenyar a dir que no vam faltar a escola), i tot el que ens demanen és "una miqueta més", i tanmateix ja que hi som, o pensem que nosaltres ho farem millor que ningú, o que "algú ho ha de fer".
Algun dia tenim un mal d'esquena brutal, una contractura, o ens quedem sense veu. O anem zombies perquè hem passat la nit en blanc… però bé, falta poc per vacances, ens diem, i continuem, no fos cas que el món s'enfonsés perquè nosaltres no érem a lloc. 
I després algun amic fa un pet. Una depressió, un infart, un ictus. 
I nosaltres diem clar, és que no es pot viure així.
Mentre, continuem glopejant aigua tèbia, cada vegada més calenta, i diem una mica més, això encara puc fer-ho, aviat venen vacances.

dimecres, 18 de maig del 2016

Presentació a l'Ateneu Barcelonès.

Demà presento Abans que el teu record torni cendra a Barcelona. Serà a l'Ateneu Barcelonès, a les 19 h, a la Sala Sagarra.
Estaran amb mi l'Izaskun Arretxe, editora d'Ara llibres, a qui mai acabaré d'agrair-li que apostés tan fort i es fes tan seva aquesta història; i també Florenci Verbon, que va ser company meu durant l'itinerari de narrativa de l'ateneu, és una mica com un dels tiets de la novel·la, va acompanyar-me molt en aquest camí i estic molt contenta que pugui presentar-la.
Estaria molt contenta que vinguéssiu. A les presentacions es genera una energia, una vibració ben especial. Aquesta segur que ho serà, i molt. 
Allà us hi espero. 

dimarts, 17 de maig del 2016

Les petjades

Aquest cap de setmana m’he escapat a Mallorca. Dijous tenia una tertúlia sobre la novel·la a la llibreria Lluna, de Palma, i he aprofitat per quedar-me el cap de setmana llarg, a estar sola, per escriure, per descansar, i per dormir.
Realment ho necessitava, després d’aquests mesos vertiginosos que he passat. I és que resulta que l’estrés feliç no deixa de ser estrés, i necessitava aturar-me i fer endreça.
Dissabte a la tarda vaig anar a fer una llarga caminada per la platja amb l’A, una de les meves amigues més estimades. Feia temps que ens devíem una conversa llarga.
Som amigues d’infància, i hem tingut la sort de ser capaces de créixer en paral·lel, i de continuar trobant coses que ens uneixen. I si quan teníem dotze compartíem els jocs a l’aigua, als 17 anys ens emocionàvem planejant com aniríem a les verbenes de s’Estanyol i ara caminem plegades posant en comú els nostres dols. 
Els nostres dols de dones. Tothom en té, de dols. 
Dels seus no en parlaré, però vull parlar-vos dels meus. Sí, encara que tot em vagi bé, que jo i tots els que estimo tenen salut i feina i amor, i que la novel·la està sent un èxit a Mallorca i a Catalunya, estic gestionant dols. I fan mal.
La Txelo encara em fa mal, i suposo que sempre me’n farà. Sento que haver-la conegut i estimat és una de les experiències més enriquidores de la meva vida, però em fa mal, molt, la seva absència. Encara em fa ràbia la malaltia i no aconsegueixo trobar sentit al seu dolor i a la seva mort. Encara em costa no trobar el seu whatsapp de bon matí, encara em fa un nus a la gola qualsevol cosa que em recordi a ella, encara ploro.
Però hi ha altres dols que gestiono, més antics però també dolorosos.
Fa quinze dies vaig ser a París. Fou un viatge molt maco i intens. La darrera nit vam anar a sopar a un lloc molt romàntic (París hi obliga). Hi havia espelmes i música suau, i un menú amb noms llargs, i jo estava cansada i emocionada per tot el dia, i no vaig poder evitar plorar. Per què?
El plor és com les cireres: comences a plorar per una cosa, potser una beneitura, però estires la cirera i venen totes les altres, i plores tot el que has aguantat, tot el que no vas acabar de plorar, encara que potser et pensaves que sí. Potser hi ha coses que mai acabes de plorar del tot. 
Jo vaig començar plorant per la Txelo. Em passa, que quan tinc moments de felicitat intensa, em fa ràbia pensar en els que han marxat. Quina putada, morir tan jove. Quina putada, tot el que s’ha perdut, un sopar com el que vam viure, que ella ja no viurà. M’enrabia, de debò. No és just. 
Però després em vaig trobar plorant pels meus avis. Que fa tants anys que ja no puc abraçar. M’emociona pensar com d’orgullosos que estarien de mi si em veiessin. Com de feliços serien si poguessin conèixer els seus besnéts. 
I sé que és infantil. La vida avança, i si els meus fills han nascut i són ara uns adolescents ferms, és perquè ha passat el temps, i el preu de que el temps passi és que els meus avis han mort, com moriré jo, com moriran els meus fills. Jo encara recordo els meus avis, i parlo d’ells als meus fills, però el seu rastre és cada vegada més diluït.

I d’això parlàvem, ella i jo, encarant la maduresa, caminant per la platja. Quan havíem arribat hi havia encara gent, nois fent kitewindsurf, famílies assegudes a la sorra, alguns turistes fins i tot banyant-se. Però tornant ja havia marxat gairebé tothom. El sol estava molt baix, i el mar, que quan havíem arribat estava enfurismat, poc a poc s’havia anat calmant i arribava suau a morir a la sorra encara freda. 
I vaig fer aquesta foto.



Perquè pensava això, i perdoneu la obvietat, que faré una metàfora barata que no és ni original.
Les petjades. Altres han caminat abans que nosaltres. I jo, per avançar, camino per sobre d’altres petjades. Els meus avis, els meus pares. Reconec les seves passes, encara. I potser els meus fills també les reconeixen, o sóc jo que els senyalo per on anaven. 
Però sí. 
Algun dia les meves petjades s’esvairan en la sorra freda.

És el preu que s’ha de pagar per donar espai a noves passes.

dimecres, 4 de maig del 2016

L'art de Miquel Barceló


M'agrada la pintura, m'agrada molt tot el que sigui art plàstic, el disseny. Sempre m'ha fascinat la gràcia que tenen alguns per suggerir imatges que jo, per més que m'hi esforço, no aconsegueixo de cap manera reproduir perquè, aquí entre nosaltres, servidora és incapaç de dibuixar una O amb un canuto.
I així, envejo d'una manera fonda els que saben dibuixar i pintar i m'ho miro com deu mirar un llangardaix el vol dels ocells: quelcom bell, eteri, inabastable, quelcom massa preciós i elegant perquè els meus intents maldestres ho profanin. 
Però amb l'obra de Miquel Barceló, (de qui ja us he parlat aquí)  em passa quelcom encara més fort, una mica semblant a quan escolto segons quin tipus de música.
Sento que el seu art, enlloc d'arribar-me "externament", seguint el camí de les orelles o ulls cap al meu cervell, es genera en el meu ventre i, des d'allà, surt a fora i fa vibrar els meus sentits de dintre cap enfora, o sigui, quan emergeix de mi. 
Com si el que fa no sigui altre cosa que el ressonar de quelcom que portava a dintre, i que ell desperta en mi.


Per què m'emociona tant l'art que fa Miquel Barceló?
Hi pensava, visitant l'esplèndida exposició "Sol i Sombra", al museu Picasso i a la biblioteca nacional de França, a París.
I si bé quan escrius el que has de fer sempre és "desapareixer" (és horrible llegir quelcom i notar la feina que ha fet l'escriptor) pensava que potser el que m'emociona tant i tant de l'obra de Barceló, és que el veig, que apareix ell, que es veuen les empremtes dels seus dits, la força amb la que ha manipulat el material, gairebé se senten els alens de l'esforç que fa en crear, i li notem els calls a les mans.

Veient les ceràmiques, gairebé sentia l'olor de suor, la pols a les parpelles, les galtes enceses, la frenètica dansa de la creació, aquell estat febril en el que només ets tu i la teva obra, i com, manipulant la terrissa, la torna orgànica, fins arribar a ferir-nos els intestins.
Ningú es pot quedar indiferent davant els cranis, davant les toxanes voluptuoses (sí, Barceló converteix les toxanes en matèria tova, sinuosa, sensual), davant la textura dels quadres. 

És un art en el qual l'artista s'ha embrutat i s'ha involucrat, no s'ho ha mirat des de la barrera, hi ha posat tota la seva força.. 
I potser per això ens commou tant.


Barceló va directe als nostres intestins. Ens connecta amb el nostre pur centre i ens eleva més enllà de nosaltres. 
No sé per què, però potser hi té a veure la implicació total de l'artista en la seva obra. Sentir l'artista alenar.
No us la perdeu: per poc que pugueu, escapeu-vos a París i aneu-la a veure. Val molt, molt la pena.