dimecres, 31 de maig del 2006

Invents útils

-Una bossa amb una llumeta que s'encengués quan l'obres, tipus gelera. Aniria molt bé per trobar coses!
-Un para-brises per les ulleres, per quan plou i els vidres es mullen. Recordo que en la meva adolescència s'usaven unes ulleres tipus presentadora de l'un, dos tres, i ho passava molt malament en dies de pluja.
-Un volant per dirigir els carros dels súpers quan estan carregats. (això ja està: ho va inventar el Jordi, i és patent de la universitat politècnica de Catalunya, a veure si alguna cadena s'interessa per això i sortim de l'anonimat)
-Un estimòmetre. Que fos fiable, que sabés distingir entre amor, gelosia, possessió, comoditat, costum.... i les mil coses que solem confondre amb amor. També podria presentar-ho en tants per cent: (El que sents per aquella persona és un % de desig, un % de gelosia, un % de tossuderia...)
-Una variant útil de l'estimòmetre seria un detector de fills de puta, un filldeputòmetre, que ens lliurés de moltes enganxades. Seria genial.
-Uns nens self-clean, com els forns. Tindrien molt èxit.
-Ara que ho penso, estaria bé una casa tota ella self-clean.
-En l'apartat de fills, hi podem incloure, com no, el botó d'Stand-by que tots els pares hem buscat, en un moment o altre. (la tele és un succedani, però no és el mateix)
I tenir també nosaltres el botó d'Stand-by, per desconnectar de veritat quan fem una becaina, sense que els telèfons dels veïns, o les preocupacions ens desvetllin.
-Uns cotxes que poguessin girar les rodes 90 graus, per poder posar el cotxe just davant d'un aparcament i desplaçar-se lateralment, ficant-lo a la primera.
-I parlant de cotxes, jo sempre espero que plogui perquè el meu es netegi... Però clar, per dintre el cotxe no plou! estaria bé un xàfec interior, amb una ventada que se'n dugués la brutícia.
-Una roba repel·lent de taques. Ja n'han fet estovalles, d'un material que repel·leix la humitat... Jo que sóc incapaç de prendre un cafè sense tacar-me, agrairia molt aquest invent.
-Una manta amb espessors diferents, o sigui, amb una part més gruixuda que l'altra, perquè persones caloroses i fredoliques poguessin dormir juntes sense conflictes.
-Els alumnes d'ESO agrairien els hologrames: poder deixar l'holograma a classe i anar al parc. Aquest invent també el podrien aprofitar els funcionaris ;-). De tota manera, no m'estranyaria que ja estigués inventat, i alguns l'estiguin fent servir.

divendres, 26 de maig del 2006

Sueño

A veces pienso que lo que pasa en sueños es como una vida paralela. Que el mundo onírico no es una fiesta del inconsciente, sino simplemente vida que pasa en otra dimensión que cuando estamos despiertos no podemos sospechar.
Anoche te soñé. Hablabamos mucho. Recuerdo incluso el aroma del té de rosas con que te había obsequiado (cosa que significa que sí, soñamos también olores). Cuando compré esa infusión pensé que me gustaría que la tomáramos juntos, supongo que por esto te vi con la taza humeante en la mano.
De ese sueño he retenido tu mirada chispeante, la prevención con que acercabas la mano a la taza caliente, tu sonrisa contagiosa, pero de lo que hablamos, que supongo fué mucho, sólo recuerdo frases sueltas. Tu me animabas a hacer bellas locuras, y sabes, como siempre, me convencías. Me parecían posibles. 
Luego desperté, y veo que no voy a atreverme. No en esta dimensión de mi vida, aunque quién sabe si en la otra dimensión ya las estoy haciendo. ¿porqué tiene que ser más real la vida consciente que la inconsciente?
Un beso. Vuelve a visitarme, aunque sea por ahora sólo en sueños

dimecres, 24 de maig del 2006

Regals inesperats

Diuen que els millors petons són els robats, i les millors mascotes les trobades, no ho se, però sí que penso que els millors regals són els que no t'esperaves, i avui me n'han fet un.
L'Àngels m'ha regalat el llibre "....aunque de noche", un recull de poesies escrites per la germana Cristina Kaufmann, que van editar les mateixes monges el març del 89.
Són poesies escrites en català, castellà, francès i alemany. Diu l'Àngels que ja els queden pocs exemplars, i que potser es decideixin a tornar a editar-lo, així ho espero.
Molts ens hem sentit atrets per aquesta gran dona. Personalment vaig viure la seva mort com una pèrdua, tot i que no teníem una relació directa. Em va passar el mateix l'estiu passat, quan el germà Roger de Taizé va ser assassinat. És com si es perdessin els referents.
N'haurem d'anar buscant uns altres. El panorama, però, és decebedor.
 
 

dimarts, 23 de maig del 2006

La temptació dels símbols

El Damià, el germà del meu pare, és deficient mental. Té 56 anys, però està molt acabat. Amb prou feines camina, no se l'entén quan parla, i dóna la impressió que ja no li queda alegria. 
Tots els que hem conviscut amb gent diferent i els hem estimat, ens hem sentit interpel·lats per les seves vides. I sovint ens hem preguntat el perquè d'aquestes limitacions que han arrossegat, i que han condicionat tota la família.
"Benaurats els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el regne del cel" (Mateu 5, 3)
Aquesta frase del sermó de la muntanya m'ha acompanyat des de que vaig començar a llegir la bíblia de manera adulta, és a dir, preguntant-me en què afecta a la meva vida el que Jesús diu. I la repeteixo, com un mantra, quan intento acceptar la realitat del Damià.
"Benaurats els pobres d'esperit". Convé llegir-ho al peu de la lletra, i creure-s'ho de veritat. Molt sovint davant dels passatges de l'evangeli que ens costen (parar l'altra galta és un altre d'aquests) tenim la temptació de pensar que és un símbol. Acostumats a lluitar pel poder, per la saviesa, per la estabilitat econòmica i social, és molt més còmode pensar que quan Jesús parla ho diu al·legòricament, i adaptem el seu missatge al que pensem, perquè ens és més còmode per continuar amb les nostres incoherències.
I aquí hi ha la gran revolució: No és cap metàfora, vull creure que no ho és. Que realment Jesús diu que el seu regne és dels petits, dels dèbils. De gent com el Damià. Encara que ens costi d'entendre, encara que ens sembli absurd. Ja ho va dir, que el seu regne no és d'aquest món.
Jo miro el seu cos derrotat i fràgil, el seu caminar insegur, la mirada espantada que no el deixa. El veig fonent-se, difuminant-se en la vellesa prematura que castiga la seva existència i la nostra. I ofereixo al Senyor tot aquest dolor, que no entenc, i prego perquè el deixi descansar i l'aculli amorós en aquest regne dels petits.

dimecres, 17 de maig del 2006

L'opi del poble

Mentre escric aquestes línies, mig país (o país i mig) està pendent del que fa el Barça a la final de París. Per una mena de militància alternativa, o perquè tinc una deficiència a alguna glàndula secundària, he estat sempre incapaç d'emocionar-me amb aquestes històries. Hauria tingut una adolescència molt més fàcil, suposo, si hagués vibrat amb el Barça. Com a mínim, m'hauria sentit d'algun grup. Però és que no puc de cap manera sentir-me identificada ni representada per aquests onze milionaris en calça curta perseguint una pilota  (perquè no en donen una a cada equip i així deixen de barallar-se per la mateixa?)
La veritat és que tampoc em molesta, i me n'alegro si el Barça guanya perquè molta gent que estimo és culé. Però hi ha moments en que penso que potser ens estem passant, i aquest és un d'ells. Avui al programa del Bassas començaven la informació meteorològica explicant quin temps s'esperava a París. No es pot comprar premsa que no tingui una part important de les seves fulles envaïda pel futbol. Els telenotícies dediquen una tercera part, o més, del seu temps parlant d'això, a les vuit del vespre, a Catalunya informació la primera notícia ha estat, com no, que només quedaven tres quarts d'hora per la final... La segona notícia era que la CIA reconeix detencions i trasllats il·legals en territori europeu.. No és esgarrifós? Com és que tothom està empanat amb el Barça? Com és que no hi ha un escàndol diplomàtic, com és que la gent no surt al carrer?
No serà que el futbol és l'opi del poble? (recordo una cançó de León Gieco. "fué cuando se callaron las iglesias, fué cuando el fútbol se lo comió todo") Tothom vibra amb el futbol. I així no pensem en els preus dels pisos, en els treballs precaris, en les cues a sanitat, en les poques places que hi ha a les escoles bressol públiques, en les coses que realment importen.
Em nego a seguir-los el joc. Ara sortiré al balcó, amb un gelat, a mirar el mar de lluny, i el capvespre càlid que ens regala la primavera. Per militància, repeteixo, perquè es pot ser feliç sense aborregar-se amb el futbol, quan acabi el gelat, o potser abans, obriré un llibre i llegiré, molt poc a poc. O escoltaré música (avui tinc ganes d'escoltar madrigals, m'ha donat per aquí) o miraré una pel·lícula antiga.
Potser fins i tot encendré espelmes, posaré música impressionista, m'untaré el cos amb oli d'ametlles tot fent-me un massatge, i faré un exercici de relaxació. 
De tota manera, als que sou culés, us desitjo que us guanyi el Barça. Que consti.

dimecres, 10 de maig del 2006

Gossos famèlics (2)

Alguns m'heu enviat missatges, després d'haver llegit l'anterior entrada, preguntant quins problemes tinc a la feina. No tinc cap problema, de fet em sento molt a gust. El lloc on no em trobo bé no té res a veure amb l'àmbit laboral. I no estic, ni de molt, tan malament com en aquella ocasió.
No volia donar pistes, i potser m'he passat.
Gràcies per preocupar-vos de mi.

dimarts, 9 de maig del 2006

Gossos famèlics




"Primer s'emportaren els comunistes

però a mi no em va importar perquè jo no ho era

De seguida s'emportaren a uns obrers
però a mi no em va importar perquè jo tampoc ho era

Després detingueren els sindicalistes
però a mi no em va importar perquè jo no soc sindicalista

Després van empresonar uns capellans
però com que jo no sóc religiós tampoc em va importar



Ara se m'emporten a mi, però ja és massa tard"

                        Bertold Brecht


És curiós com algunes cites van i tornen, durant la vida, i et van dient coses a mesura que vas creixent. Sembla que quan alguna cosa està ben escrita és com calidoscòpica, o un mirall que ens reflecteix, i així ho anem veient diferent a mesura que nosaltres som diferents. Fa vuit anys treballava a una escola de música amb la L, i era una companya de feina poc eficient, més per jove que per falta de ganes. En un moment donat un company va assumir la direcció de l'escola i va començar a exercir una pressió implacable contra la L. Els altres companys vam fer poc per ella. Alguns perquè no ens ho acabàvem de creure, altres perquè ja els anava bé no haver de suplir les seves carències, i altres per passotisme o per por de ser els següents en caure.
Finalment la L. va plegar. Ningú li va dir adéu, cap sopar d'acomiadament. Com si no passés res.
Al cap de poc els altres companys vam començar a ser acusats de mals treballadors. D'un en un vam anar essent víctimes del director a qui ningú gosava replicar. A mi em va costar una depressió, 10 Kg. menys en tres mesos i una plorera que encara ara, tants anys després, m'assalta inesperadament com un gos famèlic, i va directe a la gola, al més petit signe de debilitat.
Ningú li havia plantat cara. I ens va anar eliminant a peces, primer els més dèbils, poc a poc els altres. La covardia, el passotisme, la por, ens va passar factura. Vaig entendre, massa tard, que mullar-se és la única opció que ens pot protegir davant d'abusos. I tot i que no se si defensant a la L. hauríem aconseguit aturar aquella bogeria, penso que si més no hauríem tingut la consciència tranquil·la, perquè havíem fet tot el que estava a les nostres mans.  Amb el temps i les llàgrimes vaig començar a veure el director nou havia estat com un càncer que no vam voler veure, com les dones que es troben alguna cosa al pit i no van al metge per por. Això el va fer fort, i ens va costar molts mesos de quimio eliminar.

Ara recordo aquella situació, i vigilo el gos famèlic que em mira de reüll en tornar-hi a pensar. No m'acabo de sentir bé en un lloc, i no se si plegar. Només em frena el fet de renunciar al contacte amb gent que val molt la pena. I em pregunto, si jo plego, qui serà el proper de caure.

dilluns, 1 de maig del 2006

Montcabré


Hem anat amb els nins i ma mare a passejar fins al Montcabré. Un camí agradable, fàcil fins i tot amb petits. A més, crec que ara fa la temperatura justa, ni fred ni calor (zero graus, que va dir aquell), i el bosc esclata amb la primavera insolent que ens altera les hormones i l'ànim.
Ha estat molt agradable. Prou curt per que no es cansin, prou llarg com perquè avui dormin d'hora. Són bonics, aquests camins que tenen trams sinuosos, amb matolls amb flors i pins que ens donaven una ombra intermitent. Els nins anaven amunt i avall, recollint pinyes i pals amb formes interessants, perseguint papallones que passaven vacil·lants al nostre costat, trobant pedres que els semblaven maques, pel color, per la forma, pel que fos. Ens feien participar de les seves troballes, estaven entusiasmats de veure el castell de Burriac (bé, en Mateu deia "el castell de Goliat") i tot els semblava fantàstic. Un escarabat a una flor blanca, un camí de formigues atrafegades, unes arrels d'un arbre que els semblava un pop de pedra, una abella com de vellut, fent-li pessigolles a les flors.
Quina felicitat, veure un nin córrer darrera una papallona, rient confiat, amb una pinya a la mà i una branqueta de romaní a l'altra. I donar gràcies per aquest dia senzill, pel sol suau i el ventet encara fresc, i per les rialles dels petits, que encara s'entusiasmen quan pugen a un turonet i veuen la ciutat als seus peus.
Allà dalt semblava que hi hagués una convenció de papallones, (moltes papilio machaon, grosses i confiades, que es deixaven fotografiar impúdiques, obertes, exhibint-se) i d'espia-dimonis, que passaven brunzint, com si arribessin tard a alguna banda.
A prop de la creu hi ha un munt d'antenes. Clar, a tots ens agrada tenir cobertura, però sovint oblidem que el preu és tenir antenes en aquests llocs. Penso, però, que les paraules que reboten en aquestes antenes deuen arribar a l'oïda amb un regust de romaní, de papallona juganera, d'esquirol fugisser.

Foto: Jordi Bertran