dimecres, 18 de juny del 2008

Continua cantant

Dedico aquest post als meus alumnes, molt especialment als nois i noies de tercer d'ESO.
El video que ve a continuació mereix una explicació, perquè no està doblat.
Estem en un concurs de la televisió anglesa, del tipus OT, en el qual els tres jutges voten favorable o no als concursants.
I es presenta un noi que es diu Andrew, té 13 anys i canta des dels sis.
El presentador li pregunta
- Els amics t'estan recolzant des de casa, oi?
- No -respon el noi. I clar, tothom es queda molt parat.
- Per què? -pregunta el presentador, bastant incòmode.
- Els nois de la classe se'n riuen de mi. No els agrada com canto.
- I tu què fas?
- Continuo cantant -respon el noi.

Ara vull que veieu com canta aquest noi. Després continuaré traduint.



Us ha emocionat tant com a mi?
La reacció dels tres que han de jutjar-lo és obvia.
La primera senyora diu que ella s'havia promès no plorar en aquest show, i també diu alguna cosa semblant a "pots patejar el cul a tots els que se'n riuen de tu"
El segon senyor diu alguna cosa semblant a que aquells nois se'n riuen de tu perquè tens molt més talent del que ells han somniat mai.
El tercer senyor li diu que ell és millor del que es pensa, i que ha de tenir confiança en ell mateix.
(ho he traduït aproximadament... jo no he tingut la sort d'anar a classes d'anglès amb les vostres professores!)

Què us vull dir amb aquest video?
Que continueu cantant. Sempre. Que no us atureu per por de no ser populars, per por de no encaixar en la manada.
Que algunes vegades el preu per ser tu mateix és una mica alt. Però és molt pitjor resignar-se a la mediocritat per por de no encaixar.
Continueu cantant. Malgrat tot. Sou molt millor del que us penseu. Sigueu vosaltres mateixos.
Hauria estat molt més còmode, per l'Andrew, deixar de cantar i no patir les burles dels companys que és possible que no li arribin a la sola de les sabates. Però lo còmode no és sempre el millor. I no em negareu que hauria estat una pena perdre aquesta veu.
Cada u de vosaltres té una veu única. Una diferència que us fa especials. Podeu viure-la com un handicap, (aquesta veu de l'Andrew és un handicap entre els adolescents) o podeu viure-ho com un regal immens. Podeu disoldre-la entre la multitud, per no patir. Però és més enriquidor per vosaltres, i per la societat, conrear-la. I el que la vida m'ha ensenyat és que si som conscients del que som i ens acceptem, és més fàcil, a la llarga, ser feliç.
Vosaltres heu d'escollir el que voleu fer, jo només puc demanar-vos que continueu cantant.

dilluns, 16 de juny del 2008

La humilitat

Em trobo una veïna dels meus pares que fa temps que no veia.
- Qué guapa estás!- li dic.
- Uy, no! Si me engordado un montón.
Jo la miro i no la veig tan grassa com això. Insisteixo.
- No se, yo te veo muy guapa
- Esto es que he ido a la peluquería, pero mañana cuando me duche voy a volver a tener el pelo como un estropajo.
Em ve corrents al pensament les ganes de dir-li
- Tienes razón, estás gorda y eres fea.

No li dic, però. Suposo que no li agradaria massa, però és el que ella m'està demanant a crits, no?
Perquè ens costa tant acceptar els elogis? Perquè quan algú ens diu una cosa maca nosaltres saltem a dir que no n'hi ha per tant?
La humilitat consisteix en això?
Perquè ens maltractem tant? Ens costa acceptar que si, que estem macos, que ens para bé la roba, o que som simpàtics.
I ara com mare i com educadora, em plantejo si als meus fills o als meus alumnes estic tota l'estona dient-los les coses dolentes o m'aturo a felicitar-los per les coses que fan bé.
Perquè clar, si vas taladrant a algú des de petit repassant totes les seves mancances, després passa això: aquella persona rep un elogi i no el sap gestionar.
Fa riure, aquesta anècdota, si no fos que és un reflexe del que passa: aquesta dona té una autoestima per terra, no està acostumada a que li diguin coses maques, no sap què respondre. Es sent cohibida.
I em sembla que la humilitat no va per aquí.

dissabte, 7 de juny del 2008

Coulant de Xocolata

Coneixeu la Coulant de Xocolata? S'ha posat de moda darrerament. És una espècie de magdalena de xocolata que es serveix només mig cuita, acabada de sortir del forn, perquè així està feta només de fora, però de dins és encara crua, i per tant viscosa. Es fa amb xocolata molt negra, i el gust és molt fort. Jo la solc acompanyar de iougurt, m'agrada el contrast de la seva acidesa amb el cacau intens.
Conec una persona que és com una Coulant. De fora té una aparença espongosa. Simplement mirant-la sembla una cosa que en realitat no és.
És una dona que es fa la forta. Somriu, malgrat alguns moments se li posa la pell de gallina, en pensar en el que ja no serà la seva vida. Tanmateix l'altra gent no té la culpa del que està passant, i tothom es sap lo seu.
Però si hi poses cullerada, si fas l'esforç d'acostar-te tant com per veure el seu interior, aquesta crosteta es trencarà i sortirà la viscositat calenta i fosca del seu interior. La pena, el dolor, la ràbia, la frustració.
Tots tenim coses a resoldre, però aquesta dona-coulant les té tan concentrades que sembla com si no fos possible que només una persona porti tant a dintre, i tot i així es mostri tan sencera.
Per contrarrestar l'agror del cacau que té dintre, així com jo em menjo la coulant amb el iogurt, ella ho acompanya amb un sentit de l'humor vivaç i finíssim.
M'agrada, aquesta dona. M'agrada que sigui conscient que encara té molta feina a fer, però no ho faci pagar als altres, m'agrada que somrigui malgrat estigui desfeta per dintre, m'agrada que hi hagi tan poca gent que sàpiga que en realitat no és tan feliç com fa creure.
Deia que tots tenim coses a resoldre, i està bé saber-ho, i treballar-hi, i no amagar el cap sota l'ala. Però sobretot no fer pagar als altres la nostra lluita.



Els que esperàveu amb aquest títol una entrada més gastronòmica, podeu saltar a aquest altre post.

divendres, 6 de juny del 2008

La Traviatta

Sempre ha estat una de les meves òperes preferides, Verdi m'encanta. Quan era adolescent vaig veure-la en pel·lícula, amb Plácido Domingo i no se qui més, i va ser com la primera vegada que t'enamores, em vaig quedar asseguda a la butaca del cine, clavada, tothom marxava i jo no tenia esma d'aixecar-me ni de parlar, per no trencar la màgia que m'havia posseït.
Després a la televisió van emetre una sèrie boníssima sobre la vida de Verdi. (perquè ja no fan aquestes coses?) Això ja va ser la rematada, i em vaig convertir en fan absoluta.
M'agrada la música de Verdi perquè quan la sents, sembla que vingui de lluny, és tan natural, tan fàcil, tan expressiva, tan... no se, tan Verdi!
Fa uns dies em van enviar aquest vídeo d'un dels cors d'aquesta òpera. Són figures de plastilina.
Mireu que maco... Realment pel mon hi ha gent artista, eh?

dilluns, 2 de juny del 2008

Ser Dona

Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo, ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas y pliegues
y suaves hondonadas,
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.

Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños, el instinto.

Todo lo creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen
mujer todos los días,
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

Gioconda Belli