dimecres, 31 d’octubre del 2007

la neutralitat (II)/el halloween

la neutralitat (II)
Fa temps vaig escriure un post sobre neutralitat.
Ara he rebut una cita que diu ben bé el que volia dir en aquella època i no sabia com fer-ho:
"En el conflicte entre el poderós i el desposseït, no intervenir-hi no significa ser neutral, sinó posar-se al costat del poderós"
(Paulo Freire)

El Halloween
A veure, hi ha algú que s'apunti a fer un col·lectiu d'apòstates del Halloween?
Fa setmanes els meus alumnes d'ètica expressaven la por que els immigrants ens fessin perdre la identitat cultural. Avui estaven tots emocionats amb el Halloween.
Clar, una cosa són els costums magribins i l'altra els dels ianquis, on vas a parar!

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Els deu manaments de la serenitat



1- Només avui miraré de viure exclusivament aquest dia, sense resoldre el problema de la meva vida, tot de cop.
2- Només avui posaré tota l'atenció en el meu aspecte cortès pel que fa al meu capteniment, no criticaré ningú i no voldré millorar o disciplinar ningú, només a mi mateix.
3- Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó també en aquest.
4- Només avui m'adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s'adaptin a tots els meus desigs.
5- Només avui dedicaré deu minuts del meu temps a una bona lectura, recordant que, així
com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així també la bona lectura és necessària per a la vida de l'ànima.
6- Només avui faré una acció bona, i no ho diré a ningú.
7- Només avui faré una cosa que no m'agradi fer, i si em sentia ofès en els meus sentiments, miraré que ningú no se n'adoni.
8- Només avui em faré un programa detallat; potser no el compliré tot, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.
9- Només avui creuré fermament (encara que les circumstàncies em demostrin el contrari) que la bona providència de Déu s'ocupa de mi com si al món no hi hagués ningú més.
10- Només avui no tindré por, sobretot no tindré por de fruir d'allò que és més bonic i de creure en la bondat.

Puc fer el bé durant 12 hores... M'esparveraria pensar que havia de fer-ho durant tota la meva vida.

Joan XXIII, el Papa bo.

dimecres, 17 d’octubre del 2007

la il·lusió de dedicar-se a la música

Estic a l'escola de música endreçant papers. Arriba una noia i em saluda. La conec vagament, vaig anar a la seva classe fer-los una audició sobre l'oboè fa unes setmanes.
S'asseu al meu costat. I em comença a parlar.
Diu que la música és la seva vida, que es vol dedicar a això, que els seus pares ho van trobar massa car i que fins ara, amb 20 anys, no s'ha pogut matricular. Però que ha deixat els estudis perquè té molt clar que es vol dedicar a la música. Que si no s'hi dedica no serà feliç.
Ella vol de mi un consell. Però tots els consells que li pugui donar seran massa dolorosos. A més, qui sóc jo per dir-li que és massa gran, que aixeques una rajola i surten quatre pianistes... a mi també em van dir que era massa gran, i això que a la seva edat ja estava a 7è de piano. Ella tot just fa primer.
Ella vol, doncs, un consell, però no li puc pas donar, perquè hi ha coses que han de caure pel seu propi pes. No serveix de res la meva experiència. Ho ha de passar ella.
I penso que està bé que ho intenti, que no es quedi amb la nafra de haver-s'ho deixat perdre. Aquest camí penso que val la pena de recórrer, encara que després decideixi canviar de ruta.
Només li dic una cosa: els instruments són això: instruments, eines per arribar a la música. Que potser amb un altre instrument que toqui menys gent li serà menys difícil arribar a dedicar-s'hi.
Em quedo al tinter una cosa, que em sap greu no haver-li dit. Jo sóc feliç, molt. I seria capaç de ser-ho sense la música. No hi ha res indispensable per ser feliç. Res pot tenir el poder de negar-nos la felicitat. Ni la impossibilitat de viure de la música. Que ja és dir!

divendres, 12 d’octubre del 2007

No hi ha color!!!

De camí cap a escola, en Miquel i jo solem tenir xerrades molt sucoses.
L'altre dia em preguntava si la Aisatou té un altre Déu.
No- li responc jo- Tenim un sol Déu, però per estimar Déu ella prefereix ser amiga de Mahoma i nosaltres preferim ser amics de Jesús.
I és el mateix Déu?- Pregunta ell arrufant una mica el nas
Si, hi encara hi ha una gent, els jueus, que per estimar a Déu són amics de Moisès
Moisès???- Aquí en Miquel obre els ulls com plats- El que va clavar un pal a terra i va fer un tsunami???
Sí - li responc.
Ostres! Aquest és el més guai!!!!

Realment, entre ser clavat a una creu o provocar un tsunami amb un bastó... la veritat, no hi ha color!

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Instint o compassió?

Aquest vídeo de national Geografic penjat al youtube mereix un comentari:
Un leopard femella caça un babuí també femella. Resulta que la víctima estava prenyada i pareix quan el leopard la mata. Aleshores el leopard s'oblida de la seva presa, i comença a tenir cura del bebè, l'acarona, l'abriga, el llepa...
En el foro on vaig trobar això hi ha una encesa disputa sobre si el que passa aquí és una mostra d'instint salvatge o de compassió animal.
A mi m'agrada pensar que som bons per naturalesa, que la compassió no és cap complicat mecanisme cultural sinó un impuls innat. Vosaltres què penseu?

dimecres, 3 d’octubre del 2007

Acompanyar en el dolor


Aquest estiu, una de les persones que més estimo ha patit una pèrdua molt gran. Des d'aquell dia de Juliol en que ho vam saber, he estat intentant fer-li costat. Moltes vegades sento la gran pobresa de paraula: no saps què dir-li, és tan i tan i tan fort, que no pots més que callar, estar en silenci al seu costat i desitjar poder fer el temps endarrere, abans que passés tot.
I és terrible, perquè me n'adono que en el patiment, estem moltes vegades sols. Així com l'alegria és terriblement contagiosa, i quan la compartim encara en tenim més, amb la pena immensa, per més que la compartim no aconseguim alleugerir-la. Ni una mica.
És molt dur. Estar al seu costat, i saber que hi ha com un mur infranquejable: el seu dolor, que no minva amb la meva estimació més profunda. I estant al seu costat, plorant juntes alguna vegada, no aconsegueixo deslliurar el nus. Només aconsegueixo, potser, que en alguns moments no es senti tan sola. Però aquesta desaparició ha estat com una amputació traumàtica, i sento que pretendre que no s'ho passi tan malament és com si a algú que li han amputat un braç li dones les coses. Notarà l'absència del braç, el buit que ha deixat.
No puc fer res. Només estar al seu costat. Moltes vegades en silenci, perquè davant d'algunes coses et quedes sense paraules.
Intento encomanar esperança. Perquè ser feliços malgrat la mort no és trair els que se n'han anat, sinó honrar-lis la memòria.
Però el dol s'ha de passar. I ni la més forta abraçada aconsegueix estalviar-li el dolor.
A tots els que pateixen dedico aquests dies les meves pregàries més ardents.