dimarts, 28 de gener del 2014

L'alumne

Tots els que donem classes de música en tenim algun, d'aquests. Alumnes amb molt potencial, però que no treballen gens. Alumnes que ens fan suar tinta. A classe s'ho passen molt bé, els agrada, tocar… però la vida és tan i tan interessant que això de treballar seriosament a casa… bufff!!! i a més –et diuen amb mig somriure– "ja surt"!
Fa molta ràbia, això. És molt més fàcil tenir un alumne que des d'un principi li costi: així s'acostuma a treballar, i, com en el conte de la tortuga i la llebre, a la llarga arriba més lluny. 
Però, ah! hi ha aquell alumne. Aquell que l'has vist des de petit, i ara és tot un bordegàs, potser fins i tot ja és més alt que tu, i veus, no com és, sinó com podria arribar a ser, i fas tot el possible per encomanar-li l'amor a la música, la seriositat, la fascinació pels grans. Li envies per mail audicions, li busques obres diferents, li fas arranjaments, alguns dies fas de colega, altres de poli dolent, dubtes de si has de ser més dura, o menys, si parlar o no amb els pares... extenuant. Tothom que s'ha dedicat a la música ha tingut alumnes d'aquests.
I te'l mires, i penses, si jo hagués tingut un professor com jo i unes qualitats com tu, com de lluny hauria arribat, i tu no ho aprofites, i quan te n'adonis serà massa tard.
I hi ha aquell dia que trobes LA obra. Allò que el commou. I finalment, dues setmanes abans de l'audició, feu l'assaig  amb el repertorista (que ha costat molt de lligar perquè "quin pal, em parteix la tarda", sense que se li acudeixi pensar que tu vas a treballar en un dia que no et toca i sense cobrar), i te'l mires, i el veus ja tan gran, ja tan a punt d'emprendre el vol, i et preguntes si conservarà al seu cor la teva feina, i penses que malgrat tot, ha valgut la pena tanta entrega, tant esforç, perquè el teu alumne, tot i que no toca com podria tocar, toca molt bé, i l'escoltes amb goig. 
I tens ganes de dir-li bandarra, que bé que toques, i que bé que podries tocar si volguessis!

diumenge, 19 de gener del 2014

Polka


No ets la meva gata. Ets la gata que viu amb mi. I aquesta és, suposo, la primera lliçó que vaig aprendre de tu: estimar sense posseir. Respectar el teu espai, el teu caràcter i la teva independència. 
Vas arribar a la meva vida ja fa divuit anys. Eres un cadell juganer, amb unes dents esmolades com agulles, una panxa inflada de bebè, unes passes vacil·lants, i una veu aguda que et feia miolar de manera esquerdada, tota còmica i tendra a l'hora. Hem passat moltes coses juntes, has patit cinc mudances i un robatori al pis (Què feies quan els lladres eren a casa? Els miraves indiferent des del teu sofà preferit o et vas amagar poruga? no ho sabré mai!) També has patit dos bebès: Em recordo donant el pit a un nen amb tu sobre la meva falda, roncant satisfeta, aprofitant la calidesa de l'infant i entreobrint els ulls amb una expressió de goig molt semblant a la que feia el meu fill.
Ara s'acosta el moment d'acomiadar-nos, i només de pensar-ho se'm fa un nus a la gola. Tu, almenys, no saps que has de morir, i dormites plàcida, deixant lliscar els dies suaus entre els coixins que prefereixes del sofà, que ja tenen la teva forma, la terrassa solellada dels matins, i el radiador calent al qual t'arrambes al vespre.
I és que ets, com tots els gats, una autèntica sibarita. Que troba sempre el lloc més càlid de la casa, que dorm llargues migdiades al sol, que s'amaga sota les fundes dels sofàs, que arrufa el nas si el menú no li agrada i es refrega melosa per les cames de la gent que troba interessant.
Ets capaç d'estar-te llargues estones posant-te guapa, després estar una hora sencera mirant fixament una paret, i al cap de res, agafar-te un atac d'histèria i córrer per tota la casa com si t'encalcés el dimoni.
Això ja s'acaba, estimada Polka. Ja has tengut, que jo sàpiga, quatre atacs epilèptics. Després, estàs més carinyosa, camines insegura i no et vols separar de mi.
Jo vaig preparant el meu cor pel que veig cada vegada més a prop. No sabré com dir-t'ho, tampoc sabré com agrair-te les estones en que m'has fet massatges, que m'has vingut a rebre a la porta quan arribo tard a la nit, que t'has assegut a sobre meu mentre escric o mentre toco el piano.
La lletra petita, o sigui, l'estat en el que ha quedat la banqueta del piano, o el sofà, no ho recordaré. Com tampoc les vegades en què has considerat que havia estat massa temps fora i m'has castigat, quan he tornat, amb al indiferència més punyent.
Ens haurem d'acomiadar, benvolguda amiga, i tu em miraràs amb els teus ulls blaus de mar, i t'acariciaré la closca, i fregaràs els bigotis amb la meva mà amb cara de gust infinit, i et diré adéu, i te n'aniràs allà on sigui que se'n van els animals quan moren.
De fet, penso que el paradís deu ser molt semblant al que ha estat la teva vida de gata.

dilluns, 13 de gener del 2014

Amor a qualsevol edat

Un dia vaig sentir dos alumnes d'ESO que parlaven:
–I aleshores es va enamorar –diu un.
I l'altre li contesta, tot indignat:
–Com vols que s'enamori? si té… lo menos quaranta anys!!!

Vaig estar un moment dubtant entre la indignació i la rialla. Pobres, els adolescents que es pensen que saben el que és l'amor. Quina gràcia, que ens vegin, als quarentons i quarentones, tan fora de lloc.
Passat el primer impacte, vaig tenir ganes de girar-me i dir-li què saps tu de l'amor. Què saps tu d'enamorar-te de soca-rel.
No li vaig dir, però, perquè sé del cert que no m'hauria entès. Segur que es pensa que sí, que ells sí que són capaços d'enamorar-se, però que nosaltres, els carcamals de més de quaranta, ja no en sabem, d'emocionar-nos, d'apassionar-nos, de fer bestieses i perdre la son i la gana.
Jo també m'ho pensava, que els grans no s'estremien. Que no s'enamoraven. I que a certes edats, ja no es feia l'amor.
He trobat per la xarxa la feina d'una fotògrafa holandesa, la Marrie Bott, molt interessant. Va preguntar-se com és que no hi ha fotos de gent gran despullada, o en actitud eròtica. Sembla que sigui un tabú: és curiós com erotitzem les nenes, i tenim els carrers plens de lolitas que fan com por i tot, i en canvi ens és tan desconeguda la sexualitat a edats avançades. No hauria de ser a l'inrevés?
Total, que a l'any 2000 va començar el projecte Gelifenden –Timeless Love,  en la qual parelles de gent gran normal i corrent es mostraven en la seva intimitat, reivindicant l'amor, l'erotisme, la sensualitat a qualsevol edat.

Ho he trobat preciós, i tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres. Us deixo una imatge, que m'ha semblat tendra i intensa. Podeu visitar la pàgina web aquí

dilluns, 6 de gener del 2014

Epifanies lamentables



EPIFANIES LAMENTABLES


Somnia, petit, somnia.
Bon somni et desitjo, jo...
Que, mentre no vingui el dia,
tot et semblarà que és bo:

cavalcada van passant,
mans blanques van beneint,
mans brunes van preparant,
mans negres van repartint...

Somnia, petit! Dormint,
no et ferirà la malícia;
no veuràs la nit sofrint
d’amagar tanta injustícia.

Serà demà, quan, llevat,
t’il·lumini el primer sol:
veuràs que els Reis han passat
solament per on Déu vol.

El teu jugar serà immens!
Tot un present de descuit:
els altres balcons tan plens,
i el teu balcó que és tan buit!

Mes tu ets mesell. Tant sofrir,
ja estàs fet a suposar
que alguns ulls són per a gaudir
i els teus només per a plorar.

Plorar tan sols! Mai rebel!
No siguis dels que es belluguen.
Has de saber que al gran cel
no hi van sols els nens que juguen,

els que no juguen, també...
Però, és que diuen lleis divines
que els uns joguina han de ser,
i els altres tenir joguines?

Melcior, Gaspar, Baltasar,
caravana de Gener:
quina ràbia fa mirar
els balcons del meu carrer!



6 de gener de 1940


L'any 2013 ha estat, entre d'altres, el centenari de Josep Punsola, poeta mataroní, i penso que potser, vivint jo a Mataró, li hauria hagut de fer més cas. 
Us deixo aquesta poesia punyent, d'un dia de reis que segur que fou ben trist. 
Durant el dia de reis sempre penso en els nens que no s'ho passen bé, perquè a mi em va passar, per raons que no tenen res a veure amb les que deixa entreveure el poema, i sé el que és estar rodejada d'alegria i sentir foscor a l'ànima. Ja us en vaig parlar fa molt de temps, ho podeu llegir aquí.

Doncs això, un escalf ben càlid pels infants que en aquests moments de crisi, tenen els balcons buits.
Però no només per ells. Una abraçada també a les famílies que han hagut d'encarar el primer Nadal amb alguna absència. A qui després de tants anys i amb un matrimoni acabat de trencar no podrà veure la cara il·luminada dels seus fills obrint els paquets. A qui està lluitant amb una malaltia i no sap del cert si tornarà a veure el dia de reis. A qui no pot passar aquesta diada amb qui estima, perquè està molt lluny.
Una abraçada, doncs.

dissabte, 4 de gener del 2014

De què va la novel·la?

Una de les preguntes més difícils de contestar és " De què va la teva novel·la"? Perquè és com quan et pregunten com és el teu fill. Tu li coneixes els tics, el caràcter, el cos, les manies, les idees… per on començo a explicar-ho?
A vegades estàs temptat de contestar, quant temps tens per què t'expliqui de què va la meva novel·la? Puc fer-te una contesta de cinc segons, de cinc minuts… Quina vols?
El passat dia 30 de Novembre, a la sessió de les lectures al Jardí, vaig intentar explicar de què va la meva novel·la, i just després vaig llegir un tros del primer capítol. Aquest vídeo és una explicació sobre " de què va" tot això que m'està robant la son fa tant temps.
Com sempre que veig un enregistrament meu, em trobo molt afectada i cursi, però es veu que és que sóc així…