dimecres, 31 de desembre del 2008

La solidaritat i tv3

En un restaurant d'aquells històrics que tothom coneix de fa molt temps, arriba una família disposta a cel·lebrar l'aniversari d'un membre. Les taules estan massa juntes, i un nen, que té set anys, entra i surt. Després torna a passar. Un senyor que està a la taula de darrera, molest, li etziba un cop de colze, amb tota la ràbia de que és capaç.
S'arma un rifirafe. Els avis del nen, que ho han vist tot, li recriminen la seva actitud. Ha agredit el seu net. El senyor aquell es posa "gallito", i hi ha un moment de molta tensió.
Les coses després sembla que es calmen, i les famílies tornen a asseure's, esquena amb esquena.
Resulta que el nen que ha provocat això no és un nen mal educat. És un nen hiperactiu, que està diagnosticat i en tractament. Quan l'agressor s'aixeca de taula per marxar, la mare del nen té ganes d'anar a dir-li el que ha passat. De dir-li que ha agredit a un nen que pateix una malaltia.
És com si hagués donat una empenta a una cadira de rodes que estava al mig del pas, o com si se n'hagués burlat d'un nen calb per la quimioteràpia.
La cadira de rodes enmig del pas empipa, però la gent és conscient que és d'algú que té unes limitacions. Un nen hiperactiu empipa (i molt) però com que a simple vista sembla simplement un maleducat, hi ha molta menys paciència.
Els pares dels nens hiperactius pateixen moltes vegades la incomprensió del voltant. Moltes vegades es senten dir que "cal posar límits" o obvietats d'aquestes a altres pares que simplement tenen nens normals.
Els nens hiperactius no són normals. Tenen una malaltia mental.
És possible que aquell senyor hagi fet un donatiu a la marató de Tv3, que enguany parlava d'aquestes malalties. És possible que s'entendrís amb els testimonis que van televisar. Però clar, una cosa és ser solidari amb nens que surten a la tele, i l'altre haver de suportar-los al costat.
Aquell murri se'n va convençut que s'ha defensat. Quan el que ha fet és agredir a un nen malalt.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Un altre Nadal

A la festa de Nadal de la residència on està el Damià, (de qui us he parlat aquí i aquí) em trobo a la Montse, una companya de feina. La seva mare està ingressada de fa sis anys, amb un Alzheimer molt avançat, té 90 anys, no coneix a ningú, però físicament no està gaire acabada.
I parlem, la Montse i jo: un altre Nadal. Cada Nadal pensem que serà el darrer, però sempre ens tornem a trobar.
En aquesta festa estranya de nens petits grans i d'adults desencoratjats, hi ha pastetes i "ganchitos", però abans donem les farinetes als interns i després amb un regust de pena però esboçant el somriure, compartim una fanta en un got de plàstic blanc, i diem "bon any", i és molt dur, saber que desitgem no tornar a veure'ns el proper any, desitgem que els nostres malalts hagin descansat d'una vegada.
I mentre, al nostre costat, joves plens d'il·lusions emmalalteixen i moren, com va fer l'Arantxa, o s'estampen en un accident de moto absurd, o els falla el cor d'improvís.
I ells, els nostres malalts, continuen passant Nadals i més Nadals, i nosaltres ens estranyem de com podem estar desitjant que algú a qui estimem tant i tant no hi sigui l'any que ve.

dilluns, 22 de desembre del 2008

Estic indignada

Llegeixo a La Vanguardia de dijous passat, que segons Intermon Oxfam, només amb l'estafat per Madoff arribarien als objectius del Mil·leni.
Flipa. Continuo llegint: Els països rics han recollit en quatre mesos més de 4 bilions de dolars, i això és... 27 vegades el necessari per assegurar els objectius del mil·leni!.
O sigui, que és veritat, es pot fer, només cal tenir voluntat. Però els diners que no trobaven per els afamats, els han tret de sota les pedres perquè els rics no s'encostipin.
I ha passat, i no hi ha hagut cap revolució. Continuem pendents de les darreres compres de Nadal i de la loteria d'avui.
De quina manera hem contribuït a això? Votarem el mateix que hem votat? O se'ns tornarà a oblidar? Tenim la sensació que això "no va amb nosaltres", o que tanmateix a nosaltres no ens afecta?
És possible que no ens afecti?
I aquest senyor, el Madoff, dormirà tranquil? Algú li desitjarà "bon Nadal"?
Espero que almenys, es quedi sense amics. Que ningú el truqui, que ningú més li dirigeixi la paraula. Que ningú li somrigui mai més.

dijous, 18 de desembre del 2008

Màquina de Música

Em sembla que li demanaré als reis aquesta màquina.
No se si he estat prou bona noia, però per demanar que no quedi...



divendres, 12 de desembre del 2008

Mala Pata

"Tu tens tres setmanes de vacances per Nadal".
M'ho ha dit una persona que treballa en una oficina, de 8 a 3, de dilluns a divendres. Que no ha de fer entrevistes als pares, ni patir perquè alumnes empipats li ratllin el cotxe, ni redactar comentaris a les notes que siguin sincers i no fereixin la sensibilitat, que no té juntes d'avaluació mataronianes, que no ha de buscar constantment fer-se respectar per alumnes insolents. M'ho sento dir moltes vegades, que tinc moltes vacances i sempre els dono la raó. No tinc perquè justificar-me.
És veritat. Com també és veritat que ahir vaig estar corregint fins a altes hores de la nit, que els caps de setmana preparo mil classes i audicions, que aprofitaré el Nadal per acabar un dossier pels de Batxillerat, que m'emporto problemes a casa. Potser és que no en se prou, perquè estic a mitja jornada i tot i així sento que la feina se'm menja. Aquests dies tinc una angoixa i un estrès que no em deixa dormir.
No em dona la gana entrar en les batalles de si els profes tenim més vacances que els altres.
Però molts cops sospiro per una feina de 8 a 3.

dimecres, 10 de desembre del 2008

El perdó.

La M. m'havia ferit, m'havia fet molt mal. I jo, a la M. l'estimava molt, li havia fet molt costat en moments molt durs de la seva vida, (una separació matrimonial, entre d'altres).
I ella em va ferir, com només la gent que estimem és capaç de ferir-nos. I la seva mala acció va anar encara a pitjor. Quan semblava que no podia fer-me més mal, sortia una altra manera. Semblava que tot el que havíem passat juntes se l'hi hagués esborrat: en un moment donat, juntament amb altres persones vaig passar a ser una nosa per a la seva finalitat. I com a tal ens va tractar.
I jo vaig anar passant de la incredulitat al dolor, i del dolor altre cop a la incredulitat, i després a la ràbia.
Hi havia moments en que la meva ànima era com una compota de sentiments. Em preguntava com havia pogut caber tanta traïció. Alguns cops intentava mirar-la com a víctima, pensar que feia allò perquè no era en realitat conscient de la devastació que provocava, altres em mirava a mi com a una crèdula bonassa que permet ser trepitjada a la mínima de canvi.
Això que explico en quatre línies va durar gairebé un curs sencer. Va ser molt llarg. Molt, molt dolorós. Res m'ha fet tan mal com allò. Perquè m'obligava a plantejar-me si valia la pena tornar a confiar, no ja en ella, sinó en l'amistat en general. Afectava els meus fonaments.
Al cap de molts mesos, el meu cap va decidir que havia de perdonar. Perquè si, per supervivència pròpia, perquè el dolor que tenia acumulat generava encara més dolor, i jo havia de superar-lo i créixer per sobre d'ell, i això només ho aconseguiria perdonant.
A més, no em mereixia dir-me cristiana si no perdonava.
Vaig decidir perdonar. Com qui decideix aprimar-se cinc quilos, o aprendre anglès.
Com es perdona? No se pas com. Jo vaig començar a repetir-me, com un mantra, que perdonava.
Al principi va ser intentar dirigir-li, almenys, la mirada. Intentar que fos sense rancúnia.
Ella ja se n'havia adonat (o potser no) del mal immens que havia fet. Semblava que intentés suavitzar, i jo li ho vaig permetre. Molt poc a poc, d'una manera molt poruga, com els gossos apallissats que es deixen tornar a acariciar amb prevenció, vaig deixar que tornés a entrar a la meva vida, encara que sabia que algunes portes havien quedat tancades (o trencades) per sempre.
I al cap de més o menys un any i mig, podia dir que el meu cap havia perdonat.
El meu cap, però en absolut el meu cor. Però jo això no ho sabia.
L'havia perdonat, fins i tot li vaig fer un favor, i algun cop l'havia defensat davant altres companys que també n'havien estat víctimes. Però no l'havia perdonat, tot i que no ho sabia. Encara no.
Al cap de més o menys dos anys, un dia, aparcant el cotxe, alguna cosa es va deslligar de sobte a les meves vísceres, en algun punt inconcret entre les costelles i els malucs.
No se perquè va ser en aquell moment i no un mes abans o un mes després, de fet en aquell moment ni estava pensant en ella, no se perquè va ser aparcant el cotxe, i no se perquè ho vaig sentir allà, al tros blan de mi.
Però en un moment vaig perdonar. Sense que ella estigués davant, i sense que exteriorment res canviés, es va produir en mi el miracle del perdó, el do del perdó.
Vaig perdonar. Vaig sentir que tornava a estimar-la, malgrat tot.
I va ser quan vaig perdonar de debò.
I sabeu què? em va deslliurar molt més a mi que a ella.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Cita d'advent


"La gran paradoja del Cristianismo, que ha desconcertado, que desconcierta y desconcertará siempre la razón humana, es, precisamente, la de vencer a la fuerza con la debilidad, al poder con la mansedumbre, y a las leyes con el amor"
Guillermo Rovirosa