dilluns, 31 de març del 2008

No t'ofeguis

Quan els mariners cauen a l'aigua saben que mentre esperen el rescat han d'encarar les onades d'una en una. No atabalar-se veient el mar inhòspit i sentint-se diminuts i perduts. Preocupar-se a cada moment de sobreviure a la següent onada. I després en vindrà una altra, però en això més val no pensar-hi. Concentrar-se només en la propera. Mirar-la com si fos la única. De fet és la única que importa en aquell moment, és el repte que tenim més a ma.
Penso en tu. No t'atabalis veient la immensitat del mar, pensant tot el que deixes, el teu repte és passar un dia més sense ella. Amb aquesta soledat tan gran que els que estan a prop teu no poden ni albirar.
Passa una altra onada. Un altre dia, sense mirar enrera.
Poc a poc t'acostumaràs al suau balanceig. Van passant les hores, els dies, les setmanes. I fas crosta.
Deixa't lliscar. Estima el teu mar.

dimecres, 26 de març del 2008

Resurrecció


El va dibuixar el Mateu, que té cinc anys acabats de fer, durant la vetlla pasqual. Vam dur papers i llapis perquè els nens s'entretenguessin dibuixant.
I de sobte en Mateu em va aparèixer amb aquest dibuix i em va dir: "Mira, mama, Jesús ressuscitant"
Doncs això, que bona Pasqua a tothom.

dissabte, 15 de març del 2008

La passió

Començaré la setmana santa tocant la passió segons Sant Mateu, de J.S.Bach. Demà diumenge de rams a les 8 del vespre al monestir de Montserrat, i l'entrada serà lliure, o sigui que us puc convidar a tots (oh, benvinguts, passeu, passeu...)
A l'assaig estava xalant. Malgrat el cansament extrem que porto aquests dies, Bach m'ha revifat. Aquesta música és poderosa, realment.
I jo ho assaboreixo molt més. Perquè per a mi és intens en les dues vessants. Com a músic i com a creient.

Com a músic no deixes de meravellar-te de la monumentalitat, de la feinada de J.S. Bach. El color dels instruments: l'oboè, els corns anglesos, l'oboè d'amor, la viola de gamba, les flautes de bec, les flautes travesseres... I tota la corda agombolant.
Dos orquestres i dos cors. I la meravella de la veu dels solistes.



Les àries amb aquestes melodies tan planeres que sembla que hi hagin estat tota la vida, i no que siguin fruit de la feina d'una persona. A vegades escoltant Bach sembla que la música ve de dintre teu, vull dir, de dins cap enfora, no de fora cap a la teva oïda. Sembla que els instruments simplement facin ressonar una cosa que ja vibrava en tu. Com es pot ser tan expressiu sense ser afectat, com es pot parlar tan a fons dels sentiments sense fer grans escarafalls. Els cors monumentals, el contrapunt fent filigranes, i tot quadra, i res és gratuït, però res sobra.

I com a creient. Sentir l'estrip de la cortina del temple, sentir Jesus dient "m'has hagut de trair amb un petó?". Sentir els corals, lamentant-se del dolor de Jesús, demanant perdó, sentir el poble demanant a Barrabàs. I sentir que jo també formo part d'aquest poble que contempla atònit la passió. I passo de la incredulitat a l'agraïment. I se que mai més estaré sola. Que Jesús ve amb mi, mor per mi. I que tenint això res pot fer-me mal

Qualsevol paraula que us digui em sembla pobre. És com intentar explicar el color vermell a algú que no ha vist mai, no se com dir-ho.

Sempre estaré agraïda al Senyor del gran do de la música, i del gran do de poder participar-ne d'una manera activa.

Us he posat dos petits fragments de la passió. Demà, en directe, més.

dimecres, 12 de març del 2008

dimarts, 11 de març del 2008

Fa quatre anys

Tots recordem què fèiem fa quatre anys. Com vàrem assabentar-nos dels atemptats de Madrid. Tots recordem la incredulitat, la pena, la ràbia.
Jo recordo la ràdio encesa a la sala de professors. Tots amb cara d'espantats. A l'hora del pati la cridòria dels nens em semblava obscena. Els volia fer callar.
Al bar tothom callava. Ningú gosava tancar la tele.
El meu fill Mateu estava en aquells moments a punt de fer un any. No caminava encara. Si jo hagués agafat algun d'aquells trens, segurament en Mateu no em recordaria, i amb prou feines en Miquel, que tenia tres anys acabats de fer.
Penso en els que van morir. I en els que van quedar, i han de viure amb el ferro roent de l'absència dels estimats.
Un record d'aquells dies durs. Una pregària. Per les vides trencades.

dijous, 6 de març del 2008

Macedònia

A les 8 del matí, a la cua del bus em trobo el Txema. Fem el viatge junts i parlem una mica de tot. Ell continua essent ell mateix, i em pregunto com s'ho fa perquè els anys i les comoditats no el corrompin.
M'explica que treballa a un centre de menors. Que la setmana passada van arribar dos germans de 7 i 9 anys, perquè la mare l'havien ingressat a presó. Diu que els nens es van estar tota la tarda abraçats i plorant. I que el dissabte el petit ja jugava amb els altres nens, però el gran estava assegut a l'escala, molt trist perquè es pensava que els dissabtes podria anar a veure la mare, i resultava que no.
Parlem també del Bartolo. Això que passa, amb els amics de fa molts anys, que ens uneixen les alegries, però també els dols. Diu que guarda un enregistrament de la seva veu. Fa mal, però el primer que s'oblida de la gent quan mor és la veu. M'agradaria poder tornar a sentir-la. No goso demanar-li.
M'explica també que està estudiant el llenguatge dels signes. Ell sempre tan alternatiu, penso.
Quan arribo a l'assaig em retrobo amb el Raúl. Ens abracem, feia molt temps que no ens vèiem. Diu que estic igual, i jo somric, perquè feia uns 10 anys que no ens veiem, i la veritat, en algunes coses estic igual que abans, en altres estic molt millor i en altres pitjor.
Toquem Bach. Assaig parcial de la passió segons Sant Mateu. Tot i ser només el vent, la música poderosa del mestre ens eixampla el cor. M'agrada tocar. M'agrada molt tocar.
A la mitja part truco a l'A. Li dic que dinaré a Barcelona i que si vol que anem a prendre cafè. Diu que té les criatures, que no sap si s'ho pot muntar. Se que està passant un mal moment. Se el que està passant, i voldria fer-li costat. Mai se si trucant empipo o ajudo.
Quedem en que faré la meva i que si un cas, ja em trucarà. Se que no trucarà. Se que no és que no vulgui, és que no s'hi veu amb cor. La malaltia que està passant ja ho té això. La setmana que ve he de tornar a Barcelona, no se si tornar a trucar.
L'Antònia RDC. m'envia un SMS tendre. Pensa en mi. Li ho agraeixo de cor.
Durant una estona que no toco, parlo amb el Pep, el meu company oboista. Li dic que m'he trobat un amic que està estudiant llenguatge dels signes, i resulta que ell també el parla. Aquest xicot cada dia em cau més bé. Em diu com són unes quantes paraules que difícilment faré servir. Riem una estona. Toquem i toquem i toquem Bach.
Després de l'assaig vaig a dinar ràpid amb el Jordi i la Marta. Ens posem al dia de quatre coses. Els fills de la Marta són pre-adolescents. Els meus deixen de ser nens petits. El temps passa. Els amics queden.
Decideixo que vull esperar a veure si l'A. em truca. Passejo una mica. M'agrada Barcelona de visita. No hi viuria, però m'agrada molt tenir-la a prop. Miro botigues.
L'A. no ha trucat. He d'agafar el bus per tornar a Mataró.
Arribo justa per passar per casa, canviar de bossa i sabates i anar a buscar els nens.
Quan en Mateu em veu arribar ve corrents a abraçar-me. No m'ha vist en tot el dia, i les seves primeres paraules són molt carinyoses: "què hi ha per berenar?"
En Miquel em rep tot enfadat perquè he arribat massa tard. Decideix, a més, que no té ganes de pa amb xocolata, perquè avui n'hi he dut. Que els altres dies protesti perquè no n'hi ha i avui que en té protesti perquè vol una altra cosa no deixa de ser curiós. Haurà d'aprendre a conformar-se si no vol passar-ho molt malament a la vida.
Al parc un nen li diu a sa mare tot orgullós que ja fa una setmana que no es mossega les ungles. La mare, que està encenent un cigarro, no li fa gaire cas. Jo penso en que el nen està superant la seva addicció, i que la mare no se n'adona.
Em trobo la Rosa. Continua tenint els ulls plorosos, no se perquè és, i no goso preguntar. Només li dic que si vol, que em deixi el seu fill a jugar a casa i tingui una tarda per ella sola. Diu un gràcies diminut, fa de somriure, però no pot, es veu que li pesa la vida.
Esperant per sopar, els nens, ja en pijama, dibuixen entusiasmats: el Mateu fa vaixells pirates i en Miquel fa naus especials.
Mentre estic asseguda el Jordi m'abraça d'improvís i em fa un petó tendre. Em sento cansada, però sóc feliç.
El gat se m'asseu a la falda mentre escric a l'ordinador. Ronca de gust. Els geranis han florit, i és com un petit miracle, perquè els tinc absolutament abandonats.
Per la nit penso en aquesta macedònia. En tot el que m'ha passat. En la gent que m'he trobat, i en la que no he pogut veure. En els nens que deia el Txema. En la música de Bach, en el gran privilegi de poder-la tocar. En el nen que ja no es mossega les ungles, en l'Antònia i en la Rosa.
Dono gràcies a Deu per aquest dia. Per tot el que tinc.