dimarts, 21 de febrer del 2017

Les mosques de Queixans


Les mosques de Queixans, ves per on, m'han fet pensar molt. 
Quin lloc més bonic, eh? A la Cerdanya, veient les muntanyes nevades des de la finestra de la cuina, sentint el silenci de la nit, amb tot el cel esquitxat d'estrelles, el fred vivificant, l'aire tan clar, l'escalfor de la llar de foc. Estàvem a un apartament que ens deixaven (gràcies Conxa, gràcies Montse!) Mentre la família anava a esquiar, jo aprofitava per escriure en silenci…ha estat una autèntica delícia.
Bé, en silenci total, no: algunes mosques havien entrat a la casa, atretes per l'escalfor, suposo. I maldaven per sortir, repassant el vidre, suposo que sense entendre com és que no podien travessar-lo, i el seu brunzit m'acompanyava en l'escriptura. M'agradava, em feien una mena de companyia, però a l'hora de tancar-ho tot per tornar a casa, vaig pensar, ai pobretes, ara tancaré els porticons, es quedaran a les fosques i moriran (sí, jo sóc d'aquestes que m'entendreixo amb gairebé qualsevol animal... només abomino els que fan creck quan els trepitges)
Total, que vaig intentar fer-les sortir... ah! però no hi havia manera! No volien sortir!
Bé, sí que volien... però en quan s'acostaven al caire de la finestra i notaven l'aire més fresc, es feien enrere i tornaven a l'escalfor del vidre que no es pot traspassar. 
I jo pensava beneites, que no ho veieu, que aquí morireu? Que aquí on s'està més calentó és molt còmode, però no té sortida?
En vaig alliberar dues o tres, però moltes altres es van quedar allà, atrapades en la comoditat. Suposo que quan algú torni a entrar a la casa se les trobarà potes amunt.
Tornant en cotxe, ens vam trobar caravana i vaig tenir temps de pensar molt, i entre altres coses, vaig preguntar-me quantes vegades a la nostra vida ens quedem paralitzats perquè sortint de la zona còmoda fa molt de fred. No ens veiem amb cor d'allunyar-nos d'aquesta escalfor, no ens adonem que ens està matant. 
Conec un munt de gent (i potser jo mateixa també ho sóc) que prefereix una mala situació còmoda que un alliberament que, al principi, fa molt fred, però després et salva la vida. 
Doncs això.

dissabte, 11 de febrer del 2017

Pizzes i bledes

No entenc  els mecanismes del desig. Suposo que per aquí corren molts psicòlegs, psiquiatres o cunyats que hi entenen molt, de per quina química el cervell ens fa la guitza, a vegades, fent-nos somniar en tot el que no tenim, o en les coses a les quals hem de renunciar per aconseguir algun objectiu que, ves per on, a vegades sembla tan lluny.
Que difícil de manejar, el desig. Ei, i no parlo del desig sexual, que també, sinó de molts altres desitjos. Que genial que seria, per exemple, quan fem dieta, ser capaç de menjar amb alegria aquestes bledes tan temptadores (uhmmmm) enlloc de sospirar per aquesta pizza tan poc sana (ecs!)
Sí, ja sé que el cap ens pot ajudar a controlar, de fet ho fa la majoria de vegades (servidora està a punt de sopar avui unes bledes de-li-cio-ses, mentre els meus fills menjaran la pizza de rigor. De fet aquest post se m'ha acudit pensant en això) També sé que el desig mou el món, és la pastanaga que ens fa avançar, ho tinc molt clar.
I, al capdavall, el meu desig de pizza és inferior al de sentir-me millor amb el meu cos. Per tant, faré bondat, però no podré evitar mirar la pizza i bavejar. I segurament l'ensumaré amb delit.
És normal, suposo, que el plat del del costat ens sembli més apetitós. També deu ser-ho, que somniem pizzes quan portem massa dies menjant bledes.
Perdoneu l'empanada mental. Tinc una mena de malaltia: tothom m'explica coses, molt profundes o molt trivials, i després el meu cervellet ho va relacionant i el·labora teories de pa sucat amb oli, en les qual parlo de pizzes i bledes, quan vull entendre les opcions vitals de cadascú, i les meves pròpies.
Tot i la teoria, i mirant al meu voltant, des dels meus conflictes amb la dieta o els conflictes dels altres amb altres desitjos, que bo seria que fóssim capaços d'escollir a qui/què desitgem i no deixar cap escletxa per la qual la nostra vida s'esquerdi, doncs no hi ha cosa pitjor que desitjar una vida diferent a la que vius.

I ho dic pensant en els dos escenaris: gent que sucumbeix als seus desitjos i s'allunya del projecte de vida que tenia previst: matrimonis trencats per una falta de desig  d'un o dels dos membres de la parella, en coneixem a grapats.
L'altre escenari, però, és potser més devastador: persones enterrades en un llarg matrimoni en el qual el desig és quelcom residual, gent que dorm anys i panys amb algú que no el fa estremir.
La veritat, no sé què és pitjor. Vosaltres què opineu?
(Vaig a menjar bledes... espero les vostres respostes)

diumenge, 5 de febrer del 2017

El dia que la mort es va enamorar



Això és el que vull. Atrevir-me a mirar-la cara a cara. Ser conscient que m'acompanya sempre. Saber abraçar-la serenament, quan arribi el moment.