Deu anys del Cor Ciutat de Mataró

Cada cert temps, normalment a l’estiu, que sembla que hi ha poques notícies o que treballen els becaris, surt a premsa una nota que diu que en una coral, els batecs del cor dels cantaires se sincronitzen. I els que solem cantar somriem, i pensem mira, un altre periodista descobrint la sopa d’all.

Fa deu anys que al Cor Ciutat de Mataró en donem fe: cantar en grup va més enllà d’emetre sons més o menys afinats i a tempo. 
El nostre primer concert va ser fa deu anys justos, el dia de Santa Marta de 2009. Repasso la meva trajectòria personal d'aquests darrers deu anys, i comprovo com aquest grup ha passat a ser una part molt important del meu teixit emocional, perquè en una dècada dóna temps per a un munt de vivències, d'assajos intensos, de concerts vibrants. Us he parlat varies vegades del cor, podeu llegir-ho a l'etiqueta Cor Ciutat de Mataró

I avui, mirant enrere, només puc dir un immens gràcies. 

Perquè la música, com l’amor, arriba a la seva plenitud quan es genera quelcom que transcendeix del tu i del jo, i va a parar al nosaltres, aquest nosaltres tan immens que ressona, no només en els concerts, també en les complicitats dels assajos, en les amistats nascudes o aprofundides en aquests anys, en els viatges compartits en cotxe, en les confidències de les xerrades sortint d'assajar, en les abraçades, els bon rollos, els desitjos, les alegries compartides, les penes, que també n'hi ha hagut, i la tossuderia de sortir de la comoditat de casa els dimecres a la nit, a sincronitzar els nostres cors, la nostra respiració, a fer que aquest "nosaltres" esdevingui. 

Gràcies a tots els que n'heu format part. Gràcies, sobretot, a Jordi Lluch, director i pare d'aquest projecte. Gràcies al públic entusiasta que omple gairebé sempre els auditoris on actuem. 

Gràcies.

Continuem!

Presentació de Sara i els Silencis a Mataró

Estic molt, molt emocionada. Sara i els Silencis està fent molt soroll. Ja ha començat a sortir a les llistes dels més venuts, i, el que és més important, hi ha molta gent que, un cop llegida, em fa arribar que els ha agradat, els ha commogut, i els ha fet passar una estona intensa. 
I dissabte dia 20, a les 18 hores, a la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, farem la presentació.
Serà un esdeveniment molt i molt especial, per moltes raons. 
La novel·la és una història plena de música. I durant la presentació alguna d'aquesta música sonarà en directe.
Tinc la gran sort de que un munt de músics excepcionals han volgut participar desinteressadament en aquesta moguda: A part de les coses típiques d'una presentació de llibres (l'editor parlant, i després un diàleg entre jo mateixa, Sílvia Cantos i Maribel Nieto), hi haurà un concert benèfic. 
Alguns membres del Cor Ciutat de Mataró, juntament amb uns reforços excepcionals, Jordi Lluch a la direcció, Àngel Puig al piano, Montserrat Vallvé a la viola, les sopranos Elisenda Ardèvol i Flàvia Camacho, i l'actor Xavier Codony donaran so a les paraules.
I podreu sentir, acompanyat dels textos, la música de la novel·la. 
Veniu, us agradarà, segur. 
A més, si ho voleu, podreu fer un donatiu a la ONG Maresme Oncològic, que tan bé fa.
Per això us demano que vingueu. Voldria poder sentir que aquesta presentació ha estat útil també per a una bona causa. Aquesta no és una novel·la sobre el càncer, ni molt menys. Però la protagonista passa per aquesta lluita i volia, d'alguna manera, que hi hagués algun reconeixement a la tasca que les organitzacions de voluntaris fan.
Veient la dedicació i generositat dels músics que hi participen, ja penso que haver escrit aquesta història de lluita, de música, d'amistat, de superació, i d'acceptació ha valgut molt, molt la pena. 

El Rèquiem de Mozart

És quelcom que em passa habitualment, i suposo que a tots els músics ens passa: hi ha obres amb les que et vas trobant, al llarg de la vida van tornant a tu, t'hi has d'endinsar una i altra vegada, i recordes els versos de Neruda, 

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles

nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos

I penses com has crescut, com ets tu però ja no ets tu, potser ets "més tu". No sabria explicar-ho, per una banda tinc les coses molt més clares, per altra, qüestiono moltes certeses d'aquell moment. 

M'està passant ara amb el Rèquiem de Mozart. 

L'agost del 1991 vaig anar, com a membre de l'orquestra pilot, a un curs de direcció que feien a Lleida, a la Caparrella, a finals d'agost. Ai, no em pregunteu qui ho organitzava, ho he oblidat totalment. 

Bé, la cosa està en que a una de les obres que tocaven, el Rèquiem de Mozart, no hi ha oboès. Com que lliurava, vaig aprofitar per afegir-me al cor i assajar-ho. 

El Bartolo havia mort feia uns mesos, i jo estava escruixida. No em veia capaç de tornar a somriure des de dins, de tornar a ser jo. Em pensava que sempre més la vida seria esmorteïda, apagada, com si cantés amb sordina, com si, per evitar el dolor intens, hagués d'evitar també el goig.

D'alguna manera la música em va sanar. No només vaig recuperar el somriure: també vaig viure intensament aquells dies, vaig conèixer gent que encara ara és importantíssima per a mi, i em va passar quelcom iniciàtic: vaig saber conjugar el dol, la pena intensa, amb una gran joia de viure, amb una alegria vibrant, amb un sentiment d'estar assaborint a fons l'estiu, els meus vint-i-un anys, l'amistat i la música.

I vaig entendre que sempre més ploraria el Bartolo, però que seria feliç. I que, d'alguna manera, li ho devia a ell.

Ara, tants anys després, el Rèquiem torna a mi*. És també un moment molt intens: a l'any 91 em sentia vella, tenint 21 anys. Ara em sento madura, i sóc conscient d'una força i una acceptació que mai havia sospitat poder tenir.  És curiós, sempre havia pensat que em sabria greu, i al contrari, m'encanta tenir l'edat que tinc i deixar enrere les servituds de la joventut. La meva vitalitat no me la donen els pocs anys, sinó tots els camins recorreguts, tot el que he après, i una ferma voluntat de viure intensament.

O sigui que, després de tants anys, i tanta música, tant goig i tant dol, torno a cantar-lo, revisant el que vaig ser, acceptant el que sóc, encaminant el que vull ser.

*Podeu venir a escoltar-nos el proper divendres dia 21 d'abril, al teatre monumental de Mataró, a les 20:30. Cantem el Cor Ciutat de Mataró, dirigits per Jordi Lluch, la versió per a cor, quartet solista i piano a quatre mans que en va fer Czerny. Més informació aquí

Tu pots

Aquest cap de setmana he participat en un concert molt especial: la presentació del disc que hem enregistrat, amb la música dels pastorets de la Sala Cabanyes de Mataró, en commemoració del seu centenari.

Els pastorets de Mataró enamoren, per moltes raons: per la tendresa de les històries que explica, per la música, que és una petita joia, pel fet que hi hagi orquestra en directe, cosa que dóna una vivor inigualable, i sobretot, per la gran quantitat de gent, per l'energia, l'esforç, la dedicació i el gran talent que hi ha donant el callo a cada representació. 

Potser algun dia us parlo de totes aquestes coses, però avui us vull explicar el que va passar a l'assaig general:

El diàleg de Gabriel i Maria el cantaven dues germanes, la Clàudia i la Maria. Una d'elles es va atabalar. Estava sonant molt bé, té una veu deliciosa, i molt bon gust. Però de sobte, va deixar de cantar, va dir "no puc fer-ho", i va marxar. 

Com que en aquell moment el director havia aturat l'orquestra per donar-nos indicacions no tothom se'n va adonar. Jo estava al·lucinant, perquè ho estava fent francament bé: la veu no li tremolava, sonava segura, afinada... però ella no s'hi veia amb cor.

Només els que fem música sabem com se sentia, la por, l'angoixa, la inseguretat, el ventre remogut, el cor accel·lerat. És una sensació horrible, que tots hem passat.

Hi va haver un moment d'incertesa, amb l'orquestra aturada. Ella estava per darrera l'escenari. Jo recordava moments en que ho vaig passar igual de malament: tremolosa i insegura, abans d'una actuació, volent morir-me, pensant no me'n sortiré. Al cap d'una estona va tornar a sortir, acompanyada del Josep Fadó, que com que és un tenor de prímera línia, sap perfectament com se sentia ella, perquè per arribar on ha arribat, segur que ha passat per moments com aquest. 

La Clàudia, doncs, agombolada per tothom, tenia els ulls plorosos i, sincerament, jo no les tenia totes, però quan va tornar a cantar ho va fer fantàstic. Em va posar la pell de gallina. 

Perquè no només ho va fer molt bé. Ho va fer superant la seva por. Ho va fer creixent per sobre d'ella mateixa. I ho va fer amb la Maria al costat, agafant-li discretament de la mà, i jo pensava quin regal tenir una germana així.

Ho va fer perquè algú, darrera l'escenari, la va abraçar i li va dir tu pots.

Perquè podia, de debò. Segurament ella ja ho sabia, en el plec més íntim del seu cor, que era capaç de fer-ho. Però la tensió, el cansament, els nervis, massa sovint ens juguen males passades.

Podia, i ho va fer molt bé, i al concert va estar esplèndida. I suposo que en aquell moment va entendre, com hem entès tots els músics, que per més tècnica, per més art que tinguem, hi ha una passa més enllà: superar la por. Confiar en el que tenim a dins, i saber, sentir, que ho hem de donar. I sobretot, saber que no estem sols.

A tots ens passa, que a vegades necessitem que algú ens digui que confia en nosaltres, que sabrem fer-ho bé.

Ahir la Clàudia ens va donar a tots els músics professionals una gran lliçó. Ahir la Maria i el Josep ens van recordar a tots com d'important és fer costat. I aquesta va ser una de les grans màgies de la nit.

foto: Ricard March

El coral 62

Pensaré en tu cada vegada que la canti, li vaig dir a la Txelo. Ja fa quatre mesos i mig que va morir, i la ferida és encara ben oberta. I quan vaig saber que cantaria la Passió segons Sant Mateu, vaig dir-li te la dedicaré, cadascuna de les funcions serà per a tu. Perquè amb ella vam parlar molt, de la transcendència  d'anar més enllà. De l'esperit, de l'esperança, de Déu, de la resurrecció, de la mort i de la vida, i de tot això que la música de Bach fa ressonar tant al meu interior. 
A cada funció que hem fet, (com a membre del Cor Ciutat de Mataró, a la gira que la Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig, ha dut a terme per diverses ciutats catalanes) l'he tingut al meu costat. Cada moment m'he sentit acompanyada per ella, gairebé li sentia la veu.
Per a mi, cantar això ha estat una experiència d'amor immens. D'agraïment a la benaurada coincidència d'estar viva, i d'haver-la conegut, una cel·lebració de l'amor, amb la música sublim de Bach. 
I absolutament a cada funció, quan arribàvem al coral 62, em saltaven les llàgrimes. I és que la versió que cantàvem, els corals estaven traduïts. I sabeu què diu, aquí?



Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu!
Quan senti defallença el meu cor indolent, 
que em guardi de sofrença el vostre sofriment!

Només per això ja es mereixia una entrada al blog, aquest coral. Però és que hi ha més, deixeu-me que us ho expliqui.

El Jordi és un dels meus amics més estimats. No ens veiem mai, vivim massa lluny, però ens tenim un gran afecte,  fruit de molts anys de compartir moltíssimes pasqües i concerts. 
El Jordi em va dir que vindria al concert de Terrassa... Però al final va decidir no venir. Vull estar amb la meva mare, va dir-me.
Estava molt tocat. La seva mare havia arribat al punt que tots els fills temem: un bebè de vuitanta anys, que pateix i fa patir, una  vella fràgil i desorientada, que un temps havia estat el centre de la vida familiar i ara costa de reconèixer.
Pregaré per tu, i per ella, li vaig dir. I ens vam enviar una abraçada per what'sup, i fa ràbia això de no poder-la fer físicament, però almenys tenim el consol de les noves tecnologies.

Quina llàstima, perdre'm la passió, va dir ell, i li vaig dir sí, és una llàstima, perquè està molt bé.


Amb tot això al cor, pensant en la Txelo, en el Jordi i la seva mare, vaig arribar al coral 62.

Quan jo me'n vagi un dia, de mi no us aparteu
El jorn de ma agonia, a prop de mi sigueu
Quan senti defallença el meu cor indolent,
que em guardi de sofrença el vostre sofriment

I alguna cosa en mi em va cridar. A més de la Txelo, vaig encomanar la mare del Jordi, a la qual no he conegut personalment. I vaig dir-li que descansés. El meu cor va anar amb ella, i li vaig dir deixa't anar, confia, no tinguis por. 
Descansa.

I quan vam acabar de cantar aquest coral, vaig sentir una calor, un pessigolleig, alguna cosa com una bombolla vibrant en el meu ventre que dins mi es movia, i anava més enllà. Aquesta escalfor va irradiar-me, columna amunt, i va sortir de la meva coroneta, anant a esclatar més amunt del meu cap.
Va ser un èxtasi, un moment de plaer i felicitat immenses, malgrat les llàgrimes que altra vegada em saltaven. Vaig sentir quelcom màgic, com si tota jo fos llum i calor. El meu cos estava trasbalsat, però a l'hora em sentia molt relaxada. El cor m'anava a mil, i estava serena.

En aquell moment vaig saber que havia passat quelcom molt important. I vaig mirar el rellotge, perquè volia guardar aquell moment en el meu cor, sentia que havia tastat l'eternitat.

El dia següent, el Jordi em va dir que la seva mare havia mort. No va caler que em digués l'hora. Li vaig dir jo. 
Sabeu quan va morir? Just en el moment en el que li dedicava el coral 62 i l'encomanava. Just en el moment que pregava per ella. Just en el moment que aquella onada d'escalfor em recorria i esclatava.

A vegades em faig por i tot.
He dubtat molt d'explicar-ho. És quelcom molt íntim, i potser us semblo una iluminada, una pirada o una flower-power. Si  he decidit parlar-ne és perquè sento que pot donar una llum d'esperança. 
Som més que vísceres bombejant sang, som més que impulsos, ossos i instints. Hi ha quelcom que ens transcendeix. De la mateixa manera que la Txelo encara viu en mi, i en els que la vam estimar, aquella nit vaig connectar amb aquella dona en el seu viatge cap al més enllà.

Cantant

foto Laia Campos

Ahir vam fer el darrer concert, al Palau de la música, i avui m'han preguntat què he sentit cantant el Rèquiem de Brahms. I com que la persona que m'ho ha preguntat sap de què va la història li he pogut explicar, i crec que m'ha entès. Ara us ho intentaré explicar, però no sé ben bé si me'n sortiré.

Què se sent cantant això? 

No es pot expressar, no ho pot entendre qui no ho ha viscut, i això que vaig a dir ara, segurament els que no són músics no ho entendran, i em diran exagerada. És, i perdoneu-me la franquesa, una experiència de plenitud i de plaer tan intensa, que està entre lo espiritual i lo sexual.

No us esvereu. Deixeu-me continuar.

Cantant això entens el significat de la paraula comunió. Un munt de gent fent el mateix, i tan intens. Arribes a un estat de transcendència. Deixes de ser tu. Ets part d'un tot. Ets una gota de rosada en el camp d'herba. Ets el silenci vibrant del levare. Ets la nota que faltava per completar l'acord.

Experiència sexual, sí, deixeu-me dir-ho tranquil·lament, i altre cop, els que ho han viscut m'entendran.

Aquesta commoció que tens quan quelcom tan teu de tu va més enllà de tu mateix, i es fon, en algun punt, amb un altre, que també et dóna quelcom tan seu. Aquesta sensació de liquar-te, de desfer-te, de fondre't. 

Cantar això ha estat carnalment espiritual. Un gran regal que m'ha estat donat, i que poso a la maleta de les coses per les quals ha valgut la pena estar aquí.

Cantant Brahms

Tinc un amic que sempre em diu que no hi ha casualitats, que totes les coses passen per alguna raó, com si la vida fos teixida de moments que arriben just en el moment adequat, per ensenyar-nos el que necessitem aprendre per continuar caminant. 
Potser sí que és veritat. Molt sovint, mirant enrere, he entès que els  fracassos, que em van doldre tant, em van fer forta i em van permetre tenir molt més del que en principi havia somniat. O he agraït estar just en el lloc que toca, a l'hora oportuna, quan no estava previst ser-hi.
Doncs bé, suposo que aquesta no-casualitat havia planejat que cantés Un Rèquiem Alemany, de Brahms. I que ho fes just ara.
Em passen moltes coses, i molt intenses, i davant de tot, m'he d'aturar a cantar el que Brahms va composar el 1869: un Rèquiem que més que missa de morts és clam a la vida, a la força, al l'esperança.
Sento en el meu interior una lluita ferotge, em nego a sucumbir a la pena, m'aferro a l'optimisme amb ràbia, i mentre, repeteixo els que van a sembrar plorant, recullen els fruits amb alegria. 
Canto Brahms. Un Rèquiem Alemany, amb tot el meu cor, amb el meu cos sencer, la meva pell eriçada, els meus ulls seguint el gest del director, les meves vísceres, el meu crani ressonant joiós als aguts, la meva respiració acompassada a l'alè de dues-centes persones més.
A l'assaig d'ahir, dirigida per Xavier Puig, submergida en la massa coral, hi va haver moments en que no vaig poder cantar. Sentia molt prop meu tanta gent a qui vull dedicar aquestes paraules (mort, on és el teu fibló, on la teva victòria?) Tot el meu cos era música i esperança, i vaig assolir un estat d'una plenitud i una pau estranyament vibrant, no sé com dir-ho. 
Algun compositor digué que on acaben les paraules, comença la música. 
Així que, pobra de paraules, us deixo amb Un Rèquiem Alemany. Que ha arribat a la meva vida just quan el necessitava.




Per cert, el Cor Ciutat de Mataró ha engegat un Verkami per poder fer aquesta producció.
Podeu llegir la informació i ajudar-nos a dur a terme aquest ambiciós projecte clicant aquí.

I si ens voleu venir a escoltar, podeu fer-ho:
- Dia 30 de Març a Mataró: Teatre Monumental a les 18 h.
- Dia 12 d'Abril a Granollers: Teatre Auditori, a les 21 h.
- Dia 14 d'Abril a Girona: l'Auditori, a les 21 h.
- Dia 24 d'Abril a Barcelona: Palau de la Música, a les 21 h.

La temptació

El desembre passat vam estrenar amb el Cor Ciutat de Mataró un Parenostre que ens va dedicar el Moisès Bertran. Era una partitura francament difícil, però molt interessant de cantar.

El passatge on diu “no ens deixis caure en la temptació”, just quan dèiem “temptació” fèiem un acord dissonant, el que se’n diu un clúster, moltes notes seguides tocades a l’hora.

Va ser l’única crítica que li vaig fer a l’amic Moisès: La temptació hauria hagut de ser un acord consonant, plàcid, un lloc on fes ganes d'aturar-nos, i no un dels moments més inestables de l’obra.

La temptació ha de ser agradable i còmode. Ho és sempre. És quelcom que ens crida poderosament.

Tots en tenim, de temptacions. No parlo ara de petites temptacions –aquell bombó quan fem dieta, estar una estona més al llit o quedar-te el sabonet que et posen a l’hotel– que fan la vida més agradable o a nosaltres persones deliciosament imperfectes.

Quan parlo de temptacions parlo d’oportunitats per a ser diferents al que volem ser. La temptació és una prova que trobem en el nostre camí. Un moment d’incertesa, en el qual es bifurquen les opcions. I potser tenim una idea molt clara del que volem, però com un cant de sirena, la temptació ens crida poderosament,

Perquè una temptació faci honor al seu nom, ha de ser fàcil caure. Em refereixo no només a que sigui atractiva, sinó que ens sigui fàcil trobar l’excusa per a caure-hi. Quan ningú ens pot retreure haver caigut en una temptació, és quan és més perillós de sucumbir-hi.

Quines temptacions tenim? Moltes! Aquí us en dono uns quants exemples, però n’hi ha molts d’altres:

– Acceptar la situació de desequilibri que ens afavoreix escandalosament, amb l’excusa de què com que no l’hem provocat nosaltres, no és responsabilitat nostra. I per tant, no fer res per canviar-ho.

– Sucumbir a la societat de consum. Fins i tot pensar que consumint estem fent un bé a la societat. Enriquir-nos escandalosament.

– Malgrat sabem que “la bellesa està en l’interior”, valorar a les persones i a nosaltres mateixos segons criteris que molt sovint no ho tenen gaire en compte.

– Pensar que la gent que no ha nascut aquí no té els mateixos drets que nosaltres

– No implicar-nos (en política, a l’associació de veïns, o de pares, o al sindicat) perquè tenim molta feina.

– No treballar el màxim de bé que podem.

– No ser sincers per tal d’agradar als altres.

N'hi ha mil més, que cadascú pensi en la seva.

La temptació no és exclusiva de cap opció religiosa i és una creu que comparteix tothom que intenta dur una vida coherent amb uns ideals, siguin quins siguin. I fa patir molt. Ara reflexionant tot el que he escrit, i amb la partitura a la mà, penso que potser no és tan mala pensada posar un acord tan inestable perquè precisament la temptació és un moment de màxima inestabilitat: ens fa trontollar, ens sacseja, ens violenta.

Per això els cristians demanem en el parenostre que el Senyor ens ajudi a no caure-hi.

Escarola i melmelada

L'Alejandro anava a treballar en bicicleta dijous passat quan un camió el va embestir. Avui l'hem acomiadat. Ens hem ajuntat la gent dels tres cors en els que cantava (era un tenor magnífic) i entre cants li hem dit adéu. Ha estat molt dur i a l'hora molt maco.
Després he arribat a casa i una trucada de telèfon m'ha donat una molt bona notícia, i m'he reconciliat amb la vida. Els jueus menjaven escarola i mermelada com a símbol de la vida: el dolç i l'amargant tot junt.
Ahir nit, en la celebració de divendres Sant, vam tenir un record molt intens de l'A, que ja fa quasi cinc mesos ens va deixar. Fou molt intens, dolorós però, no se com dir-ho, ple d'esperança.
Avui nit nosaltres celebrarem la pasqua. El pas a la llibertat. La resurrecció.
Bona pasqua a tothom.

Cantar

M'agrada molt cantar. Sempre que el temps m'ho ha permès he cantat a algun lloc. Ara estic amb el Cor Ciutat de Mataró, que farà el seu primer concert el proper dia 29 al Teatre Monumental de Mataró.
No fem res d'aquest estil, però tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres. Es diuen Vocapeople, i canten a capella. O sigui, només sentiu veus, no hi ha instruments ni efectes electrònics.