(Intento fer una entrada frívola. Potser els temps també necessiten una mica de somriures)
Hi ha un munt de coses que canviaria del meu cos. L'altre dia ho vaig estar pensant. Vaig posar una entrada al facebook, però ara penso que dóna per a molt més, o sigui que aquí us ho deixo:
1. M'agradaria poder passar-me l'esquena davant: per poder-me-la gratar sense necessitat de demanar a la gent una mica més amunt, una mica més avall... No seria fantàstic? La girem endavant, ens la rasquem arreu, i quan acabem, ens la tornem a posar al darrera...
2. Un tercer braç a rosca. Ja fa temps que no el necessito, però que bé que m'hauria anat: quan eren petits els meus dos fills eren... diem-ne que intensos, i els havia de dur sempre agafats de la mà. Sabeu el kamasutra cutre que era haver d'agafar les claus de casa, dur la bossa de la compra o entrar al cotxe? Feia absolutes filigranes! Que bé que m'hauria anat, tenir un braç extra, que em sortís, no sé, a mitja panxa, per dur la bossa, per aguantar un nen quan lligava l'altre a la cadireta del cotxe, etc.
3. I parlant de rosca. Totes les noies que corren estaran d'acord amb mi en aquest punt: poder desenroscar-nos els pits i deixar-los a casa per poder anar a córrer tranquil·lament. Aquest punt m'ha costat d'escriure, perquè tinc amigues que malauradament els han hagut de treure un pit, i no volia ferir-les. Però bé, ja enteneu que estic parlant en broma, oi?
4. Un coll elàstic. Ah!, no em digueu que no seria fantàstic, a l'hora d'anar al cinema, a teatre o a missa, poder allargar una mica més el coll, per poder veure tranquil·lament què està passant. Seria curiós, tot de colls, cada vegada més estirats, a mesura que anem més endarrere...
5. Pupil·les de gat. Com m'agradaria tenir una mirada felina. No només per la bellesa, que també, sinó per la possibilitat d'obrir prou la pupila per poder adaptar-me a entorns sense llum.
De tota manera, estic pensant que potser els meus fills han evolucionat genèticament i ja les tenen. Així s'explicaria la seva mania de llegir a les fosques.
6. Continuant amb els ulls, alguna vegada m'hauria agradat tenir la capacitat de fulminar amb la mirada a algú. Però bé, es tracta de fer una entrada de bon rollo, oi?
7. Darrera de la vista: ulls a l'esquena. Molt útils per a gent del ram del guix. Tot i que no sé com ens ho faríem amb el cabell.
8. A vegades he desitjat ales, per poder anar amunt i avall (he, he, he...) més fàcilment. Però després penso que això em faria més estressada. Seria capaç d'usar la meva capacitat de volar només per a ser feliç, per visitar boscos a la tardor, per respirar aire fresc, per allargassar més les postes de sol? O les faria servir per omplir la vida de més obligacions?
9. Rodetes als talons. Hi he pensat sovint, de fet es venen sabates amb rodetes per a públic juvenil. No em digueu que solucionaria molt els problemes de desplaçament per les ciutats.
10. Tenint en compte que aquesta entrada la redacto durant una nit de llarg insomni, he decidit que si pogués demanar un, només un d'aquests canvis, demanaria aquest darrer: un botó de posar-me en stand-by de veres, de desconnectar. Poder fer click, durant la nit, per poder descansar sense pensar en el procés, en el meu fill que està tan lluny, en els dos Jordis a la presó, en els alumnes de l'escola, en el que encara em queda per corregir, en la gent que estimo i tinc lluny, en la llista de la compra, en tot el que he de fer, i tot el que no em dóna temps per a mi.
De veritat. Vull un interruptor que desconnecti de debò la meva consciència i que em permeti dormir una nit seguida.
Aquesta entrada es pot anar editant, si vosaltres hi afegiu coses que us agradaria tenir.
Se'm va acudir mirant aquest vídeo:
dimarts, 24 d’octubre del 2017
dilluns, 2 d’octubre del 2017
Si el meu padrí ho veiés
Maria tu ya sabes que nuestra amistad está por encima de todas estas cosas del politiqueo.....Pero si tu abuelo viera lo que pasa en Cataluña y lo que piensan sus nietas.....Pero en fin un abrazo
Aquest és el missatge que m'ha posat un amic d'infància al facebook.
Només puc donar-li la raó, en tot. Sí, la nostra amistat està per damunt de tot això.
I a la pregunta de què pensaria el meu padrí...
El meu padrí era militar, només mirava televisió Espanyola, i només llegia la Vanguardia. He pensat molt en ell, aquests dies. No m'he preguntat què pensaria, ho sé perfectament.
Era també una persona molt inquieta. Quan es va anar fent gran, s'enrabiava veient que no entenia algunes coses (tecnologia, o paraules dels mots encreuats als que jugava, religiosament, cada dia) No suportava sentir que no controlava el que passava, i recordo amb tendresa quan, amb un deix de fatalitat, deia "jo ja no sóc d'aquest món".
Suposo que viuria amb desconcert aquests dies. El meu padrí era profundament espanyol, i tant la meva germana com jo vam ser educades estimant Espanya. De fet, jo encara l'estimo, malgrat tot. El meu padrí no entendria com el seu besnét va passar la nit en un institut, custodiant les urnes, o com el seu altre besnét va anar a una manifestació independentista a Dublin, i les seves netes a les cinc del matí estaven fent guàrdia a un col·legi electoral. Jo no li explicaria la por que vaig passar quan va semblar que s'acostava la guàrdia civil. Ni les tres hores de cua sota la pluja. Ni les llàgrimes de quan vaig poder votar, ni l'emoció amb la que esperàvem el recompte.
No li ensenyaria les fotos de la violència policial. Quan jo era petita, ell em deia sovint que contestant malament, perdia la raó. Li faria mal de veure, que els seus perden la raó, i suposo que per això diria que està manipulat, que la repressió policial estava justificada, que la sang era maquillatge. Són coses que sento dir a gent que respecto i que sé que estima Espanya, i se li fa insuportable aquesta actuació. Veure com policies enormes peguen amb porres a avis asseguts a terra amb les mans a l'aire li esquinçaria el cor, i per això ell preferiria no veure-ho, i jo, sabeu, no li mostraria, perquè no pretendria que ell canviés d'opinió. Potser el seu amor a Espanya era l'únic que li quedava, i jo no tindria cor de treure-li.
Resumint: sé perfectament què pensaria el meu padrí del que està passant, perquè sé el que sabria ell, i el que veuria, i el que no voldria veure.
I jo? Què en penso? Educada com vaig ser en l'amor a Espanya, què en penso, avui, de tot això?
La fidelitat als meus ancestres no passa per opcions polítiques, jo en diria vitals.
No voto pensant en els meus avis. Voto pensant en els meus fills. Voto per un país en el que no sigui súbdita, sinó ciutadana. Un país en el qual la gent pugui opinar. I els vells puguin votar sense por a que vingui la guàrdia civil.
Aquest és el missatge que m'ha posat un amic d'infància al facebook.
Només puc donar-li la raó, en tot. Sí, la nostra amistat està per damunt de tot això.
I a la pregunta de què pensaria el meu padrí...
El meu padrí era militar, només mirava televisió Espanyola, i només llegia la Vanguardia. He pensat molt en ell, aquests dies. No m'he preguntat què pensaria, ho sé perfectament.
Era també una persona molt inquieta. Quan es va anar fent gran, s'enrabiava veient que no entenia algunes coses (tecnologia, o paraules dels mots encreuats als que jugava, religiosament, cada dia) No suportava sentir que no controlava el que passava, i recordo amb tendresa quan, amb un deix de fatalitat, deia "jo ja no sóc d'aquest món".
Suposo que viuria amb desconcert aquests dies. El meu padrí era profundament espanyol, i tant la meva germana com jo vam ser educades estimant Espanya. De fet, jo encara l'estimo, malgrat tot. El meu padrí no entendria com el seu besnét va passar la nit en un institut, custodiant les urnes, o com el seu altre besnét va anar a una manifestació independentista a Dublin, i les seves netes a les cinc del matí estaven fent guàrdia a un col·legi electoral. Jo no li explicaria la por que vaig passar quan va semblar que s'acostava la guàrdia civil. Ni les tres hores de cua sota la pluja. Ni les llàgrimes de quan vaig poder votar, ni l'emoció amb la que esperàvem el recompte.
No li ensenyaria les fotos de la violència policial. Quan jo era petita, ell em deia sovint que contestant malament, perdia la raó. Li faria mal de veure, que els seus perden la raó, i suposo que per això diria que està manipulat, que la repressió policial estava justificada, que la sang era maquillatge. Són coses que sento dir a gent que respecto i que sé que estima Espanya, i se li fa insuportable aquesta actuació. Veure com policies enormes peguen amb porres a avis asseguts a terra amb les mans a l'aire li esquinçaria el cor, i per això ell preferiria no veure-ho, i jo, sabeu, no li mostraria, perquè no pretendria que ell canviés d'opinió. Potser el seu amor a Espanya era l'únic que li quedava, i jo no tindria cor de treure-li.
Resumint: sé perfectament què pensaria el meu padrí del que està passant, perquè sé el que sabria ell, i el que veuria, i el que no voldria veure.
I jo? Què en penso? Educada com vaig ser en l'amor a Espanya, què en penso, avui, de tot això?
La fidelitat als meus ancestres no passa per opcions polítiques, jo en diria vitals.
No voto pensant en els meus avis. Voto pensant en els meus fills. Voto per un país en el que no sigui súbdita, sinó ciutadana. Un país en el qual la gent pugui opinar. I els vells puguin votar sense por a que vingui la guàrdia civil.
Etiquetes de comentaris:
Família,
Independència,
Política
Subscriure's a:
Missatges (Atom)