Portem anys queixant-nos. Que si ara ens redueixen el sou, que si els preus dels pisos no baixen, que si no hi ha diners per a beques però si per a rescatar els bancs, que continuen amb sous mega-milionaris pels seus dirigents, i amb jubilacions anticipades per a gent de cinquanta-pocs anys. Constantment ens estan dient que segurament no tindrem pensió de jubilació digna. Que a sobre ens haurem de jubilar (amb sort) als 67.
Ara però, hi ha una vaga general i resulta que la gent no es mobilitza. Les excuses són vàries: que tanmateix no servirà de res, que els sindicats són uns venuts, que no s'havia de fer ara...
O simplement, que no ens ve bé renunciar al sou d'un dia.
Sabeu que amb la nova llei ens poden acomiadar estant de baixa? Sabeu que es limitarà el dret a vaga? Sabeu que el propietari d'una empresa pot marcar objectius econòmics inabastables, per tal de no complir-los i fer fora a gent amb només 21 dies d'indemnització per any treballat?
Jo al·lucino. Els nostres pares feien vaga i s'hi jugaven molt més que el sou d'un dia. I van lluitar perquè nosaltres tinguéssim uns drets laborals que ens deixem arrabassar mansament. Se'm cau la cara de vergonya, en pensar com estic deixant el món als meus fills.
Ni que sigui pels meus fills, per les seves futures feines, jo si que faré vaga. Encara que hauria estat molt millor fer-la abans, encara que penso que els sindicats han badat, encara que no se si serà útil.
Faré vaga, de part dels que no en poden fer. Perquè tenen por, perquè tenen un contracte precari, perquè realment no se'n poden estar del sou d'un dia.
Per acabar, us prego que mireu aquesta vinyeta.
Ens hi juguem molt. Dimecres vinent el país hauria d'estar aturat.
diumenge, 26 de setembre del 2010
Jo faré vaga
dilluns, 20 de setembre del 2010
El centre de menors i la parròquia
Sóc feligresa de la parròquia de Mare de Deu de Montserrat, al barri de Pla de'n Boet de Mataró.
La nostra parròquia ha estat sempre absolutament acollidora, oberta a les necessitats del barri, senzilla, humil... vaja, el que diria que han de ser totes les parròquies.
Ara hi ha la proposta de cedir uns locals parroquials per fer un centre assistencial per a nens de 4 a 14 anys. El Mas Sant Jordi, malauradament, es queda petit.
El que ve ara és de bojos. Uns quants (no gaires) veïns del barri s'han posat a fer una protesta feroç i malsana contra aquest centre. La desinformació i la mala bava han començat a fer pujar com l'escuma un mal rollo generalitzat. Alguns veïns no han volgut informar-se exactament del que passa i escampen que això serà un reformatori per delinqüents, han penjat pancartes ofensives, (MOLT ofensives) han interromput la missa, han insultat a la gent que entrava a l'església... Dos partits, un de dretes i un d'ultra-dreta els hanfet costat i han comparat aquest centre amb un macro-prostíbul (ah, la dreta amb els seus vells tics!)
No se per on començar. Una de les veïnes que més soroll ha fet té un pis en venda just al costat de la parròquia, i té por que li baixi de preu. Lo bo és que acusa al mossèn d'avarícia, quan precisament el mossèn no hi té cap interès econòmic, i ella si.
Hi ha coses molt fortes. En una de les manifestacions anti-centre portava la veu cantant gent que és usuaria enquistada de càrites, que fa més de trenta anys que va a la parròquia a demanar almoina i ara no vol que la parròquia aculli a nens (recordeu, infants de 4 a 14 anys)
En el carrer Sant Valentí, fa uns trenta anys, van fer uns pisos de protecció oficial. Quan els estaven construïnt molts veïns van fer enceses protestes contra aquests pisos, també amb pancartes. Ara, els que hi viuen estan penjant pancartes contra el centre, i jo al·lucino, com poden tenir tan poca memòria, com poden oblidar que no fa tant eren ells les víctimes del rebuig.
El mossen ens demana que no ens hi enfrontem. Repeteix, una i altra vegada, que el diàleg ho podrà solucionar tot, i jo admiro la seva serenor, davant la mala bava dels altres. No hi ha com tenir el Crist al costat.
Han passat coses molt fortes. El mossèn dient missa mentre a fora l'escridassaven. A ma mare l'han increpat ("vieja beata", li van dir) quan entrava a l'església. Com que el president de l'associació de veïns va intentar calmar els ànims, van organitzar una manifestació i van passar davant el negoci familiar per insultar-lo.
Però també n'han passat de bones:
Ahir a la concentració pacífica i silenciosa que vam fer, em vaig alegrar de veure veïns que no m'ho esperava, i que em van sorprendre molt agradablement.
El Miquel, el meu fill, va fer la promesa d'anar a jugar amb aquests nens, si els altres nens del barri no hi volen anar.
Una noia es va acostar al mossèn i li va dir que no és creient, però que el felicitava per la solidaritat. I jo pensava, per les seves obres el coneixereu. Que no ens hem d'arremangar, no hem de deixar de fer el bé, no hem de permetre que els crits eixordin l'evangeli.
Parem l'altra galta, si cal. No aconseguiran fer-nos por. Continuarem anant a missa, continuarem acollint, i continuarem fent que l'evangeli sigui present.
La nostra parròquia ha estat sempre absolutament acollidora, oberta a les necessitats del barri, senzilla, humil... vaja, el que diria que han de ser totes les parròquies.
Ara hi ha la proposta de cedir uns locals parroquials per fer un centre assistencial per a nens de 4 a 14 anys. El Mas Sant Jordi, malauradament, es queda petit.
El que ve ara és de bojos. Uns quants (no gaires) veïns del barri s'han posat a fer una protesta feroç i malsana contra aquest centre. La desinformació i la mala bava han començat a fer pujar com l'escuma un mal rollo generalitzat. Alguns veïns no han volgut informar-se exactament del que passa i escampen que això serà un reformatori per delinqüents, han penjat pancartes ofensives, (MOLT ofensives) han interromput la missa, han insultat a la gent que entrava a l'església... Dos partits, un de dretes i un d'ultra-dreta els hanfet costat i han comparat aquest centre amb un macro-prostíbul (ah, la dreta amb els seus vells tics!)
No se per on començar. Una de les veïnes que més soroll ha fet té un pis en venda just al costat de la parròquia, i té por que li baixi de preu. Lo bo és que acusa al mossèn d'avarícia, quan precisament el mossèn no hi té cap interès econòmic, i ella si.
Hi ha coses molt fortes. En una de les manifestacions anti-centre portava la veu cantant gent que és usuaria enquistada de càrites, que fa més de trenta anys que va a la parròquia a demanar almoina i ara no vol que la parròquia aculli a nens (recordeu, infants de 4 a 14 anys)
En el carrer Sant Valentí, fa uns trenta anys, van fer uns pisos de protecció oficial. Quan els estaven construïnt molts veïns van fer enceses protestes contra aquests pisos, també amb pancartes. Ara, els que hi viuen estan penjant pancartes contra el centre, i jo al·lucino, com poden tenir tan poca memòria, com poden oblidar que no fa tant eren ells les víctimes del rebuig.
El mossen ens demana que no ens hi enfrontem. Repeteix, una i altra vegada, que el diàleg ho podrà solucionar tot, i jo admiro la seva serenor, davant la mala bava dels altres. No hi ha com tenir el Crist al costat.
Han passat coses molt fortes. El mossèn dient missa mentre a fora l'escridassaven. A ma mare l'han increpat ("vieja beata", li van dir) quan entrava a l'església. Com que el president de l'associació de veïns va intentar calmar els ànims, van organitzar una manifestació i van passar davant el negoci familiar per insultar-lo.
Però també n'han passat de bones:
Ahir a la concentració pacífica i silenciosa que vam fer, em vaig alegrar de veure veïns que no m'ho esperava, i que em van sorprendre molt agradablement.
El Miquel, el meu fill, va fer la promesa d'anar a jugar amb aquests nens, si els altres nens del barri no hi volen anar.
Una noia es va acostar al mossèn i li va dir que no és creient, però que el felicitava per la solidaritat. I jo pensava, per les seves obres el coneixereu. Que no ens hem d'arremangar, no hem de deixar de fer el bé, no hem de permetre que els crits eixordin l'evangeli.
Parem l'altra galta, si cal. No aconseguiran fer-nos por. Continuarem anant a missa, continuarem acollint, i continuarem fent que l'evangeli sigui present.
diumenge, 19 de setembre del 2010
dilluns, 13 de setembre del 2010
USA Tour (4). El Grand Canyon.
El meu padrí, el pare del meu pare, sempre havia dit que li hauria agradat veure el Grand Canyon. Que li sabia greu morir-se sense haver-lo pogut visitar.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho, simplement sempre va dir com li hauria agradat. El concepte turisme és nou: fa dues generacions només es viatjava per necessitat.
Pensava en aixo quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el Grand Canyon. El lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.
Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i mirar els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, recollint pedres que deixaré sobre la tomba del meu padrí, extasiant-me amb el sol declinant sobre l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran quan jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho, simplement sempre va dir com li hauria agradat. El concepte turisme és nou: fa dues generacions només es viatjava per necessitat.
Pensava en aixo quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el Grand Canyon. El lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.
Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i mirar els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, recollint pedres que deixaré sobre la tomba del meu padrí, extasiant-me amb el sol declinant sobre l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran quan jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.
divendres, 10 de setembre del 2010
USA Tour (4). El Grand Canyon.
El meu padrí, el pare del meu pare, sempre havia dit que li hauria agradat veure el Grand Canyon. Que li sabia greu morir-se sense haver-lo pogut visitar.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho. Simplement sempre va dir com li hauria agradat.
Aquest estiu he anat al Grand Canyon. Pensava en el meu padrí quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.
Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
Penso molt en les dones, suposo que pel fet de ser dona. En la meva padrina dolça, que em va donar el seu nom, entre altres mil coses que mai acabaré d'agrair. M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i veure els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, mirant l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran mentre jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho. Simplement sempre va dir com li hauria agradat.
Aquest estiu he anat al Grand Canyon. Pensava en el meu padrí quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.
Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
Penso molt en les dones, suposo que pel fet de ser dona. En la meva padrina dolça, que em va donar el seu nom, entre altres mil coses que mai acabaré d'agrair. M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i veure els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, mirant l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran mentre jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.
dimarts, 7 de setembre del 2010
USA Tour (3) La moneda
En el Bryce Canyon, entaforada a una esquerda d'un banc, el Jordi va trobar una moneda.
És una moneda diferent, no és de curs legal, i té imprès en una banda els deu manaments i en una altra una sèrie de cites bíbliques.
Em va fer gràcia, i encara la guardo. Em va semblar una variant del book-croosing, aquesta moda de deixar "oblidat" un llibre perquè algú el trobi i el llegeixi.
Vaig estar tot el viatge amb la moneda a la butxaca dels pantalons, quan canviava de roba canviava també la moneda. M'agradava, això de posar la mà a la butxaca i trobar-la. Com un recordatori. I com que aquest viatge va tenir tants moments de silencis, doncs les carreteres eren molt llargues i a vegades tots els companys dormien mentre jo conduïa, vaig anar repassant-los i revisant la meva coherència.
Aquesta moneda duu una adreça d'internet needgod.com, absolutament brutal, amb un discurs simplista i carrincló, on per exemple es poden fer tests per saber si ets bon cristià (per cert, resulta que com que dic "Oh, Deu meu!" quan m'exclamo estic dient el nom de Deu en va, i per tant no aniré al cel)
Però si obviem això, m'agrada la idea de dur aquest recordatori a la butxaca. Un dia d'aquests escriuré sobre aquesta relació que tenen els americans amb la religió, però de mentre, em venia de gust escriure sobre aquest petit tros de metall.
Com que l'ordre no ha estat mai la meva principal virtut, algun dia perdré aquesta moneda, ho se. Espero que vagi a parar a algú que pugui llegir-la i entendre-la (està en anglès) i que li vagi bé. Qui sap.
Podria ser una bona idea. Anar escampant pregàries, bons desitjos, paperets amb idees de pau, perquè la gent ho vagi trobant. A vegades un petit gest canvia la història.
És una moneda diferent, no és de curs legal, i té imprès en una banda els deu manaments i en una altra una sèrie de cites bíbliques.
Em va fer gràcia, i encara la guardo. Em va semblar una variant del book-croosing, aquesta moda de deixar "oblidat" un llibre perquè algú el trobi i el llegeixi.
Vaig estar tot el viatge amb la moneda a la butxaca dels pantalons, quan canviava de roba canviava també la moneda. M'agradava, això de posar la mà a la butxaca i trobar-la. Com un recordatori. I com que aquest viatge va tenir tants moments de silencis, doncs les carreteres eren molt llargues i a vegades tots els companys dormien mentre jo conduïa, vaig anar repassant-los i revisant la meva coherència.
Aquesta moneda duu una adreça d'internet needgod.com, absolutament brutal, amb un discurs simplista i carrincló, on per exemple es poden fer tests per saber si ets bon cristià (per cert, resulta que com que dic "Oh, Deu meu!" quan m'exclamo estic dient el nom de Deu en va, i per tant no aniré al cel)
Però si obviem això, m'agrada la idea de dur aquest recordatori a la butxaca. Un dia d'aquests escriuré sobre aquesta relació que tenen els americans amb la religió, però de mentre, em venia de gust escriure sobre aquest petit tros de metall.
Com que l'ordre no ha estat mai la meva principal virtut, algun dia perdré aquesta moneda, ho se. Espero que vagi a parar a algú que pugui llegir-la i entendre-la (està en anglès) i que li vagi bé. Qui sap.
Podria ser una bona idea. Anar escampant pregàries, bons desitjos, paperets amb idees de pau, perquè la gent ho vagi trobant. A vegades un petit gest canvia la història.
dijous, 2 de setembre del 2010
Usa Tour 2010 (2)
Pot ser pel fet de viure a Mataró i tenir el cor a Mallorca, pel fet de tenir amics tan estimats als quals no puc veure tant com voldria, per aquest enyorament gairebé congènit que tinc, pel que sigui, però el cert és que sempre, ja de ben petita, he tengut molt present que no té res a veure la presència física amb estar de cor proper a algú.
Aquest estiu hem fet un viatge llarguíssim per acompanyar el Marcos en el seu casament. El Marcos és un amic de joventut que ha anat mar enllà a buscar el seu destí. Té una feina molt interessant i una vida molt de somni americà. Tots nosaltres, els amics als quals en certa manera ha deixat orfes, ens alegrem molt per ell, tot i que una part del nostre egoisme es deixa sentir quan ens lamentem de no veure'l tant com voldríem.
Però el cert és que no necessitem veure'ns quotidianament: quan ens retrobem, sembla com si res hagués passat, i tornéssim a tenir vint anys (de fet alguns ja els tenim dues vegades) i parlem i riem i ens posem al dia.
Un tiet de la meva àvia va estar a Filipines, durant la guerra, (d'això fa més de cent anys). I sempre havia dit que les dones més guapes del món eren les filipines. En Marcos s'ha enamorat d'una noia filipina, i s'han casat a Amèrica. M'ha fet gràcia aquesta síntesi del que va passar durant aquella guerra: Aquest casament ha semblat la unió de tres països que van estar enfrontats fa cent anys
El dia abans del seu casament, el Marcos em deia que una de les coses que més li agradaven d'Amèrica és que hi havia tots els colors possibles de pell. Que es casen blancs amb negres, o asiàtics amb indis, o gent amb races ja barrejades amb altra gent amb races barrejades també, donant tota la paleta de colors possible.
I és veritat, això, una de les coses que més m'agraden d'Amèrica és aquesta barreja. De tota manera, penso que val la pena fer dues puntualitzacions. Aquesta barreja no és total: a Utah, per exemple, només vam veure dues persones de raça negra.
I una altra cosa a dir és que si bé és cert que també hi ha gent poderosa no anglo-saxona, (i de fet el president del país és negre) la majoria de les feines més humils de serveis (cambrers, dones de la neteja o treballadors de les benzineres) són encara gent llatina, negra o asiàtica.
Però el somni americà és real: un munt de gent humil hi viatja amb l'esperança d'un canvi de vida, d'un èxit que, si bé és cert que no tots, ni de molt, aconsegueixen, també és cert que diuen que està a l'abast de tothom.
Això és el que diu la mentalitat americana, jo sincerament dubto que sigui ben bé així, però estic contenta que ells dos hagin aconseguit el seu somni americà.
Aquest estiu hem fet un viatge llarguíssim per acompanyar el Marcos en el seu casament. El Marcos és un amic de joventut que ha anat mar enllà a buscar el seu destí. Té una feina molt interessant i una vida molt de somni americà. Tots nosaltres, els amics als quals en certa manera ha deixat orfes, ens alegrem molt per ell, tot i que una part del nostre egoisme es deixa sentir quan ens lamentem de no veure'l tant com voldríem.
Però el cert és que no necessitem veure'ns quotidianament: quan ens retrobem, sembla com si res hagués passat, i tornéssim a tenir vint anys (de fet alguns ja els tenim dues vegades) i parlem i riem i ens posem al dia.
Un tiet de la meva àvia va estar a Filipines, durant la guerra, (d'això fa més de cent anys). I sempre havia dit que les dones més guapes del món eren les filipines. En Marcos s'ha enamorat d'una noia filipina, i s'han casat a Amèrica. M'ha fet gràcia aquesta síntesi del que va passar durant aquella guerra: Aquest casament ha semblat la unió de tres països que van estar enfrontats fa cent anys
El dia abans del seu casament, el Marcos em deia que una de les coses que més li agradaven d'Amèrica és que hi havia tots els colors possibles de pell. Que es casen blancs amb negres, o asiàtics amb indis, o gent amb races ja barrejades amb altra gent amb races barrejades també, donant tota la paleta de colors possible.
I és veritat, això, una de les coses que més m'agraden d'Amèrica és aquesta barreja. De tota manera, penso que val la pena fer dues puntualitzacions. Aquesta barreja no és total: a Utah, per exemple, només vam veure dues persones de raça negra.
I una altra cosa a dir és que si bé és cert que també hi ha gent poderosa no anglo-saxona, (i de fet el president del país és negre) la majoria de les feines més humils de serveis (cambrers, dones de la neteja o treballadors de les benzineres) són encara gent llatina, negra o asiàtica.
Però el somni americà és real: un munt de gent humil hi viatja amb l'esperança d'un canvi de vida, d'un èxit que, si bé és cert que no tots, ni de molt, aconsegueixen, també és cert que diuen que està a l'abast de tothom.
Això és el que diu la mentalitat americana, jo sincerament dubto que sigui ben bé així, però estic contenta que ells dos hagin aconseguit el seu somni americà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)