Quina música serà?

Siji Ozawa, gran director d'orquestra japonès, té Alzheimer. Zubin Mehta li va fer aquest gest: el va convidar a dirigir una obra d'Strauss. Quanta tendresa, quanta complicitat. El mestre Ozawa encara conserva un punt de lucidesa, recorda quan entren els metalls, i mou la mà enjogassat. 
Quan la demència ens sotmet, deixem de banda les convencions i som el que som realment. M'agrada veure que el mestre Ozawa vivia la música amb goig. Que la seva darrera funció ha estat amb alegria, movent la batuta com si jugués.
M'ha recordat un dels moments més tendres dels que he viscut en els anys que fa que toco a l'orquestra dels pastorets de Mataró. Va venir a escoltar-nos el mestre Torra, ja molt ancià. Ell havia escrit molta de la música que estàvem tocant, i havia també dirigit l'orquestra durant molts anys. 
Quan es va acabar la funció, Genís Mayola, director en aquells moments de l'orquestra, el va convidar a dirigir. 
El mestre Torra somreia mig incrèdul. Era tan gran, pobret, que primer va aixecar una mà, va agafar ànims i després va aixecar l'altra. Els músics estàvem pendents d'ell, estava tan precari que feia la impressió que es desmuntaria si les trompetes tocaven massa fort. Quan va fer el levare  i l'orquestra va respirar amb ell, tenia una expressió de joia que mai oblidaré.
Com tindré sempre present la meva padrina Maria, que, malalta d'Alzheimer també, rendida al llit, sense recordar ni el nom dels seus fills, de nit, cantava desafiant la fosca amb cançons apreses d'infància.
Amb tanta música que he viscut, que he respirat, que he supurat per tot el meu ser, em pregunto quina melodia m'acompanyarà quan l'enteniment se m'emboiri i deixi les convencions i les manies, quan em desemboliqui de totes aquestes capes que m'he posat amb l'educació i la cultura i passi a ser una nena amb un cos gastat d'anys.

Coses que fem els escriptors

Em sembla que mai havia estat tant de temps sense publicar al blog. El cert és que estic absolutament segrestada per una novel·la que, si no acabo, acabarà amb mi. És una història que m'ha posseït absolutament, i que espero que trobeu tan fascinant com la trobo jo.
Però no us vull deixar penjats tant de temps, o sigui que, una mica per què m'entengueu, i ja que m'encanta fer llistes i m'encanta escriure…
Aquí teniu una llista: algunes de les coses que fem els escriptors.
– Esborrem.
Això és el que fem més, de llarg, és el que ocupa més temps de la nostra feina. I fa mal, sabeu, triar què esborres i què deixes. Perquè a vegades tens una trama, un personatge, una escena, que t'agraden... però que no afegeixen res. I que s'han de treure. Costa, però a la llarga és molt millor. 
–Ens tornem uns fanàtics de la redacció. 
Llegim titulars pensant de quina manera ho haurien hagut de redactar perquè s'entengués millor el text.  No sempre són titulars horribles com aquell de "Hombre mata a muerto", poden ser altres menys vistosos, com per exemple aquest  
Jo m'emociono quan veig que algú fa servir la coma vocativa! No corregeixo, però agraeixo que em corregeixin (si és de bon rotllo, eh?)
A vegades ens reprimim però d'altres no ho podem evitar, i avisem a algú de com pot redactar millor. Fa uns mesos vaig posar una denúncia i vaig acabar fent-li una classe de puntuació al policia. Quan vam acabar s'ho va mirar i va dir ah, clar, així s'entén millor.
(i uns romàntics de la llengua: jo, per exemple, enyoro, i molt, els diacrítics)
–Busquem paraules.
Sé que us pot semblar molt romàntic, però als de casa els cansa, quan busco una paraula que vulgui dir "just allò" (el soroll d'un llapis, o un petó que al principi és tendre i després apassionat, o el color del reflex de l'albada al mar, o....) 
Personalment, jo arribo a fer enquestes per whatsapp (gràcies als que contesteu!) i m'estic dies i dies buscant una paraula que vulgui dir el que jo vull. Just allò.
I sí, m'encanta. I sí, sé que la immensa majoria de lectors passaran de llarg i no se n'adonaran de com ha costat trobar-la. Això és bo, perquè si es nota la dificultat que he tingut a trobar-la, vol dir que es veu la meva mà. I es tracta de que quan el lector se submergeixi, se n'oblidi, que està llegint.
–Llegim
Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. I sovint alternem varies lectures a l'hora (una novel·la per plaer, una d'un amic, les galerades de l'altre, un assaig per a documentar-nos, etc)
Això sí, sempre ens sentim culpables de no llegir més.
A mi, l'únic que em dol d'estar tanta estona escrivint, és el temps que em lleva de llegir. 
–Polaritzem. 
I el que llegim, o ens agrada molt, o no ens agrada gens. No tenim punt mig. Això ja no m'agrada tant. A vegades llegeixo llibres que penso quina llàstima, aquesta novel·la fa vint anys m'hauria encantat i ara li veig les costures... 
–I quan trobem un llibre que ens agrada...
El recomanem a tothom, ens entusiasmem, el comprem vàries vegades, per a regalar. 
També he de confessar (i ho faig amb una mica de vergonya) que a vegades ens sentim gelosos. A mi em passa sovint, quan algú escriu molt bé, i penso vull escriure jo també així de bé. 
–Llegim amb un llapis a la ma.
Bé, jo sempre llegeixo amb llapis, a la recerca del que valgui la pena: frases, metàfores, fragments que assenyalem. 
Potser no tothom ho fa, o hi ha escriptors que fan servir una llibreteta i ho apunten allà. Jo també solc apuntar a una llibreta el que més m'agrada d'un llibre. Pot ser des del plantejament, a frases lluminoses triades o... el que sigui!
– Ens fan ràbia les injustícies
Quan ens apassiona un llibre, ens sap molt de greu que no tingui l'èxit que es mereix. Quan coneixem algú que escriu molt bé i no aconsegueix publicar, ens sap molt de greu, també. 
Aquí també hi ha una altra part... Alguns premis literaris fan pudor. I això sap greu (no continuo per aquí, que vull mantenir el bon rotllo)
–Observem el món d'una altra manera 
Mai descansem. A vegades mirem persones i anotem mentalment els seus gestos, una piga estranya, el to de la seva veu, perquè les farem servir per a algun personatge. Mirem dins les finestres de les cases, i ens imaginem històries. Ens preguntem com és, com viu, la persona que ens acabem de trobar. 
Ah! I un clàssic! Llegim alguna notícia rocambolesca al diari, i pensem "si això ho posés a una novel·la, em dirien que és inversemblant".
–Aprenem moltíssim
Les girafes són els únics mamífers que no emeten so per la gargamella. A principis del segle XX, un capellà havia de viure o amb una parenta propera, o amb una dona major de quaranta anys. No se sap per què, però hi ha més càncers al pit esquerre que al dret. A Mallorca, a finals del XIX, no hi havia ametllers. 
Jo he afaitat a navalla, he anat a una missa en llatí, he estat en una protesta estudiantil al 68, he matat un home, he enterrat una filla, he  patit una quimioteràpia, he escalat una muntanya, he bussejat, he vist sortides de sol enmig de l'atlàntic, he fet maquetes de final de projecte d'arquitectura, i he buscat quan va estar de moda el tabac mentolat…
He investigat coses tan diferents com quin tipus d'arma tenia la guerrilla argentina, com es curaven els refredats a Filipines el segle XIX, quins eren els cantants de pop que sonaven a la ràdio durant els 70, quina olor fan les cicatrius d'una amputació, com s'escrivia un atestat d'un incendi, què s'ha de fer per posar una paradeta de hippis… 
Els escriptors investiguem amb obsessió (per cert, com s'ho feien, abans de google?) Després fa molta ràbia no poder posar tot el que has descobert... però la vida és així!
–Som molt perfeccionistes
I molt insegurs, sovint. Llegim el que hem de publicar mil cops. No acabem de trobar bé el que estem escrivint (ja ho diuen, que un escriptor és algú a qui li costa més que als altres escriure). 
A més, ens fa pànic fer una falta d'ortografia d'aquelles beneites. De fet, jo recordo encara una dedicatòria que vaig fer, a sobre era a una altra escriptora, i tenia una falta d'ortografia, molt beneita, però que fa mal d'ulls. Em cau la cara de vergonya quan hi penso.
(aquest post l'he repassat unes cinquanta vegades. I segur que encara hi ha falles. És extenuant)
–Som, a més, fetitxistes
Del lloc on escrivim. De les eines que usem. D'allò que dúiem el dia que vam signar el primer contracte. De les arrecades que ens posem sempre a les presentacions.
També dels llibres. Tenim la casa envaïda de llibres. 
–Som agraïts. 
Quan algú ens fa saber que el que hem escrit, d'alguna manera o una altra, els ha arribat al cor, ens sentim tan immensament feliços, que donem totes les hores invertides per bones. 


Bé, i dins el punt aquell de que som perfeccionistes, ara hauria de dir que sóc conscient que no tothom que escriu té totes aquestes manies, però sí que us asseguro que moltes d'aquestes són comuns en els que escrivim.

Eros i Psique

Aquesta és una de les obres que treballem enguany amb els alumnes d'Història de l'art, és una de les obres que els entra a la selectivitat. L'autor és Antonio Cánova, del neoclassicisme. 

A mi sempre m'ha semblat una obra d'art preciosa. I sabeu, és allò de que, amb les obres que em commouen més, tendeixo a apassionar-me més en l'explicació. 

Explico, doncs,  als alumnes la història d'Eros i Psique, una mica resumida. 

Psique era una princesa bellissima i molt curiosa. És castigada (la història és llarga, la resumeixo) i tancada a un palau on un amant l'estima, només de nit i a les fosques. Ella s'enamora d'aquesta persona que amaga la faç però li diu paraules tan dolces. 

Mentre explico el mite, ja trobo dos o tres que bufen. Quina cursilada, diu una de les alumnes. 

–Bé, jo pensava que vosaltres entendrieu a Psique –la cara d'incredulitat canvia totalment quan continuo–, doncs a la vostra generació li passa sovint, de crear llaços afectius amb algú amb qui no hi ha una comunicació "normal". Eros va enamorar a Psique a les fosques, vosaltres potser us enamoreu d'algú amb qui xategeu, i expliqueu coses molt íntimes a gent a qui no veieu en persona –ells callen. Jo continuo–. No jutgeu a Psique. A la seva època, va fer alguna cosa que potser algú de vosaltres també us ha passat. 

És possible estimar a algú a qui no coneixes en persona? No goso pontificar, només dic que no hi ha res nou sota el sol, el que canvien són els suports, si molt m'apures. Psique i Eros es van enamorar, i no es veien. Potser d'aquí a tres-cents anys hi haurà alguna escultura de dos que s'estimen mirant el mòbil. 

Tornem a l'estàtua que els entra a la selectivitat. Si m'agrada l'estàtua de Cànova és, no tant pel que hi ha, sinó pel que no hi ha. Hi ha la promesa d'un petó... o potser el record d'un petó donat. M'estremeix, m'emociona, aquest espai buit que hi ha entre les dues cares. I m'emociona, d'una banda, pel gran exercici virtuós que suposo que és poder esculpir aquestes dues cares, sense que fent-ne una es trenqui l'altra. Però a més, m'emociona com l'artista diu tantes coses amb el buid. L'obra no tindria la meitat de gràcia si els dos s'estiguessin besant. Si ens emociona, és perquè ens mostra l'aire que crema entre dos que s'estimen. 
Bé, la història continua: Psique fa el possible per descobrir qui és aquest amant, doncs les seves germanes, geloses de la seva felicitat, li diuen que segur que segur que qui l'estima és un ésser horrible, doncs si no, no tindria per què amagar-se d'ella.
Degut a la seva curiositat, torna a ser castigada, aquest cop, amb un son profund del qual només la despertarà un petó d'amor veritable. Quan Eros arriba on és ella, la besa, i en aquest moment, ella desperta i reconeix el seu estimat.
Aquí hi ha una altra intevenció dels alumnes. Això és el conte de la bella dorment. 
Sí, i de la blancaneus, i de tants altres contes. 
Un dia em van plantejar a classe que la bella dorment era un conte masclista perquè ell "violava", la seva integritat i la besava sense consentiment, jo em vaig quedar molt a quadres, perquè mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera, i potser si filem tan prim, ens quedarem sense contes. 
O sigui que acabo la introducció del mite de Psique relacionant-ho amb altres contes en els quals algú desperta gràcies a un petó. 
És una metàfora –els dic–, del poder de l'amor. Algú reviu, algú ressucita, quan es pensava que ja mai tornaria ser qui havia estat, quan es pensava que tot era perdut, arriba l'amor i el salva. 
Acabo la classe mig satisfeta, pensant que és possible que algú hagi pensat, durant la classe, en què, en realitat, l'art ens parla de nosaltres mateixos. 

L'art.

Pregunto als alumnes de batxillerat què és art. Algun em diu que Messi en fa. Jo voldria ser capaç de meravellar-me’n, però només veig un milionari en calça curta donant coces a una pilota. Potser sóc tan insensible com qui veu un quadre de Miró i diu “això ho podria fer una criatura”.

Serà que l’art és subjectiu? Aquesta és la segona pregunta que els faig. És possible que el concepte art depengui de la nostra percepció? Què ho fa, que algú s’emocioni amb Bach i a d’altres els resulti indiferent? Podem arribar a una definició que no depengui de gustos o sensibilitats?

Continuo preguntant: L’art és bell? Sí, diuen.

Els projecto un quadre de Lita Cabellut: Un pallasso els mira, amb el maquillatge malmès. Té foc als ulls, i tot el cansament del món a la seva faç. 

–Això és bell?

–No –diu una alumna–, però em diu moltes coses.

–Quines?

–Que està cansat. Que està trist. Que fer riure sempre és extenuant.

Enceten el debat. Arriben a la conclusió que, molt sovint, l’alegria és una closca darrera la qual la nostra desesperança ens mossega l’ànima. Veig alguns ulls lluents, i m’emociona pensar que la conversa pot haver despert inquietuds.

Visc les classes d’història de l’art a batxillerat com si fes proselitisme: Vull despertar-los fam, voldria que sempre continuessin cercant, gaudint-ne.

Perquè que l’art és la manera més bella i efectiva que tenim de ser humans. 

M’explic: Segons tenc entès, el nostre cervell ha evolucionat per capes concèntriques. A la més interna hi ha les funcions bàsiques: ens fa sentir gana, ordena al cor que bategui i als pulmons que alenin. La segona capa és comú als mamífers, i és la que, entre altres coses, ens fa emocionar, controla la memòria i ens fa desitjar i sentir. 

La tercera capa… aquesta és només humana, i per tant, si només és nostra, serà la que ens defineix com humans.

Sabeu què hi tenim, aquí? És on elaborem teories més complexes, on entenem l’univers, on relliguem el passat, el present i el futur, i on tenim el sentit creatiu.

Així, el que ens fa humans, i no simis depilats, és la pulsió per entendre el cosmos, l’habilitat i la necessitat d’expressar-lo de manera creativa i simbòlica, anant més enllà del que és literal. Unint la nostra història, el present i l’esdevenidor.

L’art ens fa humans. 

I no importa que sigui bell, ni el que en paguem.

Quan davant d’una realitat necessitem entendre-la, interpretar-la, raonar-la, i l’expressem sublimant, emprant un llenguatge simbòlic, feim art.

–I per això –dic mirant als ulls a l’alumne culé–, Messi no fa art. Però quan de petit dibuixaves, amb traç gruixut i fosc, tota la ràbia que et feia haver perdut la pilota, sí que feies art.

Maria Escalas.

Article publicat al Diari de Mallorca, al suplement cultural Bellver.

De pastissos, llibres i Sant Jordi

Imagineu-vos que aneu a una pastisseria. El pastisser us recomana un pastís que té a l'aparador, surten molt, et diu, me'l treuen de les mans. I tu penses, mira, avui quedaré bé amb les visites, i compres aquell pastís que t'han recomanat, perquè, a més, fa molt bona pinta, al costat dels humils brioixos i croissants. 

I després resulta que arribeu a casa i el pastís no té gust de res. És insípid, no té textura, o té una prometedora crosta de sucre, però per dins està totalment buit. 

Vosaltres tornaríeu a anar a comprar a aquesta pastisseria? No demanaríeu comptes al pastisser que us ha venut una façana sense gust de gaire res?

Val, doncs per Sant Jordi una mica passa això. 
Els mitjans parlen, i molt, de llibres. Fa ràbia que només en parlin per l'abril (però aquest és un altre tema) I la diada de Sant Jordi, a les 9 del matí, anuncien quins llibres seran els més venuts, i sempre són els dels famosos que precisament treballen en aquests mitjans. Els amics es fan favors entre ells, i parlen dels llibres dels seus companys.
I hi ha un munt de gent que compra aquests llibres, perquè clar, si tothom en parla és que seran bons, o perquè el personatge en qüestió li cau bé, o almenys n'ha sentit a parlar abans.
I arribant a casa, resulta que el llibre no té gust de res. És insípid, no té textura, o té una prometedora coberta, però per dins està totalment buit.
I qui compra aquests llibres, el que acaba dient és "a mi no m'agrada llegir". No se'ls acudeix pensar que potser si compressin llibres d'escriptors, trobarien quelcom que els agradés. Potser si es fiessin dels llibreters, els bons, els que saben el seu ofici, els que estimen els llibres, trobarien aquell llibre que és per a ells.
Potser sóc ingènua, però és que a més, hi veig un altre problema: Promocionant llibres tan poc literaris, el que aconseguim, és que la gent deixi de llegir, no trobeu?

Potser us sembla una rebequeria d'escriptora, i no ho és pas: jo estic contentíssima amb la promoció que es va fer de la meva novel·la, les cinc edicions que ha tingut, i sobretot el retorn de lectors que els ha agradat, em fan immensament feliç (per exemple,  aquí podeu llegir una ressenya de la novel·la.). Però conec gent que ha publicat novel·les boníssimes que no han tingut el ressò que es mereixien, i em sap greu, pels escriptors, i sobretot, per la gent que s'ha perdut històries boníssimes.
És allò que vaig dir aquí mateix, sobre els cup-cakes. Sembla que donem importància a coses que no ho són, i perdem el sentit. Potser buscant vendre molts llibres, hi ha algú que s'oblida de fer que la gent estimi llegir. I m'atreveixo a dir que, al capdavall, aquesta serà, a la llarga, l´única manera de sobreviure.



Amb aquest post intento reprendre l'escriptura del blog, que he tingut absolutament penjat durant tot l'abril. He escrit molt, moltíssim... però no al blog. M'han passat moltíssimes coses, i necessito gestionar-les abans d'escriure-les, i a més, estic amb l'escriptura de la segona novel·la, i amb molts projectes vitals. Els que m'heu dit ei què passa, aquí em torneu a tenir. Gràcies per la paciència!

Els buits

Jo dibuixo fatal. I mireu que m'agraden, totes les arts plàstiques i les manualitats. Però no he estat agraciada amb aquest do (ja en tinc d'altres, no em queixo pas, però aquest do no m'ha estat concedit)
M'emociona com algú és capaç, no ja de retratar la realitat, (ja tenim les fotografies, per a això!) sinó expressar-la, deformar-la, fer-te sentir alguna cosa davant la imatge.
Fa un parell de setmanes varem anar a Llançà, al museu de l'aquarel·la,  us recomanaria anar-hi si no fos que ara tenen tancat. 
I em va donar per pensar que la vida és com una aquarel·la. M'explico. Quan pintes a l'oli, controles molt el color. Saps quin color sortirà, del que estàs pintant. A més,  tinc entès que, si t'equivoques, amb un altre color pots corregir-ho, pintant-hi a sobre. En tot cas, no depens del primer traç. Fas una provatura a llapis, i després pintes a l'oli, i si t'equivoques, pintes a sobre i pots corregir-ho. També amb l'acrílic funciona així. 
Ah, però l'aquarel·la... funciona diferent.
Són colors fets amb barreja d'aigua. Això vol dir que no es control·la ben bé el color. Ara un bon aquarel·lista em dirà que, si en saps, ets capaç de controlar-ho, però no penseu que això és com la vida mateixa? Que tu fas uns plans, però després la vida et porta potser per llocs que no tenies previst? I vas creixent i aprens més o menys a portar-ho raonablement bé. Saps controlar una mica més el color que vols, però sempre hi ha sorpreses.
No us passa, que a vegades els vostres somnis es dilueixen? Quelcom que havia de ser definitiu, total, i... bé, a la llarga està bé, però potser ha quedat amb un color diferent al que havíem planejat.
Mirant les aquarel·les vaig pensar-ho.
Una altra cosa en la que penso que l'aquarel·la s'assembla brutalment a la vida, és en la impossibilitat d'esborrar, o de corregir posant-hi més a sobre. 
I és que hi ha determinacions que ens marquen. Hi ha traços a la nostra vida que la canvien irremeiablement. I no es poden esborrar.
Però el que em va estremir va ser aquesta aquarel·la que us mostro ara:

No recordo el títol, l'autor és Josep Maria Martínez Lozano. 
Aquesta aquarel·la em va tenir clavada durant una bona estona. Perquè sabeu què?
Dibuixa a partir d'un buit. La paret blanca, el reflex de l'aigua... no estan pintats. Són buits, és el color del paper. I tot el quadre està construït a partir d'aquell buid. 
Quina bellesa. Quin domini. 
I quina acceptació. 
Perquè tots en tenim, de buits. Alguns més grossos, altres menys... però tots hem hagut d'aprendre a construir a partir del que ens manca.
I alguns són capaços de construir coses molt belles. Fixeu-vos que el pintor no ha amagat el buit. L'ha acceptat i, a partir d'ell, ha  construït el quadre.
Jo miro els meus buits. La manera en que els he intentat gestionar. No sé ben bé si me n'hauré sortit prou. Voldria ser com aquest pintor, que ha fet una imatge tan perfecta que no molesta el que no hi és, perquè el que hi és, està tan bellament dibuixat que no ens fa enyorar el que no és. Simplement tenim el forat, i ho acceptem, i fins i tot potser recolza el que és, com pot un no ser-hi reforçar el que és.

No em digueu que no és preciós.
Això és el que vull, per a la meva vida.

L'art de Miquel Barceló

M'agrada la pintura, m'agrada molt tot el que sigui art plàstic, el disseny. Sempre m'ha fascinat la gràcia que tenen alguns per suggerir imatges que jo, per més que m'hi esforço, no aconsegueixo de cap manera reproduir perquè, aquí entre nosaltres, servidora és incapaç de dibuixar una O amb un canuto.
I així, envejo d'una manera fonda els que saben dibuixar i pintar i m'ho miro com deu mirar un llangardaix el vol dels ocells: quelcom bell, eteri, inabastable, quelcom massa preciós i elegant perquè els meus intents maldestres ho profanin. 
Però amb l'obra de Miquel Barceló, (de qui ja us he parlat aquí)  em passa quelcom encara més fort, una mica semblant a quan escolto segons quin tipus de música.
Sento que el seu art, enlloc d'arribar-me "externament", seguint el camí de les orelles o ulls cap al meu cervell, es genera en el meu ventre i, des d'allà, surt a fora i fa vibrar els meus sentits de dintre cap enfora, o sigui, quan emergeix de mi. 
Com si el que fa no sigui altre cosa que el ressonar de quelcom que portava a dintre, i que ell desperta en mi.

Per què m'emociona tant l'art que fa Miquel Barceló?
Hi pensava, visitant l'esplèndida exposició "Sol i Sombra", al museu Picasso i a la biblioteca nacional de França, a París.
I si bé quan escrius el que has de fer sempre és "desapareixer" (és horrible llegir quelcom i notar la feina que ha fet l'escriptor) pensava que potser el que m'emociona tant i tant de l'obra de Barceló, és que el veig, que apareix ell, que es veuen les empremtes dels seus dits, la força amb la que ha manipulat el material, gairebé se senten els alens de l'esforç que fa en crear, i li notem els calls a les mans.

Veient les ceràmiques, gairebé sentia l'olor de suor, la pols a les parpelles, les galtes enceses, la frenètica dansa de la creació, aquell estat febril en el que només ets tu i la teva obra, i com, manipulant la terrissa, la torna orgànica, fins arribar a ferir-nos els intestins.
Ningú es pot quedar indiferent davant els cranis, davant les toxanes voluptuoses (sí, Barceló converteix les toxanes en matèria tova, sinuosa, sensual), davant la textura dels quadres. 

És un art en el qual l'artista s'ha embrutat i s'ha involucrat, no s'ho ha mirat des de la barrera, hi ha posat tota la seva força.. 
I potser per això ens commou tant.

Barceló va directe als nostres intestins. Ens connecta amb el nostre pur centre i ens eleva més enllà de nosaltres. 
No sé per què, però potser hi té a veure la implicació total de l'artista en la seva obra. Sentir l'artista alenar.
No us la perdeu: per poc que pugueu, escapeu-vos a París i aneu-la a veure. Val molt, molt la pena.

Aguantant el fil musical

Quan vaig llegir 1984 vaig quedar parada de com retratava la societat en la que vivim. Una de les coses que més em va impactar és una escena en la qual el protagonista sent una dona cantar una cançó d'amor i diu que totes les músiques que s'escolten a la ràdio són així: sentimentaloides,  apassionades i definitives, amb lletres molt ensucrades i ritmes fàcils, perquè la gent s'emocioni amb aquesta música i no pensi gaire.
Avui he estat en un lloc on hi havia un fil musical i no me'n podia escapar, i he pensat que estava ben bé en aquest tipus de música… en total han estat quaranta interminables minuts de superficialitat arrabatadora, sin ti no soy nada, te quiero mi amor, mis labios por tu cuerpo, siempre te querré, el día que te conocí salió el sol, tus besos embriagadores…
brrrrr!
Qui es pot empassar això? Com és possible que la gent escolti aquest repertori de frases ensucrades i llocs comuns?
(i de la qualitat musical, també en podríem parlar, eh? perquè és absolutament penosa)
No ho entenc.
O potser és que ho entenc massa.
Potser el que passa és que interessa que la gent s'atontolini amb aquests amors forevertequieromiamol i no vagi a fons.
El pitjor, però, és que intenten fer creure que l'art és "un rollo", que la bona música és un avorriment per a èlits que van al Liceu amb abrics de pell, i a les sèries infantils els nens que llegeixen són grassos, lletjos i poc populars, no fos cas que llegir fos "guai".
Quan en realitat, l'únic que ens farà lliures, al capdavall, és l'art de veritat. L'art amb majúscules.
Però l'art és perillós: ens fa pensar, ens eleva, ens fa anar més enllà.  I podria passar que penséssim. I que actuéssim.
I això és perillós.
Per tant, a la ràdio, no patiu, que ens continuaran posant te quiero mi amor no me dejes solo, i així no serem perillosos.
Això si,  aquesta música insubstancial, aquests sentiments epidèrmics ens donen una superficialitat de cap manera ens pot fer feliços.

Resurrecció

El va dibuixar el Mateu, que té cinc anys acabats de fer, durant la vetlla pasqual. Vam dur papers i llapis perquè els nens s'entretenguessin dibuixant.
I de sobte en Mateu em va aparèixer amb aquest dibuix i em va dir: "Mira, mama, Jesús ressuscitant"
Doncs això, que bona Pasqua a tothom.

El pictomeme

La Lu m'envia un meme. Amb quin quadre m'identifico?
El primer que se'm va acudir va ser aquest, i no dic cap broma. Ara us explico les raons.
Quan acabava de tenir els meus fills jo estava més o menys com aquestes senyores. La
veritat és que en aquells moments em sentia fatal, tot i que un amic que algun dia em deixa missatges (sir 6,14, encara hi ets?) em va dir que m'havia vist molt maca.
Jo em preguntava si algun dia tornaria a sentir-me atractiva. Les hores de son i el cansament extrem que portava no ajudaven gens a portar una dieta equilibrada i a tornar al meu pes habitual.
I m'agraden aquestes senyores perquè elles no estan deprimides pel seu cos, perquè s'agraden tal i com són i no perden l'humor amb cremes anti-celulítiques i fulles d'enciam. I sabeu què? ara que les miro amb perspectiva, penso que no estan tan grasses com això.

Però el que més em fa identificar amb elles no és el meu cos, que ara ja no és tan arrodonit, sinó aquesta actitud.
Crec que aquestes dones són felices. Que són amigues i que s'ho passen molt bé juntes, i que riuen, i ballen, i no tenen manies.
I no se si sóc ben bé com elles, perquè jo si que tinc manies, però se que m'agradaria no tenir-les. Potser per això el poso.
Penso que a la que m'assemblo més és a la del mig. És la que abraça a les dues altres. Sembla que vulgui que es facin amigues.
I m'assemblo a ella perquè m'agrada molt que els meus amics es coneguin entre ells. M'agrada incloure gent, que vingui gent nova. I faig participar els meus amics de les alegries dels altres amics.
M'agrada també que vagin despullades, però molt ben pentinades. Que mantinguin la coqueteria. I el pom de roses, que m'imagino oloroses.
Em semblen tres dones molt sensuals, de fet mai m'ha semblat sensual la gent molt prima (em sembla molt més atractiva la Catherine Zeta-Jones que la Kate Moss) Potser perquè el sexe i el menjar van molt units, i qui és capaç d'estar-se'n d'un també se'n deu poder estar de l'altre. No se. Però si hagués d'escollir-ne una com amiga, ho tindria claríssim. Segur que m'ho passaria molt millor amb la Z-Jones.
Quan veig aquest quadre gairebé les sento riure. I recordo tantes vegades que he rigut tan amb amigues, a sa platja de Sa Ràpita, anant de rebaixes, parlant d'homes, muntant mobles d'Ikea, anant a trobades de Taizé, fent bolos a la quinta forca, compartint passejades interminables, arreglant el món en un parell d'hores...
Apa, doncs aquest és el meu quadre, si més no el d'aquests dies. Han quedat finalistes quadres de Klimt,siguin escoltant Beethoven

O sigui fent petons

i també Magdalena pregant de George de la Tour























i fins i tot un quadre on no hi ha cap protagonista dona, de Degas, l'orquestra de l'Òpera:




Passo el meme a la Zoila , al Perlegrino i el Marcos. Els dos darrers són especialistes del tema artístic, o sigui que n'espero molt.

Barceló, des de la fe

Antigament les escenes que es representaven als temples religiosos servien per educar a un poble analfabet. Era una mena de catequesi visual. Per això les esglésies estan tan plenes de símbols, per donar en les imatges el màxim d'informació possible.
Pensava en això veient la capella del Santíssim de la Seu de Miquel Barceló.
M'ha dit molt, moltíssim, m'ha interpel·lat, m'ha commogut. Aquest Crist incorpori, ressuscitat, victoriós sobre la mort (les cal·laveres atònites), aquests peixos bocabadats davant els hams, la xíndria sucosa, les peles de taronja, el vi, la viscositat marina (com es pot tenir argila viscosa un cop eixuta? encara me'n faig creus!)
M'he assegut en un banc, respirant poc a poc i assaborint, perquè aquesta obra no es veu ni es mira, s'assaboreix. És curiós com sent tan espiritual pot ser a l'hora tan terrenal, o potser és aquesta la raó per la qual és tan espiritual: perquè hi surt una col, un pop, totes les criatures, i estàs tan de peus a terra (i enfonsada al mar) com tocant al cel. És com un moment integral: estàs submergida en la creació, amarada de l'immens do de Deu, absolutament agraïda, xopa del seu amor. Tot el misteri de la fe en la foscor del mar, en la lluminositat de les fruites, en els peixos vibrants que fan camins pel mar.


Mentre estava asseguda un guia explicava a un grup de turistes, en un anglès tan macarrònic que l'entenia perfectament, el significat de l'espai. I em va sobtar que els expliqués el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Donava per fet que molts d'ells no ho sabien.
Anem en aquesta direcció, poc a poc la cultura religiosa de segles s'està dissolent en la mediocritat de la cultura actual, en la gran superficialitat de les masses, en el consumisme buit, i ara si a molts joves els dius "Ave Maria" els sona més a Bisbal que a la verge.
O sigui que poc a poc, tornarem a la funció primigènia. L'art als temples servirà per explicar als nous analfabets que una vegada Jesús va multiplicar els pans i els peixos, i que ens promet una aigua viva que no ens tornarà a deixar assedegats, i que va triomfar sobre la mort i que tota la creació és un do de Deu.
Em vaig quedar sense paraules. I em pregunto si algú arribarà a la fe des de l'art, així com molts han arribat a l'art des de la fe.
És curiós, per cert, que Barceló es declari no creient. No entenc com un no creient ha pogut fer una obra tan intensament espiritual. No se, és com un ateu doctorat en teologia (n'hi ha?) Es pot parlar de Deu, es pot explicar tan intensament Deu sense sentir ni el suau pessigolleig del seu amor?