dijous, 25 de desembre del 2014

Nadal

He estat tan estressada aquest darrer mes que no he pogut publicar res digne. He anat escrivint coses, però la veritat és que quan les deixava reposar i les rellegia em semblaven horribles, i no volia fer-vos perdre temps amb les meves cabòries d'adolescent tardana.
No voldria passar el Nadal sense dir-vos alguna cosa. Però no podrà ser de collita pròpia: estic molt atabalada gestionant les emocions que em provoca aquesta festa, que enguany té per a mi un color diferent.

I no sabia si posar-vos poesia, o bé música, o bé algun acudit que faci pensar.
I després he pensat que posaré a la taula tot: com la gent que fa els vermutets dels dies especials i posa molts platets i cadascú tria una mica de tot, o un poc d'alguna cosa... 

Com que no sé què és més adient, aquí us ho deixo tot, i aneu triant. Cadascun dels tres plats que us proposo mereixeria un sol post. Així que trieu.

La poesia és de David Jou. Cada vegada m'agrada més, aquest poeta-científic, de qui us recomano el llibre "Ciència, fe, poesia", (editorial Claret)



Tota la llum que tinc és llum que t'espera.
Tot els colors que veig tenen claror que et canta:
braços oberts, roda de llum, tot és a punt,
Nadal és aquí.
S'avançaran les albes, s'escurçaran les nits,
però la Teva llum serà molt més, encara:
una veritat consoladora i clara
en el fosc portal del cor dels oprimits.
                                    David Jou.



La música que us proposo és "Oh magnum mysterium", de Francis Poulenc, un dels quatre motets de Nadal, interpretat magistralment pels Robert Shaw festival singers.


I finalment, l'acudit.

Doncs això. 

Molts no passeu el Nadal ben bé com voldríeu. Molts teniu a taula un buit vibrant. Alguns sentiu el fred intens de preguntar-vos si l'any vinent el Nadal haurà canviat molt. Alguns us sentiu alleugerits doncs teníeu por que el Nadal fos diferent del que serà. 
Sigui com sigui, que tingueu un bon Nadal.

dilluns, 8 de desembre del 2014

Muffins, cupcackes, Nadal, etc.

L'altre dia, tota innocent jo, li vaig demanar a la noia de la pastisseria una magdalena, i em va mirar amb cara suficient, i amb la veu nassal em va corregir "vols dir una muffin?" jo li vaig dir, bé, vull aquesta magdalena grossa, la gent amb pretensions li diu muffin, però és una magdalena i punt.
I ella va somriure mig maternal i va posar els ulls en blanc, suposo que ni va entendre què vol dir "gent amb pretensions", que és el que li passa, precisament, a la gent amb pretensions. 
Doncs sí, ara resulta que les magdalenes de tota la vida, se'n diuen muffins. Au, pel mateix que sembla ser que cada vegada fem més Halloween i menys castanyada, i per Nadal, enlloc dels tan nostrats reis, ara hi ha un senyor gras que deixa regals sota un arbre que els nostres avis mai havien posat a casa, i ara les rebaixes avançades són el black friday, doncs resulta que hi ha muffins, que són magdalenes de tota la vida (més grosses, això sí, que els americans, tot ho fan a l'engròs) i amb nom en anglès, que queda com més cool.
I els muffins encara, però amb el que no puc... és amb les cupcackes. 
És un dels nous hobbies: fer pastisseria creativa, ben vistosa, amb molts colors i figures molt ben fetes. Hi ha tota una parafernàlia, botigues especialitzades i cursets on tot de dones entusiastes fan veritables creacions. Els cupcackes venen a ser magdalenes de tota la vida, però decorades, amb coloraines i formes, n'hi ha de ben maques i artístiques. Sap greu menjar-se-les. Potser és que no estan pensades per a ser menjades sinó per ser admirades.
El problema és que al final, de la magdalena pija que és, al capdavall, una cupcacke, valores els colors, la presentació, la originalitat... i ens oblidem de que és un producte per a alimentar-nos. I sí, pot ser molt maco, però no es para gaire atenció al sabor del cupcacke.
N'he tastat unes quantes. I jo, que sóc llaminera de soca-rel, trobo que no valen la pena, culinàriament. Que donen molta feina de fer, que són molt cares, i que al capdavall, el que gaudeix menys és el paladar (i no hauria de ser el que gaudeix més, en un producte alimentari?)
I no sé, potser és que m'estic fent vella, però començo a pensar que estem perdent l'oremus. Sí que és cert que el menjar també entra per la vista, tothom que ha tingut fills sap com d'important és com presentes el menjar, a més, és maco parar atenció als detalls, etc... però potser estem perdent el sentit, no creieu?
Ai, no sé.
I com que a més de llaminera, sóc de les que es menja el coco, i ara que ve Nadal em començo a atabalar, em plantejo si no ens està passant això, en tots els àmbits. Oblidem per a què són les coses, i les embolcallem, les maquillem i les presentem ben maques, i parem atenció a coses que haurien de ser sobreres, moltes vegades oblidant el veritable sentit. 

Seria un bon exercici d'advent: plantejar-nos si estem preparant un Nadal cupcacke o un Nadal de debò.